Out of time

Som el fruit del passat

Month: Juliol, 2013

Está bien que e…

Está bien que en la proximidad de la jubilación académica se emprenda la tarea de pensar reflejamente lo que ha sido la larga tarea de pensar, enseñar y escribir teología, empeño demasiado vasto para la brevedad de la vida. Quizás no sería bueno escribir una “Introducción a la teología” en los años mozos. Ahora, al final de la enseñanza, se saborean de verdad los contenidos de la teología.

J. M. Rovira Belloso, Introducción a la teología, BAC. Pàgina xvii.

Anuncis

Si busco una fó…

Si busco una fórmula pràctica per a definir l’època d’abans de la Primera Guerra Mundial, l’època en què vaig créixer, espero haver trobat la més concisa dient que va ser l’edat d’or de la seguretat. […] Aquest sentiment de seguretat era la possessió més preuada per a milions de persones, l’ideal comú de vida. Tan sols amb aquesta seguretat pagava la pena de viure la vida i cercles cada vegada més amplis cobejaven la seva part d’aquest bé. […] Tan sols qui podia mirar el futur sense preocupacions assaboria el present amb bon ànim.

Stefan Zweig. El món d’ahir. Memòries d’un europeu. Edició catalana de Quaderns Crema. Pàgines 16–17.

Per què m’agrada tant la nit

Posava, fa pocs dies, al meu estat de Facebook, que “a l’estiu la nit és la millor època del dia”. Els que no em coneguin somriuran i pensaran que me les passo totes de farra, de discoteca en discoteca bevent com el Robert Baratheon i passant les hores de sol dormint la resaca i vomitant. Els que em coneixen saben perfectament què penso de les discoteques, l’alcohol, les borratxeres, etc. No és de tot això del que pretenc parlar, sinó de per què les nits d’estiu m’agraden tant.

Cal dir, per començar, que el dia no té hores millors ni pitjors. Les tres de la tarda no és una hora més santa que les tres de la matinada. Tot depèn de les coses que es fan en el temps de què es disposa. I la nit es pot aprofitar molt bé de la mateixa manera que el dia (les hores de sol) es pot desperdiciar miserablement.

Tenint en compte el clima de lloc on vivim, les nits d’estiu tenen l’avantatge de ser suaus i comfortables. No cal abrigar-se, de fet es pot anar gairebé sempre amb màniga curta (i fins i tot amb pantalons curts), sense passar calor ni gairebé xafogor. Pot ser que fins i tot faci una brisa que millori encara més l’ambient. El sol no ens crema a sobre ni ens obliga a protegir-nos els ulls amb ulleres de sol, la qual cosa és un altre avantatge.

De totes maneres, el que més m’agrada de la nit és la tranquil·litat. L’absència de (massa) soroll. Hi ha persones que toleren més el soroll, ja sigui per costum o bé perquè elles mateixes són sorolloses. Jo el soroll el tolero bastant malament, i procuro ser silenciós en la mesura que m’és possible. Escolto música sempre amb els auriculars, en primer lloc perquè no m’agrada anar proclamant als quatre vents el que escolto i, en segon lloc, perquè qui vol escoltar música sóc jo, no jo i la resta de la gent que viu amb mi — i ja no diguem els veïns. Per a posar un exemple.

La nit no té interrupcions. Això els que som “informàtics” prou que ho sabem. T’hi pots posar a les onze, posem per cas, i no t’interromprà ningú durant vuit hores, més o menys.

Les nits d’estiu, per a mi, volen dir tranquil·litat, pau i repòs. Civilització. Una treva de la insuportable canícula de les hores de sol. El temps afluixa la seva velocitat. És per posar en pràctica el que vaig respondre recentment a una enquesta a Rostrum, el blog noruec on de tant en tant escric:

When I think of summer, I like thinking of it as a time when the clock does not take command of every day, when I can spend time thinking on what is important and not on what is only urgent, when I can spend time with people just for the sake of spending time with them.

I think it’s also important to spend some time doing apparently nothing — just thinking. Or not even this. Just sitting on a sofa and relax, either looking the landscape through the window, or the trees on the street, etc. Feeling that you are in command of the time, like a luxury you can afford wasting a bit.

Popurrí judicial

I

Us poso en antecedents. El senyor Francisco Pérez de los Cobos Orihuel va ser nombrat, l’any 2010, magistrat del Tribunal Constitucional. El juny de 2013 va ser nombrat, de forma unànime, president d’aquest Tribunal, en substitució de Pascual Sala. Fins aquí, res d’estrany en la pràctica habitual de nombraments. Hi ha un fet, però, que s’ha sabut fa poc: que entre 2008 i 2011, almenys, aquest senyor era militant del Partit Popular. O sigui, que va accedir al Tribunal Constitucional sent militant d’un partit polític i ho va seguir sent durant un temps.

Les dues preguntes són les següents: primera, és legal que un magistrat del TC sigui membre d’un partit polític? Segona, és moral? Pel que fa la primera, hi ha divisió d’opinions entre els experts. Fins i tot entre les associacions de jutges: l’APM creu que és legal, les altres tres creuen que no. El propi Tribunal Constitucional ha emès una nota de premsa dient que és legal.

Començaré dient que el Tribunal Constitucional fa mèrits propis, amb un esforç encomiable, per a cobrir-se de merda. Com si no fossin prou les polèmiques que generen les seves sentències, la vergonya que provoca el sistema de nombrament dels seus integrants, etc, hi hem d’afegir, a sobre, aquest últim escàndol sobre el seu president. Parlarem de si és legal o no, però ja avanço que penso que és del tot immoral que un jutge, un magistrat, no pot pertànyer a cap partit polític, encara menys si es tracta d’un magistrat del tribunal que ha de decidir de la constitucionalitat de lleis — tant de les Cortes Generales com les dels parlaments autonòmics — encara que el TC no pertanyi al poder judicial.

I aquesta és l’excusa de què alguns se serveixen per considerar legal que un magistrat del TC pertanyi a un partit polític. Tenen raó quan diuen que el TC no forma part del poder judicial: és un òrgan a banda, i els jutges i magistrats de carrera que serveixen al TC se’ls considera que estan en comissió de serveix especials. D’acord. Ara bé: que el TC no pertanyi al poder judicial vol dir que els seus integrants estan exempts de la prohibició de pertànyer a partits i sindicats? — prohibició que sí afecta els integrants de la carrera judicial: magistrats del Suprem, de les Audiències Provincials, etc.

Com sempre, mirem què diuen els textos legals a veure si hi trobem la resposta: l’article 159.4 de la Constitució té dos paràgrafs, el primer dels quals diu el següent:

La condición de miembro del Tribunal Constitucional es incompatible: con todo mandato representativo; con los cargos políticos o administrativos; con el desempeño de funciones directivas en un partido político o en un sindicato y con el empleo al servicio de los mismos; con el ejercicio de las carreras judicial y fiscal, y con cualquier actividad profesional o mercantil.

Parla de funcions directives, i el senyor Pérez de los Cobos era un militant “de base”. Fins aquí, doncs, res a objectar. Però aquest article 159.4 té un segon paràgraf, i diu això:

En lo demás, los miembros del Tribunal Constitucional tendrán las incompatibilidades propias de los miembros del poder judicial.

Vaja! O sigui que se’ls apliquen les incompatibilitats pròpies dels membres del poder judicial! Llegim ara l’article 19 de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional, que té dos apartats. L’article 19.1 diu:

El cargo de Magistrado del Tribunal Constitucional es incompatible: Primero con el de Defensor del Pueblo; segundo con el de Diputado y Senador; tercero con cualquier cargo político o administrativo del Estado, las Comunidades autónomas, las provincias u otras Entidades locales; cuarto, con el ejercicio de cualquier jurisdicción o actividad propia de la carrera judicial o fiscal; quinto con empleos de todas clases en los Tribunales y Juzgados de cualquier orden jurisdiccional; sexto con el desempeño de funciones directivas en los partidos políticos, sindicatos, asociaciones, fundaciones y colegios profesionales y con toda clase de empleo al servicio de los mismos; séptimo, con el desempeño de actividades profesionales o mercantiles. En lo demás, los miembros del Tribunal Constitucional tendrán las incompatibilidades propias de los miembros del Poder Judicial.

I l’article 19.2 diu:

Cuando concurriere causa de incompatibilidad en quien fuere propuesto como Magistrado del Tribunal, deberá, antes de tomar posesión, cesar en el cargo o en la actividad incompatible. Si no lo hiciere en el plazo de diez días siguientes a la propuesta, se entenderá que no acepta el cargo de Magistrado del Tribunal Constitucional. La misma regla se aplicará en el caso de incompatibilidad sobrevenida.

L’article 19.1 no diu, pel que fa al nostre cas, res de nou o diferent del que deia la Constitució. I l’article 19.2 parla simplement de què fer quan es produeix la incompatibilitat. Després hi tornarem. Però és important insistir que tant la Constitució com la pròpia llei que regula el Tribunal Constitucional diuen, ben clarament, que als magistrats del TC se’ls apliquen les mateixes incompatibilitats que la resta de membres del Poder Judicial.

Anem ara a la Llei Orgànica del Poder Judicial vigent. Article 395. Aquest article diu:

No podrán los Jueces o Magistrados pertenecer a partidos políticos o sindicatos o tener empleo al servicio de los mismos […]

A continuació l’article enumera una sèrie de coses que els jutges i magistrats tenen prohibides, com ara felicitar funcionaris públics pels seus actes, etc. El que queda clar, al meu entendre, de l’article, és que els jutges i magistrats no poden pertànyer a partits polítics o sindicats, ni tan sols treballar per a ells (encara que no en siguin membres).

Si hem anat seguint aquest raonament, penso que està clar que els magistrats del Constitucional no poden pertànyer a partits polítics. Ah! Però aquí és on vénen els jocs de paraules. Perquè la Constitució i la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional parlen d’incompatibilitats, no de prohibicions.

L’article 395 de la Llei Orgància del Poder judicial pertany al capítol segon del títol segon, titulat De les incompatibilitats i prohibicions. L’article 389 detalla les incompatibilitats, entre les quals no figura la pertinença a partit polític o sindicat. Hem d’entendre, doncs, que l’article 395 parla d’una prohibició, no d’una incompatibilitat, i per tant aquest article no afectaria els integrants del Tribunal Constitucional.

La primera reflexió és la següent: abans se sospitava que el TC era un òrgan polititzat, força lluny del que se suposa que un Tribunal és o hauria de ser. Si admetem aquesta fina distinció entre incompatibilitat i prohibició, queda clar que els membres del TC poden fer una sèrie de coses que mai no s’acceptarien a un simple jutge d’instrucció o primera instància. ¡Viva España!

Estic plenament d’acord en un punt amb la nota del Tribunal Constitucional: no està prohibit que un jutge o magistrat (del TC o de qualsevol altre jutjat, audiència o tribunal) hagi pertangut a un partit polític. Però en el cas del senyor Pérez de los Cobos estem parlant d’algú que no només ho era abans de ser magistrat del TC sinó que ho va seguir sent durant un període de temps.

Però no ens desviem: és, al meu entendre, il·legal que un magistrat del TC pertanyi, al mateix temps, a un partit polític? Abans deixeu-me dir una cosa. Els que van fer la llei, sospito, ja van preveure aquesta possibilitat, i van redactar la legislació de manera que se salvessin les aparences però sense blindar la prohibició. Al dir que les incompatibilitats dels membres del Poder Judicial també eren d’aplicació pels membres del TC, es donava una pàtina d’honorabilitat, d’independència, de prestigi fins i tot. Però amb la distinció entre incompatibilitat i prohibició s’introduia la trampa a la llei, la backdoor, demostrant que, en realitat, tan sols es tractava d’una aparença. Nota al marge: m’agradaria saber què en pensen, de l’assumpte, els redactors de la Constitució — ells que la van escriure, què volien dir amb tot plegat.

Encara no m’he pronunciat. Em resulta molt difícil. Si ens atenem a la lletra de la llei, el més probable és que sí sigui legal que un membre del TC pertanyi a un partit polític com a militant de base. Perquè els seus integrants no pertanyen al Poder Judicial i, en conseqüència, no estan subjectes a una sèrie de limitacions; perquè el TC, com a tal, no pertany al Poder Judicial, i perquè una cosa són les incompatibilitats i una altra són les prohibicions. Però val la pena analitzar bé les conseqüències de tot plegat.

Quan la Constitució estableix un règim d’incompatibilitats i prohibicions als integrants del Poder Judicial no ho fa per ganes de tocar els collons. Ho fa perquè és la manera de garantir coses com ara la independència judicial, el dret a un jutge imparcial, la separació de poders, el dret a un procés amb totes les garanties, etc. Admetre que un integrant del TC pot pertànyer a un partit polític és una manera, al meu entendre, de laminar o reduir aquestes garanties que enumeràvem de l’actuació del Tribunal Constitucional. Realment era aquesta la intenció del constituent? Es pot considerar coherent amb l’esperit de la Constitució, de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional i la del Poder Judicial?

I per acabar: que algú m’expliqui com es pot explicar, a la resta del món occidental, que a Espanya és legal que un magistrat del Constitucional (del Constitucional!) pugui pertànyer a un partit polític i, en canvi, un simple jutge del més humil jutjat d’instrucció o primera instància no.

N.B.: la pertinença del senyor Pérez de los Cobos al PP s’ha sabut gràcies al sumari del cas Bárcenas. Ell ho va amagar en tot moment. Suma y sigue.

II

No puede establecerse la regla basándose en la excepción.

Resulta que quan un matrimoni acudeix a un tribunal eclesiàstic per a obtenir la nu·litat matrimonial (és a dir, la declaració segons la qual el seu matrimoni va ser nul i, per tant, no va existir mai) requereix dues sentències conformes. És a dir, que si en primera instància es concedeix la nul·litat, cal que una segona instància la confirmi. De fet, tant hi fa en quina instància es concedeix la nul·litat: la primera vegada que es concedeix, cal que es confirmi en una nova instància. És el que diu el cànon 1682.1:

Sententia, quae matrimonii nullitatem primum declaraverit, una cum appellationibus, si quae sint, et ceteris iudicii actis, intra viginti dies a sententiae publicatione ad tribunal appellationis ex officio transmittatur.

És a dir, que el primer cop que es declara la nu·litat del matrimoni, la sentència judicial (amb les apel·lacions de les parts o del defensor del vincle, si n’hi hagués) i les actes del procés s’han de transmetre d’ofici al tribunal d’apel·lació dins dels 20 dies a partir de la publicacions de la sentència. Cal insistir que aquesta apel·lació es fa d’ofici: és automàtica.

Sobre aquest assumpte (l’apel·lació automàtica i, en general, la confirmació de sentències de nul·litat matrimonial) la senyora Aurora María López Medina va confeccionar, l’any 2004, una testi doctoral a la universitat de Huelva. La vaig trobar per internet, la vaig baixar i, alguns apartats, els vaig llegir atentament. Com és obvi, no preténc en aquest humil blog fer un comentari del tema o de la tesi: va molt més enllà de les meves posibilitats i de l’espai d’aquest blog. Simplement comentaré alguns detalls que, per uns motius o per d’altres, més m’han cridat l’atenció.

Per norma general, els tribunals tracten de resoldre conflictes, controvèrsies, entre diferents parts que sostenen posicions contràries. A més a més s’encarreguen de jutjar i condemnar (quan són culpables) aquelles persones que cometen declites. En el cas de les causes matrimonials, es pot donar el cas que, de fet, no hi hagi controvèrsia: tant el marit com la muller acudeixen al tribunal coincidint en la nul·litat del seu matrimoni — pels motius que siguin. Llavors, si no hi ha part que s’oposi a la nul·litat, quina és la tasca del tribunal? Doncs a revisar si els arguments de marit i muller són convincents. Però qui s’oposarà als tals arguments? Qui hi plantejarà objeccions? El propi tribunal, convertint-se en part i deixant de ser imparcial? Mala peça al teler. En qualsevol cas, els tribunals eclesiàstics tenen dues figures que és important esmentar: el Promotor de la Justícia i el Defensor del Vincle. Aquest últim té per finalitat, justament, oposar-se a la nul·litat, i actua com a part en el procés. Per tant, doncs, si els dos integrants del matrimoni estan a favor de la nul·litat, segueix havent-hi controvèrsia perquè el defensor del vincle té l’obligació legal d’argumentar en favor de la validesa del matrimoni.

Ara bé, què té això a veure amb l’apel·lació automàtica de la primera sentència en favor de la nul·litat? Permeteu-me que detalli una mica més com funciona actualment. Quan un tribunal de primera instància falla (sentencia) en favor de la nul·litat, es fa el que hem llegit al cànon 1682.1. Ara bé, com actua el tribunal d’apel·lació? Pot fer dues coses: una, confirmar la sentència per decret; dues, no confirmar la sentència i seguir el procediment habitual en cas d’apel·lacions. Ara bé, quan la sentència confirmatòria per primer cop s’emet en segona instància (perquè la primera va fallar en contra de la nul·litat i hi va haver apel·lació), llavors no hi ha possibilitat de confirmar la sentència mitjançant decret, cal seguir el procediment habitual en cas d’apel·lacions.

D’on ve tot plegat? Del papa Benet XIV, l’any 1741. Li arribaven notícies d’abusos, de gent que es casava successivament perquè els jutges eclesiàstics es precipitaven en declarar nul·litats matrimonials. Resultat: que va crear la figura del Defensor del Vincle, que tenia l’obligació de recórrer contra les sentències en favor de la nul·litat matrimonial. Quan l’any 1917 es va promulgar el primer Codi de Dret Canònic, es va mantenir tant la figura del defensor del vincle com la seva obligació d’apel·lar. Com es pot observar, aquest mecanisme difereix del de l’actual (vigent des de 1983), en què l’apel·lació és automàtica sense que calgui que el defensor del vincle presenti l’apel·lació.

Els abusos de què es queixava Benet XIV no tenien lloc a tot el món, només a alguns llocs concrets. El que era un mecanisme per a corregir uns abusos es va convertir en una pràctica generalitzada a tota l’Església. Hom podria argumentar que, a mesura que els abusos desapareguessin, podria anar desapareixent també l’obligació d’apel·lar. Cosa que, com veiem, no ha passat. S’argumenta que el matrimoni gaudeix d’un favor especial, és a dir, no només que en cas de dubte es presumeix que el matrimoni és vàlid, sinó que val tan la pena preservar el matrimoni que, abans de declarar-lo nul, cal estar-ne molt segur. Personalment, penso que no és una idea descabellada, sempre i quan no s’apliqui indiscriminadament.

Quan després del Concili Vaticà II es va començar a revisar el Codi de Dret Canònic, un dels temes que es va plantejar fou, justament, la conveniència o no de mantenir l’obligació d’apel·lar contra la primera sentència en favor de la nul·litat matrimonial. La veritat és que la majoria de consultors de la comissió (assessora) es van mostrar a favor de la necessitat de revisar les sentències que, per primer cop, fallaven en favor de la nul·litat del matrimoni — tot i que algú va proposar que, en alguns casos, no fos necessari. Les discrepàncies van venir a l’hora de decidir de quina manera s’havia de procedir a revisar la sentència, i si s’havia de fer de forma automàtica o bé per part del defensor del vincle.

Un cop la comissió va decidir que l’apel·lació havia de ser automàtica, i la confirmació per decret únicament si la sentència era en primera instància, es va enviar un esborrany a uns quants cardenals, perquè hi diguessin la seva. Curiosament o no, la majoria d’objeccions van venir de l’àmbit anglosaxó. Objeccions que pretenien flexibilitzar l’apel·lació obligatòria: que no sempre fos justament obligatòria, i que el defensor del vincle del tribunal d’apel·lació la pogués desistir, entre d’altres mesures que proposaven. De totes maneres, cap d’elles va triomfar: les diferents comissions i organismes que havien de revisar el codi les van anar tombant, fins que, finalment, es va arribar a la redacció actual.

Fins aquí l’apunt històric — que ha hagut de ser, per raons d’espai, molt sintètic i sense entrar a fons en conceptes com ara apel·lació, sentència conforme, etc.

En primer lloc cal dir que és extremadament estrany que, de forma automàtica (prevista per la llei), la sentència d’un tribunal hagi d’ésser revisada per un de superior sense necessitat que alguna de les parts ho sol·liciti. Per tant, cal analitzar bé els motius que porten la legislació eclesiàstica a establir aquests mecanismes. Un ja l’hem dit: la preferència que es dóna a la validesa del matrimoni: mentre que una sentència que en declara la validesa no necessita de cap confirmació posterior, la primera sentència que en declara la nul·litat cal que sigui confirmada en una instància successiva. Deixaré aquesta justificació pel final.

L’altre és la sospita sobre la poca qualitat dels tribunals eclesiàstics. Durant la revisió del Codi hi va haver algunes veus (com les d’Aurelio Sabattani, secretari del Suprem Tribunal de la Signatura Apostòlica, i les d’Ignacio Gordon, professor de la Universitat Gregoriana) que van criticar pràctiques que consideraven abusives; consideraven que l’obligació de revisar les sentències que per primer cop fallaven en favor de la nul·litat tenia el propòsit d’evitar l’error i el subjectivisme en l’elaboració de les sentències. Dit d’una altra manera: com que pot ser que el tribunal s’equivoqui, obliguem un altre tribunal a revisar la sentència. Sí, és curiós, ho sé.

Cal tenir en compte que, de forma ordinària, un procés de nul·litat matrimonial és vist per un tribunal col·legiat de tres jutges, en els quals hi participa un element, el defensor del vincle, que té l’obligació d’argumentar tot el que pugui en favor de la validesa del matrimoni impugnat. Hom podria considerar que aquestes mesures són més que suficients per garantir, en la immensíssima majoria dels casos, la seriositat i qualitat del procés. Es podria entendre que, en aquells casos excepcionals en què el procés és vist per un sol jutge, s’establís la revisió automàtica. Però fins i tot en sentències dictades per tribunals de tres jutges? Encara que hagin fallat de forma unànime? Fins i tot si el defensor del vincle considerés que apel·lar en contra de la sentència seria inútil? Doncs sí, fins i tot en aquests casos es procedeix a enviar la paperassa al tribunal d’apel·lació per tal que confirmi la sentència (per decret) o reexamini la causa (com en una apel·lació ordinària).

Però passem a parlar de la suposada falta de qualitat dels tribunals eclesiàstics com a motiu per a establir la revisió automàtica de les sentències. Imaginem-nos, per exemple, que la sentència per primer cop ha estat donada per la Rota Romana o la Rota Espanyola (perquè de forma excepcional han vist la causa en primera instància). De debò té sentit sospitar de la qualitat d’aquests tribunals? No fotem! Les sentències que provenen d’aquests tribunals, al meu entendre, no haurien de necessitar revisió ulterior — quasi ni tan sols quan la sentència s’ha donat en segona instància perquè la primera va fallar en favor de la validesa.

Bé, està clar que les sospites no es dirigien a tan insignes tribunals, sinó als diocesans. Cada diòcesi ha de tenir un vicari judicial i jutges, de manera que pugui formar un tribunal per a jutjar les causes que se li encomanin. Els jutges han de ser clergues (tot i que les conferències episcopals poden admetre la participació d’un jutge laic), doctors o almenys llicenciats en Dret Canònic.

El sentit comú em diu que si un tribunal no està capacitat per a fer la seva feina, o bé se subsanen els defectes o simplement no es constitueix el tribunal (i es forma, per exemple, un sol tribunal amb una altra diòcesi). Però em sembla esperpèntic que s’estableixi una revisió automàtica simplement perquè es dubta de la capacitat del tribunal. I encara més esperpèntica que aquesta apel·lació automàtica sigui universal, independentment de la qualitat del tribunal que, per primer cop, ha fallat en favor de la nul·litat. O bé el tribunal és incompetent (i per tant s’arregla o se suprimeix) o bé és competent i per tant no hi ha raó per a sospitar sistemàticament de les seves sentències.

Per als casos d’abusos, hi ha mecanismes per a subsanar-los — des de la querella de nul·litat fins a la tasca d’inspecció del propi bisbe diocesà i de la Signatura Apostòlica. I tampoc aquí hi ha motiu per a castigar tots els tribunals pesl abusos que uns pocs d’ells puguin cometre.

Però suposem que fins i tot així decidim mantenir la revisió automàtica. Suposem el cas del tribunal de Tarragona. Aquest tribunal actual, en primera instància, de totes les causes de l’arxidiòcesi de Tarragona; en segona instància, per a totes les causes de les seves diòcesis sufragànies, a saber: Tortosa, Lleida, Urgell, Vic, Solsona i Girona. O sigui que, aquest mateix tribunal, format per les mateixes persones, no és de fiar quan actua en primera instància (i per tant les seves sentències en favor de la nul·litat han de ser revisades per la Rota Espanyola) però, en canvi, és una autèntica meravella quan actua en segona instància i revisa les sentències que procedeixen dels tribunals de les seves sufragànies. Bravo Caprabo! O és bo revisant sentències (i per tant també ho hauria de ser dictant-ne en primera instància) o bé no ho és dictant sentències en primera instància (i per tant no se li hauria d’encomanar la revisió, en segona instància, d’altres sentències).

He deixat pendent el primer motiu que s’al·lega per a establir la revisió obligatòria de les sentències que fallen en favor de la nul·litat, sentències que, segons s’argumenta, han de ser revisades perquè la validesa del matrimoni gaudeix del favor del Dret, i per tant cal estar “molt molt segurs” en cas de nul·litat. Bé, es pot entendre. De totes maneres, si tres jutges coincideixen en la nul·litat, entenc que no caldria revisar la sentència. I si el defensor del vincle no hi està d’acord, té en tot moment dret a apel·lar. Si la sentència fos per dos a un, és a dir, que un dels jutges no hi estés d’acord, entendria que s’encomanés a un altre tribunal la revisió de la sentència. Però em sembla que no hi ha motius a establir, de forma indiscriminada, per a tots els casos, l’obligació de revisar la sentència.

Ja per acabar: això de l’apel·lació automàtica té el seu origen, no ho oblidem, al segle XVIII per a corregir uns abusos d’un país en concret (Polònia, exactament). Em remeto al que ja he dit al respecte.

Coses de diners

I

Fa uns dies/setmanes, l’inefable ministre Wert ens feia saber que pretenia que els beneficiaris de les beques universitàries obtinguessin una mitja d’un sis i mig (en lloc de l’actual cinc i mig) per a poder seguir disfrutant-les. En menys d’un nanosegon una gran quantitat de persones van posar el crit al cel. Unes perquè els semblava molt malament el que feia el ministre. D’altres, perquè els semblava molt malament que a alguns els semblés molt malament el que feia el ministre. Hi ha hagut arguments tant per estar a favor com en contra de la proposta del ministre. Penso que mereix un debat bastant més profund del que s’està fent. Profund perquè algunes de les dades que s’empren recorden allò que la pregunta més important és per què.

El primer punt de partida és que qualsevol estudiant d’una universitat pública està fortament becat (mínim en un 75%), sense que es demani un rendiment acadèmic determinat. Tinc entès que algunes universitats tenen mecanismes per a fer fora alumnes — per exemple, aprovar tot primer en els primers dos anys d’estada a la universitat, exigir un mínim de crèdits aprovats per poder romandre-hi, etc. Si algú té constància que això que dic està equivocat, sisplau m’ho digui. No se’ns oblidi: aquesta beca encoberta la rep tothom, vull dir que és independent de la renda familiar.

Per tant, doncs, el que el ministre proposa és que les beques que vagin més enllà requereixin un mínim de rendiment acadèmic. Els que estan a favor d’aquest requeriment ho acostumen a lligar a l’excel·lència i a demostrar que l’alumne aprofita l’oportunitat que se li brinda. Els que hi estan en contra argumenten que penalitzen les famílies amb menys recursos, i que la suposada excel·lència s’hauria d’exigir a tothom, no només a aquells que reben més beca. Mirem-nos-ho atentament.

a) Estic d’acord que l’alumne ha de demostrar que aprofita l’oportunitat que té d’estudiar. Això hauria de ser en totes i cadascuna de les etapes del sistema educatiu, no tan sols a la universitat. No oblidem que l’educació primària i secundària (incloent la no obligatòria) també la paguen els contribuents. A veure si ara resultarà que l’educació pre-universitària la paguen els marcians! És discutible si això s’ha de fer amb un qualificació superior a la d’aprovat o bé amb una nota superior, i en quina mesura ha de ser superior — un sis? un vuit? Resumint: l’exigència d’aprofitar els estudis no ha d’estar lligat, al meu entendre, a tenir o no tenir una beca — hauria de ser per a tots els estudiants, becats o no becats.

b) Pel que fa a l’excel·lència. Em sembla hipòcrita que només hagin d’excel·lir aquells que tenen més beca. Bàsicament perquè la beca no és un premi a les bones notes (i que consti que no estic en contra de premiar, fins i tot econòmicament, els alumnes més brillants), sinó una ajuda per a paliar la manca de recursos econòmics. El talent personal depèn únicament de la persona, no de les seves circumstàncies. I si aquestes circumstàncies no són suficients perquè el talent es desplegui, que es millorin. I si la nostra idea d’excel·lència és un sis i mig, més val que tanquem la barraca.

c) Hi ha una qüestió peluda que val la pena plantejar-se. Fins a quin punt l’entorn socioeconòmic d’un estudiant influeix en el seu rendiment acadèmic? Hi ha opinions per a tots els gustos. En general s’ha tendit a pensar que la influència hi és, i no és menyspreable. En part és raonable: la cultura és cara, i només gent amb un cert benestar econòmic se la pot permetre. Vull dir que un mileurista ho tindrà molt més difícil que algú que cobra, posem tres mil euros al mes, per comprar llibres (i llegir-los!), formar-se (cursets, conferències, tallers, etc), i consumir d’altres productes culturals. I que un bon entorn cultural a casa afavoreix que els nens i nenes els agradi tot això. De totes maneres, no és ni de lluny determinant. Ho conec de primera mà: famílies amb pare lector (quasi devorador de llibres) en què un dels nens segueix l’exemple i l’altre no llegeix ni per error. I tots coneixem casos de germans en què un és bon estudiant i l’altre no, i representa que han viscut a la mateixa casa, amb la mateixa família, etc. De totes maneres, és una qüestió que no es pot simplement deixar de banda.

Hi ha qui pensa que la universitat hauria de ser completament privada, i que — en tot cas — fos ella mateixa la que establís el seu propi sistema de beques i ajudes. En alguns llocs dels Estats Units és així: universitats que trien els seus alumnes únicament i exclusivament per criteris acadèmics, i que fan pagar allò que els sembla raonable en funció de les possibilitats econòmiques de l’alumne. D’altres llocs d’aquell mateix país s’estan plantejant que l’alumne tingui gratis la universitat i que, durant els següents 24 anys (un cop graduat), vagi pagant un tres per cent (què em recorda aquesta quantitat… :D) del seu sou a la universitat on va estudiar. No és tan mala idea, almenys a primera vista.

Tinc la impressió que la polèmica suscitada al voltant de la proposta ministerial es rau bàsicament a una confusió d’idees: sobre què és una beca (és a dir, quin problema intenta mitigar), sobre l’aprofitament de l’estança a la universitat, sobre el concepte d’excel·lència i sobre com s’hauria de finançar la universitat. Oportunitat, aquesta polèmica, d’obrir un debat seriós sobre aquests temes; lamentablement només ens quedem en la superfície i en l’anècdota.

II

De tant en tant (ara fa molts mesos que no surt el tema) es parla del sou dels polítics. Molt menys sovint es parla, en canvi, del sou d’altres personatges tant (o més!) populars: els jugadors de futbol. Cosa curiosa a primera vista, tenint en compte que els futbolistes acostumen a cobrar molt més que els polítics. Ara bé, convindria en aquest punt fer distincions entre clubs i clubs de futbol. Segons diu algú que hi entén (llegeixi’s José María Gay de Liébana), només tres clubs de primera divisió són econòmicament viables (a saber: FC Barcelona, Real Madrid i Atlétic de Bilbao, si no m’erro), la resta… bé, ja ens ho imaginem. Per tant, segurament cobren bons sous els jugadors d’alguns equips, no de tots.

El que m’interessa, a mi, és la valoració moral dels dos fenòmens. La gent s’escandalitza molt dels sous dels polítics. Gairebé ningú no s’escandalitza del sou dels futbolistes. Un argument que se sol donar és que els clubs són entitats privades. En primer lloc, això no justifica ni garanteix la moralitat d’aquests sous. I en segon lloc, també els bancs són entitats privades, i bé que es critiquen segons quins sous d’aquest sector — sí, ja ho sé, què passa si l’entitat ha rebut ajuda pública? Parlem-ne, de tot plegat.

A mi, el concepte de sou just em fa molta por, perquè el concepte de just és… eteri. Penso que, d’alguna manera, és la llei de l’oferta i la demanda (i també la rendibilitat econòmica) la que guia els sous. La senyora J. K. Rowling, per exemple, va escriure uns determinats llibres que, tots ho sabem, han estat molt sol·licitats i milions de persones, arreu del món, els han cobrat. A més a més, hi ha hagut unes empreses (privades, si no m’erro) que n’han fet unes pel·lícules que han tingut un èxit brutal. Em sembla perfectament just que aquesta bona senyora s’hagi fet rica, riquíssima, arran de tot això. Simplement perquè ha tingut l’encert de donar una cosa que molta, moltíssima gent volia, i estava disposada a pagar uns diners per a tenir-la. Per això s’ha fet rica, i no perquè l’ofici d’escriptor mereixi, per la noblesa de l’ofici, un sou tan fantàstic.

Analitzem els futbolistes. Personalment penso que la feina d’un escriptor és molt més valuosa que la d’un futbolista. Però sabeu què passa? Que hi ha molta gent que opina el contrari. Molta gent que paga molts diners per a entrades i abonaments de futbol, i que no gasta ni el deu per cent d’aquests diners en comprar llibres. A més a més, el negoci associat que genera el futbol és brutal — en drets de televisió, imatge, merchandising, i un llarg etcètera. Per què? Perquè el futbol és un sentiment al qual moltíssima gent s’hi sent atreta. Per més irracional que a mi em pugui semblar tot plegat (no dic ara que m’ho sembli), el que compta no és el que jo pensi o deixi de pensar. El que compta és la suma d’accions individuals de tots plegats. I entre tots pensem que la feina d’un futbolista és tan meravellosa que mereix que se li paguin els sous que acostumen a cobrar.

A més a més hi ha un altre factor. Quan el Messi marca un gol (per posar l’exemple d’en Xavier Sala i Martín), només cal que el faci un sol cop, encara que el mirin cinc-cents milions de persones a tot el planeta. En canvi, el benefici que genera sí és, en certa mesura, proporcional a la quantitat de persones que en gaudeixen. En el cas de la senyora Rowling, encara que, a ella, l’esforç de fer un llibre és independent de la quantitat de lectors, cal que hi hagi una editorial que imprimeixi el llibre tants cops com persones se’l compren, la qual cosa redueix el benefici que l’autora se’n pugui endur.

Per tant: és moral que un futbolista cobri tant? Penso que aquesta no és la pregunta. La pregunta és si és moral que tantes persones valorin (ni que sigui indirectament) molt més la seva feina que no pas la feina d’altres professionals. Si el futbol generés unes minses audiències televisives (tinc entès que les vendes d’entrades i les quotes de soci són una minsa part dels beneficis dels clubs), si això de pagar seixanta euros (o més) per una samarreta ho fessin quatre xalats, etc, segur que ni tan sols Messi cobraria tants diners. Reconeguem-ho: a la immensa majoria de la població, els esports agraden i agraden molt, i aconsegueixen que la gent pagui molts diners per a disfrutar-ne.

Recordo que un dia vaig fer alguna consideració d’aquest tipus al Facebook i em van dir que, al cap i a la fi, els clubs de futbol són entitats privades. La qüestió no és si una entitat privada té el dret de pagar el sou que vulgui als seus treballadors (dret que s’admet si es tracta de clubs de futbol, no tant si són altres tipus d’empresa), sinó sobre la moralitat que un professional d’aquest ram cobri el que cobri, més si ho comparem amb d’altres tipus de professionals — com ara metges i professors, per exemple.

Recordo que un amic em deia que a ell el Messi el fa immensament feliç, i per tant troba del tot justificat que cobri el sou que cobra. Res a objectar-hi, perquè molta gent pensa el mateix i una entitat privada es pot permetre el luxe d’abonar tal nòmina.

III

I els polítics? Em sembla que en algun altre lloc ja en vaig parlar. El cas dels polítics és més complicat, perquè cobren de l’Estat, o sigui, dels contribuents, que no contribueixen voluntàriament (com qui va a l’estadi de futbol, que hi va perquè vol) sinó per imperatiu legal. En aquest cas penso que cal tenir en compte el concepte d’incentiu.

Està clar que no totes les professions requereixen el mateix nivell de formació. Jo em puc dedicar a escombrar els carrers, no cal ser gaire llest per a fer-ho. Però qui es vulgui dedicar a operar del cor, doncs més val que s’espavili. Haurà d’estudiar medicina, que són sis cursos (abans, òbviament, haurà d’haver aprovat el Batxillerat i la Selectivitat i que li quedi una nota de tall prou alta per entrar a una facultat pública de Medicina, o tenir diners i pagar-se una universitat privada), després haurà de superar unes oposicions que es diuen MIR i tenir prou nota per a fer l’especialització, que seran uns quants anys més. Etcètera. Llavors, doncs, per què matar-se estudiant per ser cardiòleg quan, per un mòdic preu pots dedicar-te a escombrar carrers? Deixant a banda els gustos particulars de cadascú pel que fa a ofici i professió, està clar que qui es forma per a ser cirurgià espera tenir una recompensa per tot l’esforç que hi ha posat — més enllà de les vides que salvarà i que millorarà. Una recompensa que, generalment, vol dir un bon sou (amb tot el que comporta), a més d’un prestigi, etc. Perquè una persona faci un esforç d’aquestes magnituds no es fa si no hi ha uns incentius suficientment poderosos.

Els polítics són mamífers vertebrats com qualsevol altre ésser humà (encara que alguns s’entestin en intentar demostrar el contrari), i per tant estan subjectes a tot el que hem explicat. Ningú viu de l’aire, per molta vocació que tingui. I seria descaradament absurd intentar sotmetre els polítics al vot de pobresa. Conclusió: que un polític és un professional que fa una determinada feina, i com a tal cal que hi hagi uns incentius adequats perquè la vulgui exercir. La voluntat de servei pública, per ella sola, és del tot insuficient. Hi insisteixo: ningú viu de l’aire.

Per tant, si volem polítics, hem d’estar disposats a pagar-los un sou suficient com perquè algú estigui disposat a passar pel que s’ha de passar per a ser polític. I — com en totes les professions! — si volem polítics bons, si volem els millors polítics, l’incentiu econòmic és un bon mitjà per a tenir-los.

Sí, us estic sentint. “Però de debò creus que gent com Rajoy i Zapatero es mereixen el que cobren?” Doncs segurament no. Podríem pensar, fins i tot, que si tenim a gent com ells als llocs on estan (o han estat), potser és perquè els sous que cobren no atrauen gent millor per a disputar-los la feina. Per a dir-ho resumidament: no és que els polítics cobrin massa, és que tenim massa polítics dolents. Aquest, i no l’altre, és l’autèntic problema.

Intento no autoenganyar-me: no hi ha una relació directa entre sous alts per als polítics i bons polítics. En primer lloc, perquè qui escull els governants és el poble, i el poble no és infal·lible — però sí fàcilment manipulable, per cert. A més a més, una carrera política es pot destruir molt fàcilment — rumors, calúmnies, un error que genera un gran escàndol mediàtic, etcètera. Sense reformar radicalment el funcionament dels partits polítics i de la llei electoral (com a mínim), intentar atraure bons polítics simplement millorant-los el sou és, al meu entendre, insuficient. Cal que els polítics competeixin entre ells, cos a cos, frec a frec. Hi ha lleis electorals que ho afavoreixen (per exemple, la britànica). També hi ha d’altres factors que influeixen en la mala qualitat de la majoria de polítics espanyols (i també catalans!), com per exemple que des de ben jovenets hagin fet carrera al partit.

Ara bé, una cosa està clara: regatejar en els sous de qui gestionen allò que en llatí en diuen la res publica no és precisament una manera per a obtenir millors polítics.

N.B. Algú podria pensar que, donada la quantitat de posts que penjo, i que n’hi ha de bastant llargs, no tinc res més a fer a la meva vida. No és cert, tinc més coses a fer, i són urgents i importants. Escriure, simplement, és per a mi una eina terapèutica, una necessitat. Rebentaria si no ho pogués fer. I com més a punt estic de rebentar, més bé em va escriure. També hi tenen a veure les circumstàncies particulars en què em trobo, evidentment.

Es quedà molt q…

Es quedà molt quieta. A poc a poc posà bé la cullereta a dintre de la tassa i murmurà com si mesurés cada paraula: “Ho sap, oi, que jo de jove havia venut peix? I que em vaig enamorar d’un home que no sabia que fos casat? A la joventut li posen paranys de moltes menes…” Reposà un moment, féu girar la cullereta per dintre de la tassa unes quantes vegades; tot d’una digué a l’Armanda que ja es podia endur la safata.

Mirall trencat, Mercè Rodoreda. Cap al final del primer capítol de la tercera part.

Fins i tot les …

Fins i tot les Corts de Franco van adonar-se que el seu temps havia passat i van optar pel seu propi desmantellament. Aquelles Corts eren il·legítimes perquè eren fruit d’una dictadura. Però els seus membres —algú en té el més mínim dubte?— eren bastant més intel·ligents que els nostres parlamentaris actuals.

Xavier Roig — article a l’ARA del 12 de juliol de 2013.

“Harry Potter” i “Game of Thrones” (i una mica de “The Lord of The Rings”)

Molt em temo que bastants lectors, només en haver llegit el títol d’aquest post, es deuen estar recargolant per terra, treient espuma per la boca i unes quantes ambulàncies en camí per endur-se’ls a l’hospital — on s’hi estaran una bona temporada. Res més lluny de la meva intenció perjudicar la salut de ningú ni augmentar la despesa sanitària del país. El meu objectiu és solsament fer algunes reflexions comparant uns fenòmens literaris d’escala mundial, com són l’obra mestra de J. K. Rowling (els set llibres de Harry Potter que denominaré, col·lectivament, Harry Potter), de George R. R. Martin (els de moment cinc volums de A Song of Ice and Fire, als quals sovint, per brevetat, em referiré col·lectivament com a Game of Thrones) i, de passada, la gran obra de J. R. R. Tolkien, The Lord of The Rings (que pròpiament són tres llibres). La meva comparació serà, principalment, entre les dues primeres (Harry Potter i Game of Thrones), amb algunes referències a la tercera.

Comencem per les semblances. Harry Potter i Game of Thrones són obres que venen i/o han venut exemplars a cabassos. Han sigut autèntics èxits de vendes. En el cas de Harry Potter, van ser aquests èxits els que van portar a fer-ne les pel·lícules — de les quals més endavant en parlaré. En el cas de Game of Thrones no conec exactament com ha anat: no sé quants exemplars se n’han venut ni si aquestes quantitats han estat les que han portat uns senyors a fer-ne sèries de televisió. Però és indiscutible que són i han sigut autèntics èxits. El cas de The Lord of the Rings, si no m’erro, és bastant diferent. Potser perquè és una obra bastant difícil de llegir (almenys en la versió original en anglès), hi deu haver molts més espectadors de les adaptacions cinematogràfiques que lectors dels llibres corresponents. Deuria ser més arriscat (comercialment parlant) fer-ne les pel·lícules que en el cas de Harry Potter. En qualsevol cas, però, èxits espectaculars.

Les tres obres són literatura fantàstica. Ens introdueixen a un món paral·lel (cas de Harry Potter) o alternatiu (cas de Game of Thrones i The Lord of the Rings). Tots tres autors han dut a terme un considerable esforç creatiu i imaginatiu, i per això mateix ja mereixen el nostre més sincer reconeixement. Aquest element de ficció, de no-realitat, és, al meu entendre, un element important i fonamental en l’èxit que totes tres obres han disfrutat — i segueixen disfrutant.

Finalment: totes tres obres s’han adaptat a la pantalla. En el cas de Harry Potter i The Lord of the Rings, a la gran pantalla del cinema. En el cas de Game of Thrones, a la petita de la televisió. En tots els casos han estat autèntics èxits. Però mentre que no tinc més que lloances per a tots els llibres de les tres obres, no puc dir el mateix pel que fa les adaptacions televisives o cinematogràfiques. I aquí, a qui li toca el rebre, com veurem més endavant, és a Harry Potter.

Bé, fins aquí les semblances. Parlem de les diferències. Les novel·les de A Song of Ice and Fire no estan acabades, falten les dues últimes entregues. Penso que no seran tan trencadores, tan rupturistes, amb les cinc entregues precedents com perquè esmenin, en allò essencial, els comentaris que aniré fent.

La primera diferència que vull esmentar és que Harry Potter està orientada d’una manera molt clara als personatges i les seves relacions personals. J. K. Rowling és una gran psicòloga, s’ha treballat els seus personatges d’una manera brillant. Quasi diria que al detall. La seva obra no consisteix tant en una lluita de poder entre Harry Potter i Voldemort com de les relacions que s’estableixen entre ambdós i com tot plegat condiciona irremeiablement la vida de la resta de personatges i com es relacionen — ja siguin personatges principals o menors. És un llibre ple de moral, en què els personatges han de prendre decisions difícils i sovint ambigües.

En canvi, Game of Thrones és, bàsicament, una lluita de poder. D’alguna manera podria ser com una gran lliçó d’història, explicada en forma de sèrie de televisió (The Lord of the Rings també s’hi assembla bastant, en aquest sentit). Els personatges són importants, però només com a marionetes de la trama, dels esdeveniments en què es veuen involucrats. Són peces d’un tauler, que se sacrifiquen tan bon punt es considera convenient, i tot segueix rodant sense cap problema. A Harry Potter, el focus il·lumina els personatges, les seves relacions, el seu món interior. A Game of Thrones (com també bastant a The Lord of the Rings) el focus rau en l’acció. És una sèrie d’acció. De totes maneres, cal reconèixer que els personatges estan molt ben treballats des de l’aspecte caracteriològic — uns millors que d’altres, d’acord.

Només una dona, amb la seva psicologia i sensibilitat, podria haver escrit Harry Potter. I segurament només un home — i tots sabem com som els homes — podria haver escrit A Song of Ice and Fire, amb la brutalitat, violència i sadisme que sovint conté. Dit tot això amb el màxim respecte i apreci per a ambdós sexes i obres literàries.

Tant Game of Thrones com The Lord of the Rings comparteixen una característica que els fa diferents de Harry Potter, i és que els seus mons fantàstics són autocontinguts. No hi ha cap referència (i encara menys cap relació) amb el nostre món real. En el cas de Harry Potter, en canvi, el que se’ns presenta és una mena d’extensió del món real, dels muggles, i és freqüent que entre ambdós mons hi hagi contactes i relacions — la síntesi en seria el primer capítol de Harry Potter and the Half Blood-Prince. Es podria debatre quin dels mons ficticis està més ben aconseguit. Jo potser m’inclinaria pel de The Lord of the Rings, seguit pel de Game of Thrones.

Hi ha un aspecte, que a mi em sulfura molt i que crec que ha fet molt de mal a Harry Potter, és l’haver estat considerat una obra per a nens. El populatxo ha identificat “els protagonistes són nens” amb “els nens com a destinataris”. Això em sembla una greu injustícia. Sí que és cert que els dos primers llibres són bastant infantils. Però tots apel·len a un públic adult, i els llibres sisè i setè no tenen res d’infantils. Ara bé, un cop t’han clavat l’etiqueta, costa Déu i ajuda desfer-se’n.

I per acabar, l’adaptació a la pantalla. Tema pelut. Sincerament: a mi, l’adaptació de Harry Potter a la pantalla (de cinema, en aquest cas) m’ha decebut moltíssim. Penso que són pel·lícules poc aconseguides, dirigides als qui han llegit els llibres, i que sovint reforcen el concepte de Harry Potter com a literatura infantil. Ep: comprenc que adaptar al cinema (o a la televisió) una obra literària és una tasca enormement difícil, i que les característiques peculiars de Harry Potter no hi ajuden precisament. Per començar, el que es va fer amb el setè llibre (dividir-lo en dues parts) s’hauria d’haver fet també pel sisè, i fins i tot per al cinquè. Per citar només un “error”.

En el cas de The Lord of the Rings també es van fer pel·lícules, però penso que estan molt ben fetes, encara que no siguin cent per cent fidels als llibres. I pel que fa a Game of Thrones, quin gran encert haver-ne fet sèries televisives!

A mode de resum. Deixeu-m’ho dir abans que m’ho pregunteu: no, no hi ha cap guanyador. De fet tampoc es tractava d’això, de veure quina obra és millor que quina. Les tres són excel·lents, però representen estils força diferents. Penso que no hi ha motiu per a cap mena de rivalitat (més enllà de la sana rivalitat, si es vol dir així), com no n’hi hauria d’haver entre seguidors de Star Wars i Star Trek — tot i que sovint n’hi ha. Totes tres obres m’han donat grans moments de satisfacció, ha estat un plaer llegir els llibres i veure les pel·lícules i la sèrie, i procuro aprendre dd’uns i d’altres. El meu consell: deixeu-vos de manies i aneu a per totes.

L’aforament: un privilegi?

No sé exactament arran de quins fets, s’ha obert (o potser millor dit, tornar a obrir) el debat sobre una cosa que es diu aforament. Com que potser hi ha persones que no saben què és (no passa res per no saber-ho), ho explico breument: hiha una sèrie de lleis que diuen quins jutjats i tribunals ens poden jutjar. Algunes persones, per raó dels seus càrrecs o professions, tenen uns altres tribunals perquè els jutgin. Alguns, en això, hi veuen una violació de la igualtat de tots els ciutadans davant la llei, reconeguda per la sacrosanta Constitució espanyola en el seu article 14. Aquestes persones que tenen tribunals especials per a ser jutjats s’anomenen, popularment, aforats.

D’alguna manera, tots som aforats perquè tenim un fur (fuero, en castellà); el que passa és que alguns tenen un fur especial. Per exemple: als diputats només els pot jutjar el Tribunal Suprem (i, a sobre, necessita el permís del Congrés), passa el mateix pel que fa als Senadors (novament, amb el permís del Senat). Als jutges dels Tribunals Superiors de Justícia, de l’Audiència Nacional i del Tribunal Suprem també els pot jutjar, únicament, el Suprem (corregiu-me si m’equivoco, però crec que és així). Als diputats autonòmics i la resta de jutges, el Tribunal Superior de Justícia corresponent. Segur que hi ha d’altres aforats, però no vull fer una enumeració exhaustiva.

No conec què passa a d’altres països. Sí sé que, en Dret Canònic (i no entraré ara a discutir si el dret eclesiàstic és un bon o mal exemple) també passa el mateix (m’imagino les rialles dels auditors de la Rota Romana quans alguns van voler portar el Bisbe de Lleida davant d’aquest tribunal per suposat incompliment d’una sentència de la Signatura Apostòlica…).

A primera vista, pot xocar el fet que algunes persones, per motiu dels seus càrrecs, tinguin un fur especial, diferent del de la resta de ciutadans. Però aquestta sorpresa pot ser deguda, també, a l’enveja i el ressentiment. A d’altres els semblarà normal, ja que poden pensar, legítimament, que donades les circumstàncies professionals (un càrrec polític electe, ser magistrat d’un tribunal, etc) poden requerir un tractament especial.

Com sempre, la clau de la qüestió rau, al meu entendre, en el per què d’aquesta diferència de tracte. Si és per a donar privilegis, se suprimeixi. Si és per a reforçar les garanties d’un procés just, amb jutge imparcial, etc, es mantingui. I si cal reformar l’aforament, es reformi. Que l’origen de l’aforament sigui un privilegi medieval no vol dir, necessàriament, que avui ho segueixi sent. Per exemple: els aforats gaudeixen de menys (hi insisteixo: menys) possibilitats de recurs. Els condemnats pel Tribunal Suprem només els queda el recurs d’empara davant del Constitucional i el Tribunal Europeu de Drets Humans (tot i que, si no vaig equivocat, aquest Tribunal no té capacitat per anul·lar sentències, com li va passar a l’ex-magistrat Javier Gómez de Liaño: el Suprem el va condemnar per prevaricació, el Constitucional li va negar l’emprara i el TEDH li va donar la raó — el Tribunal Suprem no havia estat prou imparcial, per dir-ho ràpidament —, però no va poder anul·lar la sentència que el condemnava per prevaricació). Els aforats als Tribunals Superiors de Justícia ho tenen una mica millor, ja que almenys els queda el recurs al Suprem (no sé si d’apel·lació o només de cassació), a més dels que ja hem enumerat.

Per tant, ja hem vist un desavantatge del suposat privilegi de l’aforament. Però no es tracta únicament d’això. Es tracta, com deia, en què motiva l’aforament. Per començar, crec que no viola l’article 24 de la Constitució, quan diu que tothom té dret al tribunal predeterminat per la llei. Simplement passa que uns tenen un tribunal predeterminat i uns altres en tenen un altre. I això es determina abans que qualsevol persona tingui l’oportunitat de cometre un delicte. És a dir, ja sap d’entrada quin tribunal el jutjarà. Això és, al meu entendre, el tribunal predeterminat per la llei. A més a més, la legislació que apliquen els tribunals és sempre la mateixa, independentment de si l’encausat és aforat o no.

Però encara no he entrat al fons de la qüestió. Què pot justificar que uns tinguin un tribunal diferent? Penso que hi pot haver motius. Aviam, en un món ideal, penso que no caldria: tots els jutges i tribunals serien sants i immaculats, cent per cent independents i imparcials, etc. Però una cosa és el món ideal i l’altra la realitat. I la realitat ens ensenya que els jutges i magistrats són éssers humans com qualsevol altre, subjectes a encertar-la però també a equivocar-se, poden sucumbir a pressions, simpaties o antipaties, etc. Per tant, pot ser que, algunes persones, en raó del seu càrrec o d’altres circumstàncies, necessitin unes mesures especials perquè se’ls protegeixin els seus drets a un judici just, amb totes les garanties, etc. I pot ser que aquestes mesures incloguin que siguin tribunals específics qui els jutgin, per exemple perquè els formen jutges i magistrats amb més experiència i/o menys sensibles a pressions (un jutge que aspira a un ascens, per exemple, pot intuir que segons quina mena de sentència li facilitarà les portes a un tribunal de més rang).

Evidentment, això té un problema. Si els polítics saben — per posar un exemple — que només els jutjaran segons quins alts tribunals, poden tenir la temptació d’establir uns mecanismes de selecció dels integrants d’aquests tribunals que els afavoreixin. No cal anar gaire lluny: els magistrats del Tribunal Suprem, que jutgen — entre d’altres — diputats i senadors. Qui escull els magistrats del Suprem? Doncs per votació dels membres del Consell General del Poder Judicial (CGPJ). I quin nombra els integrants d’aquest organisme? El president d’aquest òrgan és automàticament el del Tribunal Suprem. A més d’ell, hi ha 20 membres, dels quals 12 són jutges i magistrats (6 escollits pel Congrés de Diputats i els altres 6 pel Senat), els altres 8 són juristes (advocats, professors de Dret…) dels quals, oh sorpresa!, 4 són escollits pel Congrés de Diputats i els altres 4 pel Senat. Aquest és, des del meu punt de vista, el problema de l’aforament. Que — ni que sigui per via indirecta — els diputats i senadors escullen qui seran els encarregats de jutjar-los. En el cas dels Tribunals Superiors de Justícia les coses són una mica diferents.

Aquí rau el problema. Que el que podria ser un mecanisme per reforçar les qualitats que ha de tenir el Poder Judicial es converteix en tot el contrari, en un loophole o backdoor pel qual la justícia es pot convertir en arma política — i el Tribunal Constitucional n’és un perfecte exemple, especialment si ens atenem al seu nombrament i a les polèmiques i dificultats que hi ha hagut als últims temps.

Estan així les coses, convindria eliminar l’aforament? En primer lloc caldria eliminar el suplicatori (és a dir, la necessitat d’obtenir el permís d’una cambra per a processar algun dels seus membres, quan es tracta del Senat o del Congrés de Diputats), que per cert està consagrat a la Constitució. No eren tontos els seus pares. En segon lloc, caldria canviar de forma radical el nombrament dels magistrats dels tribunals que poden jutjar aforats (o sigui, el Tribunal Suprem i els Tribunals Superiors de Justícia). Ha de ser un nombrament completament aliè a la intervenció de polítics — o dels seus delegats, com ara els membres del Consell General del Poder Judicial. Ja sigui per antiguitat o per algun altre mètode, però com més objectiu i imparcial, millor. Això en el cas que es decideixi mantenir l’aforament.

Si es decideix mantenir, caldria limitar-lo als casos relacionats amb l’exercici de l’activitat que justifiqui l’aforament. Per exemple, em sembla raonable que siguin els més alts tribunals els que jutgin els jutges acusats de prevaricació. Però per a assumptes com ara accidents de trànsit, no caldria. Ep, que potser per als jutges les coses ja funcionen així. Però pels polítics no, tal com alguns cops ells mateixos han reconegut: un diputat està aforat al Suprem fins i tot per foteses de trànsit.

I en última instància: convé mantenir un fur especial per a algunes persones? Penso que sí. Penso que hi ha persones que, pel seu càrrec o ofici, convé que gaudeixin d’uns mecanismes especials per tal de reforçar el seu dret a un judici just amb totes les garanties. Mecanismes que poden ser establir jutges de molta experiència, o bé amb una formació específica, o bé d’aquells que hagin fet mèrits com ara que les seves sentències (majoritàriament) no hagin estan reformades en apel·lació o cassació, tribunals formats per una major quantitat de magistrats, etc. Però el que no pot ser és el que és ara: que a part de gaudir de menys possibilitat de recursos, l’aforament sigui davant de tribunals la composició dels quals tingui una més gran dependència de la voluntat dels polítics. No és estrany, doncs, que en aquestes circumstàncies gran part de la població percebi l’aforament com un privilegi intolerable.

Game of Thrones

Fa cosa d’un any o un any i mig, l’últim any que vaig viure al pis del carrer Muntaner, en una de les visites que, de tant en fant, feia a l’FNAC, vaig comprar — en anglès — un llibre titulat Game of Thrones. Probablement havia sentit a parlar de la sèrie, o la deuria haver vista anunciada en algun lloc, no ho recordo. El vaig comprar en anglès perquè volia aprofitar l’ocasió per a millorar el meu coneixement de l’idioma — no és la primera vegada que compro un llibre en versió original en anglès per aquest motiu. I la veritat és que, aquest cop, vaig quedar decebut. Tot i que no potser no tant com The Lord of the Rings, és un llibre difícil de llegir, no tant per la gramàtica, diria, com sobretot per la gran quantitat de vocabulari que conté. A més d’això, no vaig entendre de què anava la cosa. Tampoc vaig comprendre l’estructura dels capítols. No vaig tardar gaire a deixar de llegir-lo.

Passat un cert temps, potser uns mesos, en una altra visita al mateix centre comercial, vaig comprar la primera temporada de la sèrie. En Bluray, per més inri. La vaig mirar de seguida, i vaig començar a entendre de què anava tot plegat. Entre l’alta definició i els bonics paisatges que hi ha, la sèrie em va entrar pels ulls (i per les orelles). Però em va disgustar molt. Per l’argument, que sí vaig entendre però que em va ofendre tant per la falta de moralitat, la brutalitat i l’absoluta manca d’escrúpols de la majoria dels personatges. Tot plegat em posava molt nerviós. Vaig mirar els capítols un rere l’altre, em sembla, un sol cop, i crec que no els he tornat a veure més.

Vist així, es podria pensar que vaig fer una mala inversió, pels diners gastats amb el llibre (tot i que, si no em falla la memòria, la versió original anglesa era més barata que les traducions) i pel cost de la sèrie — a sobre en Bluray, però això sí, la vaig disfrutar en alta definició i en dolby surround o com es digui.

Aquestes impressions negatives van canviar de la nit al dia — quasi literalment — quan vaig mirar la segona temporada, fa uns pocs mesos. Dic literalment de la nit al dia perquè la vaig començar a mirar al vespre-nit i no vaig parar fins a haver vist tots els capítols. Va ser una experiència al·lucinant. Era acabar un episodi i ràpidament posar el següent, no podia quedar-me sense saber com evolucionava la trama. Fa pocs dies he mirat la tercera temporada, també de principi a fi, tot i que aquesta no m’ha enganxat tant com la segona. Però pels spoilers que he pogut llegir (m’encanta llegir els spoilers), la quarta no em decebrà. Mirar la segona i la tercera, a més a més, m’ha ajudat a entendre la primera — no a entendre l’argument, sinó les seves característiques, a comprendre el per què de tot allò que no m’havia agradat i que tan nerviós m’havia posat.

He de dir que, en general, no miro sèries. Amics i coneguts me’n recomanen moltes, però prefereixo no mirar-les perquè n’hi ha tantes que ni emprant les vint-i-quatre hores del dia podria mirar tot el que em recomanen. Gràcies pels suggeriments, de totes maneres. El cas és que sóc molt selectiu amb el que miro — perquè algunes sèries sí que miro — i la veritat és que Game of Thrones s’ha guanyat la meva admiració i el meu respecte — cosa que, òbviament, no té cap mena de valor, però és el criteri del qual em serveixo per decidir què miro i què no. A més a més, els personatges estan molt ben aconseguits i les interpretacions acostumen a ser magnífiques. Hi ha diàlegs i discursos estelars. I malgrat que és una sèrie amb un argument brutal, també hi ha espai per a mostres d’humanitat, la qual cosa s’agraeix i equilibra la barbàrie que, en general, domina la sèrie.

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur