Out of time

Som el fruit del passat

Month: Agost, 2016

La missa-LOGSE

entre l’encens dels Serafins i el fum de Satanàs

I

Mirant una web de notícies religioses em trobo amb la següent conferència, dictada per un sacerdot dominic, argentí, que parla de l’Eucaristia, “nada más grato en la tierra a Dios y a sus santos“, i “para los demonios y sus secuaces lo más odioso“. Secundo completament ambdues afirmacions, sens dubte.

És una conferència que té coses admirables. Em crida l’atenció especialment una carta del “Padre Pío” al seu director espiritual, en què ens parla d’una visió en què observa com li desplau, a Jesús, la manera amb què alguns sacerdots (“entre los cuales se hallaban varios dignatarios de la Iglesia“… esperem que Pau VI no fos un d’ells!) celebraven la missa (“se alejó de aquellos sacerdotes con expresión de gran disgusto y desprecio, llamándolos ¡carniceros!“). “¡Cuántas veces estuve a punto de acabar con ellos, si no hubiesen detenido mi brazo los ángeles y las almas enamoradas!“.

A partir d’aquí, la conferència parla de la desacralització de la litúrgia i la seva secularització, i posteriorment de les dues formes del Ritus Llatí (l’anomenada “ordinària”, que és el “Novus Ordo“, i l’anomenada “extraordinària”, seguint el missal de Joan XXIII de 1962).

II

No tarda massa el Vaticà II a fer acte d’aparició. Atenció, senyors lectors dels seus documents: “hay que leerlo con todas las notas a pie de página que nos remiten a documentos previos de la Iglesia y nos hacen leerlo como lo que es, un Concilio de la Tradición de la Iglesia Católica“. Si els documents d’aquest concili ja es contradiuen entre ells, imagineu-vos què deuen fer amb les notes a peu de pàgina (recordo ara una xerrada de Gregory Hesse, en què explicava justament una certa manipulació en aquest sentit). Però és igual. Al Concili de Trento (i al Vaticà II) no li feien falta notes a peu de pàgina (encara que en tingui) perquè se’l pugui llegir com el que és, un concili de la Tradició de l’Església Catòlica.

Però ep!, que la cosa no s’acaba aquí: “y si no tuviese suficientes notas a pie de página hay que ponerlas porque la Fe de la Iglesia Católica no puede cambiar nunca, porque Jesucristo es el mismo ayer y hoy, y por los siglos“. Batlle batlle, Joe! Per quins sets sous podria ser que, al Vaticà II, li fessin falta notes a peu de pàgina? Que potser no queda prou clar, per ell solet, que és un concilide la Tradició de l’Església Catòlica? Potser no. Jo diria que probablement no. D’altres han parlat al respecte molt millor del que jo ho pugui fer.

Dit això, però, estic del tot d’acord amb el conferenciant quan diu que “el mal de nuestra época es la desacralización que lleva a secularizar todo lo que siempre la Iglesia ha tenido por Sagrado“. I no tinc cap mena de dubte que, darrere de l’intent d’abolir la Missa Tridentina hi ha Satanàs (que quasi ho aconsegueix — de fet, segons alguns, ho va aconseguir almenys durant un cert temps), com també darrere de molts abusos que es cometen en el Novus Ordo (que ja és dir…). I també molt bé el que diu sobre Pius X, el modernisme, la “Nouvelle Theologie”, etc.

III

Però on la conferència es posa realment interessant és al parlar de les dues formes del ritus llatí. Perquè, com veurem a continuació, potser arribarem a la conclusió que no són dues formes d’un sol ritus, sinó (quasi) dos ritus diferents.

La primera frase és directament per caure de cul: “La mejor apología de la ‘Misa Nueva’, como se llama despectivamente, la hace Pío XII en su Encíclica Mediator Dei“. “Con dos cojones“. Però seguim, perquè arriben dos “pesos pesats”, els cardenals Alfredo Ottaviani i Antonio Bacci, que a finals dels anys seixanta van presentar, a Pau VI, un “breu examen crític” del nou missal. Que sí, que el conferenciant lloa aquests dos homes, especialment perquè sempre es van mantenir sota la jurisdicció del Papa, no com el teòleg que va escriure la crítica, el dominic Guérard des Lauriers (dominic com el conferenciant), que va acabar sent consagrat bisbe i tornant-se sedevacantista.

Històries personals a banda, el nostre conferenciant afirma que al missal de Pau VI “fueron introducidas correcciones gracias a esta intervención de estos Cardenales“. Si es refereix a la nova Instrucció General del Missal Romà, de 1970 (esmenant l’anterior, de 1969), podem dormir tranquils: com deia Anthony Cekada, quan una casa amenaça ruïna, la solució no és esmenar els plànols i guardar-los al calaix, sinó tirar la casa a terra i tornar-la a fer. Potser per això el nostre conferenciant no detalla quines van ser aquestes correccions (IGMR a banda).

Però és més: resulta que les edicions posteriors a 1970 encara han “superado en gran parte las críticas hechas por estos dos Cardenales“. I per què “en parte“? Doncs atenció que ara ve la bomba: “estos Cardenales no vieron […] que el Misal de Pablo VI no es propiamente una ‘reforma’ del Misal de Juan XXIII o Pío V” (fins aquí, 100% d’acord) “sino que es como si fuese otro rito —que Benedicto XVI ha hecho que le llamemos Forma Ordinaria del Rito Latino“. No s’atreveix a dir que és “otro rito“, sinó tan sols que “es como si fuese otro rito“. Quan interessi, ho serà, i quan no interessi, no ho serà.

No hi ha cap mena de dubte que el Missal de Pau VI no és una reforma del missal “tridentí”. Encara que potser era això el que volia el Vaticà II, el post-concili es va encarregar d’engegar a dida (per no dir una altra cosa) els desitjos dels pares conciliars, i arrassar amb el que fins llavors s’havia tingut per sagrat. “Borrón y cuenta nueva“.

IV

Why, father Hesse, why?“, li pregunta John Vennari a Gregory Hesse en una xerrada que van tenir, fa quasi vint anys, sobre aquest mateix tema. Millor m’estalvio la resposta. Perquè la que aquí ens interessa és la del conferenciant: “Si comparamos la sublimidad de la ‘Suma Teológica’ de Santo Tomás de Aquino con su breve ‘Compendio de Teología’ […] nos encontramos con diferencias similares a las que hay entre la Misa de Pío V y la Misa de Pablo VI“. Sense dir, però, que Pius V no es va inventar el “seu” missal, cosa que sí va fer Pau VI (encara que fos per persones interposades).

O sigui que ja ho sabeu, nois. El missal de Pau VI és el missal “LOGSE”, fet perquè fins i tot els més burros de la classe puguin aprovar. I, com passa amb la LOGSE, en lloc d’augmentar el número d’aprovats, disminueix. Al final, aprovat general. No hauríem pogut caure més baix. Em recorda allò que deia Louis Bouyer a les seves memòries: que no li estranyava que “l’abort que vam produir” només provoqués rialles o indignació.

I així com jo, que em vaig escapar de l’ESO i només vaig fer, de la “reforma”, els dos últims anys (el Batxillerat), caic en l’arrogància i la supèrbia de burlar-me de la “reforma educativa”, així també caic en l’arrogància i la supèrbia de criticar el missal de Pau VI: “Reconocer la necesidad de ‘abreviar’ […] es una obra de espíritus magnánimos que difícilmente entienden espíritus soberbios que caen en comparaciones de oposiciones dialécticas“. Novament, “¡ole tus huevos!“. Ara resultarà que el missal de Pau VI és tan sols una versió “retallada” del missal tridentí!

I és que, en part, ho és. Una versió teològicament retallada. Retallada de tot allò de catòlic que pot “ofendre” els protestants i els modernistes. Retallada de tot allò que el Concili de Trento va ensenyar sobre els sagraments en general i sobre l’Eucaristia en particular. Unes retallades que, certament, només els “espíritus magnánimos” poden fer i també entendre, esperits tan “magnànims” que estan disposats a sacrificar la doctrina catòlica per… complaure els heretges (anava a usar una expressió bastant més forta).

V

La conferència s’acaba comentant “tres signos que la desacralización quiere hacer desaparecer y que en realidad son patrimonio de ambas Formas del Rito Latino y que en algún sentido encuadran a toda la Santa Misa“:

a) El silenci. Abundant en el missal de Pius V (i successius), escàs en el missal de Pau Vi. Més que res perquè, en el primer, el silenci va “incorporat”; en el segon, has de “parar la missa” perquè n’hi hagi.

b) El llatí, que “no está para gusto de una elite intelectual que lo aprecia estéticamente, sino por necesidad de los humildes“. Tota la raó. El llatí, a la litúrgia, ve a ser com un “conservant” i una antídot contra la corrupció i la degradació. Per això al missal tridentí tot era en llatí, i al missal de Pau VI… digui el que digui la teoria, a la pràctica el llatí brilla per la seva absència.

c) L’orientació: “es ridículo decir que el sacerdote está dando la espalda a los fieles como sería ridículo decir que la primera fila de fieles da la espalda a la segunda“. Evidentment. Però clar, quan t’inventes un ritus que fa de l'”assemblea” el protagonista de tot, doncs és normal que “quedi malament” que el “president” doni l’esquena a “l’assemblea”.

d) “lo más doloroso de la desacralización […] es el abandono de la comunión de rodillas y en la boca“. Sí, ja sé que he dit tres signes, però potser el conferenciant s’ha descomptat. Del tot d’acord amb el conferenciant. Però fill meu, quan se simplifica la litúrgia, s’acaba simplificant també la pietat i la reverència.

VI

El que arriba a dir alguna gent per a justificar tota mena de coses. Què haurien dit Pius V, Pius X, dom Prosper Géranger, si haguessin llegit tal conferència! Oi tant, hi ha coses, moltes coses, ben lloables, però… també sonades patinades, al meu entendre. També comprenc els esforços de voler trobar virtuts i llums a la “reforma” litúrgica postconciliar. Però tot té un límit.

Acabaré dient només una frase que vaig llegir ara no recordo on, potser a la contraportada d’algun llibre, o en algun vídeo d’internet, i que cito de memòria: en litúrgia, tota paraula, tot gest, transporta una idea teològica. Afegeixo jo: incloent les repeticions “innecessàries”.

Anuncis

La venjança de Déu

i dels sants Apòstols Pere i Pau

Nulli ergo omnio hominum liceat hanc paginam nostrae permissionis, statuti, ordinationis, mandati, praecepti, concessionis, indulti, declarationis, voluntatis, decreti et inhibitionis infringere, vel ei ausu temeratio contraire.

Si quis autem hoc attentare praesumpserit, indignationem omnipotentis Dei, ac beatorum Petri et Pauli Apostolorum ejus se noverit incursurum.

I

El 14 de juliol de 1570, el llavors papa Pius V va promulgar la butlla anomenada “Quo primum” (també anomenada “Quo primum tempore“), oficialitzant una determinada edició del Missal Romà com a missal “estàndard” per a l’Església catòlica llatina, respectant aquells altres ritus que tinguessin una antiguitat, d’almenys, 200 anys. Aquesta butlla acaba indicant que a absolutament ningú li és permès d’alterar “aquest Nostre permís, estatut, ordenança, ordre, precepte, concessió, indult, declaració, voluntat, decret i prohibició”, i als infractors els amenaça amb la indignació (vençança o ira, segons les traduccions) de “Déu Omnipotent i dels Sants Apòstols Pere i Pau”.

El 3 d’abril de 1969, Pau VI va promulgar la Constitució Apostòlica “Missale Romanum“. I l’any següent es va publicar la primera edició del nou Missal Romà, reformat segons les indicacions donades pel Concili Vaticà II (o almenys això deien). Aquest nou missal ha donat lloc al que alguns anomenen com a “Novus Ordo” (de “Novus Ordo Missae“, nou orde de la Missa), i actualment com a “forma ordinària” del ritus romà.

Podríem dedicar molt d’espai i de temps a parlar de què volia realment el Vaticà II pel que fa a reformes litúrgiques. Podríem parlar sobre l’origen del nou missal, de les persones que el van dur a terme, de la seva mentalitat, de la teologia que hi ha al darrere, i un llarg etcètera. Alguns ho han fet, generalment criticant (amb més o menys duresa, generalment més “més” que menys) el nou ritus. D’altres fins i tot han intentat analitzar si el Missal de Pius V encara està en vigor (“Ecclesia Dei” i “Summorum Pontificum” a banda), i fins i tot si Pau VI va cometre un acte il·lícit (o fins i tot invàlid) promulgant el “seu” nou missal.

Per més interessant i “sucós” que seria debatre aquestes qüestions, jo aquí voldria centrar-me, ni que sigui tan sols “animus iocandi“, a parlar del que he dit al principi: de les amenaces de Pius V als infractors. Sense entrar —almenys de moment— en si Pau VI és un d’aquests infractors.

II

Pau VI, en una homilia del 29 de juny de 1972, va dir (tal qual) que, per alguna esquerda (o escletxa), el fum de Satanàs havia entrat al temple de Déu. La frase es va fer famosa. No era el primer cop que mostrava la seva decepció per l’estat de l’Església en aquell moment. No havien passat ni 3 anys de la clausura del Vaticà II que deia això (no he trobat traducció al català o al castellà):

The Church, today, is going through a moment of disquiet. Some indulge in self-criticism, one would say even self-destruction. It is like an acute and complex inner upheaval, which no one would have expected after the Council. One thought of a flourishing, a serene expansion of the concepts matured in the great conciliar assembly. There is also this aspect in the Church, there is the flourishing, but… for the most part one comes to notice the painful aspect. The Church is hit also by he who is part of it.

— Pau VI, 7 de desembre de 1968.

I finalment, uns quatre anys més tard:

Through some cracks the smoke of Satan has entered the temple of God: there is doubt, uncertainty, problematic, anxiety, confrontation. One does not trust the Church anymore; one trusts the first prophet that comes to talk to us from some newspapers or some social movement, and then rush after him and ask him if he held the formula of real life.

Even in the Church this state of uncertainty rules. One thought that after the Council there would come a shiny day for the history of the Church. A cloudy day came instead, a day of tempest, gloom, quest, and uncertainty. We preach ecumenism and drift farther and farther from the others. We attempt to dig abysses instead of filling them.

— Pau VI, 29 de juny de 1972.

I per si no hagués quedat prou clara la idea d’una intervenció satànica:

How has all this come about? We confide to you our thought: there has been the intervention of a hostile power. His name is the Devil; this mysterious being who is alluded to even in the letter of St. Peter. So many times, on the other hand, in the Gospel, on the very lips of Christ, there recurs the mention of this enemy of man. We believe in something supernatural (post-correction: “preternatural”!), coming into the world precisely to disturb, to suffocate anything of the Ecumenical Council, and to prevent that the Church would explode into the hymn of joy for having regained full consciousness of Herself.

— Id.

Un podria dir que tot això no té res a veure amb el missal de Pau VI, promulgat l’any 1970 — posterior, per tant, al primer dels discursos, i tan sols 2 anys anterior a l’homilia de 1972. Certament. També es podria dir, per altra banda, que el missal de 1970 no va aparèixer del “no-res”, sinó que des de la mateixa clausura del concili, es van anar introduint novetats a la litúrgia, preparant el camí al que van anomenar Novus Ordo Missae.

La intenció d’aquestes cites és, simplement, mostrar que, ja poc després de la clausura conciliar, l’Església va experimentar una sèrie de fenomens interns de caràcter marcadament negatiu. Cosa curiosa, perquè l’Església és una institució lenta, de reaccions lentes, i els concilis generalment tarden temps a passar de la teoria a la pràctica. Amb l’excepció del Vaticà II.

III

Que l’Església Catòlica està en crisi no ho pot discutir ningú que no vulgui mentir. Podríem citar estadístiques (i també algú podria dir allò que “hi ha mentides, grans mentides, i estadístiques), però no cal. Només cal donar una ullada al nostre voltant. Als nostres amics, coneguts i saludats. Si fa uns quants segles “lo normal” era creure en Déu, ser catòlic i anar a missa, avui en dia això és completament alternatiu, fins i tot revolucionari. Molts dels que ho fem sentim certa incomoditat quan ens ho fan explicar, o ens pregunten pel tema. No tots, evidentment, però sabem que a la majoria dels entorns en què ens movem, això fa que ens mirin com a “raros”.

Era pensant en tot això, i en aquelles paraules de la Quo Primum amb què obria aquest post, que se’m va acudir la idea d’escriure’l: i si resultés que tota la crisi que està passant l’Església Catòlica fos, en el fons, la “venjança de Déu i dels Sants Apòstols Pere i Pau” per haver fet “mangas y capirotes” (per ser molt suau) amb el ritus de la Missa (i dels altres sagraments)?

Diuen que si no vius d’acord amb les teves creences (polítiques, però també religioses), acabes creient i pensant de la manera que vius. (Això es diu sobretot de certs polítics suposadament d’esquerres que se’ls ha vist donant-se a la gran vida). Aquesta mateixa relació es dóna entre la pregària i la doctrina, i s’expressa en llatí així: “lex orandi lex credendi“. Es canvia la litúrgia i la pregària perquè, en el fons, s’ha canviat (i/o es vol canviar) el que es creu. I aquí és on està l’arrel.

Aquesta hipotètica venjança divina i apostòlica (que convindria no descartar tan ràpidament) no ve simplement per haver fet un nou missal (que potser en part també, vés a saber). Ve per com es va fer i perquè. Per la fe (o manca de fe) que expressa. Al cap i a la fi, els ortodoxos, malgrat les heretgies que arrosseguen des del segle XI, no s’han donat a la follia modernista, secularista i pseudo-protestant que ha inundat l’Església Catòlica dels dels anys seixanta i setanta. Potser en la litúrgia (que no se’ls ha acudit de canviar) rau la resposta.

La nefasta mania de pensar

Muy raramente aceptamos la posibilidad de un mundo progresado científicamente, sólidamente democrático, en el que los hombres hayan retrocedido espiritualmente, caminando hacia la barbarie; y la razón por la que no lo aceptamos es porque ese mundo se parece demasiado al nuestro, porque ese mundo tal vez sea ya el nuestro, un mundo rápido y furioso en el que la gente, inmunizada contra la nefasta manía de pensar, ya ni siquiera es capaz de hacer juicios éticos (lo que, según Aristóteles, es el rasgo distintivo del ser humano).

Juan Manuel de Prada

Chupando del bote

Mientras los cristianos son martirizados a mansalva en Oriente Próximo, en el pudridero europeo son estigmatizados y señalados como indeseables, salvo que se apunten al postureo buenista.

Cuando llegue la hora del degüello, quienes hoy les llenan la cabeza de morralla laicista y de alfalfa sistémica ya se habrán pasado con armas y bagajes al Islam, para seguir chupando del bote.

Juan Manuel de Prada

Llocs de vici

Em creuo amb un individu que m’atura. “Veig que ja no escriviu a l’Avui, Roig. Sempre he estat seguidor vostre!” “No, des de fa cinc anys col·laboro amb l’ARA”, que jo li dic. “Ja ho sé ja. Però al bar on esmorzo no el tenen, l’ARA!” Orgullós de seguidors així no ho estic, la veritat. Ja ho deien els nostres avis: els bars són llocs de vici!

— Xavier Roig, diari ARA, 19 d’agost de 2016.

Why he couldn’t go back

De casualitat, no sé com, em trobo amb aquesta notícia/reportatge d’un jesuïta (potser això explica moltes coses, però no voldria ser jo excessivament sarcàstic), que narra les seves vivències d’un dia que va anar a una missa “tridentina”. Pel que diu l’autor, ell havia conegut aquest ritus de petit, però d’això ja fa molts anys. Tan sols li fan falta tres paràgrafs per explicar els seus sentiments durant la celebració, i difícilment es podria dir més en menys espai.

Que consti que l’entenc. Per més familiar que fos ell, de petit, amb la missa tridentina, aquella (la que va assistir ja de “gran”) li va semblar “strange and foreign“. Normal. Després de 40 anys (o més) de Novus Ordo, és el que passa. Què s’esperava? No m’estranya que se sentís incòmode. El ritus actual i el tridentí tenen diferències no només en la forma sinó també (i sobretot) en el fons. Si et sents del tot a gust amb el Novus Ordo, és difícil que et sentis a gust amb el ritus diguem-ne tradicional.

L’autor diu una cosa que, en part, em sorprèn. Diu que aquella missa “seemed to focus on the priest“. No hi estic del tot d’acord. Anem a veure: si realment aquella missa se centrés en el sacerdot, llavors quin sentit té que gairebé tot el que deia fos inaudible (per al poble)? I, a sobre, en llatí? Em sembla contradictori. Jo penso que el ritus actual se centra molt més en el sacerdot, que es passa gairebé tota la missa “parlant”, de cara al poble, perquè el vegem i l’observem, i l’escoltem (sí, podeu riure), i sigui creatiu, etc. En canvi, en el ritus tridentí, el sacerdot té prescrit fins i tot per quina màniga s’ha de posar l’alba (no exagero).

Dit això, però, reconec que hi ha part de raó en la seva afirmació: en el ritus tridentí, és el sacerdot qui gairebé “ho fa tot”. Queda molt més clar que l’Eucaristia és una “cosa” que “fa” el sacerdot, és ell el celebrant, i no “l’assemblea”, etc. Té un caràcter sacrificial molt més marcat. Justament per això tantes coses les diu inaudibles: perquè li són reservades. I també per això celebra “ad orientem” (allò que vulgarment se’n diu “d’esquena al poble”), i no “versus populum“. En el ritus actual, el sacerdot té més aire de “president”, de “líder de l’assemblea”, per dir-ho d’alguna manera. Ep, però això no vol dir que el sacerdot “tridentí” menyspreï el poble: en diverses ocasions s’espera que el poble acabi de cantar.

En tot això no podia faltar el Vaticà II. Sí, aquest mateix Concili que va dir que “[s]alvat el dret particular, en els Ritus llatins s’ha de conservar l’ús de la llengua llatina” (SC 36.1). L’autor fixa la seva ment en allò que el Vaticà II va intentar portar-nos: participació activa, èmfasi en les coses importants, la llengua vernàcula, evitar repeticions, etc. El que més “gràcia” em fa és això de “l’èmfasi en les coses importants”. De debò que m’agradaria saber quines són, segons l’autor, aquestes coses importants. Ves no ens enduguéssim una “sorpresa” i descobríssim que ens trobem davant d’un protestant… “It was sad and disheartening“. De debò que entenc els seus sentiments. Encara que no els comparteixo, clar.

Why would the Catholic faithful seek out and attend this older form of the Mass?” Molt bona pregunta, noi, molt bona pregunta. Però potser millor no busquis la resposta. Molt em temo que no t’agradarà gens.

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur