Out of time

Som el fruit del passat

Month: Setembre, 2017

Ha arribat l’hora [de la divinització] d’Espanya

I

Fa bastant de temps, uns quants anys, vaig escriure un article, en aquest mateix blog, titulat “L'(anti)teologia de la unitat d’Espanya”. Començava dient que

si de debò volem entendre la posició espanyola respecte la independència de Catalunya i la unitat d’Espanya hem de recórrer a la teologia.

Ho vaig escriure aviat farà quatre anys. Un o dos anys enrere, es va publicar un llibre titulat “Espanya explicada als catalans” (que hauria de ser lectura obligatòria). Cap al principi, l’autor diu:

Per a Espanya, Espanya és eterna, immanent. Miren el mapa de la Península i hi veuen un designi diví.

Tot això, però, ho hem escrit catalans. I els espanyols? Realment tenen aquest punt de vista que els atribuïm? La casualitat ha volgut que avui em topés amb un article publicat a Infocatólica, titulat La Hora de España. Quan el seu autor parla de temes religiosos, ho acostuma a fer molt bé. Aquest cop, però, i com es desprèn del títol (el qual m’ha servit d’inspiració per al meu), parla de política… però amb l’excusa de la religió. Si comenceu a llegir el seu post, veureu que cita un punt de Catecisme de l’Església Catòlica, concretament el 2239.

Aquest punt del catecisme pertany a la tercera part, titulada “La vida en el Crist”. Dins d’aquesta part, a la segona secció (“Els deu manaments”, capítol segon “Estimaràs el proïsme com a tu mateix”), article 4, referit al quart manament. Ho dic per a situar-nos. I, efectivament, en aquest punt el Catecisme ensenya que “L’amor i el servei a la pàtria deriven del deure de gratitud i de l’ordre de la caritat”. Llavors, doncs, ja està, oi? El referèndum d’autodeterminació és contrari a la doctrina catòlica, oi? Not so fast. Però en parlaré una mica més tard.

Si acabeu de llegir l’article del senyor Llera, probablement arribareu a la conclusió que sí, que efectivament, “per a Espanya, Espanya és eterna”, “un designi diví, un mandat imperatiu”. No cal que repeteixi aquí algunes de les “perles” que ens ofereix el bloguista d’Infocatólica.

Probablement no tots els espanyols pensen de la mateixa manera en aquest punt concret. Potser n’hi ha que deuen pensar que, “fet i fotut”, doncs mira, que marxin i que ens deixin tranquils. Potser uns estan disposats a arribar més lluny que d’altres en evitar una possible independència de Catalunya. Ara bé, penso que, en el fons, és més una qüestió de matisos, i que una actitud “indiferent” respecte a la qüestió deu ser molt minoritària.

Abans d’entrar en el fons de la qüestió, haig de dir que veig en tot plegat una bona dosi d’hipocresia. El senyor Llera considera que els independentistes són “traïdors secessionistes” que volen “destruir Espanya”. “Así de claro. Somos responsables ante la Historia de la integridad territorial de la Patria” (les majúscules són seves).

Bé, en realitat no tots. Per exemple, Franco no ho era. Quan Franco va arribar al poder, Espanya no tenia al Marroc només Ceuta i Melilla. I no només: al cap i a la fi, Guinea Ecuatorial es va independitzar l’any 1968 (un 12 d’octubre, per ser més exactes). Quin fill de puta, oi, el “Caudillo“? (Un “perjuro” i “traidor a la Patria“, si faig servir les paraules del senyor Llera).

Ah, ara em direu que clar, que allò era una colònia, que estava a l’Àfrica, etc etc. Sí, clar, això es diu ara, que ja fa més de cinquanta anys que s’ha independitzat. Ceuta i Melilla també són a l’Àfrica, i ja ho veieu. Per no parlar dels països sud-americans i Portugal que, al seu moment, també es van independitzar. Ah, bé, Espanya va fer tot el que va poder per evitar-ho. Probablement (i no en tots els casos). I? Ara bé el nucli de la qüestió.

Si efectivament el Catecisme ensenya que l’amor i al servei a la Pàtria són un deure (i m’imagino que ho són “des de sempre”), llavors tinc unes quantes observacions per fer. En primer lloc, aquest principi es deu aplicar a tot arreu, no només a Espanya. Per tant, suposo que els portuguesos i els dels països sudamericans (i els guineans) també deuen tenir un deure d’amor i servei als seus respectius països. Però clar, parlem de països que, al seu moment, van formar part de la pàtria espanyola. Llavors arribem a la segona observació: de quina manera han passat d’haver d’estimar i servir Espanya a haver d’estimar i servir Portugal (i els països sud-americans que eren “colònies” espanyoles)? Perquè si aquests països avui no són Espanya és perquè, al seu moment, no van estimar ni servir Espanya (altrament, encara serien Espanya). Llavors vol dir que van cometre un pecat i els seus països són fruit i han nascut d’un pecat. (Com de fet els Estats Units, que es van separar del Regne Unit). I tants d’altres.

O sigui: que avui tenen el deure (per posar un exemple) d’estimar i servir Portugal perquè al seu moment van ometre el deure (que almenys se suposa que tenien) d’estimar i servir Espanya. M’explico?

“Ah, llavors tu estàs dient que això que diu el Catecisme ens ho podem passar per l’entrecuix, oi?”. Again, not so fast. El que vull dir és que l’existència d’un país en concret no és dogma de fe. Altrament, l’Església hauria de mantenir, com a veritat divinament revelada, el mapa del món en una determinada data (per exemple, l’any zero). I no em consta pas que això hagi passat. Assumint que el Catecisme s’aplica a tot arreu, avui en dia els hongaresos tenen tot el dret (el deure, de fet, segons el Catecisme) d’estimar i servir Hongria, encara que fins l’any 1914 fos part de l’imperi austro-hongarès.

“Però a veure, tu tens el deure d’estimar i servir Espanya? Si dius que sí, has de condemnar l’independentisme. I si dius que no, t’estàs passant el Catecisme pel forro”. Si digués que si, efectivament no podria ser independentista. I si dic que no, o bé em salto el Catecisme, o bé estic dient que Espanya no és la meva pàtria. I aquí està la qüestió.

Les pàtries canvien. Només cal mirar un mapa d’Europa en “moviment”, des de l’any zero fins l’actual. Recony quin munt de canvis! Quin munt de “pecats”, oi? Evidentment, no tots els canvis van ser deguts a independències, però molts sí que ho han estat. Si no és dogma de fe l’existència d’un determinat país, o d’un mapa concret, llavors com es pot dir que voler crear una nova “pàtria” (o que la teva pàtia és una altra) és un pecat?

II

Los españoles somos herederos de la Hispania Romana, del Reino Hispanovisigodo; de los reinos cristianos de la Reconquista: del Reino de Asturias, del Reino de León, del Reino de Aragón; somos herederos de la España de los Reyes Católicos. Somos descendientes de una estirpe de conquistadores y descubridores, de santos y místicos, de guerreros, escritores, pintores, arquitectos, escultores… Somos hijos de quienes dieron su vida para defender a España contra tantos enemigos a quienes hemos tenido que enfrentarnos a lo largo de la historia; somos sucesores de quienes se enfrentaron a los musulmanes en la Reconquista, de quienes lucharon contra los franceses durante la Guerra de la independencia [!!]; contra los turcos, contra los ingleses… Los españoles somos hijos orgullosos de nuestra historia y de nuestra cultura.

Efectivament, segons el senyor Llera Espanya és eterna, immanent. Ja existia almenys durant l’Imperi Romà (probablement abans i tot). Ja existia en els regnes de León, etc. Eterna, immanent. Un designi diví. Portugal deu ser una anomalia (com és que no els ha inclòs a la llista?). Vist així, evidentment que els independentistes catalans són uns “traidores secesionistas” que volen “destruir España“. Per coherència hauria hagut de dir que són uns terribles pecadors (nota: estic llegint els comentaris, i afirma que, efectivament, no són pecadors… però que “El nacionalismo es pecado porque crea división y no comunión. Y eso solo puede ser obra del Demonio“. Ja ho sabeu, doncs. Però, per ser coherents, per tal de crear “comunión” i no “división“, què millor que crear un sol país mundial?)

Abans d’acabar, però un parell de comentaris finals. El senyor Llera veu traïdors secessionistes en els independentistes catalans, però em sembla que primer caldria mirar a “casa seva”: quant de mal han fet personatges com Franco i Primo de Rivera (per citar-ne alguns) a la unitat d’Espanya! Quants independentistes han fabricat molts dels que s’omplen la boca cada dos per tres amb la unitat d’Espanya i l’amor a Espanya! Divendres passat era a Valladolid per motius de feina, i sentia Carlos Herrera a la COPE (en un taxi, of course), queixant-se que defensar Espanya sembli “fatxa”. I de qui és culpa, això? Deia Ortega y Gasset que “Castilla ha hecho a España, y Castilla la ha deshecho” (cito de memòria, pot ser que les paraules no siguin exactes). M’explico, oi?

Primer comentari fet. Segon comentari. Queda molt clar que el senyor Llera té una idea molt clara i molt “forta” del que és Espanya, de la seva històra i de la seva tradició. Quants independentistes catalans poden afirmar que tenen una idea molt clara i molt “forta” de Catalunya, de la seva història i de la seva tradició? Que quedi ben clar que no estic aquí defensant un origen diví o missió divina de Catalunya. El que vull dir és que basar un independentisme en motis purament econòmics o materials o “oportunístics” és edificar sobre sorra, i no sobre pedra. M’explico?

Anuncis

Per què les plomes són tan “cares”? Per què comprar plomes “cares”?

Un dels arguments més emprats en contra de les estilogràfiques és: són molt cares. I em direu: això no ho pots negar. Un bolígraf bic no arriba a un euro (acabo de veure una web on venen caixes de 50 unitats a 9 € la caixa. Feu números); una estilogràfica considerada “barata” ja pot costar 15 o 20 €. No puc pas negar que, comparat amb un bolígraf, una estilogràfica és més cara — o dit més precisament, costa més diners. I tampoc puc negar que els conceptes de car i barat, en el cas de les estilogràfiques, van molt més amunt: un bolígraf de 3 o 4 € ja se’l pot considerar car; perquè una estilogràfica se la consideri cara ha de costar, almenys, 100 € — i com més ficat està un en les plmes, més han de valdre per a merèixer tal adjectiu. La primera pregunta que ens podem plantejar és: per què les plomes costen més diners? I la segona (potser per a molts la primera, de fet): val la pena gastar-se “tants” diners?

A primer cop d’ull, indentificaria tres factors en el preu d’una estilogràfica: oferta i demanda; materials; exclusivitat. Es podria argumentar que, com que la demanda de plomes és molt més baixa que la de bolígrafs, els bolígrafs haurien de ser molt més cars. Superficialment té cert sentit. Però com més demanda hi ha, més competència per a oferir el producte a millor preu, i —sobretot— més es poden aprofitar les economies d’escala. Per això, fins i tot a igualtat de materials, probablement serà més car fabricar una ploma que un bolígraf.

En segon lloc hi ha el tema dels materials, i és un tema important. Moltes plomes són cares perquè fan servir materials cars. Penseu que les plomes, per definició, són instruments destinats a durar (cosa que no passa amb la immensa majoria de bolígrafs, que són d’usar i tirar. Per tant, té tot el sentit emprar materials elegants, bonics, a vegades difícils d’obtenir i, en alguns casos, preciosos i tot (or, plata, etc). No només el material té el seu preu, sinó que a vegades també la seva manipulació involucra costos més elevats (per la maquinària, mà d’obra, artesania, etc). Si a sobre el plomí és d’or, afegiu uns 100 € al preu (no entraré aquí en la polèmica qüestió de si els plomins d’or són millor que els d’acer, és una qüestió per a un altre post).

I finalment ens queda la qüestió de l’exclusivitat. Hi ha dos menes de compradors d’estilogràfiques: els que les compren per usar-les (per escriure amb elles) i els que les compren com a obres d’art. Els dos clients són legítims, però òbviament busquen coses diferents. Les plomes per a la segona mena de clients acostumen a ser molt més luxoses (i per tant també cares).

Anem ara a la segona pregunta: val la pena comprar estilogràfiques, i estilogràfiques cares? Ja us podeu imaginar la meva resposta. Una estilogràfica, ben cuidada (netejant-la regularment), et pot durar perfectament tota la vida. Si, a més, compres la tinta en ampolles, t’acabarà sortint molt més barat que anar comprant bolígrafs i tirant-los quan s’acaben. Probablement fins i tot amb cartutxos et surti més barat. Però no és una qüestió simplement de diners. L’experiència d’escriure amb estilogràfica és molt millor que amb bolígraf. Dóna molt més plaer i satisfacció, i la varietat de plomins que hi ha fa que puguis tenir un instrument d’escriptura molt més ajustat a la teva lletra i manera d’escriure. Aquesta personalització (to the best of my knowledge) és impossible en un bolígraf.

Amb això he justificat el per què una estilogràfica. Però per què, per posar un exemple, gastar-se 300 € (o més!) en una ploma, quan n’hi ha per la desena part d’aquest preu? Realment l’augment de qualitat justifica el preu? Aquí cal recordar el que hem dit sobre els factors que influeixen en el preu de les plomes. Pot ser que es vulgui un plomí d’or. O uns determinats materials. O una marca en concret. La ploma amb què he escrit el manuscrit d’aquest post, per exemple, em va costar uns 150 €, en una botiga de Barcelona (recordo perfectament quina). Recordo perfectament amb qui la vaig comprar, va ser el dia que em van convidar al Camp Nou a veure un Barça-València (crec que va guanyar el Barça, no me’n recordo), en vaig fer un post en aquest blog. És una ploma japonesa, amb plomí d’or de 14 K. Probablement dues terceres parts del preu se’n van al plomí. Cuidant-la bé, em seguirà servint fins que sigui vell.

Entenc perfectament que als usuaris (potser hauria de dir millor consumidors) de bolígrafs això els costi d’entendre: al capdavall, el que busquen en un bolígraf és un instrument que escrigui “i prou”, i que puguin tractar “de qualsevol manera” (et cau a terra i no li passa res; com et caigui a terra una ploma… resa perquè segueixi funcionant bé). El que els usuaris d’estilogràfiques busquem és una determinada experiència d’escriure, molt personal, un instrument que sigui també estèticament agradable (segons el gust del propietari, clar), i al qual estem disposats a cuidar i tractar com necessita i es mereix. Que sigui més o menys pràctic no és que no ens importi, és que queda més en un segon pla.

Dubto molt que ho arribi a veure, però tant de bo tornin els temps en què tothom escrivia amb estilogràfica. No tornaran, perquè avui en dia el fet de ser “pràctic” passa per davant de qualsevol altra consideració. Però tant de bo!

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur