Out of time

Som el fruit del passat

Month: Novembre, 2017

Trifulques baixllobregatines

Petita trifulca a El Nacional, un dels dos digitals amb els quals acostumo a informar-me de què passa al meu voltant (la tele fa més d’un any o de dos que no la miro regularment). Es veu que un dels col·laboradors habituals, Jordi Galves, va escriure un article titulat “Cornellà no és com Catalunya”. L’endemà li va contestar un senyor anomenat José Luis Atienza, que es veu que ha estat tinent d’alcalde a Viladecans per ICV, i que és coportaveu de Comuns Federalistes (no em pregunteu què és això perquè no ho sé).

I

Tot comença amb unes declaracions d’Inés Arrimadas, que es veu que va dir alguna cosa com ara que Cornellà és una terra plural i diversa com Catalunya. Segons el senyor Galves, el que realment volia dir la dirigent de Ciudadanos és que “Cornellà forma part de la Catalunya espanyola”: “una terra fortament castellanitzada, colonitzada, assimilada, en bona part, a l’Espanya i olé, on els catalanoparlants vius són minoritaris i de vegades invisibles”, “[u]na terra de nacionalisme espanyol molt marcat, d’espanyolisme”, “[o]n viuen individus, plurals i diversos, que et diuen amb gran satisfacció que ja porten vivint aquí quaranta, cinquanta anys i no entenen ni una paraula de català”, etc.

Dues anècdotes ho il·lustrarien: “un noi solitari, aïllat i espantat, a qui els seus compans denominaven ‘el catalán” per estigmatitzar-lo, per assetjar-lo, com si no fóssim a Catalunya i ells no fossin també catalans”; “un altre antic alumne meu que amagava davant de tothom que parlava català a casa, conscient de la inoportunitat de la seva identitat lingüística i cultura”.

Pel que es veu, el senyor Galves sap del que parla: “[j]o vaig néixer i viure molts anys molt a prop de Cornellà”.

II

Tot això (més el que no he citat de l’article del Jordi Galves) no ha sentat gens bé al nostre antic tinent d’alcalde. Al començar a llegir la seva resposta vaig estar temptat de pensar que el senyor Atienza feia un canvi de coordenades (no, no estic parlant de passar de cartesianes a polars, o de cilíndriques a esfèriques): de l’anomenat “eix nacional” (Catalunya-Espanya) a l’eix “esquerra-dreta”. Però només és una impressió inicial.

Parla el senyor Atienza de “la història de la transició i de la construcció nacional que va ajudar a fer la classe obrera cornellanenca i baixllobregatina quan l’important no era en quina llengua parlava, sinó com conquerir llibertat sindical, drets laborals, millora d’horaris i salaris i autogovern”. Cita, per exemple, que a Sant Boi s’hi va celebrar el primer Onze de Setembre post-Franco, el 1976. True enough: perquè les autoritats de llavors van prohibir de celebrar-lo a Barcelona — no fos cas que la cosa es “desmadrés”.

No s’acaba aquí aquests fets que, segons el senyor Atienza, el senyor Galves oblida (o ignora): que la primera cançó punk feta en català la va fer una banda “xarnega” (ep!, paraules del propi Atienza!), “que Cornellà va organitzar un Congrés de Cultura Catalana dels més massius de Catalunya”, per citar els seus dos exemples.

En canvi, però, el senyor Atienza no ha conegut mai “cap noi solitari, aïllat i espantat per parlar català”, tampoc ningú “que aixequi la bandera contra la immersió al [sic] català”. Ell sí creu que el Baix Llobregat és com Catalunya, “els mateixos orígens i diferents proporcions: catalans, segons aquell PSUC, on era ‘català qui viu i treballa a Catalunya'”. I acaba: “la nostra preocupació als setanta era que no aparegués un nou lerrouxisme per dividir-nos entre els qui parlem castellà i els qui parlem català. El seu article [el del Jordi Galves, s’entén], per desgràcia, és una trista prova de quant hem retrocedit”.

III

Encara que no ho sembli, Jordi Galves en realitat no parla de Cornellà. Parla de Cornellà però no per parlar de Cornellà, sinó per parlar de la Catalunya que Inés Arrimadas vol: una Catalunya on el castellà sigui majoritari, on els catalanoparlants se n’amaguin de ser-ne, on els castellanoparlants no es considerin catalans, on la immersió lingüística sigui combatuda, on no entendre el català no només no sigui motiu de vergonya (després de 40 o 50 anys de viure-hi) sinó fins i tot motiu d’orgull. Que això sigui el que passi o no passi a Cornellà és, simplement, anecdòtic.

El senyor Atienza carrega les tintes en la descripció que el senyor Galves fa de Cornellà. Jo no tinc ni idea de si és certa o no. Diria que els dos tenen raó: cadascú parla del Baix Llobregat que han conegut.

Jo he nascut en una ciutat on hi van néixer moltes altres persones. Hi vaig viure setze anys, juntament amb moltes altres persones. I entre totes aquestes persones que hi vam néixer i viure durant un temps, hi haurà tota mena d’opinions. Opinions que no seran gratuïtes, en el sentit que vindran formades per experiències personals. Condicionades, tot i que no completament determinades, per la família on vam néixer, pel barri on vam viure, per l’escola on vam anar, els companys i amics que vam tenir, les experiències que hi vam viure, etc.

Tot això, però, és secundari en el cas que ens ocupa. El senyor Atienza deu haver viscut una experiència completament diferent de la del senyor Galves. Nihil novum sub sole. El senyor Atienza, al meu entendre, erra el tret. Ho puc entendre, perquè la descripció que Jordi Galves fa de Cornellà no és precisament idílica sinó tot el contrari. I de la mateixa manera que en Galves ens explica casos d’espanyolisme a Cornellà, el senyor Atienza ens explica casos contraris. Els uns no eliminen els altres, i els altres no neguen els uns.

Again, l’objecte de l’article del senyor Galves no és Cornellà per se, sinó Inés Arrimadas i la seva ideologia. D’això era del que valia la pena parlar, de la mena de Catalunya que a cadascú li agradaria…

NB — això de “és català qui viu i treballa a Catalunya” millor ho deixo per un altre dia, tot i que crec que algun cop ja n’he parlat.

Anuncis

Les altres opcions

I

Una de les característiques principals de l’etapa de Jordi Pujol al capdavant de la Generalitat va ser fer creure als catalans que l’autogovern era de debò, era seriós. Que la Generalitat era un govern amb cert poder. Que no era de fireta, vaja. Suposo que durant molts anys tots plegats ens ho vam creure, més enllà dels indicis que hi pugués haver en sentit contrari. Una de les altres característiques principals va ser la seva negativa a reformar l’Estatut del 1979.

L’any 1999 CiU perd la majoria absoluta i es veu obligada a governar amb el suport del PP. A les eleccions del 2003, una coalició entre PSC, ERC i ICV desplaça CiU del govern català, malgrat haver estat la força més votada. Comença el primer tripartit, amb Pasqual Maragall, l’època del “Dragon Khan”. Es comença a posar en marxa la promesa electoral que s’havia fet, de reformar l’estatut i tenir-ne un de nou, amb més autogovern i un millor finançament. Durant la campanya electoral de les eleccions espanyoles del 2004, el (llavors) candidat Zapatero promet el famós “apoyaré”: “apoyaré” l’estatut que surti del Parlament de Catalunya.

Vana promesa, feta en un moment en què res feia preveure que el PP no hagués de tornar a guanyar les eleccions, després de 4 anys de majoria absoluta de José María Aznar. Però la pèssima gestió que es va fer dels atemptats terroristes de l’11-M va portar Zapatero a la Moncloa, tot i que no amb majoria absoluta.

Tant Maragall com Zapatero havien promès el que havien promès assumint, ni que fos inconscientment i “por lo bajini“, que Rajoy guanyaria les eleccions, i que per tant no caldria fer res per complir el que s’havia promès. El Parlament català podia aprovar l’Estatut que li vingués en gana, que ja s’encarregaria el PP de bloquejar-lo al “Congreso” i impedir que s’aprovés. La qual cosa serviria per excitar els catalans contra el PP i alimentar de vots el PSOE — almenys a la seva franquícia catalana.

Però Zapatero va guanyar, i ja no es podia comptar amb el PP perquè fes la feina bruta. I va venir el llarg recorregut que ja coneixem i que forma part dels llibres d’història. Recorregut que va acabar l’any 2006, amb el referèndum i la sortida d’ERC del govern i, per tant, la convocatòria de noves eleccions, que van donar pas al segon tripartit, aquest cop amb José Montilla. Tot plegat va ser esperpèntic, especialment la tramitació de l’Estatut al “Congreso“, amb el ribot d’Alfonso Guerra, la recollida de firmes, etc, i els recursos d’inconstitucionalitat, que van culminar, quatre anys més tard, en la ja famosa sentència del constitucional, retallant encara més un Estatut que, se suposava, havia de donar cobertura legal al reconeixement de Catalunya com a nació, augmentar l’autogovern i millorar el finançament.

Probablement tot això ja ho saben els meus lectors. Però val la pena recordar-ho ara, en l’escenari que tenim d’eleccions, unes eleccions que, en contra de totes les anteriors que hi ha hagut al Parlament català, han estat convocades no segons l’Estatut o quan el President dissolia la cambra, sinó quan al govern espanyol li ha donat la gana, després d’haver destituït el govern català.

Val la pena perquè, en el context que estem d’eleccions, no faltaran veus pretesament assenyades que intentaran donar “alternatives” a la independència que puguin ser assumides per una part important dels catalans, que altrament passarien a engreixar les files de l’independentisme. Aquestes alternatives poden anar en recuperar l’Estatut del 2006 abans que fos retallat, o bé un altre estatut més potent, o bé un estat federal, o bé qualsevol altra martingala que no sigui la independència.

II

He començat parlant de Pujol, que va aconseguir que els catalans ens creguéssim el poder de la Generalitat. Ja sé que tots plegats estem molt emprenyats pel 155, i perquè el Montoro intervingués les finances de la Generalitat uns quants dies abans de l’1 d’octubre (amb una simple ordre ministerial, by the way). Però la veritat és que aquests dos fets, especialment el primer, han tingut un efecte molt positiu: han demostrat que l’autogovern català, dins de l’actual marc legal espanyol, és una pantomima. I que si el govern espanyol no ha fet abans el que ha fet ara és perquè ja li ha anat bé que els catalans visquéssim “feliços i enganyats” durant una bona colla d’anys.

Quina mena d’autogovern és aquest que un ministre, amb una simple ordre ministerial — quatre paraules escrites en un full de paper degudament firmat, timbrat i segellat —, es pot passar pel forro dels collons? Deixant de banda la quantitat de sentències del TC anul·lant lleis del Parlament alegant que envaeix competències del govern espanyol, etc. No cal anar al 155: per favor, llegiu el que diu la constitució espanyola sobre les lleis de base i les harmonitzadores.

El 155 era l’opció nuclear, sí. Que sempre ha estat damunt de la taula, i si no l’han aplicat abans és perquè han tingut d’altres mecanismes i perquè podia obrir la caixa de Pandora a d’altres autonomies. Never mind. La qüestió ha quedat clara: l’autogovern arriba fins allà on el govern espanyol li agrada. És un autogovern… “con el permiso de la superioridad“.

Quin significat té això? Doncs que qualsevol Estatut, tant el del 2006 com el del 3006 (ja m’enteneu), estan condemnats al fracàs.

Per altra banda, i ho dic perquè a alguna “intel·ligència” (Zapatero?) se li havia acudit, recuperar el del 2006 abans de la retallada judicial és completament inviable: un govern espanyol no pot permetre’s reimplantar una llei que els tribunals t’han dit que viola la constitució espanyola. Punt. Implantar el que va aprovar el parlament català és igualment inviable: encara que tècnicament no ha estat mai declarat inconstitucional, el 100% de les probabilitats és que així ho fos, si arribés mai el cas.

Tenint en compte que tens tanta autonomia com al govern espanyol li plagui (amb la complicitat del constitucional), la via estatutària està completament descartada. Cap català disposat a votar a favor de la independència se la pot prendre seriosament. Especialment en vista a com sentencia el constitucional, a la facilitat amb què s’han intervingut les finances de la Generalitat, de l’aplicació del 155 i dels consellers (i presidenta del Parlament) empresonats.

III

Algú podria argumentar en favor de reformar la Constitució. El primer problema que té aquesta opció és que mai es detalla com hauria de ser aquesta reforma. El que sí sabem, però, és que una reforma de la constitució requereix el consens dels dos principals partits espanyols, PP i PSOE. De debò estarien disposats a acceptar una reforma constitucional que atorgués podel real al govern català (i quan dic “govern”, aquí incloc el Parlament)?

O bé la reforma és acceptable per PP i PSOE, i per tant és “más de lo mismo“, o bé realment blinda l’autogvern català, i per tant és inacceptable pel PP i el PSOE. Incloent a més un tercer actor, Ciutadans, que més enllà de la força en escons que tingui, faria tanta propaganda com pugués en contra de l’autogovern català. Algú podria dir que PP i PSOE, en aquest escenari, estarien disposats a cedir. Ho dubto moltíssim: els seus electors no els ho perdonarien.

Una variant (a falta de paraula millor) de la reforma constitucional és el “federalisme”. La millor descripció que se n’ha fet és obra del conegut pograma Polònia, de TV3, amb el Pere Navarro i el seu “follet del federalisme”. Adoleix del primer defecte que hem citat: la falta de concreció. A més, els exemples que tenim al món de països federals ens ensenyen que no són inconvenient per governs centrals forts.

IV

Tant la via autonomista com la federalista obvien algunes lliçons importants de la història d’Espanya. La primera és que els estatuts d’autonomia que ha tingut Catalunya s’han aconseguit sempre en moments de debilitat: caiguda de la monarquia i instauració de la república als anys 30; pas de la dictadura a la democràcia (més o menys, si ho voleu) a finals dels setanta.

A banda d’això, l’autogovern en època republicana tampoc va ser pas cap model. No ho dic tant com perquè Lluís Companys i el seu govern acabés engarjolat i condemnat a uns 30 anys (encara que l’indultés el govern del Front Popular). No oblidéssim que el mateix Azaña, aquell que va dir, durant el debat de l’estatut a les corts espanyoles, que amb aquell estatut s’aconseguia la unitat d’Espanya, aquest mateix Azaña va dir, anys després, com ja havia dit Espartero, que a Barcelona se l’havia de bombardejar cada cinquanta anys. No caiguéssim en l’error de quedar-nos en l’anècdota. O que fos Azaña l’únic polític republicà d’esquerres en tenir aquesta mena d’idees (ja ho deia Josep Pla, el que més s’assembla a un espanyol d’esquerres és un espanyol de dretes, i/o al revés).

I pel que fa a l’estatut del 79, ja diu Pujol, a les seves memòries, que pocs anys després (crec que fins i tot abans del 23F), polítics espanyols li deien que “ara” (o sigui: 1980, 81, 82…) no ens donarien que el que ens havien donat — dit d’una altra manera: que no van tardar gens a penedir-se’n. Un dels motius del 23F, això ho sap tothom i algun dels que hi va participar així ho afirma, va ser el “tema de les autonomies”.

Des de 1714, la tradició espanyola ha estat netament centralista. Espanya no ha tingut mai, mai, cap mena de ganes de descentralitzar-se — “fueros” bascos a banda, que són un altre tema. La Mancomunitat de 1914 no era res més que les quatre diputacions provincials unides en un sol cos. Les autonomies ja hem vist com han nascut — quasi per accident, o casualitat si ho preferiu.

Espanya se sent perfectament a gust sent com és. Si avui hi ha autonomies va ser per mirar de satisfer (sí, podeu riure) un “problema” que hi havia a Catalunya i al País Basc (i potser una mica a Galícia), i que es va estendre a la resta no fos cas que aquests catalans es pensessin que són especials, diferents (a més de ser una formidable agència de col·locació per als partits polítics). No té cap mena de necessitat de reformar la constitució ni d’embarcar-se en aventures federalistes que no se sap a on porten.

Un estat federal en què Catalunya pugués actuar quasi “de facto” com un estat independent seria una tremenda font de conflictes i inestabilitat. Fins i tot en el cas que això s’arribés a aconseguir, durant quant de temps podria durar?

V

Conclusions. Hi ha gent que ha estat independentista “de sempre”, com ara Oriol Junqueras (tal qual li ho vaig sentir a dir en un mítin al treatre Bartrina de Reus, l’any 2013 o 2014). D’altres, com ara jo, ens hem “convertit” (paraula meva, no seva). Dels independentistes, alguns ho són “per se”, és a dir, que fos el que fos el que “Espanya oferís”, seguirien sent-ho. D’altres, en canvi, s’avindrien a renunciar-hi per algo que fos “prou bo”.

És pensant en aquests últims (i també pensant en aquells espanyols que sincerament vulguin trobar una sortida a l’actual situació, una sortida que no passi per la independència) que he escrit aquest post.

Entenc que l’any 2003 l’horitzó de molta gent fos un nou Estatut amb més autogovern. Entenc que a partir del 2010 l’horitzó fos un concert econòmic (camuflat sota el cutríssim i patètic nom de “pacte fiscal”). Però els fets ens han deixat al descobert que el rei va nu: que un autogovern dins del marc espanyol serà sempre una farsa, per motius legals i històrics. Fins i tot per motius essencials, perquè l'”esto es España” sempre serà usat per laminar l’autogovern, el català i, per extensió, la pròpia identitat catalana. El que es pugui obtenir serà una concessió feta sempre a contracor, un “favor” que fa Espanya a una de les seves “regions”.

La via autonomista, el “pacte fiscal”, l’aventura federal, només serveixen per una cosa: per allargar l’autoengany.

Gent de principis?

L’1 de novembre, un articulista d’El Nacional, publicava una peça on s’hi deia que un un tal John Carlin, articulista d’El País, en fou acomiadat per sortir-se de la línia editorial. De fet, el senyor Forn mencionava una peça d’en Toni Piqué al mateix “El Nacional”, on s’explicava la notícia. Pel que es veu, el senyor Carlin havia escrit un article a The Times, on explicava una conversa que havia tingut, 15 anys enrere, amb “un home que és encara un pilar de l’establishment” madrileny. En aquella conversa, aquest “pilar” deia: “no puc suportar els catalans”. Per què? “Sempre volen fer tractes. No tenen principis, per l’amor de Déu! Són gent sense principis!”.

Tot això m’ha recordat moltes coses. Avui parlava, al sortir de missa, amb una persona del poble, d’un llibret que vaig llegir fa un cert temps: “Espanya explicada als catalans”. En aquest llibre s’hi començava dient que, durant molt de temps, hi havia hagut un corrent important d’opinió segons el qual el problema era que als catalans no ens enteníem, que no ens havíem explicat prou bé. L’autor del llibre deia que aquesta tesi era absolutament falsa, a més d’insultant respecte els espanyols. D’entendre, ens han entès perfectament, i de fa temps. Saben de quin peu calcem. En tot cas, deia l’autor, som nosaltres, els catalans, els que no hem entès els espanyols — d’aquí el propòsit del seu llibre.

A nosaltres no ens ho sembla perquè ja hi estem acostumats, però no deixa de ser curiós que caiguem pitjor nosaltres que no pas els bascos. Al capdavall, no hem tingut cap banda que s’hagi dedicat a matar jutges, polítics, policies, militars i guàrdies civils. No ens sorprèn perquè hi estem acostumats. Però valdria molt la pena preguntar-s’ho. I d’alguna manera la resposta ens la dóna el “pilar de l’establishment”: els terroristes eren uns assassins, sí, però “almenys” tenien principis. Evidentment això no ho és tot, però prefereixo que llegiu el llibre de què parlava abans.

A més d’aquest llibre, recordava també unes línies que va escriure un periodista que va ser director de La Vanguardia durant la segona república espanyola. Com que les he trobades, les cito textualment:

És un fet senzillament esgarrifós. Hi ha una absoluta bona fe per banda i banda. Perquè —i això és el mal!— el que ens repugna, als uns dels altres, és precisament allò que constitueix el fons més pregon de l’ànima aliena. Quan el català veu que el castellà fa una cosa que a ell el desconcerta o l’indigna, és senyal infal·lible que el castellà actua segons els seus més autèntics impulsos racials. I la contrapartida és igualment exacta.

Si apliquem aquest principi a l'”acusació” d’aquell senyor madrileny, hauríem de concloure, doncs, que el fet de no tenir principis és una de les coses (a falta d’una paraula millor) que “constitueix el fons més pregon de l’ànima” catalana. Suposant, evidentment, que fos veritat que els catalans som gent sense principis.

Ho som?

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur