Out of time

Som el fruit del passat

Month: Octubre, 2016

Ha valgut la pena l’espera?

Feia molts, molts anys, que estaven exhaurits. Van arribar a reimprimir els volums 3 i 4. Fa cosa d’un any, més o menys, van enviar la nova edició (4a) a la Santa Seu. M’havien dit que l’aprovació tardaria anys en arribar. Doncs bé, ja és aquí. Me’n vaig enterar de casualitat, vaig trucar a la llibreria Claret, vaig fer la reserva i avui m’han arribat. Els 4 volumns de la nova edició de la Litúrgia de les Hores en català. Felicitats als bisbes per la part que els toca, i a tots els que hi han treballat.

El primer punt a destacar és el preu. Abans: 50 € per volum (200 € en total), ara 20 € per volum (80 € en total). Claríssimament, estan subvencionats. Impossible que ni tan sols cobreixin costos. Si ja em semblaven “barats” (tenint en compte els costos que deuen suposar), imagineu-vos ara. Una ganga. “¡Que me lo quitan de las manos!

Segon punt a destacar: la mida. Potser per la reorganització del material o per l’augment de la mida de la lletra, crec que els volumns, en general, han guanyat pàgines (que ja és dir… el segon, per exemple, n’arriba a 2300). Fan que, en comparació, el Breviari Romà que vaig comprar per internet sembli petit i tot.

Tercer punt a destacar: la tipografia. Ja en la reimpressió dels volums 3 i 4 de 2008, el canvi tipogràfic era evident. Diria que es van passar a la Times New Roman. La nova edició en fa servir una altra (no sabria dir quina exactament), a una mida una mica més gran, manté els dos colors (negre/vermell) i… gran crim: introdueixen una tipografia sans serif! Sí: és un escàndol. Per sort, l’empren només al “header” de les pàgines, que a més a més ara du una línia que el separa de la resta de la pàgina. Jo recordava que la Litúrgia de les Hores no aprofitava (per dir-ho d’alguna manera) gaire les pàgines, hi havia força espai en blanc. Crec que ja no és el cas de l’actual.

Quart punt a destacar: l’exterior de les pàgines no està pintat de color vermell ni els cantons de les pàgines arrodonits. Ja va desaparèixer amb la reimpressió de 2008, i segueix desaparegut en aquesta edició. Per contra, el meu Breviari Romà (tant l’edició de Baronius Press com la de Nova et Vetera) tenen l’exterior de les pàgines daurats i els cantons arrodonits.

Tot això, evidentment, pel que fa l’aspecte formal, que és el primer que he pogut observar. Si entrem en el contingut, podem veure una llista de principals canvis a la web del Centre de Pastoral Litúrgica. Què em sembla encertat?

  • Disposar de la traducció dels himnes llatins, a dues columnes.
  • Millorar la fidelitat al llatí de les oracions.
  • Revisió de la traducció dels textos patrístics — assumint que la nova traducció és millor que l’anterior, clar.
  • Posar (per exemple) Betlem en lloc de Bet-Lèhem. Es tracta d’un llibre per resar, no per aprendre Bíblia o hebreu.
  • Que a les “cartolines” que van amb cada volum hi hagi, també, notació musical.

En canvi, no m’acaben de convèncer els canvis a la traducció dels salms. No perquè siguin incorrectes, sinó perquè ja ens havíem acostumat a la traducció “anterior” — especialment pel que fa el salm 109.

Sens dubte crida l’atenció que, havent el post-concili retallat significativament la Litúrgia de les Hores (respecte el Breviari Romà preconciliar), els volumns augmentin de número (4 en lloc de 2) i de mida. Potser hi afecta que anteriorment el cicle durava una setmana, no 4, i que les pàgines eren a dues columnes. No ho sé. Però crida l’atenció.

NB: ara només falta que tornin a editar el Diürnal.

Anuncis

Sonora bufetada

Llavors molts dels seus deixebles, després de sentir-lo, van dir: “Aquestes paraules són dures. Qui és capaç d’acceptar-les?” — Jn 6, 60.

Francis has built his popularity at the expense of the church he leads. Those who wish to see a stronger church may have to wait for a different kind of pope. Instead of trying to soften the church’s teaching, such a man would need to speak of the way hard disciplines can lead to freedom. Confronting a hostile age with the strange claims of Catholic faith may not be popular, but over time it may prove more effective. Even Christ was met with the jeers of the crowd.

I

Fa uns anys, Albert Om va ser el convidat (en el programa El Convidat, de Televisió de Catalunya) del bisbe Xavier Novell, d’Urgell. En un moment del programa, l’Albert diu:

“Aquests anys he tingut la sort d’anar de convidat a casa de mossèn Ballarín, que em sembla que és un mossèn de la seva diòcesi, no, [el bisbe respon que sí], he tingut la sort també d’anar al monestir de Sant Benet, amb la Teresa Forcades, també amb la Victòria Molins, al raval. Quan la gent ha vist aquests programes, m’he trobat llavors gent pel carrer que em deia: ‘Si hi hagués més capellans com en Ballarín, si hi hagués més monges com la Teresa Forcades, les esglésies estarien plenes'”.

No és l’Albert Om l’única persona que sent dir aquesta mena de coses. Podríem dir que és “vox populi”. Entre agnòstics i ateus (i, també, entre un gran nombre de catòlics, ni que sigui de nom) és moneda corrent, per dir-ho d’alguna manera. l’Església s’ha de modernitzar, diuen. No només en les seves estructures “de poder” (incloent la “disciplina”), sinó també en la doctrina. Cal acceptar el matrimoni homosexual, les relacions prematrimonials, els anticonceptius, l’ordenació sacerdotal (i també episcopal, of course!) de les dones, el celibat sacerdotal, etc. Potser en el passat aquestes doctrines podien tenir sentit i fins i tot ser bones, però resulta que s’han quedat “antiquades”.

Aquí hi ha dues qüestions. Una, si realment l’Església ha de canviar certs punts de la seva doctrina i praxi, independentment de si això és popular o no. L’altra, si fer aquests canvis (per posar-se més en línia amb els temps actuals) realment atraurà gent a les esglésies (i, podem suposar, a la praxi religiosa). Personalment, penso que la resposta a les dues preguntes és una i la mateixa: “no”. Però és la segona qüestió la que voldria tractar aquí.

II

Ningú no podrà negar que el papa actual, Francesc (per algun motiu que se m’escapa, rebutja ser anomenat Francesc I… a Juan Carlos I tothom li deia així, Juan Carlos I, igual que a Joan Pau I), està molt ben vist pels no catòlics. No per tots, evidentment, però la seva popularitat és més alta que la dels dos immediats predecessors seus, Benet XVI i Joan Pau II. I no pas per unes poques dècimes.

Aquesta popularitat, però, s’ha traduït en més gent apropant-se a l’Església, i amb esglésies més plenes? Segons el The New York Times, no ha estat aquest el cas, almenys als Estats Units. Òbviament, el món és molt més gran. Cadascú pot pensar si ell mateix se sent més predisposat a anar a l’església o a ser catòlic, i si en el seu entorn (familiars, amics, coneguts i saludats) hi ha hagut gent que s’hagi apropat a l’Església. Per la meva part, jo no he percebut cap canvi en el meu entorn.

Assumint que, efectivament, aquesta és la situació — és a dir, que “l’efecte Francesc” no s’ha produït, en el sentit que la (relativament) alta popularitat del papa no s’ha traduït en un apropament significatiu de persones a l’Església —, què la pot explicar? Al cap i a la fi, l’Església porta uns 50 anys modernitzant-se (des de finals del Vaticà II, el 8 de desembre de 1965), i els resultats no són precisament encoratjadors.

No només no s’ha produït aquest “efecte Francesc” fora de l’Església, sinó que al seu propi interior, els vents bufen en un altre sentit. Com deia a principis d’any un article del “The Catholic Herald”, “[t]here are not enough highly commited young liberal Catholics to replace the older generation“. Ho il·lustra amb dues anècdotes: una conferència titulada “Can Francis change the Church’s approach to sexuality?” en què dels 125 assistents són, majoritàriament, persones de 60, 70 i 80 anys; una primera missa d’un jove sacerdot, que es presenta vestit de sotana al “pica-pica” posterior — no es tractava pas d’un sacerdot tradicionalista, que quedi clar). A les nostres latituds, sembla que els seminaris més tradicionalistes (“conservadors”) són els que atrauen més joventut…

Novament, per què? Una primera resposta podria ser que encara falta temps. Caldria esperar que l’Església la governin bisbes nombrats pel papa actual, i sacerdots en sintonia amb la seva línia. Encara que molts no s’ho creguin, el poder del papa és, a la pràctica, molt limitat. Fins i tot el dels bisbes ho és.

Penso que hi ha una resposta més profunda. Ho explicaré amb una anècdota que vaig sentir per internet. Un sacerdot arriba a una classe de primària o secundària i explica què és ser sacerdot, etc, que al cap i a la fi ell (el sacerdot) és com ells (els nens). Un alumbe aixeca la mà i pregunta: “si vostè és com nosaltres, perquè nosaltres hauríem de voler ser com vostè?”.

Al capdavall, la reforma i modernització de l’Església que molts volen va en aquesta línia: secularització, desacralització, horitzontalitat, no parlar del cel, de l’infern i el pecat, parlar en canvi de la justícia social, de la pobresa, dels mals que assolen el món, etc. Com a mi m’agrada dir: convertir l’Església en una ONG. Fixeu-vos, sinó, en quina mena de persones cita l’Albert Om al bisbe Novell: mossèn Ballarín (conegut no pas per les seves posicions teològiques o doctrinals, sinó per ser allò que en castellà en diuen “campechano”), Teresa Forcades (coneguda per les seves posicions sobre alguns assumptes mèdics, per haver-se involucrat políticament — per cert, fa temps que no sento parlar d’ella…) i Victòria Molins (coneguda també per la seva acció al Raval). No estem parlant pas de persones que ens parlin de dogma i moral (en el sentit tradicional de la paraula), en alguns casos fins i tot es tracta de persones que qüestionen el Magisteri de l’Església…

III

La resposta profunda, la que crec que ho explica, és una paraula: identitat. Per dir-ho ras i curt, l’Església porta 50 anys avergonyint-se de la seva identitat. Per molts sembla que el primer papa després de Sant Pere fos Joan XXIII. De tots els seus predecessors, quan se’n parla, se’n parla de la mateixa manera que de l’Edat Mitjana: com una etapa fosca, salvatge, negra i tenebrosa. Llegiu-vos els documents oficials de l’Església, ja siguin publicats per la Santa Seu o per les diòcesis: rara vegada se cita algo que sigui anterior als anys 60 — Bíblia a banda, of course. Apropeu-vos a l’església més a prop de casa i pregunteu al mossèn pel Concili de Trento (1545–1563) o el Vaticà I (1869–1870). El més probable és que faci una ganyota de fàstic.

És extremadament difícil ser atractiu si t’avergonyeixes de tu mateix, del teu passat (i això no vol dir no ser autocrític), i exhibeixes unes ganes tremendes de fer (quasi) el que sigui per caure bé. Si després de 50 anys d’aggiornamento (posar-se al dia) estem com estem… potser que ens ho fem mirar.

Això deu explicar, ni que sigui en part, per què els joves que s’apropen a l’Església ho fan als moviments considerats més “conservadors”: hi troben persones segures de la seva identitat, amb conviccions (que seran més o menys populars, però de les quals no s’avergonyeixen i que saben defensar), en línia amb la Tradició de l’Església i que no pretenen (re-)inventar la sopa d’all.

IV

La cita amb què obria aquest article és una sonora bufetada a l’actual Papa, una bufetada que deuen haver sentit fins i tot a la Lluna. L’acusa, ni més ni menys, que construir la seva popularitat a expenses de l’Església que lidera. Se la mereix? En part, penso que sí. Potser no és exactament la seva intenció. Però un papa ha de mesurar molt el que diu, perquè les seves paraules (especialment en l’època en què vivim) arriben a tots els racons del món i tothom se les mira amb lupa. Ja no és l’època de Benet XIV (un papa, per cert, força popular entre els “intel·lectuals” de l’època), que podia fer conya del papat sense que passés pràcticament res — perquè pràcticament ningú no se n’enterava.

No és, però, la bufetada el que voldria destacar de la cita, sinó les dues frases finals:

Confronting a hostile age with the strange claims of Catholic faith may not be popular, but over time it may prove more effective. Even Christ was met with the jeers of the crowd.

L’efecte Francesc

Yet something more fundamental may stand in the way of a Francis effect. Francis is a Jesuit, and like many members of Catholic religious orders, he tends to view the institutional church, with its parishes and dioceses and settled ways, as an obstacle to reform. He describes parish priests as “little monsters” who “throw stones” at poor sinners. He has given curial officials a diagnosis of “spiritual Alzheimer’s.” He scolds pro-life activists for their “obsession” with abortion. He has said that Catholics who place an emphasis on attending Mass, frequenting confession, and saying traditional prayers are “Pelagians” — people who believe, heretically, that they can be saved by their own works.

http://www.nytimes.com/2016/09/28/opinion/has-pope-francis-failed.html?_r=0

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur