Out of time

Som el fruit del passat

Month: Mai, 2014

Les idees eternes

El que en diuen idees eternes, principis sagrats i fonaments incommovibles són justament les coses més difícils, tardanes i primparades que han inventat els homes. Si les mireu de prop i amb lucidesa, veureu que, lluny de ser els basaments damunt els quals s’assenta tot l’edifici d’una societat, representen, ben al contrari, els seus darrers productes, la més complicada i destil·lada de les seves segregacions, la cúpula. I, naturalment, la primera cosa que s’enfonsa quan la societat trontolla.

Agustí Calvet “Gaziel”. Meditacions en el desert. 28 de setembre de 1946.

Anuncis

When men were men

Do you pine for the nice days of Minix 1.1, when men were men and wrote their own device drivers? Are you without a nice project and just dying to cut out your teeth on an OS you can try to modify for your needs? Are you finding it frustrating when everything works on Minix? No more all-nighters to get a nifty program working? Then this post might be just for you. As I mentioned a month ago, I’m working on a free version of a Minix-look-alike for AT-386 computers. It has finally reached the stage where it’s even usable (though may not be depending on what you want), and I am willing to put out the sources for wider distribution. It is just version 0.02 … but I’ve successfully run bash, gcc, gnu-make, gnu-sed, compress, etc. under it.

Linus Torvalds, comp.os.minix, October 5, 1991.

La comèdia de les primeres comunions

No se hizo la miel para la boca del asno.

Quan arriba el mes de maig acosuma a haver-hi, a moltes esglésies, primeres comunions. Molts de nosaltres ho vam viure quan érem petits. Jo pràcticament no recordo res de la meva, més enllà del fet que no em va agradar gens el vestit que portava — i no, no em van disfressar de mariner ni de res semblant. Una persona que conec és catequista en una parròquia, i m’ha demanat que avui hi anés per “posar i treure una cinta”, un eufemisme per dir “posar ordre”. Sí, hi havia unes cintes, per barrar el pas, i els del “servei d’ordre” estàvem allà per evitar que tals “barreres” no es franquegessin, i d’altres per intentar mantenir el volum dins d’uns nivells raonables.

Si mai voleu saber quina mena d’educació té el país, només cal que assistiu a alguna de les primeres comunions que es fan pel país. Us adonareu que el problema no són els nens, sinó més aviat els pares i, sobretot, els familiars. Si mai us trobeu canalla maleducada, no descarteu la idea que potser els seus pares són pitjors.

A veure, no és que avui hagi anat malament — de fet, ja firmarien els mossens de la parròquia que totes fossin com la d’avui. Ara que hi penso, recordo que, fa una quinzena d’anys, a un mossèn de Tarragona se li va acudir fer grups molt petits, i per tant molts dies de primera comunió, pensant que així, amb menys gent, les coses anirien millor. No cal dir que no va funcionar. Les primeres comunions acostumen a ser tràngols que els mossèns desitgen que passin tan de pressa com es pugui, i feina enllestida. Són desagradables.

Com es podria solucionar el problema? Bé, en primer lloc cal anar a l’arrel de l’assumpte. El dret canònic estableix (c 913.1) que perquè es pugui administrar l’eucaristia als nens, cal que tinguin un coneixement suficient i hagin rebut una preparació cuidadosa, de tal manera que entenguin el que estan fent en la mesura de la seva capacitat. O sigui, que han de fer la catequesi, que dura dos anys (no conec cap cas en què duri menys, o més).

Per què dic que aquesta és l’arrel del problema? Si no em falla la memòria, va ser a Pius X a qui se li va acudir la idea de rebaixar l’edat de la primera comunió, de manera que ara els nens la fan cap allà als 8 anys. Més o menys. Ja em direu quina capacitat tenen, en aquesta edat, d’entendre res del que es fa a la missa, o del que significa. És per morir-se de riure (o de plorar) quan, a la catequesi, se’ls explica el misteri de la Santíssima Trinitat (més o menys), que amb dures penes i treballs entenen (és un dir) els teòlegs “professionals”. Imagineu-vos els nens.

Evidentment que no hi ha una causa directa entre l’edat dels nens i el mal comportament dels adults el dia de la primera comunió. Però fixeu-vos que, en general, a les confirmacions no sol haver-hi problemes (més enllà d’algunes noies que decideixen vestir-se com a fulanes), probablement perquè els nens ja són més grans (15-16 anys, generalment), la fan molts menys, i no té l’entorn festiu de què “gaudeixen” (jo diria més aviat “sofreixen”) les primeres comunions.

En qualsevol cas, però, em sembla una òpera bufa fer venir els nens després de classe (ja us podeu imaginar com es porten a dins les aules de catequesi, després de tot un dia a l’escola) un dia a la setmana, durant dos anys, a aprendre una sèrie de coses que ni entenen (perquè no tenen capacitat per entendre) i que amb prou feines recordaran algunes pregàries. Sí, ja ho sé, que els nens fan la primera comunió pels regals, però ningú em convencerà que no hi ha cap altra excusa per muntar una bona festa (és a dir, un bon tiberi en un bon restaurant) i cobrir la canalla de regals, a part de la primera comunió.

Si els nens fessin la primera comunió quan són bastant més grans (pel meu gust, haurien de fer la primera comunió més o menys quan ara fan la confirmació, i la confirmació quan tinguin vora vint anys), probablement s’evitarien molts problemes. Convindria que els que manen a l’Església tinguessin present que quantitat i qualitat són magnituds mooolt diferents, i que, desgraciadament, en general una va en detriment de l’altra. Tampoc deixaran els nens d’anar a l’església per no fer la primera comunió: no hi van ni tan sols quan la fan — i, de fet, molts dels que fan la confirmació tampoc.

Dit això, passem ara a parlar de com solucionar un problema que, fet i fet, ve a ser una qüestió d’ordre públic. No parlo només de la gent que fa soroll (ja sigui parlant amb els veïns, jugant al mòbil, parlant de la collita o, com em van dir que es feia fa anys a un poble, pujant al “coro” per jugar a cartes durant la missa), sinó també dels que s’apropen a l’altar a fer fotos, etc. Algú em dirà que això no importa. De debò? Us heu trobat mai alguna vegada, al cine, amb gent que fes soroll? Sí? Us ha agradat? O més aviat us ha tocat els collons? Doncs a l’església passa el mateix. Ningú els obliga a anar-hi. I si el que volen és veure els nens, doncs que facin com quan van als museus, teatres, etc: aguantar-se i estar-se callats.

Una primera idea que se m’ha acudit (aviso que les primeres idees que acostumo a tenir són bastant radicals) era construir calabossos a les esglésies i tancar-hi els que “la lien” durant la missa. Clar que això exigiria un servei d’ordre de més envergadura (més personal, amb més mitjans i una formació adequada), i a més a més està una mica passat de moda. Una altra solució, penso jo que bastant més factible, és canviar radicalment la manera de fer les primeres comunions. En lloc de fer-les a l’església, fer-les a la capella del santíssim, molt més petita, només amb els nens. I res d’un dissabte o d’un diumenge: un dia al sortir de l’escola. Una missa molt curta, o fins i tot sense missa, que per alguna cosa es van inventar els sagraris. Podrien venir-hi els pares, no cal els familiars (aquests que vinguin el cap de setmana directament al restaurant). Si volen anar vestits elles com nòvies i ells com mariners (o executius), doncs que passin a casa a canviar-se i quedin a l’església a, posem per cas, les sis de la tarda. Però la solució més coherent, més honesta, seria fer el que un germà de la Salle que vaig conèixer fa temps em va explicar: la primera comunió “per lo civil”.

Avui hem estat de sort i no hem hagut de lamenar amenaces (una catequista m’explicava que, un cop, la van amenaçar de “tallar-li el coll” a la sortida), ni discussions ni coses per l’estil. Però que hi hagi gent que, a missa, un dia en què els seus fills (o els fills d’uns parents) fan la primera comunió, tinguin un comportament que no tindrien ni en un bar ni en una discoteca, ens mostra quina mena de gent som. I per què hi ha nens que surten com surten.

Democràcies a mig coure

S’ha creat la imatge, s’ha propagat el missatge, que les democràcies són intrínsecament ineficaces per la manera que tenen de prendre les decisions. Estats com Rússia o la Xina presenten la democràcia com un sistema decadent i caduc. Què pot pensar un país que de debò aspira a homologar-se com a veritable democràcia (per exemple, Tunísia), quan veu que Putin s’annexiona Crimea i les democràcies occidentals encara discuteixen com el sancionaran? Quin missatge llancem quan la Xina construeix milers de quilòmetres de via de tren mentre aquí, a Europa, encara estem amb la collonada dels corredors mediterrani versus central? ¿O quan l’administració federal dels Estats Units queda paralitzada perquè els dos partits majoritaris no es posen d’acord? Molts països que s’emmirallaven en Europa, o en els Estats Units, i que havien assumit que calen reformes profundes per esdevenir una veritable democràcia, ara potser s’ho repensaran. Per què no quedar-se a mig camí? Per què no fer com la Xina? O, per als més liberals, com Turquia? Per què, en resum, no procurar el benestar material de la població dotant-la d’una pseudollibertat i aparcar les llibertats reals per a un altre dia? Quins avantatges comporta una forma de govern completament democràtica versus una de pseudodemocràcia?

La resposta l’hauríem de tenir clara. Només els que hem viscut en dictadura i després en completa democràcia coneixem l’enorme, la monumental diferència. Si la Transició ha estat admirada és perquè és molt més difícil instaurar una democràcia que no pas fer fora una dictadura —les Primaveres Àrabs ens ho recorden permanentment—. Cal que siguem coherents i que tots tinguem clar a quin bàndol militem. La manca de convenciment és símbol de feblesa. I en democràcia això és fatal.

Xavier Roig, article publicat al diari ARA, divendres 16 de maig del 2014.

Del ball i de la moda

De José Baeteman, Formación de la joven cristiana, Editorial Litúrgica Española, Barcelona 1939. Sobre el ball:

La razón no podrá nunca encontrar una explicación plausible del provecho que saca una mujer sensata, cuando baila en brazos de un hombre que no es su marido, ni su hermano. [Pg 195]

“Un solo baile me ha bastado para comprender el peligro de los bailes”.
“El baile sólo puede servir para dañar el corazón y para declarar la guerra a la castidad”. [Pg 196]

El paraíso no fue hecho para los locos y la santidad no tiene nada que ver con el Carnaval. [Pg 197]

Para convenceros de que la pasión toma siempre una gran parte en vuestra afición, separad en el baile a las mujeres de los hombres; haced bailar a los hombres con hombres y a las mujeres con las mujeres; y el baile terminará enseguida. [Pg 199]

Toda danza en la que intervienen ambos sexos es inmoral y fácilmente impúdica. Todos los bailes que encadenan, que enlazan, que adhieren cuerpo con cuerpo a la mujer con el hombre, son indecentes e incendiarios. [Pg 199]

¡Y pensar que sólo en París existen más de 1400 salas de baile!… ¡antesalas del infierno! [Pg 199]

¡[H]ija mía!, bailando no se va al Cielo. [Pg 199]

I sobre la moda (pàgina 214):

IV. Normas pontificias — Ante el descaro de las costumbres y de las modas, Roma debía hablar. El Papa ha promulgado recientemente dos reglamentaciones especiales, que ninguna cristiana ha de ignorar.

La primera es de 24 de septiembre de 1928 y en ella se declara “que no se puede considerar decente el vestido cuyo escote se prolongue más de dos dedos por debajo del nacimiento del cuello; el vestido, cuyas mangas no lleguen, a lo menos, hasta los codos, y que apenas caigan por debajo de las rodillas. Son, asimismo, indecentes los vestidos de gasas transparentes y las medias de color carne, que producen la ilusión de que las piernas no están cubiertas”.

Con lo dicho queda exactamente precisado lo que es o no es lícito permitirse para observar la decencia cristiana. Y nadie podrá decir que estas prescripciones sean demasiado severas.

Excuses ridícules

—Sí, al parecer hubo un malentendido —insistió Alfaro Arregui—. En alguna agrupación de la Guardia Civil se recibió noticia de un atentado de ETA en el Congreso, y eso puede justificar que un número equis de los guardias entrara como entró para desmantelar al supuesto comando etarra.
—Un malentendido que tardaron diecisiete horas y media en aclarar… Y, por lo visto, al primero que confundieron con un etarra fue a mí —dijo Gutiérrez Mellado con toda la sorna que su quebrantado estado de ánimo le permitía—. ¡Hablemos en serio, señores, y no digamos cosas peregrinas!
[…]
—Y cuando el capitán general de Valencia, Milans del Bosch, sacó los tanques a la calle y los mantuvo patrullando hasta las cuatro y pico de la madrugada, ¿también buscaba a un comando de ETA? —Esta vez era Rosón con su retranca gallega.

Pilar Urbano, La gran desmemoria, Editorial Planeta, Barcelona 2014. Pàgina 710.

No fue el Rey, fue Tejero

Tejero, a quien encomendaron que activara “el detonante”, fue finalmente el artificiero que lo desactivó. No fue el Rey, fue Tejero quien se cargó el golpe. El verdadero golpe. El de Armada con su pretendido ritual parlamentario. El golpe palaciego de guante blanco y sin sangre; el que hubiese sacado de la chistera un presidente y un Gobierno, burlando las urnas; que se habría validado en La Zarzuela, en el Parlamento, en los partidos, en el Ejército, en la banca, en las cancillerías de Occidente, en la OTAN… Sí, pero al carísimo precio de envenenar una vida democrática donde, en adelante, todos serían turbios cómplices trabados con pactos de silencio.
Armada escucha el mensaje del Rey en el coche que le lleva del Palace a Amador de los Ríos 7, donde Laína le espera. Y entra diciéndole muy alterado:
—¡El Rey se ha equivocado! ¡Con ese mensaje ha disociado la Corona del Ejército, la ha separado! Éste es un asunto militar y hay que arreglarlo entre militares, con las leyes militares y las autoridades militares.
La misma peligrosa idea que tuvo la JUJEM por la tarde del 23-F. Y la misma que Armada tenía ya en 1975, antes de la Transición, cuando le decía al diplomático José Joaquín Puig de la Bellacasa, del staff de La Zarzuela: “De la restauración de la Monarquía ha de encargarse el Ejército, como siempre se ha hecho.” ¡El militarismo monárquico! La saga de los espadones restauradores: Espartero, Narváez, O’Donnell, Prim. Quizá ya entonces pensaba Armada en añadir su ilustre apellido a esa orla de generales sustentadores de reyes.

Pilar Urbano, La gran desmemoria, Editorial Planeta, Barcelona 2014. Pàgina 689.

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur