Out of time

Som el fruit del passat

Categoria: Política

Les altres opcions

I

Una de les característiques principals de l’etapa de Jordi Pujol al capdavant de la Generalitat va ser fer creure als catalans que l’autogovern era de debò, era seriós. Que la Generalitat era un govern amb cert poder. Que no era de fireta, vaja. Suposo que durant molts anys tots plegats ens ho vam creure, més enllà dels indicis que hi pugués haver en sentit contrari. Una de les altres característiques principals va ser la seva negativa a reformar l’Estatut del 1979.

L’any 1999 CiU perd la majoria absoluta i es veu obligada a governar amb el suport del PP. A les eleccions del 2003, una coalició entre PSC, ERC i ICV desplaça CiU del govern català, malgrat haver estat la força més votada. Comença el primer tripartit, amb Pasqual Maragall, l’època del “Dragon Khan”. Es comença a posar en marxa la promesa electoral que s’havia fet, de reformar l’estatut i tenir-ne un de nou, amb més autogovern i un millor finançament. Durant la campanya electoral de les eleccions espanyoles del 2004, el (llavors) candidat Zapatero promet el famós “apoyaré”: “apoyaré” l’estatut que surti del Parlament de Catalunya.

Vana promesa, feta en un moment en què res feia preveure que el PP no hagués de tornar a guanyar les eleccions, després de 4 anys de majoria absoluta de José María Aznar. Però la pèssima gestió que es va fer dels atemptats terroristes de l’11-M va portar Zapatero a la Moncloa, tot i que no amb majoria absoluta.

Tant Maragall com Zapatero havien promès el que havien promès assumint, ni que fos inconscientment i “por lo bajini“, que Rajoy guanyaria les eleccions, i que per tant no caldria fer res per complir el que s’havia promès. El Parlament català podia aprovar l’Estatut que li vingués en gana, que ja s’encarregaria el PP de bloquejar-lo al “Congreso” i impedir que s’aprovés. La qual cosa serviria per excitar els catalans contra el PP i alimentar de vots el PSOE — almenys a la seva franquícia catalana.

Però Zapatero va guanyar, i ja no es podia comptar amb el PP perquè fes la feina bruta. I va venir el llarg recorregut que ja coneixem i que forma part dels llibres d’història. Recorregut que va acabar l’any 2006, amb el referèndum i la sortida d’ERC del govern i, per tant, la convocatòria de noves eleccions, que van donar pas al segon tripartit, aquest cop amb José Montilla. Tot plegat va ser esperpèntic, especialment la tramitació de l’Estatut al “Congreso“, amb el ribot d’Alfonso Guerra, la recollida de firmes, etc, i els recursos d’inconstitucionalitat, que van culminar, quatre anys més tard, en la ja famosa sentència del constitucional, retallant encara més un Estatut que, se suposava, havia de donar cobertura legal al reconeixement de Catalunya com a nació, augmentar l’autogovern i millorar el finançament.

Probablement tot això ja ho saben els meus lectors. Però val la pena recordar-ho ara, en l’escenari que tenim d’eleccions, unes eleccions que, en contra de totes les anteriors que hi ha hagut al Parlament català, han estat convocades no segons l’Estatut o quan el President dissolia la cambra, sinó quan al govern espanyol li ha donat la gana, després d’haver destituït el govern català.

Val la pena perquè, en el context que estem d’eleccions, no faltaran veus pretesament assenyades que intentaran donar “alternatives” a la independència que puguin ser assumides per una part important dels catalans, que altrament passarien a engreixar les files de l’independentisme. Aquestes alternatives poden anar en recuperar l’Estatut del 2006 abans que fos retallat, o bé un altre estatut més potent, o bé un estat federal, o bé qualsevol altra martingala que no sigui la independència.

II

He començat parlant de Pujol, que va aconseguir que els catalans ens creguéssim el poder de la Generalitat. Ja sé que tots plegats estem molt emprenyats pel 155, i perquè el Montoro intervingués les finances de la Generalitat uns quants dies abans de l’1 d’octubre (amb una simple ordre ministerial, by the way). Però la veritat és que aquests dos fets, especialment el primer, han tingut un efecte molt positiu: han demostrat que l’autogovern català, dins de l’actual marc legal espanyol, és una pantomima. I que si el govern espanyol no ha fet abans el que ha fet ara és perquè ja li ha anat bé que els catalans visquéssim “feliços i enganyats” durant una bona colla d’anys.

Quina mena d’autogovern és aquest que un ministre, amb una simple ordre ministerial — quatre paraules escrites en un full de paper degudament firmat, timbrat i segellat —, es pot passar pel forro dels collons? Deixant de banda la quantitat de sentències del TC anul·lant lleis del Parlament alegant que envaeix competències del govern espanyol, etc. No cal anar al 155: per favor, llegiu el que diu la constitució espanyola sobre les lleis de base i les harmonitzadores.

El 155 era l’opció nuclear, sí. Que sempre ha estat damunt de la taula, i si no l’han aplicat abans és perquè han tingut d’altres mecanismes i perquè podia obrir la caixa de Pandora a d’altres autonomies. Never mind. La qüestió ha quedat clara: l’autogovern arriba fins allà on el govern espanyol li agrada. És un autogovern… “con el permiso de la superioridad“.

Quin significat té això? Doncs que qualsevol Estatut, tant el del 2006 com el del 3006 (ja m’enteneu), estan condemnats al fracàs.

Per altra banda, i ho dic perquè a alguna “intel·ligència” (Zapatero?) se li havia acudit, recuperar el del 2006 abans de la retallada judicial és completament inviable: un govern espanyol no pot permetre’s reimplantar una llei que els tribunals t’han dit que viola la constitució espanyola. Punt. Implantar el que va aprovar el parlament català és igualment inviable: encara que tècnicament no ha estat mai declarat inconstitucional, el 100% de les probabilitats és que així ho fos, si arribés mai el cas.

Tenint en compte que tens tanta autonomia com al govern espanyol li plagui (amb la complicitat del constitucional), la via estatutària està completament descartada. Cap català disposat a votar a favor de la independència se la pot prendre seriosament. Especialment en vista a com sentencia el constitucional, a la facilitat amb què s’han intervingut les finances de la Generalitat, de l’aplicació del 155 i dels consellers (i presidenta del Parlament) empresonats.

III

Algú podria argumentar en favor de reformar la Constitució. El primer problema que té aquesta opció és que mai es detalla com hauria de ser aquesta reforma. El que sí sabem, però, és que una reforma de la constitució requereix el consens dels dos principals partits espanyols, PP i PSOE. De debò estarien disposats a acceptar una reforma constitucional que atorgués podel real al govern català (i quan dic “govern”, aquí incloc el Parlament)?

O bé la reforma és acceptable per PP i PSOE, i per tant és “más de lo mismo“, o bé realment blinda l’autogvern català, i per tant és inacceptable pel PP i el PSOE. Incloent a més un tercer actor, Ciutadans, que més enllà de la força en escons que tingui, faria tanta propaganda com pugués en contra de l’autogovern català. Algú podria dir que PP i PSOE, en aquest escenari, estarien disposats a cedir. Ho dubto moltíssim: els seus electors no els ho perdonarien.

Una variant (a falta de paraula millor) de la reforma constitucional és el “federalisme”. La millor descripció que se n’ha fet és obra del conegut pograma Polònia, de TV3, amb el Pere Navarro i el seu “follet del federalisme”. Adoleix del primer defecte que hem citat: la falta de concreció. A més, els exemples que tenim al món de països federals ens ensenyen que no són inconvenient per governs centrals forts.

IV

Tant la via autonomista com la federalista obvien algunes lliçons importants de la història d’Espanya. La primera és que els estatuts d’autonomia que ha tingut Catalunya s’han aconseguit sempre en moments de debilitat: caiguda de la monarquia i instauració de la república als anys 30; pas de la dictadura a la democràcia (més o menys, si ho voleu) a finals dels setanta.

A banda d’això, l’autogovern en època republicana tampoc va ser pas cap model. No ho dic tant com perquè Lluís Companys i el seu govern acabés engarjolat i condemnat a uns 30 anys (encara que l’indultés el govern del Front Popular). No oblidéssim que el mateix Azaña, aquell que va dir, durant el debat de l’estatut a les corts espanyoles, que amb aquell estatut s’aconseguia la unitat d’Espanya, aquest mateix Azaña va dir, anys després, com ja havia dit Espartero, que a Barcelona se l’havia de bombardejar cada cinquanta anys. No caiguéssim en l’error de quedar-nos en l’anècdota. O que fos Azaña l’únic polític republicà d’esquerres en tenir aquesta mena d’idees (ja ho deia Josep Pla, el que més s’assembla a un espanyol d’esquerres és un espanyol de dretes, i/o al revés).

I pel que fa a l’estatut del 79, ja diu Pujol, a les seves memòries, que pocs anys després (crec que fins i tot abans del 23F), polítics espanyols li deien que “ara” (o sigui: 1980, 81, 82…) no ens donarien que el que ens havien donat — dit d’una altra manera: que no van tardar gens a penedir-se’n. Un dels motius del 23F, això ho sap tothom i algun dels que hi va participar així ho afirma, va ser el “tema de les autonomies”.

Des de 1714, la tradició espanyola ha estat netament centralista. Espanya no ha tingut mai, mai, cap mena de ganes de descentralitzar-se — “fueros” bascos a banda, que són un altre tema. La Mancomunitat de 1914 no era res més que les quatre diputacions provincials unides en un sol cos. Les autonomies ja hem vist com han nascut — quasi per accident, o casualitat si ho preferiu.

Espanya se sent perfectament a gust sent com és. Si avui hi ha autonomies va ser per mirar de satisfer (sí, podeu riure) un “problema” que hi havia a Catalunya i al País Basc (i potser una mica a Galícia), i que es va estendre a la resta no fos cas que aquests catalans es pensessin que són especials, diferents (a més de ser una formidable agència de col·locació per als partits polítics). No té cap mena de necessitat de reformar la constitució ni d’embarcar-se en aventures federalistes que no se sap a on porten.

Un estat federal en què Catalunya pugués actuar quasi “de facto” com un estat independent seria una tremenda font de conflictes i inestabilitat. Fins i tot en el cas que això s’arribés a aconseguir, durant quant de temps podria durar?

V

Conclusions. Hi ha gent que ha estat independentista “de sempre”, com ara Oriol Junqueras (tal qual li ho vaig sentir a dir en un mítin al treatre Bartrina de Reus, l’any 2013 o 2014). D’altres, com ara jo, ens hem “convertit” (paraula meva, no seva). Dels independentistes, alguns ho són “per se”, és a dir, que fos el que fos el que “Espanya oferís”, seguirien sent-ho. D’altres, en canvi, s’avindrien a renunciar-hi per algo que fos “prou bo”.

És pensant en aquests últims (i també pensant en aquells espanyols que sincerament vulguin trobar una sortida a l’actual situació, una sortida que no passi per la independència) que he escrit aquest post.

Entenc que l’any 2003 l’horitzó de molta gent fos un nou Estatut amb més autogovern. Entenc que a partir del 2010 l’horitzó fos un concert econòmic (camuflat sota el cutríssim i patètic nom de “pacte fiscal”). Però els fets ens han deixat al descobert que el rei va nu: que un autogovern dins del marc espanyol serà sempre una farsa, per motius legals i històrics. Fins i tot per motius essencials, perquè l'”esto es España” sempre serà usat per laminar l’autogovern, el català i, per extensió, la pròpia identitat catalana. El que es pugui obtenir serà una concessió feta sempre a contracor, un “favor” que fa Espanya a una de les seves “regions”.

La via autonomista, el “pacte fiscal”, l’aventura federal, només serveixen per una cosa: per allargar l’autoengany.

Anuncis

Gent de principis?

L’1 de novembre, un articulista d’El Nacional, publicava una peça on s’hi deia que un un tal John Carlin, articulista d’El País, en fou acomiadat per sortir-se de la línia editorial. De fet, el senyor Forn mencionava una peça d’en Toni Piqué al mateix “El Nacional”, on s’explicava la notícia. Pel que es veu, el senyor Carlin havia escrit un article a The Times, on explicava una conversa que havia tingut, 15 anys enrere, amb “un home que és encara un pilar de l’establishment” madrileny. En aquella conversa, aquest “pilar” deia: “no puc suportar els catalans”. Per què? “Sempre volen fer tractes. No tenen principis, per l’amor de Déu! Són gent sense principis!”.

Tot això m’ha recordat moltes coses. Avui parlava, al sortir de missa, amb una persona del poble, d’un llibret que vaig llegir fa un cert temps: “Espanya explicada als catalans”. En aquest llibre s’hi començava dient que, durant molt de temps, hi havia hagut un corrent important d’opinió segons el qual el problema era que als catalans no ens enteníem, que no ens havíem explicat prou bé. L’autor del llibre deia que aquesta tesi era absolutament falsa, a més d’insultant respecte els espanyols. D’entendre, ens han entès perfectament, i de fa temps. Saben de quin peu calcem. En tot cas, deia l’autor, som nosaltres, els catalans, els que no hem entès els espanyols — d’aquí el propòsit del seu llibre.

A nosaltres no ens ho sembla perquè ja hi estem acostumats, però no deixa de ser curiós que caiguem pitjor nosaltres que no pas els bascos. Al capdavall, no hem tingut cap banda que s’hagi dedicat a matar jutges, polítics, policies, militars i guàrdies civils. No ens sorprèn perquè hi estem acostumats. Però valdria molt la pena preguntar-s’ho. I d’alguna manera la resposta ens la dóna el “pilar de l’establishment”: els terroristes eren uns assassins, sí, però “almenys” tenien principis. Evidentment això no ho és tot, però prefereixo que llegiu el llibre de què parlava abans.

A més d’aquest llibre, recordava també unes línies que va escriure un periodista que va ser director de La Vanguardia durant la segona república espanyola. Com que les he trobades, les cito textualment:

És un fet senzillament esgarrifós. Hi ha una absoluta bona fe per banda i banda. Perquè —i això és el mal!— el que ens repugna, als uns dels altres, és precisament allò que constitueix el fons més pregon de l’ànima aliena. Quan el català veu que el castellà fa una cosa que a ell el desconcerta o l’indigna, és senyal infal·lible que el castellà actua segons els seus més autèntics impulsos racials. I la contrapartida és igualment exacta.

Si apliquem aquest principi a l'”acusació” d’aquell senyor madrileny, hauríem de concloure, doncs, que el fet de no tenir principis és una de les coses (a falta d’una paraula millor) que “constitueix el fons més pregon de l’ànima” catalana. Suposant, evidentment, que fos veritat que els catalans som gent sense principis.

Ho som?

It’s all about sovereignty

Nearly five years ago, I wrote a quite long article in a Norwegian blog, where I said, about how the political landscape had changed since when I was a child, that I wouldn’t have believed it “even if completely drunk”. The title of the post was “to stay or to leave”. Today thousands of Catalans (including myself) have voted to answer that question. Not all Catalans will have been able to vote. Some of them will have had paid a price for voting, “thanks” to the Spanish police. And we’ll see if there will be more prices to be paid. Again, I wouldn’t have believed that a day like today would come. And no, this time I won’t explain why it has come what I never thought it would.

There are, broadly speaking, two ways to look into the matter. From the Spanish point of view, everything is clear: the referendum is illegal, banned by Spanish courts (because of Spanish law), and Spanish police was in its right to do its best to avoid the referendum taking place. One can argue that there was disproportionate use of force, but (in computer science parlance) that would be “a matter of implementation”. From the Spanish point of view, defending the law is defending democracy (and the other way around), so removing ballots and preventing Catalans from voting was defending democracy, since the referendum was illegal.

Of course, one can think that this way of reasoning makes sense. At first sight, it makes. Well, one can wonder how a referendum can be made illegal, taking into account that voting is one of the fundamental pillars of democracy (but not the only one). One answer could be that honoring the law is also a pillar of democracy, and the referendum was illegal. There are elections every 4 years at least, so everything should appear all right.

So, is the matter settled? Not so fast. Two factors come in here. First, disobedience to the law. I think we can agree that nearly always it’s bad. But there have been situations when it has been deemed all-right, especially with laws that have been regarded (at the time they were in force or later on) to be unjust. Sometimes enacted by legitimate authorities, sometimes not. There have been great accomplishments thanks to disobedience. One can think, for example, in Gandhi. The right to strike and other ones were also had by means that probably were not the cleanest and nicest. And who cares, now? Of course, I’m not ignoring that deciding when you can disobey is an extremely complex issue.

The second factor is sovereignty. Some people love talking about the “Estado de Derecho” (meaning, “the rule of law”). They will say that today’s referendum was against the rule of law, because the law forbids that referendum.

To some extent, this is a case of begging the question. To the statement that “the law forbids the referendum”, an apparently silly question would be, “which law?”, to a first answer could very well be “Spanish law”. And “of course it’s Spanish law! Which country’s law were you thinking of?”

But this is not a silly question. It just brings up to the surface some things that we take for granted, but perhaps they’re not. Till now, we have examined the Spanish point of view. But if you ask those Catalans who have defied Spanish law and have done their best (I hope) to make the referendum take place as much as possible, they will tell you that what they doing is utterly democratic, since they are just… voting!

But wait a second! There are rules for voting, aren’t they? You can’t just vote on whatever you want, whenever you want. So, one the first hand, we have a country (Spain) with laws that tell you when you can vote, and how (and that today’s referendum is illegal), and all this in the name of democracy; and on the second hand, you have people who go to vote, despite the referendum being called illegal by Spanish courts, and they do this in the name of… democracy!

Not surprisingly, every side is utterly convinced that it’s right and the other one is absolutely wrong.

Since I have voted today, one could reach the conclusion that I’m one the side of those who think that today’s referendum was democratic and right. Am I? Well, one could call me an hypocrite if I didn’t, since it would have been wrong to do something undemocratic. How can I justify my position?

Before explaining it, let me tell you that I’m not necessarily trying to convince you, my reader. Obviously I will be happier if I do, but my goal is to try to show both points of view in as much an impartial way as I can, and explain the reasons behind my choice.

In that whole matter, we are ignoring a factor I just barely mentioned, but which is, in fact, the title of this post: sovereignty. When Spain claims that what has taken place today is illegal, it does so in the name of Spanish law, as it should be obvious. Undoubtedly, they claim that Spanish law is binding in Catalonia. Thus they say that what we’ve done is against democracy, because we have been acting against the rule of law.

It just happens that what Catalans were voting (or at least trying to) for was just that very same question: about seceding from Spain. And well, when you are considering secession, you’ve taken a very important first step: you’ve denied the principle that Spanish law necessarily binds in Catalonia. Or to put it in another words: you’re questioning the right of the Spanish Constitution to rule in Catalonia. If you’re in favor of having the referendum, even if you’re not for secession, implicitly you’ve crossed the Rubicon.

Which is why Spain is so staunchly against the referendum. Because allowing it is, to some extent, allowing “defeat”: allowing that some territory you consider part of the country has the right to say that it’s not part of the country (even if they end up saying that yes it is). Even if each and every Catalan voted and voted against secession, the very fact that a vote was held, it would have meant defeat.

There are other reasons why Spain is so adamant against the referendum, but they are of another nature and outside the scope of this post.

I said that I adhere to the point of view that today’s referendum was democratic. But why? The reason is, at the same time, simple and difficult. Countries are “things” made by people, not by God; so it’s up to people to decide which country they belong to, and to create new ones if they so desire. Put in this way, it’s simple. But I bet that you could point me lots of problems in that statement.

Because, you might say, countries could change from day to day, and what happens if, let’s say, a town inside Catalonia decided to establish itself as a country, etc. “This idea cannot work”. Well, I bet it could work much better than war, after all, but you’re right: there’re lots of problems with my belief.

Can they be solved? Partially. Of course, if countries change from day to day, it could be a mess. I think we can agree that we don’t need to elaborate on that point. But to say that they can’t change from day to day is one thing, and to say that they can never change is another one — in fact, they have never ceased to change, as history teaches us.

One can be tempted to thing that this whole thing of the referendum and secession is just something of the last few years. It’s not. I can’t explain here why, it would take me too much time and space. Despite that it’s true that, if today’s referendum would have been held in, say, 1992, I bet that more of 90% of Catalans would have voted against secession, it’s also true that this kind of feelings (of Catalan national identity) are more than a century old. Relationships between Spain and Catalonia have been strained since more than a century ago — needles to say, evolving with time and the particular political situation of Spain (monarchy, republic, dictatorship, etc).

I can’t give rules about how and when a “piece of land” and “some people” have the right to consider themselves entitled to create a new country. But I can assure you that I’m utterly convinced that the only reasonable way to do this is by letting people vote — as Britain showed us perfectly well by allowing Scotland to vote.

Two final notes. The first one. About the Scotland’s referendum, you might tell me that it was legal and democratic because the UK made it so. Canadian law seemed not to allow the Quebec referendum, but by some reason Canada’s Supreme Court saw the matter in another way… in the name of democracy.

The second one. What will happen now in Catalonia? Don’t be surprised if I tell you that I have no idea. We need to know how the events develop. International diplomacy is very subtle and intricate, very difficult to read the message behind the words being uttered. Sometimes you need to focus more on what is *not said* than on what is actually being said. The difference between what you expected it would be said, and what’s actually said. I’m not optimistic, but neither pessimistic. Spain has made a mistake in how the police has behaved, because it always gives a bad impression. One can think that the one who has the power is the one who can act more freely, but it’s not always the case, because you may be expected to show restrain. And the images of elderly being wounded by police officers is not precisely a show of restrain.

Tomorrow perhaps some European Union officials will be asked about what has happened today, and some kind of answer will have to be provided. They can be tempted to answer again that “it’s an internal matter of Spain”. I doubt that this can work in the long term, since the very essence of the European Union is that states surrender part of their “internal matters” to a wider entity — think, for example, about the freedom of goods and people to travel, etc. Also, there are treaties of the EU limiting what a country can do. Perhaps they will turn a blind eye. It seems that the EU has a long record of doing this.

Recent events (such as Brexit) tells us that perhaps these are not very good times for the EU. How it reacts about today’s events will show what the EU “wants to be when it grows up”, so to speak.

And even a third final note. Some people might be tempted to discuss about whether today’s referendum was held with enough “guarantees”, that is, that there have been no opportunities for fraud. It’s a worthy discussion, to be sure. But it seems that violence always likes to take “a place of honor” when it comes to attention, and since there has been violence, people will easily focus more on it than on another matters. At the time of writing, I see that at least one Prime Minister (Belgium’s) has condemned violence, and that a EU’s official (Guy Verhofstadt) has also condemned it. Even if they say that the problem needs to be solved according to the Spanish Constitution. They call for dialogue and de-escalation. Will this happen? I don’t know. But it seems that it’s no longer an internal affair of Spain.

 

Ha arribat l’hora [de la divinització] d’Espanya

I

Fa bastant de temps, uns quants anys, vaig escriure un article, en aquest mateix blog, titulat “L'(anti)teologia de la unitat d’Espanya”. Començava dient que

si de debò volem entendre la posició espanyola respecte la independència de Catalunya i la unitat d’Espanya hem de recórrer a la teologia.

Ho vaig escriure aviat farà quatre anys. Un o dos anys enrere, es va publicar un llibre titulat “Espanya explicada als catalans” (que hauria de ser lectura obligatòria). Cap al principi, l’autor diu:

Per a Espanya, Espanya és eterna, immanent. Miren el mapa de la Península i hi veuen un designi diví.

Tot això, però, ho hem escrit catalans. I els espanyols? Realment tenen aquest punt de vista que els atribuïm? La casualitat ha volgut que avui em topés amb un article publicat a Infocatólica, titulat La Hora de España. Quan el seu autor parla de temes religiosos, ho acostuma a fer molt bé. Aquest cop, però, i com es desprèn del títol (el qual m’ha servit d’inspiració per al meu), parla de política… però amb l’excusa de la religió. Si comenceu a llegir el seu post, veureu que cita un punt de Catecisme de l’Església Catòlica, concretament el 2239.

Aquest punt del catecisme pertany a la tercera part, titulada “La vida en el Crist”. Dins d’aquesta part, a la segona secció (“Els deu manaments”, capítol segon “Estimaràs el proïsme com a tu mateix”), article 4, referit al quart manament. Ho dic per a situar-nos. I, efectivament, en aquest punt el Catecisme ensenya que “L’amor i el servei a la pàtria deriven del deure de gratitud i de l’ordre de la caritat”. Llavors, doncs, ja està, oi? El referèndum d’autodeterminació és contrari a la doctrina catòlica, oi? Not so fast. Però en parlaré una mica més tard.

Si acabeu de llegir l’article del senyor Llera, probablement arribareu a la conclusió que sí, que efectivament, “per a Espanya, Espanya és eterna”, “un designi diví, un mandat imperatiu”. No cal que repeteixi aquí algunes de les “perles” que ens ofereix el bloguista d’Infocatólica.

Probablement no tots els espanyols pensen de la mateixa manera en aquest punt concret. Potser n’hi ha que deuen pensar que, “fet i fotut”, doncs mira, que marxin i que ens deixin tranquils. Potser uns estan disposats a arribar més lluny que d’altres en evitar una possible independència de Catalunya. Ara bé, penso que, en el fons, és més una qüestió de matisos, i que una actitud “indiferent” respecte a la qüestió deu ser molt minoritària.

Abans d’entrar en el fons de la qüestió, haig de dir que veig en tot plegat una bona dosi d’hipocresia. El senyor Llera considera que els independentistes són “traïdors secessionistes” que volen “destruir Espanya”. “Así de claro. Somos responsables ante la Historia de la integridad territorial de la Patria” (les majúscules són seves).

Bé, en realitat no tots. Per exemple, Franco no ho era. Quan Franco va arribar al poder, Espanya no tenia al Marroc només Ceuta i Melilla. I no només: al cap i a la fi, Guinea Ecuatorial es va independitzar l’any 1968 (un 12 d’octubre, per ser més exactes). Quin fill de puta, oi, el “Caudillo“? (Un “perjuro” i “traidor a la Patria“, si faig servir les paraules del senyor Llera).

Ah, ara em direu que clar, que allò era una colònia, que estava a l’Àfrica, etc etc. Sí, clar, això es diu ara, que ja fa més de cinquanta anys que s’ha independitzat. Ceuta i Melilla també són a l’Àfrica, i ja ho veieu. Per no parlar dels països sud-americans i Portugal que, al seu moment, també es van independitzar. Ah, bé, Espanya va fer tot el que va poder per evitar-ho. Probablement (i no en tots els casos). I? Ara bé el nucli de la qüestió.

Si efectivament el Catecisme ensenya que l’amor i al servei a la Pàtria són un deure (i m’imagino que ho són “des de sempre”), llavors tinc unes quantes observacions per fer. En primer lloc, aquest principi es deu aplicar a tot arreu, no només a Espanya. Per tant, suposo que els portuguesos i els dels països sudamericans (i els guineans) també deuen tenir un deure d’amor i servei als seus respectius països. Però clar, parlem de països que, al seu moment, van formar part de la pàtria espanyola. Llavors arribem a la segona observació: de quina manera han passat d’haver d’estimar i servir Espanya a haver d’estimar i servir Portugal (i els països sud-americans que eren “colònies” espanyoles)? Perquè si aquests països avui no són Espanya és perquè, al seu moment, no van estimar ni servir Espanya (altrament, encara serien Espanya). Llavors vol dir que van cometre un pecat i els seus països són fruit i han nascut d’un pecat. (Com de fet els Estats Units, que es van separar del Regne Unit). I tants d’altres.

O sigui: que avui tenen el deure (per posar un exemple) d’estimar i servir Portugal perquè al seu moment van ometre el deure (que almenys se suposa que tenien) d’estimar i servir Espanya. M’explico?

“Ah, llavors tu estàs dient que això que diu el Catecisme ens ho podem passar per l’entrecuix, oi?”. Again, not so fast. El que vull dir és que l’existència d’un país en concret no és dogma de fe. Altrament, l’Església hauria de mantenir, com a veritat divinament revelada, el mapa del món en una determinada data (per exemple, l’any zero). I no em consta pas que això hagi passat. Assumint que el Catecisme s’aplica a tot arreu, avui en dia els hongaresos tenen tot el dret (el deure, de fet, segons el Catecisme) d’estimar i servir Hongria, encara que fins l’any 1914 fos part de l’imperi austro-hongarès.

“Però a veure, tu tens el deure d’estimar i servir Espanya? Si dius que sí, has de condemnar l’independentisme. I si dius que no, t’estàs passant el Catecisme pel forro”. Si digués que si, efectivament no podria ser independentista. I si dic que no, o bé em salto el Catecisme, o bé estic dient que Espanya no és la meva pàtria. I aquí està la qüestió.

Les pàtries canvien. Només cal mirar un mapa d’Europa en “moviment”, des de l’any zero fins l’actual. Recony quin munt de canvis! Quin munt de “pecats”, oi? Evidentment, no tots els canvis van ser deguts a independències, però molts sí que ho han estat. Si no és dogma de fe l’existència d’un determinat país, o d’un mapa concret, llavors com es pot dir que voler crear una nova “pàtria” (o que la teva pàtia és una altra) és un pecat?

II

Los españoles somos herederos de la Hispania Romana, del Reino Hispanovisigodo; de los reinos cristianos de la Reconquista: del Reino de Asturias, del Reino de León, del Reino de Aragón; somos herederos de la España de los Reyes Católicos. Somos descendientes de una estirpe de conquistadores y descubridores, de santos y místicos, de guerreros, escritores, pintores, arquitectos, escultores… Somos hijos de quienes dieron su vida para defender a España contra tantos enemigos a quienes hemos tenido que enfrentarnos a lo largo de la historia; somos sucesores de quienes se enfrentaron a los musulmanes en la Reconquista, de quienes lucharon contra los franceses durante la Guerra de la independencia [!!]; contra los turcos, contra los ingleses… Los españoles somos hijos orgullosos de nuestra historia y de nuestra cultura.

Efectivament, segons el senyor Llera Espanya és eterna, immanent. Ja existia almenys durant l’Imperi Romà (probablement abans i tot). Ja existia en els regnes de León, etc. Eterna, immanent. Un designi diví. Portugal deu ser una anomalia (com és que no els ha inclòs a la llista?). Vist així, evidentment que els independentistes catalans són uns “traidores secesionistas” que volen “destruir España“. Per coherència hauria hagut de dir que són uns terribles pecadors (nota: estic llegint els comentaris, i afirma que, efectivament, no són pecadors… però que “El nacionalismo es pecado porque crea división y no comunión. Y eso solo puede ser obra del Demonio“. Ja ho sabeu, doncs. Però, per ser coherents, per tal de crear “comunión” i no “división“, què millor que crear un sol país mundial?)

Abans d’acabar, però un parell de comentaris finals. El senyor Llera veu traïdors secessionistes en els independentistes catalans, però em sembla que primer caldria mirar a “casa seva”: quant de mal han fet personatges com Franco i Primo de Rivera (per citar-ne alguns) a la unitat d’Espanya! Quants independentistes han fabricat molts dels que s’omplen la boca cada dos per tres amb la unitat d’Espanya i l’amor a Espanya! Divendres passat era a Valladolid per motius de feina, i sentia Carlos Herrera a la COPE (en un taxi, of course), queixant-se que defensar Espanya sembli “fatxa”. I de qui és culpa, això? Deia Ortega y Gasset que “Castilla ha hecho a España, y Castilla la ha deshecho” (cito de memòria, pot ser que les paraules no siguin exactes). M’explico, oi?

Primer comentari fet. Segon comentari. Queda molt clar que el senyor Llera té una idea molt clara i molt “forta” del que és Espanya, de la seva històra i de la seva tradició. Quants independentistes catalans poden afirmar que tenen una idea molt clara i molt “forta” de Catalunya, de la seva història i de la seva tradició? Que quedi ben clar que no estic aquí defensant un origen diví o missió divina de Catalunya. El que vull dir és que basar un independentisme en motis purament econòmics o materials o “oportunístics” és edificar sobre sorra, i no sobre pedra. M’explico?

Freedom of speech, the Left and Francis

I

Berekeley students protest free speech of Milo Yiannopoulos, who was invited by the University to speak in its auditorium, because he stands for some conservative principles. He is a self-proclaimed active homosexual, which would ordinarily make him a darling of the Left. Because, however, he is opposed to many leftist ideas, they branded him a racist and a nazi. They started a fire and smashed windows. Mr. Yiannopoulos had to flee for his safety, and the talk was canceled. Obviously the Left does not support free speech for those who disagree with them.

II

The reason why the Left is so angry, violent, and intolerant is that their politics is a religion substitute. Most leftists and liberals are atheists or agnostics. They have elevated their causes to the level of religious dogma, and the denial of their causes to the level of heresy. Whether is it global warming, animal rights, abortion, the environment, globalism, sodomy, transgenderism, or feminism, they have attached a religious fanaticism to these ideas, and are intent on forming a world in which these ideas are enshrined and accepted by all, and placed into law in a fascist State of the Left.

III

Then he [Francis] comments on the fact that the conservative congregations are attracting large numbers of vocations. Instead of responding that they are perhaps doing something right, he said: “When they tell me that there is a Congregation that draws so many vocations, I must confess that I worry. The Spirit does not follow the logic of human success: it works in another way.” He then accused them of being “triumphalist.” That is a 1960s word for true Catholics who hold that the Catholic Church is the one, true Church outside of which there is no salvation, which is a dogma of faith.

Bishop Donald Sanborn

Eleccions USA 2016

Ni Barack Obama (que ha basado su mandato única y exclusivamente en pura retórica e imagen) ni el Partido Demócrata han digerido la derrota, y menos cuando esperaban poco menos que un paseo militar. Y en lugar de preguntarse si la candidata del partido era la más adecuada, han tratado de buscar una explicación que cargase las tintas sobre otra persona. Ante ello, y en un gesto que personalmente me parece indigno e impresentable pero en nada impropio del personaje, Obama ha involucrado a las agencias de inteligencia estadounidenses en una operación que tiene como único objetivo el intentar desviar la atención tratando de cuestionar la propia legitimidad de Trump con el indisimulado objetivo de mitigar una derrota aún más amarga cuando se daba por hecha y descontada la victoria. Lo único que ha conseguido el “gran estadista” que abandonará la Casa Blanca en menos de dos semanas es pregonar ante el mundo la vulnerabilidad de todas las instituciones americanas. Ni más, ni menos. Gran jugada la de Barack, demostrar al mundo lo fácil que es infiltrarse en las instituciones americanas.

Las elecciones presidenciales de 2016 si por algo se caracterizaron fue porque en esta ocasión no se escogía al mejor de los candidatos en liza, sino al que suscitaba menos antipatías entre la población. Donald Trump es, ciertamente, un personaje que despierta muchísimos sentimientos en su contra, pero conviene incidir en que Hillary Clinton despierta no menos rechazos que su oponente, aunque esto se ha mantenido deliberadamente oculto fuera del ámbito estadounidense.

https://monsieurdevillefort.wordpress.com/2017/01/08/el-informe-del-fbi-cia-nsa-sobre-las-elecciones-presidenciales-de-2016/

Euromed

¿Recorden quan es va posar en marxa el famós Euromed — aquest trenet que enllaça Barcelona i València? El va inaugurar, si no ho recordo malament, el ministre Borrell. Es va vendre com la gran innovació. Disseny, luxe, etc. Era com un TGV però de porró. La premsa ho va presentar com un gran prodigi — m’han dit que l’aperitiu d’inauguració a bord va ser bastant bo. Recordo que, en aquells dies, vaig fer números. De Barcelona a València hi ha, si fa no fa, uns 350 quilòmetres. I el tren trigava unes tres hores i tres quarts (ara en triga tres i dos quarts) a recórrer-los. Va caldre una simple divisió per deduir que el tren viatjava a la sorprenent velocitat mitjana de 93 quilòmetres per hora. Aquell trajecte podria haver-se implementat amb un tren tramvia. No calia cap disseny aerodinàmic. Ni, sobretot, cap festa.

Xavier Roig, ARA, 30 setembre 2016

La nefasta mania de pensar

Muy raramente aceptamos la posibilidad de un mundo progresado científicamente, sólidamente democrático, en el que los hombres hayan retrocedido espiritualmente, caminando hacia la barbarie; y la razón por la que no lo aceptamos es porque ese mundo se parece demasiado al nuestro, porque ese mundo tal vez sea ya el nuestro, un mundo rápido y furioso en el que la gente, inmunizada contra la nefasta manía de pensar, ya ni siquiera es capaz de hacer juicios éticos (lo que, según Aristóteles, es el rasgo distintivo del ser humano).

Juan Manuel de Prada

Chupando del bote

Mientras los cristianos son martirizados a mansalva en Oriente Próximo, en el pudridero europeo son estigmatizados y señalados como indeseables, salvo que se apunten al postureo buenista.

Cuando llegue la hora del degüello, quienes hoy les llenan la cabeza de morralla laicista y de alfalfa sistémica ya se habrán pasado con armas y bagajes al Islam, para seguir chupando del bote.

Juan Manuel de Prada

Turquia

“Politics in Turkey has always been a struggle between the barracks and the mosque,” says Altan. “Because we never had a proper capitalist class, the Army represented the bourgeoisie, and the mosque represented the underprivileged. With AKP, we thought a democracy would emerge out of the mosque. But instead what we got was simply the revenge of the mosque.”

Newsweek

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur