Out of time

Som el fruit del passat

Month: Octubre, 2015

G. K. Chesterton

Feast on wine or fast on water,

And your honour shall stand sure;

God Almighty’s son and daughter,

He the valiant, she the pure.

If an angel out of heaven

Brings you other things to drink,

Thank him for his kind intentions,

Go and pour them down the sink.

Referèndum “pablesiano”

En una entrevista a Pablo Iglesias li pregunten per una cosa que va dir al cap de poc de les eleccions catalanes del passat 27-S: que si ell governava, faria un referèndum vinculant. S’entén, si no m’erro, un referèndum sobre la independència:

“Nosotros hemos puesto una propuesta encima de la mesa que creo que es la única que ofrece una salida: si nosotros ganamos las elecciones habrá un referéndum y, en ese referéndum, vamos a defender que Cataluña pueda encajar dentro de España, reconociendo que Cataluña es una nación.”

La següent pregunta de l’entrevistador (de fet, dels entrevistadors, ja que diria que són dos) és clara i directa: referèndum vinculant o consultiu? I la resposta de Pablo Iglesias és… simplement genial:

“Un referéndum siempre, siempre, siempre, es vinculante políticamente. Ahora bien, hay que hacer una traducción jurídica que no depende solo de la voluntad política; depende de una Constitución que está vigente en este país y también depende de una legalidad que los tribunales tienen la labor de proteger. Eso no depende de la decisión del presidente del Gobierno, ni de la decisión de un gobierno, ni siquiera de la decisión del legislativo. El legislativo no puede ir en contra de la Constitución. Por eso nos preguntamos cuál es la manera de encajar la voluntad política que surja de ese referéndum, cualquiera que sea.”

No és encantador? No és brillant? No és sensacional? Un referèndum vinculant. Però com de vinculant? Políticament, és clar! I això què vol dir? Doncs tot i res. De fet, no vol dir res. Perquè si guanya el no, “para este viaje no hacían falta alforjas“. I si guanya el sí? Doncs ens el posem per on ens càpiga: la Constitució espanyola segueix vigent (i diu el que ja sabem que diu), una Constitució que els tribunals han de protegir, i contra la qual el poder legislatiu no hi pot anar.

Quan us trobeu algú de Podemos (o simpatitzant de Podemos) i us parli d’aquesta proposta de referèndum, directament enfoteu-vos-en d’ell (o ella) a la cara. A vosaltres no us prenen el pèl. No us han de prendre el pèl. Almenys no d’aquesta manera.

P.S.: quina és, segons Pablemos, la manera de “encajar la voluntad política que surja de ese referéndum, cualquiera que sea“?

“Nosotros decimos: «Un proceso constituyente», que muchas veces los periodistas traducen por reforma constitucional. No, un proceso constituyente, pónganlo ustedes en Google para que vean que eso no es una reforma de la Constitución, es otra cosa.”

És “más de lo mismo“: és tornar al 21 de novembre de 1975.

Monsenyor Charamsa

I

Tothom ho sap perquè ha sortit entrevistat en diferents diaris i fins i tot a la televisió: un sacerdot polonès (no bisbe, encara que tingui el tractament de monsenyor), que treballava a la Sagrada Congregació per a la Doctrina de la Fe, va anunciar públicament (poc abans de començar el Sínode ordinari de la Família) que no només és homosexual sinó que també té parella (des de fa temps, i a més a més és català).

A la Santa Seu no van agradar gens aquestes declaracions. Es van considerar inoportunes, i a més a més suficients perquè monsenyor Charamsa perdés la seva feina a la mencionada Congregació i a les universitats catòliques (de Roma) on feia de professor. A banda de les mesures que pugui prendre el bisbe de la diòcesi (entenc que polonesa) on està incardinat.

Vaig llegir la notícia en alguns mitjans, i al llegir els comentaris dels lectors vaig pensar en aquella secció de “La Competència” que fa, de tant en tant, en Jep Cabestany (“el pueblo habla“). Vaig recordar també el que vaig llegir en un llibre de Dret Canònic:

“La ordenación de jóvenes homosexuales es absolutamente desaconsejable e imprudente y, desde el punto de vista pastoral, muy arriesgada. Una persona prácticamente homosexual, con tendencia homosexual muy arraigada, o que defiende la denominada cultura ‘gay’, no es idónea para recibir el sacramento del orden sagrado. Sólo cabría la excepción en el caso de que se tratara de tendencias homosexuales que fuesen la expresión de un problema transitorio —por ejemplo, el de una adolescencia todavía no terminada— y pudieran ser superadas al menos tres años antes de la ordenación diaconal.” — “Derecho Canónico”, primer volum, BAC, Madrid 2006, volum 32 de la col·lecció “Sapientia Fidei”, pàgina 197.

Se cita també la “Instrucció sobre criteris de discerniment vocacional en relació amb les persones de tendències homosexuals abans de la seva admissió al seminari i als ordres sagrats”, de la Sagrada Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments, de l’any 2005.

També vaig recordar el que havia llegit en un altre comentari al cànon 1024 (que estableix que només l’home pot rebre vàlidament la sagrada ordenació), en què es diu clarament que “[l]a condición masculina es algo más que la diferenciación sexual, por eso ‘la Iglesia, respetando profundamente a las personas en cuestión, no puede admitir al Seminario y a las Órdenes sagradas a aquellos que practican la homosexualidad, presentan tendencias homosexuales profundamente arraigadas o apoyan la así llamada cultura gay’ “, citant novament la ja mencionada instrucció de la Congregació del culte diví.

Tot això ho dic no per a defensar el que la jerarquia eclesiàstica ha fet amb el sacerdot polonès, sinó per donar a conèixer, amb tota la claredat que sigui necessària, quina és la posició oficial de l’Església respecte l’homosexualitat i el sagrament de l’ordre.

II

Arran d’aquest cas, s’han fet diferents comentaris des de diferents perspectives. S’ha dit que, en el fons, el motiu que ha portat a monsenyor Charamsa a perdre la seva feina a la Santa Seu i a les universitats on treballava ha estat la violació del celibat, obligatori per als sacerdots (és a dir, preveres i bisbes), establerta clarament als cànons 247, 277 i 1037 (entre d’altres, segurament). És a dir, que si no hagués tingut parella, no li hauria “passat res”. Pot ser. Curiosament llegeixo en una entrevista que el sacerdot en qüestió diu que “[h]i ha històries de mossens que han afirmat públicament, amb moltíssima valentia, que eren gais i no tenien parella, però van ser suspesos el dia següent, només per dir que no són heterosexuals”. Fins on jo sé, l’homosexualitat no és causa de nul·litat de l’ordenació (sí, es pot impugnar l’ordenació, és a dir, argumentar que va ser nul·la, com també es pot fer amb el matrimoni), i no em consta que sigui motiu de suspensió d’un clergue.

Imaginem-nos, per un moment, que ens hagués dit que des de feia temps tenia nòvia. Suposo que a ningú no li hauria sorprès que se l’hagués disciplinat. Alguns s’haurien queixat en contra del celibat, i ho entenc, però és una norma coneguda de fa temps i, tothom que s’ordena de sacerdot la coneix perfectament. Per tant, que se’l disciplini per tenir parella (en aquest cas, del seu mateix sexe), no em sorprèn ni em sembla “malament” — en tot cas, em podria semblar malament la norma del celibat. Si monseyor Charamsa vol seguir amb la seva parella, crec que el més honrat és que demani l’indult de secularització, per tal de perdre l’estat clerical. Tot i que no m’estranya que perdés aquest estat no pas per pròpia voluntat, sinó de forma “forçada”. Remeto els lectors als cànons 290–293.

III

Ja fa cert temps que el celibat dels clergues s’està qüestionant, per diversos motius. En el cas que ens ocupa, a més a més, hi ha un altre element, que és la posició de l’Església respecte l’homosexualitat. Com ja hem vist, sembla que hi ha casos de sacerdots que han fet pública la seva homosexualitat i que han estat suspesos, tot i que no tenien parella.

Sovint s’acusa l’Església de ser homòfoba. Un sacerdot incardinat a l’Opus Dei, creador de la pàgina web dedicada al dret canònic http://www.iuscanonicum.org, va escriure un article defensant que no. Ho argumenta dient que ja l’any 1986 la Sagrada Congregació per a la Doctrina de la Fe va publicar un document en què es diu, literalment, el següent: “Es de deplorar con firmeza que las personas homosexuales hayan sido y sean todavía objeto de expresiones malévolas y de acciones violentas. Tales comportamientos merecen la condena de los pastores de la Iglesia, dondequiera que se verifiquen“, per la qual cosa l’articulista cre que “podemos concluir fácilmente que la Iglesia no es homofóbica porque no se encuentran elementos de odio hacia los homosexuales“. Curiosament, monsenyor Charamsa afirma, a l’entrevista de què parlava al principi, que actes com els que el document citat condemna tenien lloc dins la pròpia Congregació.

L’articulista insisteix en un punt important: “hay que hacer una distinción. La Iglesia condena los actos, no las personas“. “[P]ara la Iglesia Católica la sexualidad tiene una función unitiva de las personas y se ha de relacionar necesariamente con la función procreadora, que es su finalidad natural“. Per això condemna els anticonceptius i la masturbació (sí, la masturbació també), perquè impedeixen que els actes sexuals tinguin la seva finalitat natural: procrear.

A partir d’aquí l’articulista fa algunes comparacions que em semblen bastant perilloses. Per exemple, diu que “no se entiende que los homosexuales se sientan discriminados por la Iglesia y no se sientan discriminados quienes practican la masturbación o el adulterio, por poner unos ejemplos“. Llàstima que s’oblidi de dir que les persones heterosexuals que practiquen aquests “exemples”, tenen uns actes sexuals que sí són permesos: els que practiquen amb el seu cònjugue (sempre i quan no usin anticonceptius, ja ho sabem). Mentre que les persones homosexuals… no.

Una altra comparació: les persones a qui els agrada el vi i el pernil no es poden fer musulmans, pels motius que ja sabem. “Pero nunca se ha oído decir que los gourmets hayan pedido que el Islam modifique el Corán. No se entiende por qué los homosexuales piden que la Iglesia cambie su postura“. No té res d’estrany: al cap i a la fi, hi ha d’altres “delicatessen” i ningú no es morirà de gana o de set per no menjar pernil o no beure vi.

“Una persona con tendencias homosexuales no está obligada a ser católica, pero si decide vivir su fe como católico lo hace sabiendo que los actos que pudiera realizar siguiendo esa tendencia serían considerados pecado en su religión”. “[A] la Iglesia Católica no se le puede acusar de homofobia. … Son los actos homosexuales los que se rechazan al considerarlos pecado, … Los homosexuales a los que no les guste esta doctrina lo que pueden hacer es vivir indiferentes frente a la Iglesia Católica”.

Dit d’una altra manera, el que ve a dir és el següent: que si ets homosexual i vols ser catòlic, has de renunciar a tot acte sexual. I que si no vols fer aquesta renúnica, has de renunciar a ser catòlic. Potser per això hi ha qui demana a l’Església que canviï a la seva postura, perquè no vol renunciar a viure com a catòlic i, al mateix temps, a realitzar actes sexuals segons la seva homosexualitat.

IV

Ignoro si l’Església canviarà la seva postura sobre l’homosexualitat. Tampoc sé dir si l’hauria de canviar o no. És cert que els testimonis bíblics són claríssims en aquest punt: tots, unànimement, condemnen l’homosexualitat, i de forma categòrica. Podria semblar a priori, doncs, que la qüestió està “atada y bien atada“, com deia aquell famós dictador espanyol de cognom Franco. Però els camins de l’exègesi bíblica són… no diré inescrutables, però sí a vegades sorprenents. Sense anar més lluny, un podria argumentar que l’Església hauria d’acceptar el divorci en cas d’adulteri, com sembla desprendre’s de Mt 5:32, i el Concili de Trento ja va dir que no (sessió 24). Vull dir que, malgrat que molts es pensin que sí, la Bíblia no s’ha d’interpretar literalísticament, paraula per paraula. Ara bé, davant de les afirmacions tan contundents que es fan sobre l’homosexualitat, cal tenir poderoses raons per deixar-les sense eficàcia.

Com ja he dit, si monsenyor Charamsa és feliç amb la seva parella, i vol seguir amb ella, penso que el més honest és fer el mateix que se li recomanaria si la seva parella fos una dona: secularitzar-se. Sobre la moralitat de viure i tenir relacions amb algú del seu mateix sexe, l’Església és molt clara en aquest sentit, i és tot un altre debat, que no estic en condicions d’abordar, sobre si convindria canviar tal postura.

L’Espanya (no tant) irreformable

En un blog que acostumo a seguir, Politikon, ha aparegut un article titulat “La España irreformable“, que comença afirmant que “[u]no de los argumentos más consistentes que maneja el independentismo catalán es que España es irreformable“, degut al fet que els catalans som minoria a l’estat. En conseqüència, doncs, l’única sortida és la independència. L’autor de l’article creu que hi ha dues bones raons per pensar que, d’alguna manera, tampoc n’hi ha per tant.

I

La primera raó és que les preferències no són fixes. “Al fin y al cabo, si el apoyo a la independencia ha cambiado, ¿por qué no pueden haberlo hecho también las otras opciones?“. I a continuació ens trobem un gràfic sobre l’evolució de diferents postures (com ara mantenir l’status quo, el centralisme, més o menys autogovern, etc) en els últims cinc anys, més o menys. Al veure el gràfic, el meu primer pensament ha estat que em sembla un període de temps massa curt. I el segon, que les coses tampoc han canviat tant. Mantenir l’status quo guanya per golejada, i la independència s’ha situat gairebé sempre en última posició. És cert que la línia de més autogovern acostuma a estar per sobre de la de menys autogovern, però gairebé sempre la línia del centralisme encara és més amunt. Des del meu punt de vista, esperar que les preferències canviïn en la línia que volem, és somiar truites.

Hi ha, però, un comentari que val la pena remarcar. Diu l’autor que “[l]a crisis ha espoleado a Cataluña y el resto de España en direcciones contrapuestas respecto a en quién focalizar la atribución de responsabilidades de nuestras desventuras. En el Principado es contra España. En España es contra sus autonomías“. No em sorprèn gens ni mica. Al cap i a la fi, com diu el propi autor, “es fácilmente constatable la ausencia de un espíritu de autogobierno en la mayoría de comunidades de régimen común — las identidades fueron construidas después“. És a dir: que a Catalunya considerem l’autogovern com quelcom essencial, com una conseqüència de la nostra identitat. Cosa que no passa a la “resta d’autonomies”, on l’autogovern va ser com un paquet que cau del cel sense esperar-lo ni saber d’on ha vingut.

II

Passem ara a la segona raó esgrimida per l’autor. Segons ell, “un apoyo de los españoles a un mayor autogobierno no es condición ni necesaria ni suficiente para que se realice una reforma que incremente la descentralización“. Com a exemple, cita la manera com es va posar en marxa l’estat de les autonomies. L’autor constata una diferent percepció de la qüestió territorial. Seguint el seu propi exemple, si a Andalusia el tribunal constitucional es carrega la llei anti-desnonaments, doncs mira, és una trava d’un govern adversari (curiosa associació entre govern i TC, diria jo…). En canvi, si a Catalunya el TC anul·la l’euro per recepta, doncs ens ho prenem com una agressió intolerable.

Pot ser. Pot ser que les sensibilitats, a casa nostra, estiguin sobreexcitades per un cúmul de circumstàncies. No oblidem, però, el que deia abans: com es percep, a un lloc i a un altre, l’autogovern. L’autor diu una cosa que no vull deixar passar: es refereix al “nivel de autogobierno alcanzado en las comunidades de régimen común pese a la ausencia sistemática de partidarios de incrementarlo“. No hi estic d’acord. Hi havia un partidari, i molt important: l’enveja. “Si los catalanes lo tienen, ¿por qué nosotros no? No vamos a ser menos“. Oi que m’explico? No estic dient, amb això, que ho vulguin copiar tot. Però recordeu tot el que es va dir durant la reforma de l’Estatut per allà abans del 2006. I com alguns han arribat a incloure clàusules del tipus: tot el que es doni als altres, també és per a nosaltres.

III

I un últim apunt, un apunt al marge. Diu l’autor: “no nos olvidemos que la mitad de los gobiernos nacionales han estado apoyados por partidos catalanes en el Congreso de los Diputados. Algunos que hoy se rasgan las vestiduras con la España irreformable son, como poco, co-responsables del statu quo actual. Y nadie les ha pedido cuentas“.

Anem per parts:

  1. L’autor, ni que sigui molt subtilment, identifica “partidos catalanes” per partits catalanistes/nacionalistes — en qualsevol cas, partidaris d’incrementar l’autogovern. De CiU i ERC això es pot dir. Un podria dir que el PSC és un partit català, i jo em pixaria de riure. Ja no diguem el PP. Ara que hi ha Ciutadans… calen més comentaris?
  2. Algunos que hoy se rasgan las vestiduras” ja se les esquinçaven fa temps. Sí, d’acord, Pujol sempre va estar en contra de reformar l’Estatut, perquè estava convençut que hi sortiríem perdent (i amb tot el sainet del del 2006, estic convençut que tenia raó). ERC sempre ha estat independentista (tot i que vegades ho hagi volgut dissimular una mica). Els que ara es queixen, ja es queixaven fa molt de temps.
  3. Corresponsables de l’estat actual. Si CiU va donar suport a governs del PSOE (primer) i del PP (després) va ser sempre a canvi d’alguna cosa. Podem objectar que es van vendre barat. Potser. Però mai gratis. Que avui els Mossos d’Esquadra s’ocupin del trànsit a Catalunya va ser part dels acords de 1996. I el seu desplegament i substitució (parcial) de la policia espanyola va començar el 1994, després que el 1993 el PSOE perdés la majoria absoluta. Per posar dos exemples concrets.
  4. Que ningú els ha demanat comptes? Quina ignorància! Quantes bufetades ha rebut CiU per haver donat suport al PP entre 1996 i 2000! Quantes crítiques la seva política de peix al cove! Però si fins i tot molta gent, avui, no es creu que Artur Mas sigui de debò independentista! I tant, que se’ls hi han demanat (i passat) comptes!

Conclusió: les dues raons que l’autor de l’article m’havia de donar per apartar-me de la independència se m’han fos a les mans com si fossin aigua. Nihil novo sub sole.

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur