Out of time

Som el fruit del passat

Month: Octubre, 2013

¡Qué caterva de…

¡Qué caterva de ingenuos contemporizadores son todos esos antiguos y modernos escépticos, nihilistas, renegados y ateos, comparados con un personaje de la talla de Job! Nunca supieron, en realidad —ni los de ahora lo saben—, con quién se enfrentaban —o se enfrentan ahora—, con todas sus indiferencias, sus recelos, sus burlas y sus desplantes. Job sí que lo sabía. Al revés que éstos, Job hablaba con conocimiento de causa. Es extraño que a ninguno de ellos se les haya ocurrido frecuentar la escuela de Job; así, por lo menos, sabrían lo que hacen y tal vez hasta llegarían a aprendrer un lenguaje bastante más mordaz.

Karl Barth, Kirchliche Dogmatik IV, 3, 1a part (1959), 495. Citat a Gerhard von Rad, Sabiduría en Israel, Ediciones Cristiandad, Madrid 1985, pàgina 300 (nota a peu de pàgina número 65).

Anuncis

Cohèlet (o Ecle…

Cohèlet (o Eclesiastès, nom amb què es coneix tradicionalment aquest llibre) és un escrit sapiencial, però que ataca els principals postulats de la saviesa tradicional del seu temps. Pertany al cànon de les Escriptures des de bon principi, i de temps antic els jueus el llegeixen en la festa dels Tabernacles. Tot i això, encara avui és sorprenent de trobar dins la Bíblia un escrit que sembla presentar un Déu llunyà i arbitrari (7,14), que nega que els homes siguin premiats o castigats en aquest món i dubta que ho siguin en l’altre (3,21; 6,12; 8,12-14, 9,3), i que proclama que el millor que pot fer l’home és menjar, beure i gaudir de la felicitat del seu treball (5,17). És un llibre amb aparents contradiccions, sempre controvertit i no gaire fàcil d’entendre, començant pel seu mateix nom.

Introducció de la BCI (Bíblia Catalana Interconfessional) al llibre de Cohèlet (pg 1198).

Educació per a robots

I’ve been extremely disappointed in the way in which my son has been let down by a narrow-minded attitude towards his education. His strenghts lie in practical areas, but he has to study academic subjects. Surely there is no place in the modern world for outdated subjects like history? Should they not be replaced by useful vocational training such as accountancy — and by life skills? I for one resent the time and money spent on teachers and would rather see more facilities and training for the modern world.

Firstly I suggest that subjects such as Latin and history are a waste of time. Some people say they train the mind, developing understanding of cause and effect, but I feel that the information they provide will be useless in later life. These qualities could be more effectively developed in other ways.

I

La primera cita correspon al llibre d’anglès que faig servir com a preparació per a l’examen del Proficiency (el que va després de l’Advanced, per entendre’ns). Es tracta d’un extract a partir del qual es proposa una redacció: escriure una proposta a les autoritats educatives de l’escola per tal de reformar el currículum. La segona cita correspon a un fragment de la proposta que el llibre presenta com a exemple.

Tot això ho llegia jo avui a classe d’anglès (no, no és que em prepari per a fer l’examen del Proficiency, però com que ja vaig aprovar l’Advanced, ens va semblar a tots plegats més lògic fer servir un llibre del Proficiency) i se’m posaven els pèls de punta. Afortunadament, crec que amb el temps les meves idees sobre com penso que hauria de ser l’educació es van aclarint. I he de confessar que no van precisament en la línia apuntada per les dues cites que obren aquest post.

En el tema de l’educació es cometen molts errors, i un d’ells, penso jo, és que no és té gens clar quin és l’objectiu de l’escolarització. És a dir, no tenim clar per què enviem la canalla deu anys a l’escola de forma obligatòria. Penso que la resposta més honesta seria dir que els enviem a l’escola perquè no és pràctic tenir-los a casa — els pares treballen. Dit en plata: l’escola com a aparcament de nens.

Dic que aquesta seria la resposta més honesta perquè em sembla que ens hem oblidat de les altres. Potser fa temps, molt de temps, es pensava que, amb la formació, els nens aprendrien a ser persones educades, responsables, honestes, etc, és a dir, que adquiririen una sèrie de valors i tindríem, per tant, uns adults més civilitzats. Que cadascú jutgi en quin grau s’ha aconseguit aquest objectiu.

Una resposta més actual, i que segurament obtindria un ampli consens, seria dir que la missió de l’escola, dels anys d’escolarització, és peparar el nen o la nena per a la vida d’adult, especialment pel que fa la vida laboral. Quan és petit els hi ensenyem a llegir i escriure, a sumar i a restar, que és (bàsicament) el que poden aprendre en aquesta edat. Després els hi ensenyem coses més complicades, i així anar fent fins que poden arribar a la universitat (que se suposa que els facilitarà el trobar feina) o bé poden aprendre un ofici, o una professió. Tot plegat seria, doncs, una formació ocupacional.

Llavors, doncs, té tot el sentit que es consideri la història una assignatura antiquada, i que la història i el llatí siguin una pèrdua de temps. Al cap i a la fi, qui vulgui ser traductor del llatí (suposant que realment hi hagi tal necessitat a la nostra societat moderna), doncs que l’aprengui a la universitat — el mateix per a qui es vulgui dedicar a la història. La qual cosa es porta fins a l’extrem al demanar (primera cita) que s’ensenyin life skills. Parlar d’ensenyar life skills a l’escola és, em sembla a mi, com si demanéssim que ens ensenyessin a tenir amics, a sortir amb nòvios i nòvies, etc.

Per què se’m posen els pèls de punta quan llegeixo textos com els de les cites que obren aquest post? Perquè penso que reduir l’escolarització, l’ensenyament, a una simple formació ocupacional és no haver entès res del que és l’ésser humà. De fet, és capar la persona, mutilar-la, convertir-lo en un mer robot. Algú que ve al món només per a treballar, i per això se’l forma únicament i exclusivament en mires a allò que li serà útil al futur — útil, bàsicament, en un sentit professional. Per això, entre d’altres raons, es consideren les carreres de ciències com a més útils que les de lletres — aquestes últimes considerades gairebé inútils. Greu error, em sembla a mi.

Resulta que els éssers humans som molt més que futurs treballadors (sóc conscient que dir això a la nostra època pot ser una mica ingenu, però l’argument segueix sent vàlid): som ciutadans, som persones amb sensibilitats artístiques (ja sigui en la literatura, la música, la pintura, l’escultura i un llarg etcètera), espirituals (tot i que això cada cop menys, em temo), i també lúdiques. Una educació, un ensenyament, que sigui purament funcional és per definició incomplet. A l’escola no s’hi va només a aprendre coses que ens serveixin per a tenir una feina. S’hi va també a aprendre coses que ens serveixin com a ciutadans, com a persones. Coses que al principi semblen inútils, però només amb la maduresa s’arriben a apreciar.

Després ens estranyem dels polítics que tenim, ens estranyem que siguem capaços de votar segons qui i d’escollir segons qui. Lògic. Potser a qui va escriure que la història i el llatí no serveixen per a res no se li va acudir pensar en això, en formar les persones perquè tinguin criteri propi per a opinar en política — i per tant poder votar. I per a això, senyors meus, la història és essencial. El llatí és un tema a banda, més relacionat amb l’àmbit lingüístic, i que s’escapa de l’àmbit d’aquest post.

És significatiu que ambdues cites facin esment del “món modern”. No entraré ara a fer una diatriba contra la nostra època: no és cert que “cualquier tiempo pasado siempre fue mejor”. Però sí diré que no tot el que és modern és bo, ni tot el que és “antic” és dolent.

II

De totes maneres, hi ha un aspecte, de la primera cita, que val la pena comentar. Es queixa qui allò escriu que les habilitats del seu fill són de caire pràctic, i que en canvi se li han fet aprendre assignatures acadèmiques. És una objecció legítima, i a la qual cal donar-hi una resposta adequada.

Deia que un dels errors del debat sobre l’educació és no tenir-ne clars els objectius. Hi ha encara un segon error: voler donar a tothom el mateix tipus d’educació. En part això es deu a voler classificar entre millors sistemes i pitjors sistemes — generalment els més acadèmics se solen considerar els millors, suposo que perquè demanen millors notes —. Classificació que, val la pena deixar-ho ben clar, em sembla del tot improcedent.

Deixant de banda l’ensenyament primari, que sí hauria de ser comú per a tothom ja que ensenya el que és essencial i fonamental — com ara llegir i escriure, sumar i restar, etc — l’ensenyament secundari hauria de ser diferenciat segons els interessos, les preferències i (no ens n’oblidem!) les habilitats dels alumnes. Per això penso que aquell alumne amb un escàs interès pel que és acadèmic hauria de poder formar-se en habilitats de tipus pràctic. Limitarà això la seva formació, l’empobrirà? No pas menys, probablement, que la del docte acadèmic expert en (posem per cas) literatura llatina i grega (clàssica) que no pot treballar a cap altre lloc que no sigui de professor a la universitat o en un institut.

A vegades caiem en l’error de focalitzar-nos massa en plans, esquemes, currículums, essent tot això molt important, sens dubte, en lloc de tenir clares les prioritats, les línies mestres. Tenir un batxillerat amb dues o quatre opcions, o posar itineraris a quart d’ESO, o reduir l’ESO en un curs per afegir-lo al batxillerat són coses importants, sens dubte! Però el que és realment essencial és per què es fa una cosa o l’altra. I tinc la sensació que, en aquest país, ens hem ficat entre cella i cella que tothom ha de fer el mateix (és a dir, anar a la universitat). Gravíssim error.

Ni la formació s’ha de dissenyar pensant únicament en allò que és “útil” (útil de cara a la futura vida laboral, s’entén), ni s’ha de pretendre que tots els nens i joves tenen les mateixes habilitats i els mateixos interessos.

La major part d…

La major part de la gent jove, i no tan jove, s’adelita comunicant-se tothora, sonorament, amb el primer que troben a la xarxa: ignoren, encara, que la xarxa de la personalitat s’elabora, sobretot, en hores de molta soledat i quietud callades.

Jordi Llovet (http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/10/16/quadern/1381954718_879081.html)

Els medievals v…

Els medievals van tenir més aviat tirada a la vida monàstica —vida que els professors d’Humanitats aconsellen als seus estudiants, sense que els facin cas per no haver d’abraçar la castedat, més que la fe.

Jordi Llovet (http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/10/16/quadern/1381954718_879081.html)

(anti)Teologia de la unitat d’Espanya

Los dogmas son enunciados de verdades reveladas […] que es necesario mantener siempre en el sentido determinado de una vez por todas por nuestra madre la Iglesia.

Cf. Congar, Yves. La Foi et la Théologie (Desclée, Paris 1962), pg 62. Vegeu també pàgines 54 i 71. Citat a J. M. Rovira Belloso, Introducción a la Teología, BAC, Madrid 1996, pàgina 269.

El dogma es la percepción de la divina verdad, en cuanto tiende incesantemente a ella.

Cf. Guillaume d’Auxerre, Summa Aurea III, tr.3 c.2 q.1 a.6 sed c. Citat a J. M. Rovira Belloso, op. cit., pàgina 270.

La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas.

Article 2, Constitució espanyola

Que se ha de reconocer a un solo y mismo Cristo Señor, Hijo unigénito en dos naturalezas, sin confusión, sin cambio, sin división, sin separación. La diferencia de naturalezas de ningún modo queda suprimida por su unión, sino que quedan a salvo las propiedades de cada una de las naturalezas y confluyen en una sola persona y en una sola hipóstasis, no partido o dividido en dos personas sino uno solo y el mismo Hijo unigénito, Dios Verbo Señor Jesucristo.

Concili ecumènic de Calcedònia, cinquena sessió del 22 d’octubre de l’any 451 (DS 302)

I

Us he de confessar que estic arribant a la conclusió que si de debò volem entendre la posició espanyola respecte la independència de Catalunya i la unitat d’Espanya hem de recórrer a la teologia. Em sembla que només ella ens pot subministrar els conceptes i el llenguatge necessari per a entendre-ho.

He triat algunes cites que il·lustren alguns d’aquests conceptes. Les dues primeres es refereixen al concepte de dogma: així és com Espanya considera la seva unitat: un dogma, una veritat que la nostra fe ha de creure i a la qual ens hi hem de sotmetre, d’una vegada per totes. I que és el fonament de la Constitució espanyola, com ens diu el seu article 2. És normal: els dogmes són els pilars de la fe catòlica, als quals s’hi arriba després d’un procés de maduració, discerniment, etc, que Espanya — segons Rajoy el país més antic d’Europa i segons Esperanza Aguirre una nació amb tres mil anys d’història — ha anat fent al llarg de la seva història.

L’última cita és més difícil d’explicar, tant pel concepte com pel per què l’he escollida. El concepte és realment abstracte i un dels més difícils de la dogmàtica catòlica: se’n diu unió hipostàtica. El per què l’he triada es veurà més endavant, quan parli de la suposada unió hipostàtica que molts espanyols veuen entre Constitució i democràcia, i entre democràcia i unitat d’Espanya. La qual cosa ajuda a entendre per què tan sovint fan servir l’espantall del nazisme.

Voldria dir, ja d’entrada, que no em limitaré a la teologia. Ho dic, entre d’altres coses, perquè probablement a aquestes altures més d’un i de dos lectors ja deuen haver tancat la pestanya del seu navegador i estaran mirant d’altres coses, o jugant, o fent qualsevol altra cosa. Si heu arribat fins aquí, fantàstic i no us espanteu.

II

José María Aznar, mentre s’estava debatent, es va manifestar en contra de la Constitució espanyola, com molts d’altres que ara tant la defensen. Però poso la mà (i més coses i tot) al foc que segur segur que no era perquè estigués en contra de l’article 2 (perdó, de la primera meitat de l’article). Aquest article segon és un dels ídols, per dir-ho així, de l’argumentari espanyol. He arribat a llegir o sentir a dir que si Catalunya s’independitzés, totes les autoritats espanyoles (alcaldes, jutges, etc) automàticament perdrien la seva legitimitat, que emana de la Constitució espanyola i que, per culpa de la independència de Catalunya, s’hauria quedat sense fonament.

Que Espanya és una nació la unitat de la qual és indissoluble i que és la pàtria comú i indivisible de tots els espanyols és quelcom que Espanya es creu profundament i molt seriosament. Poca broma. Que Espanya no admeti ni en broma la celebració d’un referèndum d’autodeterminació és, justament, per això. Perquè admetre que una part del que ells consideren Espanya es pugui separar de la resta és negar de pla la unitat d’Espanya, que ja no és indissoluble ni indivisible. Amb això no es fa broma perquè l’article 2 enuncia un dogma. I la negació d’un dogma és una heretgia. I les heretgies es castiguen amb la foguera. El dia que Catalunya celebri un referèndum vinculant sobre el tema, Espanya ja haurà perdut, fins i tot en el cas que tots i cadascun dels catalans votéssim i votéssim a favor de la unitat d’Espanya. La unitat d’Espanya és inqüestionable, i prové de Déu: els catalans no la podem qüestionar perquè ens consideren part d’Espanya (una cama, diuen, no es pot separar de la resta del cos). I tampoc necessita demanar permís a la resta d’Europa o del món.

La Constitució consagra aquest dogma, ja que hi fonamenta la seva legitimitat. I atacar la Constitució, pels espanyols, és atacar la democràcia. Per això diuen que el nacionalisme català, l’independentisme, és antidemocràtic, perquè interpreten que nega la unitat d’Espanya, consagrada a l’article 2, com ja hem llegit. Deixaré per a més endavant si realment l’independentisme és una violació de l’article 2 (a primer cop d’ull sembla que sí, però no necessàriament).

Quan els espanyols ens acusen d’antidemocràtics per no sotmetre’ns a la Constitució estan recorrent, segurament sense saber-ho, al concepte que exposa l’última cita que obre aquest article: la unió hipostàtica. Aplicada a Jesucrist, aquest concepte exposa que Jesucrist és vertader Déu i vertader home, dues naturaleses diferents però unides i inseparables. Sí, és molt difícil d’entendre, als teòlegs també els costa, als bisbes que van proclamar tal dogma fa més de 1500 anys segur que també els hi deuria costar d’entendre (que ho preguntin a la gent que van condemnar).

El tema és que, pels espanyols, hi ha una unió hipostàtica entre democràcia i Constitució, que tot i que són dues realitats diferents, estan unides de manera inseparable en una sola realitat — la Constitució, que vindria a ser la realitat corpòria de Jesucrist. Per tant, tot el que se surti de la Constitució espanyola se surt, automàticament i necessàriament, de la democràcia. Oi que és bonic, el truc? En aquest tinglado trinitari, l’Estat de Dret faria el paper d’Esperit Sant (que prové del Pare i del Fill, com l’Estat de Dret emana de la Constitució i en la democràcia). I per això els espanyols ens acusen d’anar contra l’Estat de Dret.

Aquesta identificació que fan entre Constitució, democràcia i estat (espanyol, of course!) de dret és, evidentment, una fal·làcia. En primer lloc perquè hi ha països democràtics sense Constitució — el Regne Unit. Hi ha d’altres països que tenen Constitució però són molt poc democràtics — la Rússia soviètica tenia constitució, per exemple, on es garantien la llibertat de premsa, etc, que a la pràctica no es complia. I l’estat de dret no és res més que una de les característiques que ha de tenir tot estat democràtic, però no és suficient. Un podria arribar a dir que la dictadura franquista també era un estat de dret: hi havia lleis, hi havia tribunals, unes corts (tot i que no hi havia sufragi universal, etc), i malgrat tot a ningú (amb dos dits de front, vull dir) se li acudiria dir que el règim franquista era democràtic.

Amb això no vull dir que la Constitució, que una constitució, no tingui cap valor. El fet de no sacralitzar-la (i a Espanya qui més la sacralitza és qui menys se la creu) no vol dir negar-li tot valor. Quan nego de pla que hi hagi una unió hipostàtica entre Constitució i democràcia el que estic dient és que la Constitució no encarna la totalitat de la democràcia, que la democràcia no s’esgota en una (en cap) constitució. Les constitucions són legítimes en tant que democràtiques, no pas per elles mateixes — si assumim que tan sols els règims democràtics són legítims. Qualsevol règim democràtic és com l’Església: semper reformanda, és a dir, sempre té necessitat de reforma perquè mai assoleix la perfecció.

És molt il·lustrativa, en aquest sentit, la sentència que, al seu dia, va emetre el Tribunal Suprem del Canadà respecte el Québec. Més enllà del que digués el dret internacional o la Constitució del Canadà, el tribunal va entendre que el principi democràtic prevalia per sobre de l’ordenament jurídic, establint que el Québec i la resta de la federació havien de negociar una hipotètica independència del Québec si el Québec expressava aquest desig en referèndum. Compareu-ho amb les acusacions que des d’Espanya sovint es fan contra l’independentisme (i de fet contra el nacionalisme) català de ser antidemòcrata.

III

Recuperem un moment el concepte de dogma. Yves Congar ens diu que els dogmes són enunciats de veritats revelades. Això és molt important. El que això vol dir és que no és l’Església qui fabrica el dogma, sinó que, d’alguna manera, se’l troba. Això que acabo de dir és molt inexacte, perquè l’enunciat d’un dogma és fruit d’anys i anys de reflexió, però el fons és, penso jo, encertat: l’Església no s’inventa la seva fe, accepta que Déu s’ha revelat, etc. Amb Espanya passa el mateix.

A aquest respecte és molt curiós observar, i comparar, l’enfocament que ha seguit el Regne Unit (o David Cameron, almenys) amb Escòcia. Probablement hi ajuda el fet que el Regne Unit no deu haver pretès mai que Anglaterra, Gal·les, Escòcia i Irlanda del Nord formaven una unitat “indissoluble i indivisible” de forma dogmàtica, com Espanya fa.

El fet que s’accepta que Escòcia celebri un referèndum vinculant d’autodeterminació trenca de pla i de manera radical qualsevol naturalesa dogmàtica de la unitat del que avui coneixem com a Regne Unit. Adéu, doncs, a les veritats revelades. El que aquest referèndum ens ensenya és que la unitat del país, lluny de ser un dogma, un enunciat d’una veritat revelada, és el fruit d’un procés realitzat per la voluntat humana. Són els britànics qui, al llarg del temps, han anat construint la unitat del seu país (també amb guerres, sí), i tan sols amb la seva voluntat es manté. Si falla la voluntat, llavors s’ensorra allò que s’ha construït. Perquè no es construeix d’una vegada per totes (novament llegiu la cita d’Yves Congar), sinó que s’actualitza i es manté, ni que sigui tàcitament, pel consens dels britànics.

Evidentment aquest enfocament britànic xoca de pla amb el que el pare Congar ens ensenya sobre el dogma, i per això Espanya se sent confusa amb el referèndum escocès, i al ministre Margallo li falta temps per dir que les constitucions dels dos països són completament diferents, i el que és possible al Regne Unit és inimaginable a Espanya. És normal: els dogmes no es qüestionen. I per a Espanya, la unitat de l’estat és un dogma, una veritat de fe revelada.

És sostenible, aquesta postura espanyola? Evidentment no. La història ens ho ensenya, tant a Europa, a Sudamèrica i a Àfrica (el Marroc). Una petita anècdota històrica. Un dia el dictador Miguel Primo de Rivera va visitar el Marroc, on Franco estava destinat com a oficial (no recordo exactament quina graduació tenia llavors, potser era tinent coronel). Allà Franco va parlar obertament en contra de cedir territori espanyol, dient que aquella terra s’havia adquirit al més al preu: la sang espanyola. Quan Franco era dictador, bastants anys més tard, va cedir allò que abans no es podia cedir de cap de les maneres.

Aquests episodis vénen a ser com cismes, i l’Església Catòlica n’ha sofert bastants. La qual cosa no ha impedit que segueixi sostenint la mateixa doctrina — cosa que no critico ni aplaudeixo, simplement constato. De la mateixa manera que Espanya ha seguit creient impertèrrita que la seva unitat és una veritat de fe revelada, ho seguirà creient després d’una hipotètica independència catalana.

L’analogia o interpretació teològica, evidentment, té els seus límits, i ja hem vist que la història ens els ha ensenyat a tot color. Ja pot Espanya dir missa en llatí i d’esquena al poble: la quantitat de països que se li han separat és considerable, i cap d’ells ha demanat el reingrés. Agradi o no agradi, tant les nacions com els estats són creacions humanes, no veritats de fe revelada.

IV

D’on pot venir aquesta dèria espanyolista de dogmatitzar i sacralitzar la seva unitat i Constitució? No puc pas dir que ho sàpiga del cert, perquè la veritat és que no ho sé del cert. Tan sols puc plantejar algunes hipòtesis.

Una d’elles seria que Espanya, sobretot Castella, ha estat una terra que ha donat grans místics, com San Juan de la Cruz, Fray Luis de León, Santa Teresa de Jesús, etc. Castella ha estat sempre molt religiosa. Espanya és la inventora d’una cosa anomenada nacionalcatolicisme, convindria no oblidar-ho. Va tenir una participació significativa al Concili de Trento, és on van néixer els jesuïtes i també, més recentment, l’Opus Dei. D’alguna manera, aquest ambient catòlic (que no critico en absolut), potser hi ha tingut alguna cosa a veure.

Una altra possible hipòtesi és que les relacions entre Espanya (de fet, la Península Ibèrica) i la resta d’Europa no han estat mai del tot fàcils. És cert que durant bastants segles Espanya fou una potència europea de primer ordre, encara que tirés per la borda tots els beneficis que les seves colònies americanes li proporcionaven i que en època de Felip II declarés bancarrota unes quantes vegades. Fou com un llumí que de cop i volta s’encén i fa una gran flamarada, per apagar-se miserablement una estoneta després. Ara bé, recordem aquella dita segons la qual “Europa comença als Pirineus”, cita que no és que provoqui massa coïssor a segons quines orelles espanyoles. Fins i tot algú va arribar a dir que la Península no era més que un tros desglossat d’Àfrica i enganxat a Europa per pura casualitat (DD. AA., Ser españoles, RBA, Madrid 2013, pàgina 404).

Sincerament, les dues hipòtesis anteriors les he presentades més per a descartar-les com a molt poc plausibles que no pas per a considerar-les seriosament. La que presentaré a continuació, en canvi, em sembla més probable, més versemblant. Crec que, en el fons, Espanya és tan sols un gran tauler, un gran estadi de futbol, o un gran camp de batalla. Si Espanya “es trenca”, el tauler, l’estadi i el camp es fan més petits. I quina és la partida que es juga o la batalla que es lliura? Aquí recorro jo a la “teoria” de les “dues Espanyes”. Ja sabeu què deia Manuel Machado:

Españolito que vienes
al mundo te guarde Dios.
Una de las dos Españas
ha de helarte el corazón.

Les dues Espanyes (una conservadora i l’altra liberal, o una republicana i l’altra franquista, les etiquetes canvien segons l’època històrica) que, avui en dia, estan bastant més diluïdes però que, d’alguna manera, segueixen existint de forma latent. I que lliuren una batalla en aquest tauler, en aquest camp, que es diu Espanya. Podràs guanyar tu, podré guanyar jo, però el que de cap manera tolerarem és que ens trenquin la baralla, perquè llavors no hi haurà partida i ni tu ni jo guanyarem. Potser és per això que el que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres, almenys quan es tracta de Catalunya. I potser també per això cada cop que les dues Espanyes s’han fotut d’òsties qui més hi ha sortit perdent ha estat Catalunya.

Fa uns dies llegia, a Jot Down (www.jotdown.es), un article de Cristian Campos, que us recomano (http://www.jotdown.es/2012/09/cristian-campos-el-exorcista). En aquest article, cap al final, es diu el següent:

El español no es contrario a la independencia de Cataluña por amor a España o a la legalidad constitucional, sino por odio hacia quien amenaza con largarse de ese infierno en el que él va a tener que quedarse toda su vida. “¡Este mamón se larga y yo me quedo aquí! ¡Pues que se joda porque yo voto NO!” Si sorteáramos una docena de nacionalidades estadounidenses entre todos los partidarios del NO a la independencia de Cataluña lloverían hostias como panes por hacerse con los boletos.

Al llegir això, algú podria pensar que aquesta cita acaba de desmontar tot el “tinglado político-teològic” que porto fent des del principi. Penso que no necessàriament. Al cap i a la fi, del que es tractaria és de blindar la unitat d’Espanya perquè no en surti ningú. I abans de passar la vergonya d’admetre que no vols que se’n vagin simplement perquè tu no te’n pots anar, més val acusar els que se’n volen anar d’antidemòcrates (i de nazis, ja que hi estem posats) per voler-se pixar a la sacrosanta Constitució espanyola.

V

I ja per acabar. Llegia avui, redirigit des d’algun altre lloc, un article de “El País” (només llegeixo aquest diari quan, des d’algun altre lloc, m’hi envien), i ves per on resulta que l’autor d’aquest article, un professor de filosofia del Dret, ha trobat com solucionar la “sempiterna cuestión nacional de España”. No té pèrdua. I que cadascú ho interpreti com vulgui.

Sólo podremos resolver la sempiterna cuestión nacional de España cuando seamos capaces no sólo de aceptar, sino de desear que algunos de los que consideramos de los nuestros nos puedan abandonar si de veras quieren hacerlo. Y de alegrarnos por ellos y desearles lo mejor. Sólo entonces habremos colocado la libertad, que es un ideal difícil y no dado que apunta hacia el futuro, por encima de la nación, que no es más que una losa heredada que fija nuestra mirada en el pasado y desde la que resulta muy cómodo dictaminar qué “etnias” son siempre las otras, pero jamás la mía. Quizás el día que lo logremos nadie quiera irse a ningún lado… pero es que eso es precisamente lo que nos tiene que dar igual para poder lograrlo.

http://elpais.com/elpais/2013/10/13/opinion/1381691510_183792.html

Why do you read so much?

Sembla mentida que hagi de ser a la literatura fantàstica (Game of Thrones, George R. R. Martin) on trobi una de les millors explicacions de per què és bo llegir.

* * *

“Why do you read so much?”
Tyrion looked up at the sound of the voice. Jon Snow was standing a few feet away, regarding him curiously. He closed the book on a finger and said, “look at me and tell me what you see.”
The boy looked at him suspiciously. “Is this some kind of trick? I see you. Tyrion Lannister.”
Tyrion sighed. “You are remarkably polite for a bastard, Snow. What you see is a dwarf. You are what, twelve?”
“Fourteen,” the boy said.
“Fourteen, and you’re taller than I will ever be. My legs are short and twisted, and I walk with difficulty. I require a special saddle to keep from falling off my horse. A saddle of my own design, you may be interested to know. It was either that or ride a pony. My arms are strong enough, but again, too short. I will never make a swordsman. Had I been born a peasant, they might have left me out to die, or sold me to some slaver’s grotesquerie. Alas, I was born a Lannister of Casterly Rock, and the grotesqueries are all the poorer. Things are expected of me. My father was the Hand of the King for twenty years. My brother later killed that very same king, as it turns out, but life is full of these little ironies. My sister married the new king and my repulsive nephew will be king after him. I must do my part for the honor of my house, wouldn’t you agree? Yet how? Well, my legs may be too small for my body, but my head is too large, although I prefer to think it is just large enough for my mind. I have a realistic grasp of my own strengths and weaknesses. My mind is my weapon. My brother has his sword, King Robert has his warhammer, and I have my mind … and a mind needs books as a sword needs a whetstone, if it is to keep its edge.” Tyrion tapped the leather cover of the book. “That’s why I read so much, Jon Snow.”

El consens com a garantia de qualitat

Fa cosa de pocs dies, el “Congreso de los Diputados” va aprovar el projecte de nova llei educativa, que si no em falla la memòria es diu LOMQE (LOMCE en castellà). La LOMQE no és, pròpiament, una llei educativa, sinó una llei que reforma uns articles de l’anterior llei d’educació, de l’any 2006. La LOMQE encara no és llei perquè cal que l’aprovi també el Senat (i si hi fa esmenes haurà de tornar un últim cop al Congrés), però tenint en compte qui té majoria absoluta a cada cambra, tot és una simple qüestió de tràmit.

La LOMQE ha rebut crítiques de tot arreu. Sembla que els únics que n’estan satisfets són els del PP. Llavors, doncs, si a les pròximes eleccions espanyoles el PP deixa de governar, la LOMQE serà, molt previsiblement, derogada. No sé quina és la probabilitat que el PP pugui perdre el govern a les pròximes eleccions, però intueixo que no és baixa. I fer una llei que saps perfectament que els teus rivals enviaran a les escombraries és una estupidesa.

Una d’aquestes crítiques, potser la més comuna, és que és una llei que no ha aconseguit cap mena de consens. Bonica paraula, aquesta. Consens. Només el PP hi ha votat en favor. Ningú més. No així les altres lleis. A més a més tampoc hi ha hagut consens amb la comunitat educativa. Són molts els tertulians i opinadors professionals que s’esgargamellen amb la necessitat del consens. Si no hi ha consens, no hi ha qualitat, sembla ser.

Penso que s’exagera moltíssim. El consens és, fins a cert punt, desitjable. Però a partir d’un moment esdevé clarament nociu, per un motiu molt elemental: hi ha desitjos contraposats, i no es pot dir alhora blanc i negre. A part que el fet que una determinada opinió sigui sostinguda per una major quantitat de gent no la fa més bona o versemblant, sinó en tot cas més legítima.

Ja he dit diverses vegades, en aquest bloc, que penso que el problema de l’educació al nostre país (podeu llegir tant Catalunya com Espanya, si voleu, perquè l’afirmació no perd valor) és pràcticament insoluble, en les circumstàncies actuals (que penso que no canviaran).

Molt directament relacionat amb el tema del consens hi ha el fet que, en època democràtica, s’han promulgat una gran quantitat de lleis educatives. Tal fet s’esmenta típicament com un fet negatiu. Penso que no ho és necessàriament. Vull dir que si totes les lleis que s’han promulgat fossin bones, no hi hauria problema (més enllà de l’adaptació dels alumnes que han començat amb un sistema i han de transicionar a un altre de nou). El problema, en realitat, és que totes aquestes lleis (o la majoria) ha estat un desastre. Un apunt pels que critiquen les comunitats autònomes: la LOGSE (que va inaugurar el merder actual) la va promulgar allò que a alguns tan els agrada dir “el Parlamento de la Nación”. Ho dic perquè des d’alguns fòrums s’apunta a la cessió de competències educatives a les comunitats autònomes com una bala mortal contra l’educació.

Deia que el consens, fins a cert punt, és bo, però a partir d’un moment és nociu. M’explico. Òbviament les actituds autistes són perilloses. Creure’s en possessió exclusiva de la veritat és, sovint, un símptoma de demència. Cal buscar l’opinió d’aquelles persones que hi entenen. Una llei d’educació s’ha de consultar entre els mestres, que seran els que la duran a la pràctica, s’ha de consultar models d’altres països que tinguin bona reputació, etc. Però no es pot pretendre estar d’acord amb tothom, perquè és impossible. El consens no pot ser mai absolut.

El consens també es pot usar com a arma en contra de la renovació i la innovació. Estic convençut (com ja he dit en altres ocasions) que implantar, per exemple, el model finlandès a Catalunya és impossible. Veig impossible que es pogués assolir aquest consens que tant es reclama. Em sembla que no hi estaria a favor ningú, començant pels mestres (a qui s’exigiria molt més, i potser molts d’ells haurien de deixar la feina perquè no arribarien al nivell exigit pel sistema finlandès). Si hi ha massa gent que se sent “perjudicada” per un nou sistema, per brillant que sigui, el consens impedirà que s’estableixi tal sistema, ni que es perjudiqui els alumnes (que són en qui de debò s’hauria de pensar).

Creure que un sistema és millor perquè ha aconseguit més consens és, al meu entendre, voler enganyar-se a un mateix. És apostar per la mediocritat perquè la majoria és mediocre. Fins a un cert punt, consens. Però més enllà, s’aplica la definició de consens que donava Margaret Tatcher:

The process of abandoning all beliefs, principles, values, and policies in search of something in which no one believes, but to which no one objects; the process of avoiding the very issues that have to be solved, merely because you cannot get agreement on the way ahead. What great cause would have been fought and won under the banner: ‘I stand for consensus?’

NB És possible que, en el cas de la “llei Wert” no s’ha arribat, ni de lluny, al mínim consens desitjable. És a dir, que si no tens la intenció de buscar acords amb ningú, no et queixis després que ningú et doni suport.

Reinventant la roda judicial

Fa un o dos dies mirava i escoltava, via Youtube, una conferència del senyor Santiago Vidal, magistrat de l’Audiència Provincial de Barcelona, sobre com hauria de ser el sistema judicial en una Catalunya independent. De fet, però, més o menys la meitat (diria que fins i tot més) de la seva conferència va versar en aspectes jurídics del procés independentista. Pel que vaig entendre del que va dir, sembla que algunes persones ja ha començat a tractar la qüestió de com dissenyar un futur sistema judicial, català, i diria que ell ha estat una d’aquestes persones.

De tot el que va dir em vaig quedar amb les següentes idees. En primer lloc, creació de jutjats de proximitat, de manera que “s’apropa la justícia als ciutadans”. En segon lloc, es mantindrien les audiències provincials (les quatre que ja hi ha: Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona). En tercer lloc, un Tribunal de Cassació com a òrgan suprem de justícia. Això pel que fa a l’organització dels tribunals. El senyor Vidal va esmentar també algunes mesures per tal d’accelerar la resolució dels casos, que poden ser interessants. De totes maneres, penso que el més interessant ve a continuació: l’elecció dels jutges. En primer lloc, els jutges serien escollits per un primer període de tres anys, al cap dels quals serien avaluats per la gent del districte en el qual exerceix la seva jurisdicció (advocats, ciutadans, etc, si no m’erro). En segon lloc, els jutges del tribunal de cassació serien escollits per votació dels ciutadans.

És sobre aquests dos punts de què m’agradaria parlar — no des de la perspectiva del jurista, que no sóc, sinó de la del ciutadà que algun dia (que va arribar fa cosa d’un any, per cert) haurà d’acudir, per un motiu o altre, als tribunals. Sóc conscient que les dues mesures — que els jutges no ho siguin per a toa la vida i que els integrants del màxim òrgan judicial s’escullin per votació — poden ser, a primera vista, molt atractives, i més quan s’observa el panorama judicial espanyol i els esperpents del tribunal constitucional, però a un error el pot succeir un altre error, no necessàriament un encert.

En una cosa estic d’acord amb el senyor Vidal: el sistema actual de selecció dels jutges espanyols és… curiós. Les oposicions són essencialment memorístiques. Sí, un cop aprovades els futurs jutges van a l’escola judicial, on els ensenyen altres coses, no memorístiques — per cert, quina és la ràtio d’aprovats? La ignoro i em moro de ganes de saber-la. A Espanya un pot ser jutge als 25 anys (com la del cas dels ERE d’Andalusia), sense necessitat d’experiència jurídica prèvia. Només cal que s’aprengui de memòria uns quants llibres, i ja té feina per a tota la vida.

Ara bé, el fet que un jutge tingui feina per a tota la vida també li dóna independència i seguretat. Si jo sóc jutge i sé que, al cap de tres anys, algú altre decidirà si puc seguir sent jutge o no, potser les meves sentències intentaran ser amables cap a aquell qui ha de decidir si em quedaré sense feina. Aproximar el jutge als ciutadans queda molt bé, però no és necessàriament bo. Penso que una certa distància (tampoc cal que sigui massa) és bona.

Sí, d’acord, quan un és jutge per a tota la vida pot estar temptat de tornar-se un gandul. Sí. Ara bé: crec que hi ha d’altres maneres per a evitar-ho, com per exemple amb un règim disciplinari estricte, que controli les faltes d’assistència, retards, etc, i penalitzi els jutges infractors (i, si cal, els expulsi de la carrera judicial). Però penso que el jutge que compleix ha de tenir assegurat el lloc de feina.

Deixar que siguin els ciutadans i els advocats els qui decideixin sobre la vàlua d’un jutge em sembla molt perillós. Per definició, ningú estarà mai satisfet amb un jutge. La part que perd, no cal dir per què. I la que guanya, per no haver obtingut tot el que que demanava. A més a més, la sentènia no arribarà en qüestió de dies, sinó segurament de mesos, encara que siguin pocs. No existeix el jutge que deixi tothom satisfet. I en aquest país no som d’aquella mena de gent objectiva i imparcial, que valora la feina dels altres per sobre dels interessos particulars — vull dir que seran molt pocs, poquíssims, els qui, tot i haver perdut el judici, valoraran positivament la feina del jutge per com de bé ha raonat la sentència, per com ha dirigit la vista oral, etc. De totes maneres, hi ha un aspecte en el qual estic del tot d’acord: que calgui una edat mínima per a accedir a la judicatura (35 anys) i experiència prèvia en una professió jurídica, ja sigui d’advocat, fiscal, notari, etc. I també estic d’acord amb els tests psicotècnics.

Passem ara a l’elecció dels magistrats del tribunal de cassació. Em costa molt moltíssim, imaginar-me jutges fent campanya electoral, demanant el vot dels ciutadants per ocupar una de les poques i cobejades places de tan alt organisme. I amb quins arguments demanaran el vot? Alegaran la velocitat en resoldre el casos? Com de durs o de clements són amb els delinqüents? Les notes que van treure a la universitat? Sé que hi ha països (o parts de països) on els jutges s’escullen d’aquesta manera. No sé si funciona bé o malament. Però a mi no m’inspira gens de confiança. Crec que als jutges se’ls ha de seleccionar pel seu coneixement (no necessàriament, ni tan sols principalment, memorístic) del dret, per la seva capacitat d’anàlisi i síntesi, de raonament lògic, etc. Criteris purament de competència professional.

Però com escollir, d’entre els membres de la carrera judicial, aquells que han de formar part dels tribunals de segona i tercera (última) instància? No és fàcil. Com podem saber si un jutge és millor que un altre? L’antiguitat, per si sola, no és suficient. Pot ser que un jutge, molt antic, vegi com la immensa majoria de les seves sentències són revocades per una instància superior, i en canvi un altre, de més recent, les vegi confirmades en aquells casos en què es recorre contra elles. I segurament és aquest segon jutge, més recent, el que es mereixeria l’ascens, més que no pas el primer, més antic. La veritat és que no tinc alternatives gaire millors. Però sí tinc clar que una votació popular no solucionarà el problema. I ni de conya una elecció parlamentària!

Havent dit això, però, em sembla molt positiu que hi hagi algú que s’interessi per com hauria de funcionar la judicatura en una Catalunya independent. El que de cap de les maneres podem fer — i en això coincideixo plenament amb el senyor Vidal — és fer una mera fotocòpia del model espanyol. Però també diré una altra cosa: abans de reinventar la roda, convindria donar una ullada a quins sistemes tenen països civilitzats del nostre voltant. Penso que podríem aprendre moltíssim.

Hay tantos mens…

Hay tantos mensajes que la gente piensa en titulares. Esto lo noto en Twitter: dices una cosa y te contestan a lo contrario de lo que has dicho, porque no lo han leído bien. En casa, la gente está haciendo la cena o la comida, quitándose los zapatos, y la tele está puesta de fondo. Se quedan con un titular, una imagen. Si tú machacas ese titular y esa imagen uno detrás de otro, la gente lo acaba interiorizando como si fuera verdad. Si insistes en que este año han crecido las becas, habrá determinadas personas que se queden con ese titular y lo usarán luego en el bar, porque todos somos politólogos y tenemos discusiones con los vecinos de café. El problema es ese, que se reduce todo para una guerra política. Se enfrenta a la gente en la calle.

Carme Chaparro, entrevista a Jot Down (http://www.jotdown.es/2013/10/carme-chaparro-hay-gobiernos-que-presionan-mas-y-otros-menos-pero-todos-llaman-a-los-informativos/).

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur