Out of time

Som el fruit del passat

Categoria: Política

Ara se’ns ha tornat catalanista

I

No és el primer cop que parlo d’aquest escriptor i segurament tampoc serà l’últim. La seva columna de dilluns passat a XLSemanal em va cridar l’atenció, i de seguida vaig tenir clar que n’havia de parlar.

A l’acabar de llegir-la, em va venir al cap una idea, que potser algun altre cop ja m’havia vingut, de fer una espècie de pel·lícula sobre Espanya. No l’Espanya que coneixem, sinó l’Espanya que, almenys teòricament, hauria estat si “les coses haguessin estat d’una altra manera”, si s’hagués fet cas del que Juan Manuel de Prada va dir aquest dilluns — i sobretot un altre dilluns, fa bastant de temps, arran de les últimes eleccions al Parlament català.

I que consti que no ho dic per fer-nos palles mentals, per enyorances i sentimentalismes, ni per escapisme. No es tracta ara de somiar una Espanya diferent, tolerant, etc, simplement per oblidar-nos de l’Espanya real. Perquè el més interessant d’aquesta pel·lícula, d’aquesta “Espanya-ficció”, no seria la reacció dels catalans, sinó la dels espanyols. Que ja us podeu imaginar quina seria, oi? Molt bé.

Però deixem la ficció per passar a comentar el que escriu el senyor de Prada. Aquest cop li toca el torn al català — a l’idioma català, concretament. La cosa ve per un article que de Prada va publicar a l’ABC, titulat “La lengua catalana“, que consistia en “una modesta glosa de otro que publicó José María Pemán hace medio siglo en el mismo periódico“.

José María Pemán va morir un any menys onze dies abans que jo nasqués. Per tant, tot el que sé d’aquest bon (o no tan bon, no ho sé) home ho sé pel que he llegit i m’han explicat. Segons llegeixo a la wikipedia, diuen que era un home més aviat de dretes, “uno de los principales apologistas de la Dictadura de Primo de Rivera” (Pemán va néixer l’any 1897), de seguida es va posar del bàndol de Franco, tot i que posteriorment, pel fet de ser monàrquic, sembla que va tenir alguns incidents amb el règim. Amb aquest currículum, un s’ho espera tot d’un article de Pemán sobre el català. I quan dic tot, no vull dir “tot a favor”, sinó “tot en contra”.

I aquí és on ve la sorpresa, perquè segons sembla (i dic “sembla” perquè no he aconseguit trobar l’article a l’hemeroteca de l’ABC, i de Prada no diu la data exacta de l’article a la seva columna de XLSemanal, ni tampoc a l’article en qüestió a l’ABC) l’article de Pemán seria més aviat “favorable” al català, com també ho és (almenys a primer cop d’ull) el de Juam Manuel de Prada.

I aquí he de recordar la mateixa prevenció que diria que ja vaig fer al seu moment: per favor, no se m’emocioni l’audiència.

II

La reflexió de Juan Manuel de Prada a XLsemanal versa sobre les reaccions al seu article a l’ABC: “una espeluznante cosecha de improperios e invectivas, azuzada por el patrioterismo farlopero de algunos energúmenos“, “Pemán era un hombre de gran finura espiritual, rebosante de amor por los pueblos hispánicos [sic]; mientras que la caterva que me puso como chupa de dómine son gentes de alma ruin movidas por el más peludo de los odios, que es el odio de Caín a su hermano, disfrazado sórdidamente de patriotismo. Furibundos separadores, en fin, que alimentan con sus vilezas el separatismo“. S’ha quedat a gust.

I què és el que va dir Juan Manuel de Prada (i/o José María Pemán) que hagi exclitat les baixes passions dels “furibundos separadores“? Doncs tot ve arran de l’acusació que es fa a les escoles catalanes d’adoctrinar pel fet de la immersió lingüística, afegint que Juan Manuel de Prada es mostra contrari a un suposat “dret” dels pares a escollir l’idioma d’escolarització dels seus fills.

Fins aquí, “tot bé”, en el sentit que efectivament sembla que aquest escriptor se’ns ha tornat catalanista. O potser no? Doncs senyors meus, això és correcte: Juan Manuel de Prada s’ha tornat catalanista. Vegem-ho:

El catalán es la forma de expresión particular de un pueblo que es naturalmente bilingüe; y cuyo bilingüismo, desde luego, se debe proteger y asegurar, favoreciendo una escuela en la que las lenguas catalana y castellana se den la mano fraternalmente. … No hay que relegar el catalán para beneficiar el castellano, sino restaurar el catalán como lengua plenamente española, que es lo que siempre fue, hasta que los políticos le dieron fisonomía contorsionada de problema. … Mejor sería que los políticos viesen la lengua catalana como una valiosa joya para España; y que mirasen el modo de evitar que los españoles reaccionen con cetrino malhumor contra ella.

Això a l’ABC. I després, a XLSemanal:

Sólo gente de alma ruin movida por el más peludo de los odios, que es el odio de Caín, puede pensar que combatiendo un hecho biológico tan incontestable como el catalán se ayuda a la causa de la unidad de España. … Cataluña no podrá nunca ser española si los catalanes no perciben que su lengua es una posesión que todos los españoles favorecen. El día que eso ocurra el separatismo empezará a tener los días contados.

Us deixo respirar una estona. Però, per favor, no us exciteu. Almenys, no massa.

III

Davant d’aquestes cites, hi ha moltes maneres de reaccionar. Una d’elles és analitzar la veracitat de les seves afirmacions: és veritat que Catalunya “es un pueblo naturalmente bilingüe“? És cert que el català “siempre fue” una llengua espanyola? De debò el “separatismo empezará a tener los días contados” el dia que els catalans percebem que el català “es una posesión que todos los españoles favorecen“?

Una altra manera de reaccionar és pixar-se de riure, preguntant-se què s’ha fumat (o quins bolets s’ha menjat) Juan Manuel de Prada pensant que pot arribar un dia en què el català sigui considerat “una valiosa joya para España“.

Entenc les dues reaccions i de fet em semblen perfectament vàlida. Em semblaria estèril indignar-se, especialment en considerar rotundament falses les afirmacions que deia abans. Que vaja, que jo tinc molt clar que el poble català no és, ni de lluny, naturalment bilingüe, que el català no ha estat mai (ni serà mai) una llengua espanyola, i que (parlo de l’any 2018, no de 1978, 1988 o 1998) encara que els espanyols s’enamoressin del català, el “separatismo” no començaria a tenir els dies comptats.

En qualsevol cas, però, he citat el que he citat a manera de justificació que Juan Manuel de Prada s’ha fet catalanista. Perquè en el fons, el catalanisme no és res més que un intent d’encaixar Catalunya dins d’Espanya. Es tracta justament d’això que deia de Prada: de fer que els espanyols vegin el català com una joia que també els pertany, que no reaccionin malhumorats. Afavorint “una escuela en la que las lenguas catalana y castellana se den la mano fraternalmente“.

És des d’aquestes premises, i no unes altres, que Juan Manuel de Prada està en contra que els pares puguin triar l’idioma d’escolarització dels seus fills. Per això demanava que no se m’emocionés l’audiència.

IV

Tot això que diu Juan Manuel de Prada, en el fons, és l’Espanya “alternativa”, la de la pel·lícula de ficció que jo faria per projectar-la a totes les sales de cinema i pantalles de televisió d’Espanya, i que, en el fons, recollira reaccions semblants a les de l’article de l’ABC. Com es pot llegir molt encertadament a “Espanya explicada als catalans”, “[e]ls espanyols estan la mar de cofois de ser com són i no veuen la necessitat de canviar (ni ganes). I estimen i protegeixen la seva llengua com nosaltres la nostra” (pg 11).

Perquè encara hi ha una altra reacció a les paraules de Juan Manuel de Prada, i és fent-se unes quantes preguntes: quina necessitat tenen els espanyols que català i castellà es donin la mà “fraternalment” a les escoles? Quina necessitat tenen de sentir (de sentiment, no d’oïda) el català com una joia (!) que també els pertany? Per què no haurien de reaccionar malhumorats davant del català? Si el català sempre ha estat una llengua espanyola (!), com és que tradicionalment han intentat eliminar-la (no parlo només de Franco, eh, que consti!)? Si el bilingüisme és tan fantàstic, com és que no predica ell, i Espanya sencera, amb l’exemple? És qüestió només d’uns polítics, i no de la majoria? Com és que hi ha hagut, i hi segueix havent, tant del més pelut dels odis, “el odio de Caín a su hermano“?

“Oh”, em podríeu respondre, “és que, si no, ‘Cataluña no podrá ser nunca española‘”. I us respondran: “Cataluña ya es española, porque es España“. Per això ha fracassat el catalanisme, i fracassarà Juan Manuel de Prada: perquè ofereix un “producte” a un “mercat” que no en té cap necessitat — i si la té, no la percep, i molt em temo que, el dia que la percebi, ja serà massa tard.

Naturalment que Juan Manuel de Prada té tot el dret d’intentar convènce’ls, d’intentar-ho una i altra i tantes vegades com vulgui. I no tinc per què dubtar de la seva bona intenció. Crec que fracassarà, i us asseguro que tant se me’n fot, de si fracassa o si no. Al capdavall, quina necessitat tenim que Espanya estimi el català, o ens estimi com a país? L’únic que necessita Catalunya (i el català) és poder viure pel seu compte. It’s that simple.

Anuncis

La malaltia constitucional

A finals del 2017 us explicava que un escriptor espanyol de nom Juan Manuel de Prada, conegut anti-separatista “rabiós”, havia dit, després de les eleccions del passat desembre, que “la Constitución no es la medicina, es el problema“. Doncs bé, resulta que fa molt poc ha desenvolupat una mica aquesta tesi. Va bé de tant en tant llegir aquest autor, ja que, malgrat arribar a la mateixa destinació, el camí pel qual hi arriba és força curiós — per poc transitat, diria jo.

Comença explicant l’autor que un lector li retria el fet de no abraçar les “tesis constitucionalistas” en el seus “artículos contra el separatismo“. Lluny de negar-ho, l’autor ho confessa obertament, i ens explica per què: perquè la constitució “es una fabrica de separatistas en verdad portentosa y difícilmente igualable“. Això, dit per algú contrari a la independència, no deixa de ser curiós, perquè se surt del discurs oficial del nacionalisme espanyol.

Evidentment, no s’acaba aquí l’article: Juan Manuel de Prada ens explica per què creu ell que la constitució espanyola ha tingut aquest sorprenent efecte. I aquí crec que comet alguns errors, malgrat tenir també uns quants encerts.

I

Algú li podria retreure a l’autor el caure en la fal·làcia “post hoc, ergo propter hoc“: “[c]uando se promulgó la Constitución, allá por 1978, sólo cinco de cada cien catalanes se proclamaban separatistas; tras cuarenta años de vigencia de la Constitución, ya son casi cincuenta de cada cien“.

És cert que, després de 40 anys, la proporció de “separatistes” s’ha incrementat enormement. Ara bé, cal ser curosos. Aquesta progressió no ha estat lineal. Jo veig una data clau: les eleccions catalanes de 2003, en què ERC (l’únic partit separatista d’aquella època amb representació parlamentària) quasi dobla escons, i més important encara, l’independentisme passa a ser una opció “normal i corrent”, no una bogeria de quatre jovenets que “encara han de créixer”. No recordo qui ho va dir d’una manera molt encertada: apareix l’independentisme de corbata.

Poso aquesta data perquè, mentre jo anava a l’escola (i això va ser fins l’any 2000), l’independentisme era una opció ridiculitzada i estigmatitzada, objecte general de burla. I del 1978 al 2000 hi van 22 anys.

Què va passar del 2000 al 2003 (de fet, al 2004)? La majoria absoluta de José María Aznar, del PP. I del 2003 al 2018 hi van quinze anys, en què hem vist dues legislatures del PSOE (tot i que sense majoria absoluta), Zapatero, l'”apoyaré“, l’estatut del 2006, la sentència del 2010, Rajoy a la Moncloa el 2011, el cop de porta al “pacte fiscal”, les consultes d’Arenys de Mar et al, el 9-N i l’1-O.

Apunt al marge. Crec que l’augment del separatisme es pot explicar també per la voluntat de molts catalans d’alliberar-se d’una identitat espanyola aplicada dogmàticament, és a dir: que si ells són espanyols, ho seran perquè voldran, per voluntat i lliure elecció, no perquè ningú els ho imposi. Un referèndum d’independència celebrat fa 10, 15 o 20 anys hauria donat un resultat aclapadorament en favor d’Espanya (més a favor com més reculem en el temps), però això és impossible que s’accepti des d’Espanya: perquè Espanya no pot acceptar que es posi a votació (i, per tant, en dubte) la identitat espanyola d’un territori que consideren seu, d’unes persones que consideren espanyoles tant si els agrada com si no, Espanya no pot acceptar que algú sigui espanyol perquè així ho hagi acceptat lliurement i no simplement “perquè sí” o per “derecho de conquista“.

És cert que en 40 anys de constitució espanyola l’independentisme s’ha multiplicat per 9 (números rodons), però això ha passat sobretot a partir de l’any 2000 (en què el PP guanya per majoria absoluta), pren volada el 2006 i es dispara des del 2010.

II

Si Juan Manuel de Prada acusa la constitució de ser-ne la causa, és per una sèrie de motius ben concrets. Un d’ells seria el “cafè per a tothom”: “por consagrar un régimen autonómico que, lejos de combatir los males del centralismo, los ha multiplicado por diecisiete, convirtiendo cada autonomía en un Estado diminuto que, allá donde había un sentimiento nacionalista arraigado, aniquiló el sentido de pertenencia a una patria común“.

Puc estar d’acord que el fet de generalitzar el règim autonòmic es consideri ara un error. Però si es va fer va ser justament per evitar que bascos i catalans es pensessin que són diferents. Es va per fer uniformitzar, per (intentar, almenys) eliminar diferències.

Però no estic gens d’acord en dir que cada autonomia s’ha convertit en un Estat diminut (l’autogovern sempre ha estat de fireta), i que aquest fet (suposant que sigui cert) hagi aniquil·lat “el sentido de pertenencia a una patria común“. Els Estats Units, com diu el seu nom, és la unió de 50 estats, tots ells amb Constitució pròpia, parlament(s) propi(s), poder judicial propi, executiu propi, codi civil i penal propi, etc. I no ha minat gens ni mica el sentit de pertànyer a una pàtria comú, els Estatus Units (de fet, el poder federal ha anat augmentant a costa dels Estats; recomano que llegiu l’última pàgina del vot particular del jutge Gorsuch en una recent sentència).

Un segon motiu seria “pretender que las tensiones disgregadoras se aplacarían mediante sobornos que, aparte de abandonar servicios públicos esenciales para la protección del sentido de pertenencia a una patria común, han provocado una espiral sin fin de rivalidades victimistas entre autonomías“. En aquesta última part (les rivalitats) hi estic del tot d’acord. És el que passa per oblidar que l’enveja és un vici força arraigat a Espanya.

(Petit parèntesi: s’ha parat a preguntar-se, l’autor, per què hi havia “tensiones disgregadoras“, quina n’eren les causes i quina era la millor manera per eliminar-les?)

Parem-nos un moment, però, a analitzar la primera part: això dels serveis públics essencials. Evidentment, es refereix a l’ensenyament. Hem sentit una i mil vegades acusar l’escola catalana d’adoctrinament. Que el que vol dir en realitat és que Espanya plora de ràbia per no poder haver estat ella la que hagi adoctrinat a les escoles catalanes, com feia en temps de Franco. Llàgrimes de cocodril, vaja.

Més enllà d’això, però, el senyor de Prada reconeix, ni que sigui implícitament, que la construcció d’una identitat nacional es fa, en gran part, a través de la “manipulació”: a les escoles s’ensenya una història justament perquè els nens aprenguin que són catalans, espanyols, francesos, alemanys, etc. No hi tinc res a objectar: la base de poder d’un Estat rau precisament en això, en què els seus ciutadans vegin com a perfectament legítim la submissió a aquest poder. El govern espanyol exerceix el seu poder a Espanya i els ciutadans espanyols l’accepten justament perquè és el govern espanyol, i perquè ells són espanyols, i per tant és normal que sigui aquest govern, l’espanyol, el que els governi a ells, espanyols. I, per tant, cal ensenyar als nous espanyols que són això, espanyols. Quan s’acusa als catalans de voler fer el mateix (posant “català” on hi diu “espanyol”), se’ns acusa d’adoctrinament quan, en realitat, se’ns hauria d’acusar de no adoctrinar en el “sentit correcte” — l’espanyol.

On dono tota la raó a l’articulista és en la frase “[e]l auténtico patriotismo no se nutre de entelequias, sino de vínculos ciertos y amores palpables“. I també més endavant: “el verdadero patriotismo es constructivo: erige los cimientos de la convivencia, fortalece las raíces compartidas, funda un espacio común“.

III

Però on crec que més s’equivoca l’autor és quan parla de la integració dels “pueblos de España“. Començant ja per aquesta primera expressió. Què cony vol dir “los pueblos de España“? Quins són aquests “pueblos de España“? Les disset autonomies? És una expressió que no és el primer cop que la sento (llegeixo, en aquest cas), i no ha passat mai de ser una nevulosa indeterminada. Però seguim.

Seguim, perquè Juan Manuel de Prada diu coses força interessants. Segons ell, la constitució espanyola va deixar “a los pueblos de España sin espíritu y sin misión“, condemnant-los a la desintegració. Segons ell, l’autèntic patriotisme “debe esforzarse a volver a integrarlos, lo que no podrá lograrse si antes no abraza sus diferencias … si no reconoce y aprende a amar su hermosa diversidad“. I ara ve la bomba: “[u]n auténtico patriota debe esforzarse por ‘catalanizarse’ un poco, debe asomarse con amor curioso a la tradición catalana, a su lengua como un vaso de agua clara, a su riquísimo legado literario, a sus honduras espirituales“. Per als qui estigueu plorant d’emoció, sento “cortaros el rollo“: perquè tot això ens portarà a descobrir que “el ser de Cataluña está encastado en el ser de España –según reconocía el propio Prat de la Riba– como los ‘pólipos en el coral’“.

Ja ho veieu, amics, fins i tot quan es fa l’esforç de “catalanitzar-se” (només una mica, això sí, no ens passéssim!), es fa per arribar a la conclusió a la qual, segons diu Juan Manuel de Prada, arribava el propi Enric Prat de la Riba.

Abans d’entrar en el nucli de la qüestió, permeteu-me que em desviï un moment a parlar d’això que diu que deia Prat de la Riba. Es veu que, segons la wikipèdia, en un discurs seu Prat de la Riba va dir que venia a parlar-nos “de la pàtria catalana, que, petita o gran, és l’única pàtria nostra”. Vaja! També és cert que va redactar un manifest titulat “Per Catalunya i per l’Espanya Gran”. Per tant, molt de compte a voler posar Prat de la Riba al costat dels “espanyolistes”.

Però això és una anècdota, perquè aquí la teca està en afirmar que “el verdadero patriotismo debe esforzarse” per tornar a integrar els pobles d’Espanya, cosa que no es podrà aconseguir “si antes no abraza sus diferencias“.

Cants de sirena? Llàgrimes de cocodril? Podria ser. Perquè si una cosa és Espanya és justament tot el contrari: la castellanització. Com deia Ortega y Gasset, “Castilla ha hecho España“, i “sólo mentes castellanas pueden entender el Estado” (crec que del llibre “España invertebrada“, em sembla que les vaig citar fa bastant de temps). Si alguna cosa ha constistit la construcció d’Espanya, des dels Reis Catòlics i molt especialment des de Felip V, ha estat en l’eliminació de la diferència, en amotllar “la resta d’Espanya” al model de Castella. Com que sé que Juan Manuel de Prada no és un ignorant, estic segur que ell això ja ho sap.

Per tant, això de “catalanizarse un poco“, “asomarse con amor curioso a la tradición catalana, a su lengua como un vaso de agua clara, a su riquísimo legado literario, a sus honduras espirituales“, sona a… no diria jo hipòcrita, però sí completament allunyat de la realitat. Està parlant d’un món irreal, purament teòric, allunyat completament de la història d’Espanya i de la realitat actual, en què la catalanofòbia s’explota sense complexos per tal de guanyar vots, on Podemos “se las ve y se las desea” per tal de fer equilibris que, guanyant vots a Catalunya no els perdi a Espanya (i al revés). És història ficció, política ficció. És més, podria jo estar d’acord que, si la construcció d’Espanya s’hagués fet d’aquesta manera, potser avui seria sert que “el ser de Cataluña” estaria encastat en “el ser de España“. Però no és així com ha anat la història, ni per on sembla transcórrer en aquest present que ens toca viure.

IV

Que “el ser de Cataluña está encastado en el ser de España” és un “descubrimiento” que, segons Juan Manuel de Prada, “el separatismo desea evitar a toda costa“. Li hauríem de recordar a aquest bon senyor que als separatistes no els fa falta catalanitzar-se (almenys no com ho entén ell), ni “asomarse con amor curioso a la tradición catalana, a su lengua como un vaso de agua clara, a su riquísimo legado literario, a sus honduras espirituales” (més enllà de la incultura imperant en aquesta nostra època). És més, és justament gràcies a aquest “asomarse” (i bastant més que “asomarse“) que molts catalans han (hem, podria dir perfectament) descobert que tot “el ser de Cataluña” encastat al “ser de España” com els “pólipos en el coral”, consisteix únicament en una unió dinàstica (reis catòlics) i en la dominació des de 1714. Nothing else.

Una altra cosa és què descobriran els espanyols que facin aquest esforç d'”asomarse“. Em jugo un pèsol que les seves conclusions no seran gaire diferents de les meves.

No és diàleg, és rendició

Llegeixo que Rajoy ha dit, als seus ministres, que oferirà “diàleg constructiu” al govern català. De fet la notícia diu que ho “tornarà a intentar”, implicant que almenys ho va intentar un cop. A mi no em sona, però pot ser que no me’n recordi simplement perquè tot just m’acabo de llevar i encara no estic del tot despert…

La premisa amb què treballa Rajoy és que, malgrat que els “separatistes” tornaran a intentar un reconeixement internacional, no ho aconseguiran. Potser això ajuda a explicar les condicions que posa Rajoy a aquest diàleg, que veurem una mica més endavant.

Es veu, segons la notícia, que des d’Europa li ha arribat la preocupació que hi ha per “la inestabilidad que genera el desafío independentista“, i que “la solución sólo puede venir de sentarse a una misma mesa y establecer lazos comunes que generen confianza“, començant pel tema polític i seguint immediatament pels temes econòmic i social.

Tal qual ho diuen, sembla molt fàcil, oi? Em pregunto, però, com serà possible establir aquests “lazos comunes que generen confianza“, després de tot el que ha passat i hem vist en els últims mesos… ai ai ai que em sembla que la cosa no serà tan fàcil!

No ho serà, perquè les condicions que es posen, segons la notícia, són (a) “no podrá estar nada que altere la Constitución, nada que pueda trastocar el eje constitucional básico, señaló el presidente“; (b) “[n]i nada que suponga un cambio que no pueda ser ofrecido al resto de comunidades autónomas“. En el tema del finançament, per exemple, “la futura Generalitat deberá saber que la misma fórmula será ofrecida al resto de regiones, de forma que, en caso de no poder ser materializa[d]a su aplicación generalizada, directamente no se aceptará“.

Llavors, doncs, què ofereix el govern espanyol? “más inversiones estatales en Cataluña“, o “el desarrollo al máximo de las competencias transferidas y reconocidas en el Estatuto catalán, eso sí, sin recuperar nada de los artículos tumbados en su día por el Tribunal Constitucional“.

Per si tot això no fos poc, hi ha una condició prèvia: “el Gobierno [español] ha hecho llegar en los últimos días a los partidos separatistas el mensaje de que no negociará nada si el candidato que pretenden aupar a la Presidencia de la Generalitat es uno de los que se encuentra en estos momentos imputado, en prisión, y con altas probabilidades de acabar en la cárcel con condena y no sólo de forma preventiva“. Carles Puigdemont, “fugado, obviamente, tampoco sería aceptado en esa negociación“.

Ja sé el que esteu pensant. Per una banda, Rajoy exigeix molt i, a canvi, ofereix molt poc. De fet, no ofereix res: això de les inversions estatals ja ho han dit molts cops, i no ha passat mai de ser pures promeses, incomplertes la gran majoria. Sobre la millora del finançament, recordeu l’estatut del 2006. Descarteu òbviament el concert econòmic: no s’acceptarà perquè consideraran que no es pot “materialitzar” la seva “aplicació generalitzada”.

Us ho tradueixo: el que està oferint Rajoy és que ens rendim. Purament i simplement. L’única concessió, i tan sols de cara a la galeria, és que en lloc de dir-se “rendició” es dirà “negociació”, i per gentilesa ens posaran una mica de vaselina. That’s all.

No cal ni dir que el govern català ha de rebutjar fins i tot seure a la taula. El Parlament ha de nombrar qui vulgui com a president de la Generalitat, passant-se pel forro les exigències de Rajoy. I si amb això tanca les portes a la negociació, doncs així sigui. I quan a Europa li preguntin que què tal les negociacions, aviam què diu.

Quin fracàs, i de qui

La setmana abans del referèndum de l’1 d’octubre, un politòleg de nom Jorge Galindo va escriure, a Jot Down Cultural Magazine (magazine que, per cert, us recomano) una peça, titulada “Fracaso“. Ja han passat uns tres mesos des de llavors, hi ha hagut el referèndum, el 155 i les eleccions del passat dia 21. Amb l’avantatge que dóna la perspectiva, podem fer alguns comentaris d’aquell article.

I

No sé si és indicatiu d’alguna cosa, però la foto que l’encapçala mostra un tros de bandera espanyola i un tros de bandera catalana. Aquesta última, però, té un estrip vertical, com si el tros s’hagués de partir en dos. Cosa que no passa al tros de bandera espanyola. De fet, crec que sí és indicatiu d’alguna cosa, i citaré alguns fragments de l’article: “[l]a fractura, ya lo sabemos, es tanto o más dentro de Catalunya como lo es entre esta y el resto de España. Quizás la unión está en peligro, pero también (y sobre todo) lo está la convivencia dentro de la unidad rebelde“. Més enllà de si és cert o no (jo crec que bàsicament no ho és), no deixa de ser un pronòstic-desig per part d’Espanya, ja verbalitzat per José María Aznar i que ens ha deixat la “bonica” ocurrència de Tabàrnia. Perdó: Tabarnia.

Però no ens desviem. L’autor titula el seu article “Fracaso”, i evidentment dues preguntes sorgeixen inevitablement: de quin fracàs està parlant l’autor, i qui n’és el responsable — qui ha fracassat amb aquest fracàs.

La primera pregunta és fàcil de respondre. L’autor comença parlant del preàmbul de la constitució dels Estats Units, que comença dient “We, the People of the United States, in Order to form a more perfect Union“. El fracàs seria, doncs, d’un hipotètic “Nosotros, el Pueblo de España, para formar una Unión más perfecta…” Més:

“Pero esta era la primera vez que intentábamos encajarlos dentro de una democracia pluralista con visos de sobrevivirse a sí misma sin caer víctima de un golpe autoritario, algo que no logró la II República. Y también era la primera vez que experimentábamos con algo que, si no es federalismo al uso, al menos sí proporciona autonomía y autogobierno”.

I què tal aquest experiment? “Pero, cuarenta años después, ambas se han revelado como… ¿insuficientes? ¿Inadecuadas? ¿Excesivas? Cada uno tendrá su adjetivo. Pero, desde luego, no son todo lo exitosas que cabría desear“.

Un fracàs que arriba al seu clímax amb el referèndum de l’1 d’octubre, com tots sabem, i amb una declaració d’independència “por lo bajini”, no publicada al DOGC. Segons l’autor, “[u]n referéndum es el penúltimo recurso del incompetente“, però d’això en parlaré més endavant.

Reconeix que hi ha més d’un 80% dels “ciudadanos catalanes” a favor de “algún tipo de referéndum legal y pactado“, petició que a ell li costa d’acceptar, perquè “no queríamos (ni queremos) renunciar a construir una unión más perfecta. O menos imperfecta“. I aquí podríem intentar respondre la segona pregunta —de qui ha estat el fracàs—, tot i que d’això l’autor no en parla.

Malgrat ser-ne el clímax, el referèndum no és l’única plasmació del fracàs. N’és també l’emergència d’un “ellos” i un “nosotros“. Com a exemple, posa el “comiat” que es va brindar a la policia espanyola (aquí incloc la guàrdia civil, òbviament) que marxava cap a Catalunya, amb els conegudíssims càntics de “a por ellos, oé“.

No cal insistir-hi més: hi ha una fracàs, sens dubte, però de qui? Ah, això l’autor no ho diu, o almenys no ho he sabut trobar. Quan diu que “no queríamos (ni queremos) renunciar a construir una unión más perfecta“, m’agradaria saber qui és aquest “nosaltres” que no volia (ni vol) renunciar. Hi inclou els catalans? Tots els catalans, o només els no separatistes?

II

Ja que no respon l’autor, respondré jo. Penso que, aquest fracàs, és en primer lloc d’Espanya, en el sentit que es tracta del projecte d’unitat nacional espanyola, és a dir, que construir una unió més perfecta que és (o ha de ser) Espanya. Catalunya ha fracassat en la mesura que, durant un període de temps més o menys curt o llarg, ha volgut participar d’aquest projecte, i no tinc cap dubte que aquest període ha existit i ha comptat amb molts catalans. Només cal recordar que, no fa tants anys, l’independentisme era minoritari.

Ho dic i ho tornaré a dir tants cops com calgui: que avui Catalunya no sigui una simple regió d’Espanya castellanoparlant com ho són, posem per cas, el País Valencià i (potser en menor mesura) les Illes Balears es deu molt més a una incapacitat espanyola que no a un mèrit català. Deia Antonio Maura (balear, per cert, que va anar a Madrid a la universitat amb uns coneixements de castellà tan pobres que eren motiu de burla per part dels seus companys) que el “problema catalán” es dissoldria “como un azucarillo” en un got d’aigua amb “cincuenta años de buena administración“. Amb tota probabilitat tenia raó.

Però ara no és qüestió d’entrar a parlar de què ha fet malament Espanya en el seu intent (fallit) d’assimilar-nos. En primer lloc perquè no podem tornar enrere, i en segon lloc perquè no es tracta de donar pistes a l’adversari. No deixa de ser curiós que alguns personatges polítics catalans, que des de sempre han estat contraris a la independència, hagin variat les seves posicions, i ho expliquin dient que gairebé s’hi han sentit “empesos”, com si no els haguessin deixat cap altra opció.

Però no ens desviem. Tot i no entrar en la qüestió de qui ha fracassat, almenys l’autor sí parla, ni que sigui breument, de les causes (o d’una causa) del fracàs: segons l’autor, la incapacitat de les institucions espanyoles per tal d’aconseguir aquesta “more perfect Union” es deu al fet que “son más jovenes”, perquè “al menos en su versión más básica —la Constitución de 1978— nunca han sido pulidas ni perfeccionadas: no ha habido una búsqueda real de una unión más perfecta“.

Entre d’altres coses, diria jo, perquè (almenys per part espanyola) no hi ha hagut una consciència generalitzada que aquesta unió estigués per fer o que almenys calgués perfeccionar-la. Bàsicament perquè la unitat d’Espanya, pels espanyols, és un dogma, i punt. Els és inconcebible que Catalunya es pugui independitzar, i el fet que ho vulgui ja és per a la majoria d’ells com una traïció, un sacrilegi. Espanya és indivisible per garantia divina (o quasi-divina, pels ateus). Llavors, per què cony cal esforçar-se a aconseguir una unió més perfecta?

A Catalunya aquesta concepció dogmàtica de la unitat d’Espanya no hi ha sigut, o almenys no de forma generalitzada — otherwise, no s’explicaria l’augment que ha tingut l’independentisme en relativament tan pocs anys. L’articulista parla, al seu text, d’un primer intent d’encaixar els catalans dins d’una democràcia pluralista, d’un primer experiment d’autonomia i autogovern.

I els espanyols no agrairan mai prou a Jordi Pujol el seu èxit en fer creure, als catalans, que el govern català realment tenia poder. No oblidéssim, però, que l’autogovern es va concedir en una època de debilitat (el pas d’una dictadura a una democràcia), i que ben aviat se’n van penedir, com li ho deien a Jordi Pujol, que “ahora no os daríamos” el que ens van donar. Passat el 23-F el missatge va ser clar: que aprofitéssim tot el que teníem, ja que no ens donarien res més. Els pactes del Majestic de 1996 van ser vistos, i no exclusivament pel PP, com una humiliació. La segona legislatura de José María Aznar va anar en aquest sentit: “resarcirse” dels danys, per dir-ho d’alguna manera. Després va venir el sainet de l’Estatut del 2006, culminat per la sentència del 2010 i el rebuig al “pacte fiscal” per part de Mariano Rajoy.

Tot això és lògic. Perquè, per a Espanya, l’autonomia i l’autogovern català és una “concessió”, un “regal”, un “extra”, sotmès sempre a la legislació espanyola i al “permís” del “Gobierno de la Nación” —per això una simple ordre ministerial pot intervenir les finances de la Generalitat. I no us penseu que aquest (o el 155) és l’únic mitjà que té el govern espanyol per intervenir l’autogovern de qualsevol autonomia.

Aquest intent d’encaixar-nos, aquest experiment d’autogovern, ha fracassat perquè, almenys per part catalana, s’ha vist com una aixecada de camisa, com un “fake“. Fet a contracor per part espanyola (entre d’altres motius, perquè mai va creure que realment fos necessari), i en contra de la tradició centralista espanyola. I, sobretot, com una manera d’esquivar la qüestió fonamental, absolutament impossible de ni tan sols plantejar-se per part espanyola: la pertinença de Catalunya a Espanya.

Que els espanyols tornin a estimar Catalunya

No perdéssim mai la capacitat de sorprendre’ns.

Probablement, a la majoria, el nom de Juan Manuel de Prada no els digui res. Avui en dia els escriptors no són gaire coneguts, només els més famosos, i encara. Bé, el senyor de Prada fa, i ben legítimament, com d’altres escriptors: ficar-se en política — vull dir, fer comentaris polítics. Hi insisteixo: del tot legítim, com fan no només escriptors sinó també actors, etc. D’un color i d’un altre. En el cas concret que ens ocupa, el senyor de Prada havia afirmat que “el que està passant a Catalunya és igual de greu que l’esclavitud o la pederàstia”. Pel que llegeixo, s’havia pronunciat a favor d’il·legalitzar les manifestacions de l’11 de setembre, entre d’altres.

I per alguna raó que no arribo a conèixer (i encara menys a entendre), després de les eleccions passades, el senyor de Prada sembla haver fet marxa enrere. Pràcticament una caiguda del cavall. Pel que llegeixo, ha afirmat que “estas elecciones han venido a confirmar que el gobierno que había en Cataluña es el que los catalanes mayoritariamente querían, y que todo lo que se ha hecho en contra de ello ha sido inútil. Y que la Constitución no es la medicina, es el problema“.

Encara ploraré i tot!

Però atenció que la cosa no s’acaba aquí, perquè segueixo llegint que el senyor de Prada argumenta que “la solució són governants que aconsegueixin que els catalans tornin a estimar Espanya i que els espanyols tornin a estimar Catalunya”.

En fi.

Fixeu-vos en l’ús del verb “tornar”: perquè els catalans tornem a estimar Espanya cal, en primer lloc, que abans, en almenys una ocasió, els catalans hàgim estimat Espanya. Òbviament, també implica que perquè els espanyols tornin a estimar Catalunya cal que, en el passat, almenys un cop, els espanyols hagin estimat Catalunya.

És cert? És veritat que hi va haver una època, un moment, en què els catalans vam estimar Espanya? I és cert que hi va haver una època, un moment, en què els espanyols van estimar Catalunya?

La pregunta no és tan fàcil com sembla. Ni se m’acudirà pretendre que sóc objectiu. Jo crec que hi va haver una època en què els catalans vam estimar Espanya, i ho podria argumentant dient que, tampoc fa tant de temps, l’independentisme era molt minoritari a Catalunya, una opció política de la qual la immensa majoria se’n reia (jo també, quan era petit: confiteor…).

En canvi, no estic tan segur que hi hagi hagut una època en què els espanyols hagin estimat Catalunya. No ho nego taxativament: potser en època de la transició ens van estimar, ni que fos perquè ens consideraven útils per derrocar la dictadura i aconseguir la democràcia. Òbviament, no tinc cap argument més o menys sòlid, tan sols es tracta d’una simple intuïció.

Però fins i tot les intuïcions es basen en alguna cosa. Com a català que sóc, crec que conec bastant el caràcter del meu país. Encara em falta molt, sens dubte. Un dels “genis” en aquest sentit fou Jordi Pujol, i a això es deu que governés Catalunya durant 23 anys seguits. Però m’estic desviant.

Deia que crec conèixer el caràcter del meu país. Escrivia fa no massa sobre una acusació que un personatge important espanyol feia dels catalans: que som gent sense principis. Jo comparteixo fonamentalment aquesta apreciació, tot i que l’expressaria d’una altra manera: els catalans tenim un principi, un de sol, que es resumeix en “afarta’m i digue’m moro” (tot i que hi ha indicis que les coses, últimament, semblen estar canviant). Els espanyols, en canvi, són aquells de “más vale honra sin barcos que barcos sin honra“, “sálvense los principios y húndase la España“.

Per això la meva intuïció em diu que és més probable que els catalans hàgim estimat Espanya que no pas que els espanyols hagin estimat Catalunya. I no ho dic com un retret o una acusació. Cadascú és ben lliure d’estimar qui vulgui, només faltaria.

Però ara no voldria que els detalls ens impedissin la visió global.

És cert que la solució són governants que aconsegueixin que els catalans estimin Espanya i que els espanyols estimin Catalunya, tant si ho fan per primer cop com si no?

Si l’objectiu és mantenir la unitat d’Espanya de forma voluntària, doncs sens dubte que aquesta és la solució. Però clar, per aquells que no volen mantenir la unitat d’Espanya, doncs això no és solució de res.

Sembla que us estic sentint: qui posarà el cascavell al gat? Qui aconseguirà, d’on treurem els governants que aconsegueixin aquest doble salt mortal?

Es pot aconseguir? Jo ho veig impossible.

Sembla que us torni a sentir: “sí, clar, tu ho veus impossible perquè ets un separatista”. Com que no ho vull, no ho veig possible.

Anem a pams. Dic que ho veig impossible no perquè ho sigui per se, sinó perquè no veig que es puguin donar les condicions necessàries. El matís és important. Perquè aquí ara podríem divagar sobre què s’ha fet malament i què s’ha de fer en el futur, i efectivament aquí veig marge perquè es pugui produir aquest “miracle” polític de l’amor mutu. Però no veig que hi hagi marge de maniobra perquè es produeixi.

En primer lloc, l’error és de fons: creure que els polítics poden fer que els catalans estimem Espanya i que els espanyols estimin Catalunya. No poden, perquè els polítics no són omnipotents. A sobre, els polítics acostumen a anar a remolc de la gent, vull dir, que fan el que fan perquè creuen que els donarà vots. I anar a contra-corrent generalment et fa perdre vots, no guanyar-ne. I els governants espanyols no han estat precisament per la labor de fer que els espanyols ens estimin — probablement se’m pugui argumentar que els governants catalans tampoc han estat per la labor de fer que els catalans estimem Espanya: pot ben ser.

En segon lloc, hi ha una qüestió de temps. Les fílies i fòbies entre països (que hi són, sens dubte), vénen donades per la història. Gibraltar, per exemple, és una pedra a la sabata de les relacions emocionals dels espanyols respecte els britànics — per posar tan sols un exemple. No estic dient que els espanyols odiïn el Regne Unit, però sens dubte que si estimen el país no és precisament gràcies a Gibraltar, sinó malgrat Gibraltar. Encara que alguns s’entestin en dir el contrari, aquests segles de “convivència” entre Catalunya i Espanya no han estat precisament una bassa d’oli, i que consti que Franco n’és tan sols un episodi, i probablement no pas el de més durada.

I en tercer lloc hi ha una qüestió de marge de maniobra. Suposant que hi hagués governants amb “receptes” per recuperar l’amor a dues bandes, caldria que aquests governants tinguessin les oportunitats per dur-les a terme, i per a això cal un element necessari: que aquestes “receptes” siguin rendibles electoralment — parlant clar: que et facin guanyar vots. I això, avui en dia, és molt difícil, tant a Espanya (perquè anar en contra de Catalunya dóna vots) i també a Catalunya, ja que una gran part de l’electorat no ho entendria, especialment després d’episodis com l’1 d’octubre i el “a por ellos”, per posar alguns exemples. Vull dir que em sembla que seria difícil, per a un governant català, trobar arguments per “predicar” l’amor a Espanya.

Hi ha també una qüestió de motivació: per què voldrien (o haurien de voler) els espanyols estimar Catalunya? Deixo la pregunta a l’aire.

I plantejo aquí també la pregunta: per què voldríem (o hauríem de voler) els catalans estimar Espanya? Novament, la pregunta queda a l’aire.

Després d’haver escrit tot això, em torna a venir al cap la pregunta de per què Juan Manuel de Prada està dient (o escrivint) aquestes coses. Si durant anys ha estat “propugnant una política de repressió contra el sobiranisme” (segons llegeixo a la notícia), per què ara, de cop i volta, arran “tan sols” d’unes eleccions, demana governants que faci que ens tornem (ejem) a estimar?

Confesso que no ho sé, i ni tan sols sé dir si, al cap i a la fi, es tracta de llàgrimes de cocodril. O d’una flor que no fa estiu.

No importa. I per si encara us queden ganes de llegir, podeu llegir això, a veure què us sembla.

Res més que salvar els mobles

Mai dues victòries havien estat tan amargues.

La de Ciutadans, que guanya amb 37 escons, 3 més que JxCAT, tot i que no pot evitar la majoria absoluta de l’independentisme — justament evitar aquesta majoria era el seu objectiu.

La de l’independentisme, que conserva la majoria absoluta però perdent un parell d’escons. Tot i que l’objectiu era conservar la majoria absoluta, després de l’1 d’octubre i tot el que ha passat després, l’objectiu hauria d’haver estat ampliar-la.

No cal ni dir que tant els uns com els altres esgotaran les existències de cava celebrant els seus resultats. Però per més il·lusions que es faci la senyora Arrimadas, no serà ella la propera presidenta de la Generalitat — a menys que el govern espanyol faci algun (altre) cop d’estat legal.

Jo hauria estat feliç amb una majoria independentista de, posem per cas, 80 diputats (tot i que 90 hauria estat molt millor). Però era difícil que això passés, molt difícil, perquè el vot “separatista” porta temps mobilitzat, molt més temps que l’unionista, que generalment passava de les eleccions catalanes.

Pel bàndol independentista, es poden fer tantes teories com es vulguin sobre per què JxCAT treu dos escons més que ERC. Ho podem atribuir al fet que Carles Puigdemont sigui a l’exili (tot i que Oriol Junqueras segueix en presó preventiva), etc etc.

Els cupaires perden més de la meitat d’escons, i això em sorprèn però només parcialment. Coneixent els catalans, era d’esperar que molts d’ells vulguessin fugir de postures que, amb raó o sense, consideren massa… arriscades? Inviables? No ho sé. Potser també cal tenir en compte que el fet que el govern acabés a Bèlgica o en presó preventiva ha desplaçat vots de la CUP als altres dos partits, com a “compensació” pels danys que han sofert.

Si bé, com deia al principi, es tracta de dues victòries amargues, una ho és més que l’altra, ja que, al cap i a la fi, qui segurament podrà formar govern és el bloc independentista, i no l’unionista.

Què passarà a partir d’aquí no ho pot saber ningú, i no dependrà gaire de com han anat aquests resultats — més enllà de saber que la majoria absoluta segueix en mans dels independentistes. Dependrà més de què facin els tribunals espanyols, de què faci Puigdemont a Brussel·les, de què faci el govern espanyol i de què faci el nou govern català que surti del Parlament tot just escollit. Sé que això és una perogrullada, però el que vull dir és que el Parlament no serà l’actor principal, sinó més aviat secundari o terciari.

Un apunt sobre un tema del qual en sentirem a parlar molt: la Catalunya dividida o les dues Catalunyes. Que hi havia dues Catalunyes, això ho portem sabent de fa molt temps. És un tema que sempre ha estat espinós, perquè fa referència a un tabú: la immigració.

Desgraciadament, les eleccions no ens proporcionen dades que serien extremadament interessants: piràmides d’edat per partits, procedència dels votants, etc. Podem fer conjectures, basar-nos en enquestes (sempre a partir de mostres molt petites en comparació amb el cens), etc.

No tinc ni idea de quina part de l’electorat (l’unionista o l’independentista) ha estat el més mobilitzat. No sé quin és el que té votants més joves o més vells. No sé quin és el que tendirà a créixer. Si bé és cert que és el bàndol unionista el que té més feina a fer (mobilitzar encara més el seu electorat i, si pot, intentar guanyar-ne, és a dir, convèncer més gent de ser partidaris de la unitat d’Espanya), també és cert que el bàndol independentista no es pot quedar de braços plegats: mobilitzar encara més el seu electorat i, igualment, convèncer més gent de ser favorables a la independència.

Resistir (com s’ha fet) era imprescindible. Però no suficient.

Vull una bola de vidre

Fa més de deu anys, no sé si us en recordeu, que va tenir lloc el que popularment es va conèixer com a “Pla Ibarretxe“, en referència al nom (cognom, de fet) del llavors lehendakari, Juan José Ibarretxe. Era una proposta de reforma de l’Estatut d’Autonomia del País Basc, que va ser rebutjat pel “Congreso” espanyol per una majoria abrumadora. El lehendakari el volia sotmetre a referèndum al País Basc, el tribunal constitucional va il·legalitzar tal referèndum i, al final, Ibarretxe va convocar noves eleccions.

Recordo aquells anys. No calia ser gaire espavilat per saber, perfectament, que el govern espanyol no autoritzaria tal referèndum, i que els tribunals espanyols es pronunciarien de la manera que ho van fer. Per tant, l’única pregunta que tenia sentit fer-se era: s’atrevirà el PNB a tirar endavant el referèndum, com es va fer a Catalunya l’1 d’octubre? A mi tot plegat em va semblar ridícul: si Ibarretxe no estava disposat a fer-ho, no tenia sentit ni tan sols haver començat. A menys que fos una tàctica per treure majoria absoluta a les següents eleccions basques — cosa que no va passar.

A Catalunya, en canvi, i contràriament a la tradició que se’ns atribueix, ens vam atrevir a tirar endavant un referèndum (no de reforma d’Estatut, sinó d’independència) sense permís del govern espanyol i en contra de l’expressa prohibició del TC espanyol. Tots sabem què va passar, tant l’1 d’octubre, com després.

És aquest “després” el que ha despertat més contradiccions entre els catalans a favor de la independència. Per uns, va ser un encert no proclamar la independència “a la brava”, sinó declarar-la i suspendre-la per deixar la porta oberta al diàleg (“via eslovena”, que en diuen); per d’altres, va ser un greu error i una traïció (encara que no emprin tal paraula) no fer efectiu el resultat del referèndum.

Per uns, l’1 d’octubre havia de ser el principi de la via unilateral: posar l’Estat espanyol contra les cordes per tal d’haver d’acceptar la independència de Catalunya; per d’altres, obrir un procés de negociació per tal de forçar Espanya a acceptar un referèndum pactat o bé que la “comunitat internacional” obligués Espanya a negociar i/o acceptar la independència.

Ho podem resumir d’una manera molt simplista: per uns, independència per la via ràpida; per d’altres, independència per la via lenta.

Arguments n’hi ha per totes les bandes. Els partidaris de la “via lenta” creuen que seria negatiu donar una imatge de tancar-se en banda, que cal fer-ho tot d’una manera perfectament pacífica i democràtica, etc etc. Creuen que guanyarem perquè, en paraules d’un articulista, Rajoy pixa contra el vent i els nostres líders són molt millors que els seus.

En canvi, els partidaris de la via ràpida, creuen que s’havia d’haver aprofitat l’1 d’octubre, és a dir, la resistència mostrada pels catalans, la incapacitat del govern espanyol per impedir el referèndum malgrat el dispositiu policial desplegat, i, cas que hi hagués hagut més violència, aprofitar-la per danyar la imatge d’Espanya a nivell internacional i forçar Espanya a negociar i acceptar la independència.

Qui té raó? Doncs no ho sé, i no crec que es pugui arribar a saber aviat. Ningú no té ni idea de què hagués passat si, el 10 d’octubre, Puigdemont hagués declarat simplement la independència, sense suspendre-la, i s’hagués posat en marxa tot el necessari per a fer-la efectiva. Hauria estat una escalada de tensió, sense cap mena de dubte, i ningú no té ni idea de com hauria reaccionat Espanya i la resta de països.

Bé, això no és del tot cert. El 17 de novembre, Marta Rovira, d’ERC, va dir públicament que si Puigdemont no s’havia atrevit a proclamar la independència era perquè s’havien rebut amenaces, de diverses fonts i molt creïbles, que el govern espanyol “va amenaçar amb morts al carrer”. No seria policia o guàrdia civil la que intervendria, sinó l’exèrcit. I que no serien bales de goma, sinó metàl·liques.

Les declaracions de la senyora Rovira van portar molta cua. Des de la “banda catalana” hi ha haver confirmacions, en més o menys graus, de les seves paraules. Des de la “banda espanyola”, el govern espanyol es va afanyar, a través de diferents dels seus membres, a demsentir i desqualificar les paraules de Marta Rovira. Tot i això, algun ex-diputat popular, com ara Jorge Vestrynge, va dir que les paraules de la diputada catalana eren del tot creïbles, i justament avui llegeixo que un ex-coronel, Amadeo Martínez Inglés, diu que efectivament era veritat.

Puigdemont va dir que ell no acceptaria que hi hagués morts al carrer, i des de la banda catalana se l’ha criticat per aquestes paraules. Per una banda, perquè les amenaces espanyoles no serien gaire creïbles (al cap i a la fi, sembla que a partir del migdia de l’1 d’octubre es van suspendre les intervencions policials degut a l’impacte mediàtic internacional que estaven tenint); per l’altra banda, perquè no estar disposat a acceptar morts significa que no ets un “soci fiable” i suposa una rendició ja d’entrada.

“Pagar el preu” és una expressió que sempre ha fet fortuna, i que no fa massa me la vaig trobar en un comentari al facebook. Completament comprensible. Però ara pregunto: qui està disposat, personalment, a posar-se a primera fila i postular-se com a candidat a “morts al carrer”?

A mi no em costa creure que Espanya tingués preparat un dispositiu per exercir una bona dosi de violència a Catalunya. Una altra cosa és fins a quin punt hauria estat disposada a dur-lo a terme, i aquí tinc els meus dubtes. Perquè clar, si (com se suposa que va fer, i així ho van dir, en un escrit a El Periódico, uns càrrecs intermitjos de la “policía nacional” que, malgrat tot, no van voler revelar el seu nom) el govern espanyol va aturar les intervencions (l’1 d’octubre) per l’enrenou mediàtic que van causar, a mi em costa bastant de creure que haurien tirat endavant un operatiu de molta més envergadura — i que, per tant, hauria causat un enrenou molt pitjor. Una altra cosa és que “ensenyés la pota” per fer por, jugar a la “guerra psicològica” i enfonsar la moral dels polítics catalans.

Els polítics catalans. “Mai vaig confiar en els líders independentistes però sí que creia en la gent … i que els obligaria a fer la feina que van dir que venien a fer. I encara, molt més encara, després del veure el coratge amb què es va defensar el referèndum”. Llegeixo això en un article a un digital, d’una persona que, no en tinc pràcticament cap dubte, és partidària de la “via ràpida”. Deixant això de banda, m’agradaria parlar de fins a quin punt és certa l’acusació que fa als líders catalans.

Aquí voldria explicar una petita anècdota, que tingué lloc pocs dies abans de l’1 d’octubre. Estava al menjador de la feina, en una taula amb persones d’altres departaments (vull dir, que no dinava amb els companys amb què normalment dino), i algú va preguntar si crèiem que “diumenge votarem”. Pràcticament ningú va dir que sí (com que jo no els coneixia i ells no em coneixien, jo no vaig dir res, tot i que veia bastant probable que no acabéssim votant). Siguem sincers: no eren gaires els que estaven convençuts, o bastant convençuts, que el referèndum tiraria endavant. El següent diumenge, amb unes persones del poble, parlant dels preparatius i del que es va fer perquè poguéssim votar, vaig dir que jo no tenia tanta fe en el poble català.

I els polítics? De debò es creien els nostres líders independentistes que allò sortiria “tan bé” (en la mesura que va sortir bé)? És molt legítim preguntar-s’ho, i aquí hi ha respostes per a tots els gustos. Vull dir: que alguns sí, i d’altres no. Perquè el fet que les urnes arribessin (i no hi ha haver, fins on jo recordo, incautació d’urnes per part de la policia espanyola, com sí n’hi va haver de paperetes), i tinguéssim paperetes (encara que algunes s’haguessin d’imprimir i/o retallar en domicilis particulars), vol dir que hi va haver, a nivell institucional, una certa preparació, com també l’aplicació informàtica que va permetre implantar el cens universal i que poguéssim votar a qualsevol col·legi. També és cert que, ben segurament, gran part de tot això va ser gràcies a la iniciativa particular de molts catalans.

Que al govern espanyol el va agafar del tot per sorpresa que la “cosa” tirés endavant, és completament indubtable: ens tenen als catalans per uns calçasses (i la veritat és que hem fet més que mèrits perquè ens prenguin per tals). Ara bé, segur que a gran part del govern català també el va agafar per sorpresa. I a molts ciutadans també — jo el primer.

Vam fer potser el més difícil — el primer pas. Potser van fallar la resta. “Pensava que … la pressió social faria surar uns líders amb un pla de veritat. Un pla amb el qual tot estigués preparat … Potser sí que uns feixistes haurien pelat algú o que un policia hauria etzibat un cop de porra mortal, però aquest era un risc que calia assumir igual que l’1-O es va assumir que algú podria sortir mal parat”. I a continuació: “Estic convençuda que la gent, ben dirigida i esperonada des de dalt, hauria estat disposada a aguantar aquesta situació durant uns quants dies. No n’haurien calgut tants per generar una crisi econòmica alarmant que forcés la UE a forçar l’estat a acceptar un procés de mediació. … És el pes de generar aquest caos el que els va fer por assumir, no el d’avesar la gent a una massacre inimaginable”.

Hauria estat una bona estratègia? No ho sabrem mai, perquè no podem tirar enrere. Podem afirmar, sense gaire por a equivocar-nos, que el no acceptar uns certs nivells de violència ha permès que hagi la tàctica de la por del govern espanyol hagi tingut èxit. Ha recuperat la iniciativa amb el 155 (la “moderació” del qual no sé si realment es deu a pressions externes, ja sigui de la UE o d’algú altre), i ara sembla que l’objectiu és recuperar l’status quo d’abans, ja no aconseguir la independència.

Potser sí que, en realitat, alguns polítics nostres (dels independentistes, vull dir) tenien, com a objectiu real, que “el món vegi que Espanya és un país molt bèstia”, i assumir “al peu de la lletra el projecte dels comuns: esperar que Espanya canviï” — d’aquí a mil anys, fillets meus. Probablement és cert que la majoria d’ells (dels líders polítics) “no estaven preparats per aplicar la independència” perquè “s’esperaven un contrincant civilitzat”. Sí, n’hi ha per pixar-se a sobre.

I sí, és probable que el fet d’haver estat empresonats hagi estalviat, a aquests líders, de ser objecte de crítica. Igual que el fet de ser afusellat ha exonerat Lluís Companys de totes les crítiques que se li haurien pogut fer com a president de la Generalitat republicana.

És cert que aquests polítics “mai van creure que podrien complir les promeses que van fer-nos”? No m’estranyaria que molts catalans arribessin a aquesta conclusió. Si és així, o bé renuncien directament a aconseguir la independència, o bé voten la CUP. Clar que, amb el seu ideari polític, doncs “tiraran enrere” molta gent.

I ara, què? Doncs espero que els de la via lenta l’encertin. Espero que a les eleccions del 21-D els diputats independentistes treguin 80, 90 o 100 diputats. Sí, ja sé que les enquestes no van precisament en aquesta línia, sinó més aviat en la de l’enrocament. També és veritat que portem una bona colla d’anys que les enquestes no l’encerten gaire. I bé, suposant que les meves prediccions es compleixen, què? Tornem a proclamar la independència — i, aquest cop, la publiquem al DOGC — i la fem efectiva? Tornem a la via unilateral? Comprovem si Espanya té collons d’enviar-nos soldats i tancs?

Com ja he dit, hi ha qui creu que la independència s’ha de fer ràpidament. D’altres creuen que serà un procés necessàriament llarg. Jo no en tinc ni idea. No parlo amb ambaixadors, no tinc contactes als governs d’Europa, no em “codejo” amb els líders de la UE, no sé què es cou al govern espanyol ni al govern català. No tinc una bola de vidre que em predigui el futur o que m’indiqui la tàctica a seguir. Només sé una cosa: com vull que acabi tot plegat. Ara mateix només puc decidir el millor que pugui a quin partit votar, esperar el resultat i veure què passa.

“Joder, qué cansinos”

“Catalunya és un motor de canvi i Espanya us necessita. Tenim molt en comú i la solució a Catalunya passa per portar el canvi a Espanya”. Aquesta collonada ha estat expulsada de la boca per part d’una tal Irene Montero, de Podemos, en un acte polític (un mítin, em sembla) a Terrassa, aquest cap de setmana.

No es pot negar que té la seva part d’enginy. Primer, una llepada de cul: som el motor del canvi! Espanya ens necessita! Per si a algú aquestes paraules l’havien posat calentó, cal recordar que també havien dit que Catalunya era el pilar de la (segona) república i després Azaña va acabar dient que calia bombardejar Barcelona cada 50 anys (potser m’he equivocat en el número, però això és un detall).

I un cop guanyat el favor de l’audiència amb una “captatio benevolentiae“, ens la colen: “la solució a Catalunya passa per portar el canvi a Espanya”. És l’últim episodi de l’arxiconegudíssima sèrie que té, per argument, que tot plegat és que a Espanya no ens entenen, que ens hem d’explicar millor. Almenys aquest nou episodi deixa de tractar els espanyols com si fossin subnormals.

Potser a qui tracten de subnormals és als catalans.

Com és obvi, durant l’acte en qüestió s’han dit moltes més coses. Segons la notícia, la senyora Montero ha situat “el partit liderat per Xavi Domènech” (Podemos? Catalunya en Comú? És el mateix o són coses diferents? Últimament em perdo…) en una “necessària equidistància” entre els independentistes (els que, segons la senyora Montero, “van proclamar una independència sense legitimitat política”) i els partits que “han aplicat el 155 d’una manera autoritària” (em pregunto: hi havia una altra manera d’aplicar-lo? En cas afirmatiu: hi haurien estat a favor, els de Podemos?)

A més de fer bandera de l'”equidistància”, Irene Montero ens ha explicat què és el que “realment necessita Catalunya”: “un referèndum pactat amb totes les opcions sobre la taula”. “Volem construir un futur amb vosaltres [Espanya?], però junts no vol dir excloure el dret a decidir, sinó respectar que siguin els ciutadans de Catalunya els que tinguin l’última paraula sobre què volen. Reconeixent Catalunya com una nació i construir un camí de solidaritat”.

A mi aquesta mena de llenguatge em recorda el que Sant Pius X deia sobre el modernisme: “Catholic-sounding on one page, doctrinally subversive on the next“.

O els de Podemos són idiotes, i per tant realment es creuen que el que ells proposen és factible, o bé no són idiotes i per tant en realitat ens volen aixecar la camisa. De debò creieu que un partit que aspiri a guanyar les eleccions a Espanya, o almenys a fer un bon paper, pot anar dient que està a favor d’un referèndum on Catalunya es pugui independitzar? És que ni tan sols en el cas que hi hagués la garantia divina que absolutament tots i cadascun dels catalans votés i hi votessin en contra, ni tan sols així Espanya acceptaria mai (almenys per pròpia voluntat) un referèndum d’independència. Perquè el fet mateix de la celebració ja és un fet que no pot suportar, i que interpretarà sempre com un atac a la sobirania espanyola.

Jo crec que idiotes no ho són, i per això fan servir un llenguate tan “cuco” i “taimado”: que sí, que “volem construir un futur amb vosaltres”, el “dret a decidir” (sobre què? Sobre si els cargols els vull a la llauna o a la brutesca?), que els “ciutadans de Catalunya” tinguin l’última paraula sobre “què volen”, un referèndum “pactat” (amb qui?) i “amb totes les opcions sobre la taula” (i quantes són, totes aquestes opcions? 1024?).

Tot això és marejar la perdiu. Potser pot ser una bona opció per aquells que, tot i contraris a la independència, estan a favor d’un referèndum d’autodeterminació. Suposant que Podemos realment hi estigui a favor, cosa que dubto. Ni que només sigui perquè, dir clarament que hi estàs a favor, et suïcida políticament a Espanya.

Podemos sap que a Catalunya és un dels llocs on pot treure millors resultats. A moltes províncies espanyoles ho té fotut, perquè només “envien” dos diputats, i molt probablement se’ls disputaran PP i PSOE (potser Ciutadans, fent certa competència al PP, a qui alguns poden considerar massa tou). Per això aquí diu aquesta mena de coses.

Desenganyem-nos: estem en una situació en què, per un partit d'”àmbit espanyol”, si vol guanyar a Catalunya ha de renunciar a Espanya, i al revés.

Trifulques baixllobregatines

Petita trifulca a El Nacional, un dels dos digitals amb els quals acostumo a informar-me de què passa al meu voltant (la tele fa més d’un any o de dos que no la miro regularment). Es veu que un dels col·laboradors habituals, Jordi Galves, va escriure un article titulat “Cornellà no és com Catalunya”. L’endemà li va contestar un senyor anomenat José Luis Atienza, que es veu que ha estat tinent d’alcalde a Viladecans per ICV, i que és coportaveu de Comuns Federalistes (no em pregunteu què és això perquè no ho sé).

I

Tot comença amb unes declaracions d’Inés Arrimadas, que es veu que va dir alguna cosa com ara que Cornellà és una terra plural i diversa com Catalunya. Segons el senyor Galves, el que realment volia dir la dirigent de Ciudadanos és que “Cornellà forma part de la Catalunya espanyola”: “una terra fortament castellanitzada, colonitzada, assimilada, en bona part, a l’Espanya i olé, on els catalanoparlants vius són minoritaris i de vegades invisibles”, “[u]na terra de nacionalisme espanyol molt marcat, d’espanyolisme”, “[o]n viuen individus, plurals i diversos, que et diuen amb gran satisfacció que ja porten vivint aquí quaranta, cinquanta anys i no entenen ni una paraula de català”, etc.

Dues anècdotes ho il·lustrarien: “un noi solitari, aïllat i espantat, a qui els seus compans denominaven ‘el catalán” per estigmatitzar-lo, per assetjar-lo, com si no fóssim a Catalunya i ells no fossin també catalans”; “un altre antic alumne meu que amagava davant de tothom que parlava català a casa, conscient de la inoportunitat de la seva identitat lingüística i cultura”.

Pel que es veu, el senyor Galves sap del que parla: “[j]o vaig néixer i viure molts anys molt a prop de Cornellà”.

II

Tot això (més el que no he citat de l’article del Jordi Galves) no ha sentat gens bé al nostre antic tinent d’alcalde. Al començar a llegir la seva resposta vaig estar temptat de pensar que el senyor Atienza feia un canvi de coordenades (no, no estic parlant de passar de cartesianes a polars, o de cilíndriques a esfèriques): de l’anomenat “eix nacional” (Catalunya-Espanya) a l’eix “esquerra-dreta”. Però només és una impressió inicial.

Parla el senyor Atienza de “la història de la transició i de la construcció nacional que va ajudar a fer la classe obrera cornellanenca i baixllobregatina quan l’important no era en quina llengua parlava, sinó com conquerir llibertat sindical, drets laborals, millora d’horaris i salaris i autogovern”. Cita, per exemple, que a Sant Boi s’hi va celebrar el primer Onze de Setembre post-Franco, el 1976. True enough: perquè les autoritats de llavors van prohibir de celebrar-lo a Barcelona — no fos cas que la cosa es “desmadrés”.

No s’acaba aquí aquests fets que, segons el senyor Atienza, el senyor Galves oblida (o ignora): que la primera cançó punk feta en català la va fer una banda “xarnega” (ep!, paraules del propi Atienza!), “que Cornellà va organitzar un Congrés de Cultura Catalana dels més massius de Catalunya”, per citar els seus dos exemples.

En canvi, però, el senyor Atienza no ha conegut mai “cap noi solitari, aïllat i espantat per parlar català”, tampoc ningú “que aixequi la bandera contra la immersió al [sic] català”. Ell sí creu que el Baix Llobregat és com Catalunya, “els mateixos orígens i diferents proporcions: catalans, segons aquell PSUC, on era ‘català qui viu i treballa a Catalunya'”. I acaba: “la nostra preocupació als setanta era que no aparegués un nou lerrouxisme per dividir-nos entre els qui parlem castellà i els qui parlem català. El seu article [el del Jordi Galves, s’entén], per desgràcia, és una trista prova de quant hem retrocedit”.

III

Encara que no ho sembli, Jordi Galves en realitat no parla de Cornellà. Parla de Cornellà però no per parlar de Cornellà, sinó per parlar de la Catalunya que Inés Arrimadas vol: una Catalunya on el castellà sigui majoritari, on els catalanoparlants se n’amaguin de ser-ne, on els castellanoparlants no es considerin catalans, on la immersió lingüística sigui combatuda, on no entendre el català no només no sigui motiu de vergonya (després de 40 o 50 anys de viure-hi) sinó fins i tot motiu d’orgull. Que això sigui el que passi o no passi a Cornellà és, simplement, anecdòtic.

El senyor Atienza carrega les tintes en la descripció que el senyor Galves fa de Cornellà. Jo no tinc ni idea de si és certa o no. Diria que els dos tenen raó: cadascú parla del Baix Llobregat que han conegut.

Jo he nascut en una ciutat on hi van néixer moltes altres persones. Hi vaig viure setze anys, juntament amb moltes altres persones. I entre totes aquestes persones que hi vam néixer i viure durant un temps, hi haurà tota mena d’opinions. Opinions que no seran gratuïtes, en el sentit que vindran formades per experiències personals. Condicionades, tot i que no completament determinades, per la família on vam néixer, pel barri on vam viure, per l’escola on vam anar, els companys i amics que vam tenir, les experiències que hi vam viure, etc.

Tot això, però, és secundari en el cas que ens ocupa. El senyor Atienza deu haver viscut una experiència completament diferent de la del senyor Galves. Nihil novum sub sole. El senyor Atienza, al meu entendre, erra el tret. Ho puc entendre, perquè la descripció que Jordi Galves fa de Cornellà no és precisament idílica sinó tot el contrari. I de la mateixa manera que en Galves ens explica casos d’espanyolisme a Cornellà, el senyor Atienza ens explica casos contraris. Els uns no eliminen els altres, i els altres no neguen els uns.

Again, l’objecte de l’article del senyor Galves no és Cornellà per se, sinó Inés Arrimadas i la seva ideologia. D’això era del que valia la pena parlar, de la mena de Catalunya que a cadascú li agradaria…

NB — això de “és català qui viu i treballa a Catalunya” millor ho deixo per un altre dia, tot i que crec que algun cop ja n’he parlat.

Les altres opcions

I

Una de les característiques principals de l’etapa de Jordi Pujol al capdavant de la Generalitat va ser fer creure als catalans que l’autogovern era de debò, era seriós. Que la Generalitat era un govern amb cert poder. Que no era de fireta, vaja. Suposo que durant molts anys tots plegats ens ho vam creure, més enllà dels indicis que hi pugués haver en sentit contrari. Una de les altres característiques principals va ser la seva negativa a reformar l’Estatut del 1979.

L’any 1999 CiU perd la majoria absoluta i es veu obligada a governar amb el suport del PP. A les eleccions del 2003, una coalició entre PSC, ERC i ICV desplaça CiU del govern català, malgrat haver estat la força més votada. Comença el primer tripartit, amb Pasqual Maragall, l’època del “Dragon Khan”. Es comença a posar en marxa la promesa electoral que s’havia fet, de reformar l’estatut i tenir-ne un de nou, amb més autogovern i un millor finançament. Durant la campanya electoral de les eleccions espanyoles del 2004, el (llavors) candidat Zapatero promet el famós “apoyaré”: “apoyaré” l’estatut que surti del Parlament de Catalunya.

Vana promesa, feta en un moment en què res feia preveure que el PP no hagués de tornar a guanyar les eleccions, després de 4 anys de majoria absoluta de José María Aznar. Però la pèssima gestió que es va fer dels atemptats terroristes de l’11-M va portar Zapatero a la Moncloa, tot i que no amb majoria absoluta.

Tant Maragall com Zapatero havien promès el que havien promès assumint, ni que fos inconscientment i “por lo bajini“, que Rajoy guanyaria les eleccions, i que per tant no caldria fer res per complir el que s’havia promès. El Parlament català podia aprovar l’Estatut que li vingués en gana, que ja s’encarregaria el PP de bloquejar-lo al “Congreso” i impedir que s’aprovés. La qual cosa serviria per excitar els catalans contra el PP i alimentar de vots el PSOE — almenys a la seva franquícia catalana.

Però Zapatero va guanyar, i ja no es podia comptar amb el PP perquè fes la feina bruta. I va venir el llarg recorregut que ja coneixem i que forma part dels llibres d’història. Recorregut que va acabar l’any 2006, amb el referèndum i la sortida d’ERC del govern i, per tant, la convocatòria de noves eleccions, que van donar pas al segon tripartit, aquest cop amb José Montilla. Tot plegat va ser esperpèntic, especialment la tramitació de l’Estatut al “Congreso“, amb el ribot d’Alfonso Guerra, la recollida de firmes, etc, i els recursos d’inconstitucionalitat, que van culminar, quatre anys més tard, en la ja famosa sentència del constitucional, retallant encara més un Estatut que, se suposava, havia de donar cobertura legal al reconeixement de Catalunya com a nació, augmentar l’autogovern i millorar el finançament.

Probablement tot això ja ho saben els meus lectors. Però val la pena recordar-ho ara, en l’escenari que tenim d’eleccions, unes eleccions que, en contra de totes les anteriors que hi ha hagut al Parlament català, han estat convocades no segons l’Estatut o quan el President dissolia la cambra, sinó quan al govern espanyol li ha donat la gana, després d’haver destituït el govern català.

Val la pena perquè, en el context que estem d’eleccions, no faltaran veus pretesament assenyades que intentaran donar “alternatives” a la independència que puguin ser assumides per una part important dels catalans, que altrament passarien a engreixar les files de l’independentisme. Aquestes alternatives poden anar en recuperar l’Estatut del 2006 abans que fos retallat, o bé un altre estatut més potent, o bé un estat federal, o bé qualsevol altra martingala que no sigui la independència.

II

He començat parlant de Pujol, que va aconseguir que els catalans ens creguéssim el poder de la Generalitat. Ja sé que tots plegats estem molt emprenyats pel 155, i perquè el Montoro intervingués les finances de la Generalitat uns quants dies abans de l’1 d’octubre (amb una simple ordre ministerial, by the way). Però la veritat és que aquests dos fets, especialment el primer, han tingut un efecte molt positiu: han demostrat que l’autogovern català, dins de l’actual marc legal espanyol, és una pantomima. I que si el govern espanyol no ha fet abans el que ha fet ara és perquè ja li ha anat bé que els catalans visquéssim “feliços i enganyats” durant una bona colla d’anys.

Quina mena d’autogovern és aquest que un ministre, amb una simple ordre ministerial — quatre paraules escrites en un full de paper degudament firmat, timbrat i segellat —, es pot passar pel forro dels collons? Deixant de banda la quantitat de sentències del TC anul·lant lleis del Parlament alegant que envaeix competències del govern espanyol, etc. No cal anar al 155: per favor, llegiu el que diu la constitució espanyola sobre les lleis de base i les harmonitzadores.

El 155 era l’opció nuclear, sí. Que sempre ha estat damunt de la taula, i si no l’han aplicat abans és perquè han tingut d’altres mecanismes i perquè podia obrir la caixa de Pandora a d’altres autonomies. Never mind. La qüestió ha quedat clara: l’autogovern arriba fins allà on el govern espanyol li agrada. És un autogovern… “con el permiso de la superioridad“.

Quin significat té això? Doncs que qualsevol Estatut, tant el del 2006 com el del 3006 (ja m’enteneu), estan condemnats al fracàs.

Per altra banda, i ho dic perquè a alguna “intel·ligència” (Zapatero?) se li havia acudit, recuperar el del 2006 abans de la retallada judicial és completament inviable: un govern espanyol no pot permetre’s reimplantar una llei que els tribunals t’han dit que viola la constitució espanyola. Punt. Implantar el que va aprovar el parlament català és igualment inviable: encara que tècnicament no ha estat mai declarat inconstitucional, el 100% de les probabilitats és que així ho fos, si arribés mai el cas.

Tenint en compte que tens tanta autonomia com al govern espanyol li plagui (amb la complicitat del constitucional), la via estatutària està completament descartada. Cap català disposat a votar a favor de la independència se la pot prendre seriosament. Especialment en vista a com sentencia el constitucional, a la facilitat amb què s’han intervingut les finances de la Generalitat, de l’aplicació del 155 i dels consellers (i presidenta del Parlament) empresonats.

III

Algú podria argumentar en favor de reformar la Constitució. El primer problema que té aquesta opció és que mai es detalla com hauria de ser aquesta reforma. El que sí sabem, però, és que una reforma de la constitució requereix el consens dels dos principals partits espanyols, PP i PSOE. De debò estarien disposats a acceptar una reforma constitucional que atorgués podel real al govern català (i quan dic “govern”, aquí incloc el Parlament)?

O bé la reforma és acceptable per PP i PSOE, i per tant és “más de lo mismo“, o bé realment blinda l’autogvern català, i per tant és inacceptable pel PP i el PSOE. Incloent a més un tercer actor, Ciutadans, que més enllà de la força en escons que tingui, faria tanta propaganda com pugués en contra de l’autogovern català. Algú podria dir que PP i PSOE, en aquest escenari, estarien disposats a cedir. Ho dubto moltíssim: els seus electors no els ho perdonarien.

Una variant (a falta de paraula millor) de la reforma constitucional és el “federalisme”. La millor descripció que se n’ha fet és obra del conegut pograma Polònia, de TV3, amb el Pere Navarro i el seu “follet del federalisme”. Adoleix del primer defecte que hem citat: la falta de concreció. A més, els exemples que tenim al món de països federals ens ensenyen que no són inconvenient per governs centrals forts.

IV

Tant la via autonomista com la federalista obvien algunes lliçons importants de la història d’Espanya. La primera és que els estatuts d’autonomia que ha tingut Catalunya s’han aconseguit sempre en moments de debilitat: caiguda de la monarquia i instauració de la república als anys 30; pas de la dictadura a la democràcia (més o menys, si ho voleu) a finals dels setanta.

A banda d’això, l’autogovern en època republicana tampoc va ser pas cap model. No ho dic tant com perquè Lluís Companys i el seu govern acabés engarjolat i condemnat a uns 30 anys (encara que l’indultés el govern del Front Popular). No oblidéssim que el mateix Azaña, aquell que va dir, durant el debat de l’estatut a les corts espanyoles, que amb aquell estatut s’aconseguia la unitat d’Espanya, aquest mateix Azaña va dir, anys després, com ja havia dit Espartero, que a Barcelona se l’havia de bombardejar cada cinquanta anys. No caiguéssim en l’error de quedar-nos en l’anècdota. O que fos Azaña l’únic polític republicà d’esquerres en tenir aquesta mena d’idees (ja ho deia Josep Pla, el que més s’assembla a un espanyol d’esquerres és un espanyol de dretes, i/o al revés).

I pel que fa a l’estatut del 79, ja diu Pujol, a les seves memòries, que pocs anys després (crec que fins i tot abans del 23F), polítics espanyols li deien que “ara” (o sigui: 1980, 81, 82…) no ens donarien que el que ens havien donat — dit d’una altra manera: que no van tardar gens a penedir-se’n. Un dels motius del 23F, això ho sap tothom i algun dels que hi va participar així ho afirma, va ser el “tema de les autonomies”.

Des de 1714, la tradició espanyola ha estat netament centralista. Espanya no ha tingut mai, mai, cap mena de ganes de descentralitzar-se — “fueros” bascos a banda, que són un altre tema. La Mancomunitat de 1914 no era res més que les quatre diputacions provincials unides en un sol cos. Les autonomies ja hem vist com han nascut — quasi per accident, o casualitat si ho preferiu.

Espanya se sent perfectament a gust sent com és. Si avui hi ha autonomies va ser per mirar de satisfer (sí, podeu riure) un “problema” que hi havia a Catalunya i al País Basc (i potser una mica a Galícia), i que es va estendre a la resta no fos cas que aquests catalans es pensessin que són especials, diferents (a més de ser una formidable agència de col·locació per als partits polítics). No té cap mena de necessitat de reformar la constitució ni d’embarcar-se en aventures federalistes que no se sap a on porten.

Un estat federal en què Catalunya pugués actuar quasi “de facto” com un estat independent seria una tremenda font de conflictes i inestabilitat. Fins i tot en el cas que això s’arribés a aconseguir, durant quant de temps podria durar?

V

Conclusions. Hi ha gent que ha estat independentista “de sempre”, com ara Oriol Junqueras (tal qual li ho vaig sentir a dir en un mítin al treatre Bartrina de Reus, l’any 2013 o 2014). D’altres, com ara jo, ens hem “convertit” (paraula meva, no seva). Dels independentistes, alguns ho són “per se”, és a dir, que fos el que fos el que “Espanya oferís”, seguirien sent-ho. D’altres, en canvi, s’avindrien a renunciar-hi per algo que fos “prou bo”.

És pensant en aquests últims (i també pensant en aquells espanyols que sincerament vulguin trobar una sortida a l’actual situació, una sortida que no passi per la independència) que he escrit aquest post.

Entenc que l’any 2003 l’horitzó de molta gent fos un nou Estatut amb més autogovern. Entenc que a partir del 2010 l’horitzó fos un concert econòmic (camuflat sota el cutríssim i patètic nom de “pacte fiscal”). Però els fets ens han deixat al descobert que el rei va nu: que un autogovern dins del marc espanyol serà sempre una farsa, per motius legals i històrics. Fins i tot per motius essencials, perquè l'”esto es España” sempre serà usat per laminar l’autogovern, el català i, per extensió, la pròpia identitat catalana. El que es pugui obtenir serà una concessió feta sempre a contracor, un “favor” que fa Espanya a una de les seves “regions”.

La via autonomista, el “pacte fiscal”, l’aventura federal, només serveixen per una cosa: per allargar l’autoengany.

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur