Out of time

Som el fruit del passat

Month: gener, 2018

Unitat assimptòtica

Un any més té lloc, del 18 al 25 de gener, la “Setmana de Pregària per a la Unitat dels Cristians”, i els bisbes aprofiten el full dominical per parlar del tema. Com ja vaig fer l’any passat, he consultat els fulls de les deu diòcesis catalanes aviam què han dit els nostres prelats. La primera sorpresa que m’he trobat és que, almenys aparentment, el bisbe de Solsona no ha dit ni mu del tema, almenys que jo sàpiga. He consultat els fulls dels dies 14 i 21 de gener, i no hi he trobat cap referència. No he pogut consultar el del dia 28, no l’he trobat a la web. I pel que fa a l’arquebisbat de Tarragona, no és l’arquebisbe qui en parla, sinó el “Director del Secretariat diocesà [sic] de Relacions interconfessionals”, mossèn Rafael Serra.

Pel que recordo de l’any passat, crec que enguany el nivell ha baixat, per dir-ho d’alguna manera. Els bisbes de Lleida, Sant Feliu, Tortosa, Urgell i Vic no diuen res que sigui destacable, a part de les quatre frases típiques: que hem de resar, que la unitat és un do de l’Esperit, que la divisió és un escàndol, que és més el que ens uneix que el que ens separa (de debò?), i així anant afegint “padding” fins a omplir l’espai disponible al full. De fet, és el que fa també el bisbe de Girona (a més de donar-nos unes quantes “receptes”). Que per cert, el bisbe de Sant Feliu sembla haver dedicat nou fulls diocesans a parlar de la unitat. He consultat únicament el del dia 21, miraré (si puc) els altres vuit a veure què diuen.

Ens queden, per tant, els arquebisbats de Barcelona i Tarragona. Pel que fa al primer, dedica el seu escrit al tema, en tres columnes, les dues primeres de les quals us les podeu saltar sense problema. A la tercera, l’última, es fa referència a unes paraules de Francesc, que ens convida a er “un estudi atent i rigorós, lliure de prejudicis i polèmiques ideològiques, que permeti a les Esglésies discernir i assumir allò que hi havia de positiu i legítim en la Reforma [protestant], i distanciar-se dels errors, exageracions i fracassos, tot reconeixent els pecats que van portar a la divisió”. D’altres han parlat més i millor que jo sobre l’actitud de Francesc vers el protestantisme. De fet, que en diguem “Reforma”, així tal qual, ja és una primera victòria per a ells, ja que és admetre que, en el fons, tenien bona intenció i anaven pel bon camí, i que nosaltres, els catòlics, “l’havíem liat”. Oi que m’explico?

I acabem amb Tarragona, perquè penso que és el que, de llarg, diu les coses més interessants (curiosament, no és l’arquebisbe qui en parla). I la veritat és que, al meu entendre, comença molt malament: “Els fruits dels cinquanta anys del diàleg ecumènic és altament positiu” — val, d’acord, ja no ens matem els uns als altres, però això no és cap mèrit dels últims 50 anys. “L’Església Catòlica és l’Església mare i totes les altres Esglésies porten saba bona i com que és bona també fan fructificar fruits per a la glòria de Déu, per a la salvació de tots i per al bé de tots” — això, si no és directament heretgia, hi és molt pròxima. En canvi, més endavant, diu coses que considero molt més positives: “també hi ha teòlegs que, per una banda, constaten que hi ha com un retorn a les formes de l’Església Catòlica, sobretot per part de la Comunió Anglicana i de moltes comunitats de la Reforma, però per altra banda, constaten una luteranització del catolicisme i una divulgació de la sola fides sense la mediació eclesial” (cursives a l’original) — primera notícia que hi hagi comunitats protestants que s’apropin al catolicisme; pel que fa la resta, no hi podria estar més d’acord, i per això dubto que aquests 50 anys de diàleg ecumènic hagin estat, per a l’Església Catòlica, positius. “El diàleg ecumènic és sempre des de la veritat, mai des de l’opinió, altrament es desvirtua i esdevé inútil”. També diu que “són moltes les lliçons que els catòlics podem aprendre de les Santes Esglésies Ortodoxes [sic]“. Mira, pel que fa la litúrgia, hi estic del tot d’acord.

És curiós que el text més interessant no l’hagi escrit un bisbe, i que la majoria d’ells no hagin escrit més que tautologies i banalitats. Però fills meus, aquests són els pastors que tenim. Haurem de tenir paciència.

Anuncis

No és diàleg, és rendició

Llegeixo que Rajoy ha dit, als seus ministres, que oferirà “diàleg constructiu” al govern català. De fet la notícia diu que ho “tornarà a intentar”, implicant que almenys ho va intentar un cop. A mi no em sona, però pot ser que no me’n recordi simplement perquè tot just m’acabo de llevar i encara no estic del tot despert…

La premisa amb què treballa Rajoy és que, malgrat que els “separatistes” tornaran a intentar un reconeixement internacional, no ho aconseguiran. Potser això ajuda a explicar les condicions que posa Rajoy a aquest diàleg, que veurem una mica més endavant.

Es veu, segons la notícia, que des d’Europa li ha arribat la preocupació que hi ha per “la inestabilidad que genera el desafío independentista“, i que “la solución sólo puede venir de sentarse a una misma mesa y establecer lazos comunes que generen confianza“, començant pel tema polític i seguint immediatament pels temes econòmic i social.

Tal qual ho diuen, sembla molt fàcil, oi? Em pregunto, però, com serà possible establir aquests “lazos comunes que generen confianza“, després de tot el que ha passat i hem vist en els últims mesos… ai ai ai que em sembla que la cosa no serà tan fàcil!

No ho serà, perquè les condicions que es posen, segons la notícia, són (a) “no podrá estar nada que altere la Constitución, nada que pueda trastocar el eje constitucional básico, señaló el presidente“; (b) “[n]i nada que suponga un cambio que no pueda ser ofrecido al resto de comunidades autónomas“. En el tema del finançament, per exemple, “la futura Generalitat deberá saber que la misma fórmula será ofrecida al resto de regiones, de forma que, en caso de no poder ser materializa[d]a su aplicación generalizada, directamente no se aceptará“.

Llavors, doncs, què ofereix el govern espanyol? “más inversiones estatales en Cataluña“, o “el desarrollo al máximo de las competencias transferidas y reconocidas en el Estatuto catalán, eso sí, sin recuperar nada de los artículos tumbados en su día por el Tribunal Constitucional“.

Per si tot això no fos poc, hi ha una condició prèvia: “el Gobierno [español] ha hecho llegar en los últimos días a los partidos separatistas el mensaje de que no negociará nada si el candidato que pretenden aupar a la Presidencia de la Generalitat es uno de los que se encuentra en estos momentos imputado, en prisión, y con altas probabilidades de acabar en la cárcel con condena y no sólo de forma preventiva“. Carles Puigdemont, “fugado, obviamente, tampoco sería aceptado en esa negociación“.

Ja sé el que esteu pensant. Per una banda, Rajoy exigeix molt i, a canvi, ofereix molt poc. De fet, no ofereix res: això de les inversions estatals ja ho han dit molts cops, i no ha passat mai de ser pures promeses, incomplertes la gran majoria. Sobre la millora del finançament, recordeu l’estatut del 2006. Descarteu òbviament el concert econòmic: no s’acceptarà perquè consideraran que no es pot “materialitzar” la seva “aplicació generalitzada”.

Us ho tradueixo: el que està oferint Rajoy és que ens rendim. Purament i simplement. L’única concessió, i tan sols de cara a la galeria, és que en lloc de dir-se “rendició” es dirà “negociació”, i per gentilesa ens posaran una mica de vaselina. That’s all.

No cal ni dir que el govern català ha de rebutjar fins i tot seure a la taula. El Parlament ha de nombrar qui vulgui com a president de la Generalitat, passant-se pel forro les exigències de Rajoy. I si amb això tanca les portes a la negociació, doncs així sigui. I quan a Europa li preguntin que què tal les negociacions, aviam què diu.

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur