Out of time

Som el fruit del passat

Categoria: Autobús

Ja ha arribat la provisional

Del 23 de maig al 4 de juny. Not bad. Pel camió va ser del 21 de gener al 7 de febrer. A veure quant tarda ara el permís.

Anuncis

Dietari, vintena part.

Per fi, a la primera.

Dijous, 23 de maig. Em llevo cap a les vuit. Un cop a punt, vaig al banc a fer l’ingrés, a peu, per evitar aparcar en aquell lloc que tan poc m’agrada. Me’n torno a casa. Menjo els donettes que havia comprat per a l’ocasió. M’afaito per estar ben “currutaco”. Com que a casa no hi faig res, i no vull que el trànsit em trolegi, me’n vaig a la mancomunitat. Una mica més de trànsit de l’esperat a la C58. El que realment no m’esperava és que em costaria tant trobar aparcament. Deixo el cotxe on no l’havia deixat mai. En fi.

Arribo a les pistes. Ja han acabat els exàmens de maniobres dels pesats, aviat començaran els de motos. No hi ha massa gent, però sí moltes motos fent les últimes pràctiques de pistes abans de l’examen.

Al cap d’una estona arriben alguns examinadors. Van posant les tanques per a separar la zona d’examen de motos i van fent fora la gent que està al mirador, ja que durant l’examen no hi pot haver ningú allà. Fa molt de sol i calor.

En contra del que em pensava, l’alumne de bus que s’examina sol va el primer, després ens examinem nosaltres tres. Curiosament l’examinador és el mateix que el meu primer cop de circulació de camió. Surten cap a prop de les dotze. El profe ens diu que calcula que acabarem cap a les tres. Cap problema, tinc tot el dia de vacances.

Mentre l’altre alumne s’examina, arriba el nostre examinador, a qui no tinc vist. Fem els rituals de sempre: salutació, DNI, apagar mòbils, i decidir l’ordre d’examen. Som tres alumnes: un altre noi, una noia, i jo. Ell també té el permís C, ella no. Ell és el segon cop que s’examina, diria que ella és el primer. Crec que ella té, o està fent, el CAP de passatgers. Ell té el de mercaderies i l’endemà s’examina del de passatgers.

El professor, després d’haver après de Venezuela l’art de la democràcia, decideix democràticament que ell (l’altre noi) s’examinarà primer, ella segona i jo seré l’últim. Arriba l’altre alumne, el que s’ha examinat abans. Aparquen. Veig que gesticula i sembla donar moltes explicacions. Sospito que ha suspès. Després m’ho confirmaran.

Pugem a l’autobús. L’altre noi seu al lloc del conductor, el professor al seu lloc (a on hi ha els pedals extra), l’examinador darrere del conductor, l’altra noia darrere del profe (però mirant endavant) i jo una mica més enrere de l’examinador, també mirant endavant. El profe posa l’aire condicionat, que després haurà de treure perquè l’autobús no tindrà força per circular.

Un cop l’examinador ha fet la pregunta (“comprobaciones previas“) a l’alumne (que no sé quina li va fer, no m’hi vaig fixar), sortim. Comencem en “conducción autónoma“, i l’alumne, molt encertadament al meu criteri, se’n va a buscar l’autovia. Al cap d’una estona, l’examinador el fa anar a Sant Quirze, si no m’erro. Crec que condueix molt bé. El vehicle, però, fa de les seves (després ho explicaré en més detall), i en un semàfor, l’antre noi se’l salta en vermell. L’examinador fa un senyal al profe, perquè sigui conscient de la situació. Crec que l’altre noi se n’adona. Després sabré més detalls del que ha passat. L’examinador el guia fins un lloc de Sant Quirze a on podem fer una parada amb seguretat, i que la noia comenci el seu examen.

Tampoc me n’entero de quina pregunta li fa. Ara no recordo si l’examinador la guia durant tot el recorregut o no. Recorregut que, per cert, se’m fa molt llarg, després el profe ens diu que ha durat una hora. Gairebé tot per vies interurbanes. També ho fa molt bé. Hi ha un lloc on després l’examinador li dirà que tenia espai per passar sense parar pels vehicles que venien en sentit contrari. Crec que en una autovia, el vehicle es comença a quedar sense força. Hem de parar en un lloc i el professor ha d’intervenir per tal de “ressuscitar” el vehicle. L’altre alumne, el que s’ha examinat primer, diu que a ell li ha passat algo semblant, justament… al lloc del semàfor.

Al cap d’una estona, en una gasolinera, l’examinador li diu de fer una parada “donde se pueda”. Para en un lloc que, per les marques grogues de terra, crec que és de càrrega i descàrrega. Com que és una parada, no hi veig problema. Però després m’adono que hi ha un senyal que prohibeix tant l’estacionament com també la parada. Aprofitant que el professor ha baixat del vehicle per assegurar-se que podrà seguir examinant, l’examinador li pregunta a la noia si està segura d’haver parat on es podia. Al cap d’una bona estona, ella veu el senyal i se n’adona.

Arriba el meu torn. Certament, estic nerviós. Al ser l’últim, he vist examinar els dos companys abans, i malauradament els he vist suspendre als dos. M’ajusto el seient, després m’adonaré que me l’he posat una mica massa a prop del volant (no serà cap problema, em costarà menys passar el peu del fre al gas). Em diu l’examinador que si tornen a sortir problemes amb el bus, ja ho solucionarem, i com a “comprobación previa” em fa encendre el llum antiboira. Cap problema. Comencem. Em porta majoritàriament per vies interurbanes, a prop de la feina, i una mica per zona urbana. En un lloc, em diu que sortir a Viladecavalls, però m’equivoco i em poso en una gasolinera. Reconec que m’he equivocat, cap problema, i em torno a incorporar a la circulació. El problema aquí hauria estat tallar la prioritat. En una rotonda m’hi estic molta estona. Recordo la rotonda de dilluns passat, on hauria suspès. Els de darrere em piten. Que pitin. Entro quan ho veig clar. A prop de la feina, a Viladecavalls, en una incorporació, el vehicle ens torna a trolejar. Nova parada d’emergència, nova intervenció del professor, i novament aconseguim reprendre la marxa.

Tornem a pistes. Crec que el meu examen ha durat una mitja hora. L’altre noi, el que s’ha examinat primer, diu que el proper examen voldrà ser l’últim. Reconec que jo ho he tingut més fàcil. I que ells han conduït millor que jo.

A dins de la mancomunitat, deixo el vehicle on m’indiquen, mirant les pistes de motos, i l’immobilitzo. L’examinador comença donant-me feedback a mi: (a) la rotonda: hauria pogut sortir abans, (b) la frenada en sec que he fet en un lloc: intentar vigilar amb el fre. El puto fre pneumàtic. Lo de la rotonda tampoc em ve de nou: el profe ja em deia, a vegades, que sigui més decidit en aquestes situacions. Llavors, als altres dos, els hi diu que bueno, no els hi diu que han suspès però ja saben lo que han fet: un, saltar-se un semàfor; l’altra, fer una parada on estava prohibit. La noia li diu si lo que ha fet és lleu. L’examinador riu, i diu que “no es leve, no“. No li diu obertament que ha suspès. A mi tampoc em diu que estic aprovat.

Hi ha també l’altre professor, el que ha examinat primer, que ens confirma que el seu alumne també ha suspès. Diria que per alguna cosa relacionada amb les distàncies laterals. Es veu que, moltes pràctiques, no n’havia fet. El meu profe diu que creu que hauré aprovat. Diuen també que hauran d’anul·lar les pràctiques de la tarda perquè el bus l’han de portar al taller.

L’endemà sabré que he aprovat, amb una deficient (7.6, a la rotonda) i dues lleus (13.1.3, fre de servei, i 7.5). Ja era hora que aprovés un examen (no teòric) a la primera. Té collons que hagi estat amb un vehicle com l’autobús, que diuen que és el més difícil en circulació.

Però no s’ha fet justícia amb els altres dos (i no estic dient que l’examinador els hagi suspès injustament): han conduït millor que jo, però han tingut la mala sort de fer una falta eliminatòria. Resulta que el noi ha vist el semàfor en verd, però el bus ha perdut força, i se l’ha acabat passant en vermell. Ella s’ha posat nerviosa pel vehicle, que perdia força i tenia por que l’encalcessin per darrere. L’examinador aconsella a la noia que, als stops, estigui més temps parada. Jo hi estic d’acord: tot i que, tècnicament, no se’ls ha saltat, semblava que tingués un coet al cul.

Torno a casa, i a la tarda em matriculo del tràiler. Després me’n vaig a Terrassa a pel certificat mèdic. No estic a temps de dur-lo el mateix dijous a l’autoescola, i divendres, quan hi arribo, me la trobo tancada. Dissabte, a Reus, em faig fotos millors, així dilluns aprofitaré per firmar també el “talón-foto” i que al següent carnet el meu careto surti millor.

I amb això tanquem, almenys de moment, el tema de l’autobús.

A veure quant tardarà en arribar la “provisional” i el nou carnet…

Dietari, dinovena part

A examen.

Ja fa gairebé un mes des de l’últim cop que vaig parlar de les meves classes d’autobús. No cal que digui que, des de llavors, he fet unes quantes pràctiques. A diferència del camió, he perdut el compte. Demanaré a l’autoescola que em posin al dia, tinc ganes de saber quantes n’he fet. La notícia, per dir-ho d’alguna manera, és que demà m’examino.

He tingut tres professors. Cadascun d’ells té el seu estil i la seva manera d’ensenyar, com és lògic. No diré, evidentment, amb quin d’ells em quedaria, suposant que n’hi hagi algun que prefereixi més que els altres. Tots m’han ensenyat coses i de tots ells he après.

Jo estic força tranquil. Ja a la classe de dilluns passat vaig notar una millora notable, potser després de les dues hores que vaig fer divendres, on el profe em va portar pels llocs més difícils. I avui també m’he sentit força segur. Avui he començat a entendre el que diu un dels profes de la meva autoescola, que diu que li agrada més l’autobús que el camió (és una conducció més fina, diu).

Evidentment, com en qualsevol examen, es pot suspendre, però jo no dubto que puc aprovar sense problemes. Esperem-ho. Si aprovo, aniré a Terrassa a fer el certificat mèdic pel trailer, i aniré a l’autoescola a matricular-me. Serà el primer examen pràctic que aprovi a la primera.

Desitgeu-me bona sort.

Dietari, divuitena part

L’autobús és un altre nivell.

Dimarts 23 i dijous 25 he tingut les primeres classes de circulació des que vaig aprovar pistes el passat dia 9. Després de dues setmanes de “vacances”, no he tingut la sensació d’haver oblidat el que havia après de portar el bus. A més de dedicar tota la sessió a circular (no com abans, que combinàvem circulació i maniobres), el nivell ha pujat. Va pujar dimarts, i ha tornat a pujar avui.

És un altre nivell.

Ja em vaig adonar, a les primeres classes, que l’autobús no era com un camió però una mica més llarg. Clar que és més llarg (3.60 metres més), evidentment. Però les diferències van més enllà. No és només que t’hagis d’obrir més. És que has de calcular.

Amb el camió, quan t’apropes a una rotonda, ja saps que has de vigilar no pujar al bordillo amb l’eix posterior. Per tant t’has d’obrir una mica. Passa el mateix amb els girs: obrir-se per no pujar al bordillo.

Amb l’autobús això també passa, però passen més coses. Per exemple, amb les rotondes, cal calcular si hauràs d’ocupar part del carril contrari, o si directament hauràs d’anar pel mig, i els que vénen darrere que s’esperin. Passa especialment en ciutat. A vegades has de “putejar expressament”, perquè si deixes espai perquè et passin per la dreta o l’esquerra, ho faran, i és perillós. Millor evitar aquestes situacions tapant-los directament el pas. Aquestes coses, lògicament, les has de calcular abans d’arribar a la rotonda, quan ja la veus de lluny. Afegint-hi el que ja he explicat sobre com els busos fan les rotondes; vas mirant als miralls com si fos un partit de ping-pong.

Els girs tres quarts del mateix, amb l’afegitó que acostumen a ser girs de 90 graus, i que has de vigilar amb els cotxes que estan aparcats. Quan et vas apropant al gir has de mirar com de tancat és, si hi ha cotxes aparcats o no, si has d’entrar en sentit contrari, “cebreados” (passa també amb les rotondes), etc. Cada cas és diferent i has de reaccionar de manera diferent.

El bus és un desfase. Però m’encanta.

Exàmens justos

Fa uns mesos llegia una notícia que deia que avui en dia la gent jove no té l’ànsia (per dir-ho d’alguna manera) de treure’s el carnet de conduir, o almenys no com es tenia temps enrere. Quan un adolescent feia els 18 anys, una de les primeres coses en què pensava era en el carnet de conduir i un cotxe de segona (o vintena) mà per poder tenir més llibertat. Segurament bastants d’ells ja tenien una moto de 125cc, si havien aconseguit convèncer els pares per fer el permís A1 als 16 anys. I segur que des dels 14 deurien portar ciclomotor.

Segurament és cert que avui en dia el carnet de cotxe ja no està associat a tenir més llibertat pel fet de poder conduir, o bé que d’altres coses (com ara mòbils de gamma alta, o consoles i ordinadors potents per a jugar) passen al davant. Però crec que segueix sent cert que, tard o d’hora, un acaba passant per l’autoescola per aconseguir la targeta rosa.

El meu cas va ser una mica atípic. Mai se’m va acudir demanar als pares una moto o un ciclomotor, i actualment segueixo pensant igual. El carnet de cotxe me’l vaig treure perquè no volia que se’m passés l’arròs. Tenia 25 anys, i no va ser fàcil.

A més de les (poques o moltes) ganes que tingui la gent de treure’s el carnet, el que també ha canviat ha estat la manera de treure-se’l. La gent més gran us explicarà la broma que era treure-se’l quan ells eren joves. L’examen pràctic consistia en poc més que fer una rotonda i una pujada. L’examen teòric era oral, i les preguntes eren les primeres que se li acudien a l’enginyer d’obres públiques (fins al 1965 aprox. els carnets els donava obres públiques, no el ministeri d’interior com ara).

També han canviat les classes de permís (al·lucino de veure gent que encara diu que té el permís B1… o quan el meu pare em deia que si em treia el “carnet de primera” no em perdonarien cap multa…). Quan jo vaig estudiar pel de cotxe, el permís A2 no existia, i encara hi havia la BTP. I el permís d’autobús te’l podies treure amb 21 anys (ara en són 24).

Com sabeu els que llegiu sovint el meu blog, pel que fa a exàmens de conduir tinc una certa experiència, no només perquè tots els pràctics els hagi hagut de fer almenys dos cops (en el millor dels casos; tres en el pitjor). Sovint la gent que suspèn té tendència a culpar el “sistema”, a dir que l’han suspès injustament (ep, que jo un cop també em vaig sentir suspès injustament), que els exàmens no serveixen per avaluar si ho fas bé o no, etc etc. A vegades fins i tot arriben a proposar maneres alternatives d’avaluar. No és que siguin males idees, però sovint són impracticables, o no serien avaluacions objectives. Fins i tot de tant en tant alguns il·luminats proposen endurir l’examen com a mesura per a evitar accidents. A vegades veiem alguns conductors i ens preguntem com cony els hi van donar el carnet de conduir. La resposta és fàcil i òbvia: perquè el dia de l’examen ho van fer bé. De debò creieu que van aprovar fent el capullo davant de l’examinador?

Be it as it may, hi ha dos errors molt comuns en tot això. El primer és pensar que, pel fet de tenir una bona formació, garantim que els conductors es “portaran” bé a la carretera. Mentida. La formació et garanteix que sabràs i podràs (si vols!) portar-te bé. Però si no vols (pel motiu que sigui), no ho faràs, per més formació que tinguis. D’acord que una bona conscienciació farà que tinguis més ganes de fer-ho bé. Però res anul·la la llibertat humana. I per altra banda som éssers fal·libles i ens podem equivocar, i de fet ens equivoquem. També a la carretera. A vegades amb conseqüències fatals.

El segon és pensar que existeix un mètode d’examen que infal·liblement fa que aprovin els que estan preparats i suspenguin els que no ho estan. Clar que els exàmens s’han d’intentar dissenyar per tal que qui està preparat aprovi i qui no ho està suspengui, però aquest no és l’únic factor: la sort (sí, la sort, que no és l’excusa dels que no estan preparats), els nervis (què m’han d’explicar a mi…), etc. I ha de ser també un mètode objectiu, que no depengui massa del particular criteri de cada examinador o de si aquell dia s’ha llevat amb el peu esquerre. I ha de ser un sistema pràctic tant per als alumnes, els examinadors i les autoescoles.

M’agrada el sistema actual? No em sembla massa desastrós. Comencem per circulació. No cal dir que un examen de conduir no ha de ser fàcil. No ho ha de ser perquè conduir a la vida real no és fàcil. I si has d’estar mínimament preparat per a la vida real, doncs l’examen no pot ser fàcil. Un podria preguntar si pel fet de conduir bé durant 25 minuts (cas de permisos del grup 1) o 45 minuts (cas de permisos del grup 2) ja és suficient per tenir el carnet. I què preteneu, que un hagi de conduir bé durant 10 anys per donar-li el carnet? Es tracta de saber si tens les destreses per a fer-ho bé, això evidentment requereix un cert temps però tampoc una eternitat.

Sí hi té més influència, penso jo, el tipus de recorregut. Jo vaig fer el B a Barcelona, i quan després vaig haver de conduir per les carreteres secundàries de l’interior, es notava que no estava preparat. Per altra banda, qui n’aprèn en ciutats petites segurament no estarà tan preparat per a conduir en ciutats més grans com ara Barcelona i rodalies. Però no és pràctic que l’examen de conduir consisteixi en fer una ruta de dues o tres hores per ciutat, autopista, autovia, carretera de muntanya, etc.

Passem a pistes. La immensa majoria no sabrà què és, ja que la immensa majoria només té el permís de classe B, l’únic que no té pistes. Els que teniu algun dels de moto ja sabeu de què parlo. Igualment els que teniu permisos de vehicles pesats. Lògicament no puc parlar de les motos. No sé si és massa fàcil, massa difícil o si té sentit o no. Penso que segurament té sentit, la moto no deu ser un vehicle fàcil de portar (pel tema de l’equilibri) i em sembla lògic que trànsit t’exigeixi demostrar uns certs “skills” abans de deixar-te practicar en vies obertes al trànsit. Per altra banda he sentit a dir de gent que porta moto de 125cc (amb el permís B) i que vol fer l’A2, i que no hi ha manera que aprovin pistes, tot i que la moto de 125cc la portin molt bé.

Pel que fa vehicles pesats, també entenc que trànsit et demani demostrar una certa destresa abans de deixar-te circular “a fora”. Maniobrar un vehicle pesat no és com maniobrar un cotxe. Passa que, curiosament, jo trobo molt més difícil l’examen de pistes que el de circulació. Però això és molt personal. El de pistes demana una concentració molt intensa durant un període curt de temps. Demana uns nervis d’acer. Són maniobres de precisió, en què un centímetre de més o de menys és la diferència entre aprovar i suspendre. Les maniobres no em semblen equivocades. Un podria discutir si als trailers i autobusos se’ls hauria de fer aparcar o no (per què als camions sí i a la resta no?), etc. O si s’hauria de convalidar l’examen de pistes a qui ja té un permís d’una altra classe (crec que abans passava, em sembla que convalidaven les pistes de bus a qui ja tenia el de trailer).

Es podria discutir si és just que a l’examen de pistes ho hagis de fer bé en un sol intent: per què no donar-te una segona oportunitat? Per altra banda: per què es conformen els examinadors (com si ho decidissin ells…) que ho facis bé un sol cop? Realment n’hi ha prou amb fer-ho bé un sol cop? Convé recordar que un examen ha de tenir criteris objectius i ha de ser pràctic. No em semblaria malament donar una segona oportunitat, però tampoc em sembla terriblement injust que només en tinguis una. Algun dia hauria de preguntar quina és la ràtio d’aprovats i suspesos a pistes… jo crec que deu ser bastant alta, però no ho podria assegurar.

D’injustícies se’n fan a vegades, de la mateixa manera que nosaltres, en el nostre actuar diari, també fem injustícies amb els altres. Ep, i no només en contra, a vegades a favor. Era just que m’aprovessin la circulació de camió després d’un examen de només 15 minuts (quan el reglament diu que n’ha de durar almenys 45)? Segurament no. I si hagués durat el que tocava potser hauria suspès. Hauria estat just?

Relacionat amb els exàmens, hi ha la qüestió de si s’haurien d’establir uns mínims obligatoris de pràctiques. Crec que ara mateix no n’hi ha. Temps enrere n’hi havia, si suspenies. Crec que quan vaig pujar a examen de cotxe per tercer cop, vaig haver de firmar haver fet unes quantes classes (que realment havia fet). L’altre dia em van explicar a l’autoescola que, a partir de l’1 de juliol, quan se suspengui un examen (crec que de circulació, no sé si també de pistes), hi haurà (a més del temps que ja hi ha d’espera abans de poder tornar a pujar) un mínim de classes obligatòries. No em sembla malament. Com tampoc no em sembla malament que, abans del primer intent, no n’hi hagi: al capdavall, cada persona és diferent, i ja veurem a l’examen si vas preparat o no per aprovar. En el moment que no aproves, queda “demostrat” (amb les excepcions que hi pugui haver) que et falta més formació. Hi pot haver excepcions per tema nervis, falta de confiança, etc. Però no es pot legislar o reglamentar per a cada cas en particular.

Una altra novetat serà la distribució del “cupo“. Actualment, almenys a Sabadell (no sé si varia d’un lloc a un altre), cada professor pot pujar tres alumnes a circulació (tant si són d’un mateix permís com si no ho són). Es veu que ara, a partir de l’1 de juliol, si els alumnes aproven ampliaran el “cupo” del professor, i si suspenen el reduiran. Es veu, pel que m’explicaven, que això es fa perquè hi ha autoescoles que tant els hi fot si l’alumne aprova o suspèn. Seria una manera per involucrar més els professors, o fer-los interessar més, perquè els seus alumnes aprovin.

Em sembla una mica maquiavèlic. Al capdavall, quan un alumne suspèn ha de pagar taxes, que van directament a trànsit, l’autoescola no en veu ni un cèntim. I és decisió de l’alumne fer o no fer més classes. Jo en aquest sentit sóc molt prudent, però sóc l’excepció. Potser hi ha autoescoles que ja els hi va bé tenir els alumnes mesos i mesos. Però em sembla que els hi val més la pena que els hi entrin alumnes nous — al capdavall, els nous s’han de matricular, i aquí l’autoescola sí que hi veu diners.

Un altre dia ja parlarem de les diferents classes de permisos de conduir, que també és un tema interessant.

Manual vs automàtic

Nota: en aquest post parlo només de vehicles de quatre rodes o més, és a dir, aquí no em refereixo en cap moment a les motos.

Recordo quan vaig aprendre a conduir (pel permís de classe B), vaig arribar a odiar el canvi manual, bàsicament per la dificultat de dominar el pedal de l’esquerra. No tant per les calades, que també, sinó sobretot pels canvis de marxes. El vehicle també hi tenia a veure: un dia, de cop i volta (abans d’examinar-me per primer cop) ens el van canviar. Per a millor. Bé, un cop aprovat, vam anar a fer rutes amb la família. Ma mare, que anava darrere, en un moment em va dir: “com es nota cada cop que canvies de marxa”. No surprise. No cal ni dir que em vaig tornar un ferm defensor del canvi automàtic.

D’això aviat farà 12 anys. Segueixo pensant igual? Més aviat he matisat el meu punt de vista. A més, tinc ara l’experiència d’haver fet el permís de classe C amb un vehicle amb caixa manual de 16 marxes i palanca Mercedes Telligent, i estar fent el permís de classe D amb un autobús de transmissió automàtica ZF de 12 marxes, havent fet ja classes de circulació.

El canvi manual, sens dubte, és més exigent, en el sentit que costa més aprendre’n que no pas amb un d’automàtic. Un canvi manual et fa treballar més. Quan un comença a aprendre, i això passa tant amb un cotxe com amb un camió i autobús, és dominar el vehicle. A les primeres pràctiques de circulació vas més pendent del vehicle que no pas de la circulació, i és lògic. Que no se’t cali, que no es passi de velocitat, de revolucions, etc. Fins que tot això no es torna inconscient, no pots prestar la deguda atenció al que passa al voltant del teu vehicle.

Per als permisos amb exàmens de pistes (és a dir, tots menys el B), el canvi manual és un avantatge, perquè facilita el domini del vehicle. Especialment si ja véns amb el B amb canvi manual. Jo ho he notat especialment amb l’autobús. A l’últim examen hi havia uns companys de l’autoescola que s’examinaven de pistes del C, amb un camió amb canvi automàtic, i comentaven més o menys el mateix, que amb l’automàtic se’ls hi parava el vehicle (justament el mateix que em passa a mi amb el bus!), i que amb el manual era millor, especialment (en el cas del camió) perquè tens moltes marxes curtes. Llàstima que la majoria de maniobres es facin marxa enrere. Ara bé, per a circulació, el canvi automàtic és molt més còmode.

El cas del camió (i m’imagino que també el trailer) és especial, degut a la quantitat de marxes que té. Per exemple, el de la meva autoescola en tenia 16, i s’arrancava en quarta llarga. Llavors, quan a l’estacionament volia fer un moviment de rectificació cap endavant, el feia en segona curta. Generalment mai em movia per pistes en quarta, ho feia sempre en segona o tercera. La zona de pistes de Sabadell és petita, més val anar ben a poc a poc per evitar problemes amb d’altres vehicles pesats que estiguin practicant.

Dit això, cal diferenciar entre els vehicles pesats i els “lleugers” (id est, el cotxe). Un cotxe es condueix d’una manera. Busos i camions s’han de conduir d’una altra. Hi ha cotxes i cotxes. Cotxes com, per exemple, l’Opel Tigra que uso jo ara, un cotxe de “fucker”, de “quillo”, de conducció agressiva. Després n’hi ha d’altres, com el Suzuki Gran Vitara, que són “tot el contrari”. Un cotxe es condueix per anar d’un lloc a un altre, i també per a disfrutar, per a passar-s’ho bé, en carreteres de muntanya, etc. Cosa que amb un camió i/o un autobús…

Els vehicles pesats cada cop van més amb canvis automàtics. Els “plaers” que poden donar els canvis manuals no tenen sentit en aquesta mena de vehicles. Els camions són per a portar coses d’un punt a un altre. Els autobusos són per a portar gent d’un punt a un altre. Qui vulgui disfrutar conduint, que agafi un cotxe (o millor encara, una moto). No he portat mai un bus amb canvi manual, ni un camió amb canvi automàtic. En el cas del camió, em pregunto com pot ser portar-lo a poca velocitat, o pujar pendents amb molta càrrega (que és per això que els camions tenen tantes marxes).

Una anotació sobre camions amb canvi manual. A més d’haver de treballar més (pel fet de tenir un pedal més, i haver de seleccionar la marxa), les palanques dels camions són més complexes. En el cas dels cotxes, com a molt, per a posar marxa enrere has de pujar una mica la palanca (cas del Tigra) o baixar-la (cas, si no em falla la memòria, del VW Golf de l’autoescola amb el que vaig fer classes de “repàs” de cotxe). En el cas del camió… bé, les coses són una mica més complexes.

Dit això, penso que es condueix millor el que un està acostumat a conduir. Jo ja estic acostumat al manual. La meva experiència amb el cotxe va ser dolenta perquè (a) era el primer cop que aprenia a conduir, (b) el vehicle segurament no estava en les millors condicions, (c) sóc un “slow learner“. Amb el cas del camió, un cop rectificat els errors del domini de l’embrague (bàsicament, mantenir el taló a terra al controlar la velocitat amb aquest pedal), tot va anar sobre rodes. Ja estic acostumat al canvi manual en un cotxe, tot i que em puteja que el Tigra tingui el punt de fricció tan a baix.

Ja vaig explicar, amb les classes de circulació de camió, què tal és això de portar 16 marxes. Bé, la meitat no es fan servir, ja que mai vaig tenir necessitat de sortir en una marxa “inferior” (més curta) de quarta llarga. Cinquena curta no servia per a res. Amb això ja hem eliminat vuit marxes (justament la meitat). Llavors, portant deu tonelades, les marxes curtes (vull dir, 6a curta, 7a curta, 8a curta) no són realment necessàries. Sí és cert que hi ha algunes carreteres que sembla que estiguin fetes expressament per a setena curta. Bàsicament les secundàries amb certs revolts. Sisena curta pot ser bona per anar per ciutat (igual que setena curta), ja que es té més control sobre la velocitat (és més fàcil evitar que el camió corri més del que vols). El mateix amb la vuitena curta i les carreteres convencionals

Havent dit tot això, penso que la pregunta sobre “què és millor, manual o automàtic” no té resposta, especialment en un cotxe. En un camió o autobús potser sí podem decantar-nos per l’automàtic (hi ha caixes automàtiques de camions que tenen modes especials per a maniobrar), però el cas d’un cotxe és diferent. Per a aprendre’n pot ser més interessant començar amb un automàtic i després passar al manual.

No cal ni dir, tampoc, que la tecnologia del canvi automàtic hi influeix molt: no és el mateix un variador continu que un convertidor de parell que una DSG.

Potser algun dia provo algun cotxe amb canvi automàtic i llavors completo aquest post. In the meantime… em quedo amb el manual.

Dietari, dissetena part

Quina llarga espera.

No va ser possible aprovar pistes d’autobús a la primera (22 de febrer). Tampoc a la segona (6 de març). Seria “capaç” de fer-ho pitjor que amb el camió? Doncs a punt he estat.

Ja vaig explicar a l’última entrada com d’escarmentat vaig quedar després de suspendre per segon cop, i que el profe va tenir la feliç idea de fer-me circular. Doncs bé, la resta de classes han seguit la mateixa tònica (potser n’hi va haver alguna que no vam sortir, però diria que no, diria que en totes, poca o molta estona, hem circulat): una estona de maniobres (generalment al final) i una de circulació (generalment al principi, d’uns 40-50 minuts).

Vaig dir que no tenia data d’examen. Un dia, l’altre profe, un divendres crec que va ser, em va dir que no llencés més diners fent pràctiques, que la destresa ja la tinc, el que passa és que he d’intentar dominar els nervis i confiar més en mi mateix. Ara que hi penso, em sembla que aquest dia no vam circular.

Ara no recordo quin dia va ser que la classe va anar força bé. Va ser un dia després de circular. Això em va animar a preguntar a l’autoescola quines dates d’examen hi havia. A l’abril, els dies 9 i 23. Però el 23 és el primer dimarts de Pasqua (vull dir, dimarts de la primera setmana de Pasqua).

Només a un organisme com trànsit se li acudiria posar un examen en tal dia. Després que els alumnes hagin estat com una setmana sense haver agafat el vehicle (ja sigui moto o tràiler, és igual). Si no m’examino ni el 9 ni el 23 ja ens n’anem a maig… renegant interiorment, dic de pujar el dia 9. Alegria a la meva autoescola, i també a la del bus.

Anem planificant pràctiques, l’última el dia 8. Fem una mitja hora de maniobres i després un petit passeig. El profe (que no és l’habitual, que ha sortit a circular amb el camió) em diu que circulo bastant bé. He fet la classe a les 10 (havia demanat mig dia de vacances), i al tornar passo per la farmàcia. Em recomanen unes pastilles de valeriana. Abans de dormir me’n prenc dues.

Arriba el dia 9. Em llevo a les 6 i em prenc dues pastilles més. Surto de casa amb molt de temps, i arribo molt d’hora a les pistes, cap a les 7 i 10 o algo així (sorprenentment hi ha poc trànsit). Veig com col·loquen el bus a la cua (aquest cop és el primer!). El dia anterior el profe m’havia dit que pujàvem dos a examen. Va arribant gent. Veig que s’examina un noi que havia vist el dia anterior, i hauria jurat que era el seu primer dia de camió. Segur que haurà aprovat, la sort premia els temeraris i castiga els prudents. Un d’una altra autoescola es presenta allà en pantalons curts. Encara no són les vuit del matí.

Jo hauria preferit examinar-me primer, però gentil i cavallerós deixo que l’altra noia que s’examini sigui la primera. Em sembla que va tant o més nerviosa que jo. Diria que és el seu primer cop. A més de nosaltres dos de bus, n’hi ha 5 de camió (rígid, s’entén).

Bé, comencen els exàmens. No tinc estómac per, mentre m’espero, veure com fan les maniobres. La valeriana està fent efecte? Molt relativament. Com que el nostre bus és el primer, no tarda gaire en acabar. La noia no té sort i suspèn a la segona maniobra, com em va passar a mi el segon cop. El profe porta el bus a la cua, ell baixa i jo em quedo allà. Estic nerviós, i a l’anar avançant desplaço el vehicle lleugerament cap a l’esquerra. Els vehicles del costat han de vigilar per no picar-me el mirall de l’esquerra. Ho rectifico quan puc. Veig que un noi s’examina amb el camió de la meva autoescola. El veig estacionar. Després sabré que ha aprovat.

Ja em toca. Poc a poc vaig fent la maniobra. Sembla que ja tinc les rodes al seu lloc. Veig que estic deixant la de davant fora, giro lleugerament a la dreta. Durant dos o tres segons tinc la sensació que el bus se m’ha parat. Bé, acabo la maniobra, tement el pitjor: que l’examinadora em digui que se m’ha parat el vehicle i “vuelva usted mañana“. Per cert, diria que li entrego el paper d’examen i el DNI abans de començar. Anyway, ve, mira no sé què i em diu que em posi darrere el bus que tinc davant per al següent exercici.

Jo hauria jurat que se m’havia parat el bus, però l’examinadora era fora i ho haurà vist millor que jo.

L’examinador de la següent maniobra s’aproxima i li entrego DNI i full d’examen. Em diu que em col·loqui. Ho faig, i miro pel mirall si em dóna el senyal de procedir. Així és. Vaig tirant enrere, giro quan ho crec oportú. Penso que se’m tancarà el vehicle i trepitjaré la línia interior, per la qual desfaig mooolt lleugerament el gir per tornar-lo a fer. Decideixo no mirar més pel mirall de l’esquerra i passo a mirar el de la dreta. Sé que arriba un moment en què sembla que trepitges la línia de fora, però és un efecte òptic.

Arriba un moment crucial: redreçar el bus. Aquí em poso nerviós i juraria que he trepitjat la lína de l’esquerra. Dic “no”, i instintivament corregeixo la situació. Acabo la maniobra, “hasta el rabo todo es toro“. Novament, em temo el pitjor. S’apropa l’examinador i em diu: “has fet els dos exercicis, ha anat bé”. I em diu que ja puc deixar el vehicle on hi hagi el profe.

Esbufego i em sembla que ploraré. Al final no ho faig. Veig el profe, em va indicant per deixar el bus, i li explico com ha anat. Jo no les tinc totes. No estic segur de si he aprovat. No ha pronunciat les paraules màgiques “apto“, “aprobado“. Tampoc me les van pronunciar pel camió, però allà va quedar molt clar que l’examinador donava per bona l’última maniobra.

Com que estic insegur, em dirigeixo a un altre professor, que em diu que ara només puc esperar que l’endemà surtin els resultats a la web de la DGT. El profe em diu que confiï que he aprovat. Des de la seva autoescola em diuen el mateix.

A la tarda passo per la meva, a pagar la resta de la matrícula i dues classes, que ja han de ser passat festes. Assumim que hauré aprovat.

Dimecres dia 10. A la feina, obro la web de la DGT. Fins les 12 i molt pocs minuts no surten les notes.

Apte.

Dietari, setzena part

La sort no està a favor meu.

Dimecres, 27 de febrer. Crec que ahir (és a dir, dimarts dia 26, però no me’n recordo exactament) em va arribar el nou carnet de conduir. Espero que aviat quedi obsolet. Anyway, em toca avui un altre cop pràctica de de pistes.

Dijous, 28 de febrer. Divendres, 1 de març. Dilluns, 4 de març. Més pràctiques de pistes.

Dimarts, 5 de març. Pràctica de 8 a 9. En menys de 12 hores m’estaré examinant. Porto unes altres bambes i ho faig bastant pitjor. Al cap d’una mitja hora me’n torno al cotxe per posar-me les de sempre. No serveix de gaire. La pitjor pràctica de després del primer examen.

Dimecres, 6 de març. Aquest cop la DGT ens cita a un quart de nou. I aquest cop no sóc l’únic a examinar-me de pistes. A més, hi ha tres exàmens de circulació (després sabré que almenys dos van aprovar, i que l’altre de pistes també). Em trobo amb un parell de cotxes amb remolc que, curiosament, estan col·locats al meu mateix carril. Estrany. Veig també que, avui, fan aparcar els camions a la dreta. M’ho fan a mi i em cago a sobre. Hauria suspès més que segur. Al davant tinc un cotxe amb remolc (l’altre dia hi tenia un trailer, de la Transforma’t); per algun motiu el fet de tenir visibilitat cap endavant em tranquil·litza més.

Bé, arriba el meu torn. Estic una mica més nerviós perquè he de passar tres valles (les dues de l’estacionament i la “meva”), again m’he d’esperar perquè ampliïn l’espai entre els barrots (com que és un bus urbà, la porta de darrere és més gran i han de deixar dos metres entre els pals). Faig la maniobra. Controlo menys el fre, jo asseguraria que se’m para el bus (molt breument) però l’examinador no se n’adona. Paro quan ho considero oportú, poso el fre de mà i obro la porta de darrere. Em donen l’ok i me’n vaig a fer la segona maniobra. L’examinador agafa el full d’examen del parabrises i se li estripa. Després n’hauran de fer un duplicat a mà.

Em col·loco, no gaire bé, per a fer la segona i última maniobra. Aquí em poso nerviós perquè no veig cap examinador, i per tant no veig ningú que m’indiqui que comenci. Al cap d’una mica em fan el senyal. Començo. Bé, no m’he apropat massa cap al bordillo, ni cap a l’exterior. Vaig girant. Arriba el moment de posar el bus recte un altre cop. Pel mirall de la dreta tinc la sensació, el convenciment, que o bé he trepitjat, o bé trepitjaré, la línia exterior. Ja sigui perquè és de matí, o perquè estic nerviós, o perquè estic cabrejat perquè el bus se m’ha parat abans o perquè ahir la pràctica va anar malament, o per tot plegat, el cas és que instintivament tiro la tovallola. El bus surt del carril i de fet ni em mato a acabar del tot la maniobra (a deixar la roda de darrere fora del carril). Al cap d’una mica arriba un examinador i em diu que s’ha sortit del marge. Per la cara que faig deu veure que me n’he adonat perfectament i que ho accepto amb esportivitat. Crec que és el mateix examinador de l’aparcament del meu primer examen de pistes de camió. I en contra de la impressió que em vaig endur llavors, avui és més aviat simpàtic i no dóna cap sensació de brusquedat. Em fa esperar una mica perquè m’han de fer un duplicat del full i firmar-lo. Un cop fet, avanço cap a la zona on les motos fan pràctiques (i que, evidentment, ara no n’hi ha cap), i on m’esperen el profe i l’altre alumne que s’examina. El profe no ho deu haver vist perquè em diu “ara sí, oi?”, però li he de donar la mala notícia. Desitjo sort a l’altre alumne i me’n torno a la feina.

Cap a mig matí truco a l’autoescola. Hi parlo una bona estona. Els hi explico lo de la parada, que l’examinador no s’ha adonat que se m’ha parat el bus, que he suspès a la “L”, etc. Els hi explico també el problema amb el pedal de fre, que té poc recorregut, que em costa regular la velocitat, etc etc. Quedem que a la tarda hi passaré. I que em plantejo canviar de vehicle, en el sentit de fer-ho amb un de canvi manual.

Surto de la feina cap a les 6 i me’n vaig a l’autoescola. Allà hi estic uns 50 minuts, parlant amb la professora que fa de secretària i també una estona amb un profe de cotxe (que té també camió, autobús i tràiler) que s’espera mentre arriba el següent alumne de cotxe. Allà explico més en detall les meves dificultats amb el fre, que amb el camió no tenia problema en regular la velocitat (entre d’altres coses per la quantitat de marxes curtes que té). Plantejo obertament la possibilitat de canviar de vehicle. Ells han fet les seves averiguacions. Com jo ja em suposava, l’autoescola propietària del bus no en té cap amb canvi manual. A banda, les dues persones amb qui ho han consultat han dit que amb canvi manual em serà més difícil, que no m’ajudarà. Jo dic que a mi el tema de les marxes m’és igual, mentre pugui regular la velocitat més fàcilment.

Bé, arribem a la següent decisió, idea del professor que participa al debat: dedicarem una pràctica (d’una hora) a fer exercicis de fre. Si en una hora no aconsegueixo dominar el fre, llavors torno i parlem aviam què fem. A mi la idea em sembla genial. Curiosament, hi ha un “slot” dijous de 8 a 9 del vespre.

Per cert, quedem que de moment no pago els 290,60 € de renovació d’expedient, per si al final hagués de canviar d’autoescola (per canviar de vehicle).

Dijous, 7 de març. Arribo a les pistes sempre amb temps suficient. El profe està fent pistes de camió. Al cap d’una estona em veu i em fa senyes perquè baixi i em posi a l’autobús. Hi ha un cotxe d’una autescola (ara no recordo quina) davant del bus. El profe em diu que em vagi preparant que avui farem circulació.

Perquè estic assegut, que si no…

Un cop el cotxe marxa, sortim a fer un tomb. És ja de nit. 45 minuts conduint el bus. Els altres 15 minuts els dediquem a fer maniobres, que surten una mica millor que de costum. M’explica el profe que li han trucat de l’autoescola (crec que personal de la seva, o no de la meva), sense entrar en detalls de la conversa. El que sí em diu és que li han dit, more or less, que estic bloquejat amb pistes, i que per això li ha semblat bona idea sortir a circular, i que si no hi tinc inconvenient, a partir d’ara anirem combinant pistes i circulació a les pràctiques. Per mi cap problema, sempre i quan això m’ajudi a dominar el fre.

Ah, que què tal es condueix el bus? Doncs a veure, és semblant a un camió, però no tant. Hi ha més visibilitat perquè el vidre frontal és enorme. És més llarg, i per tant una mica més difícil. El control de la velocitat canvia, perquè el canvi de marxes és automàtic, com també és automàtic el retardador, que entra una mica quan li dóna la gana. Això vol dir que frena i accelera bastant diferent del camió. Em diu el profe que com a pràctica de circulació bastant malament, cosa que no em sorprèn. Mantenir-se al carril costa bastant, en alguns llocs corro més del que voldria, i com que a sobre és de nit, la visibilitat és pitjor. En lloc de portar-me a un polígon i circular per allà, fem recorregut de carretera. Ens apropem a la meva feina, fem part del recorregut que jo faig per anar de casa a pistes i de pistes a casa, a prop de Viladecavalls, i com si anéssim a Manresa.

Al profe li comento el meu plantejament del canvi manual, em diu que els busos de les autoescoles tenen almens 16 anys, i que per tant no esperi suavitat. M’explica també que hi ha unes noies que s’han passat del manual a l’automàtic.

Divendres, 8 de març. Surto de la feina i me’n torno a l’autoescola, per explicar què tal va anar ahir. Es queden de pedra quan els hi explico que vam fer circulació. Jo segueixo sense pagar la renovació d’expedient pel senzill motiu que encara no he decidit si segueixo amb el bus amb canvi manual o me’n vaig a un altre. Schedulem una pràctica (i la pago) per dimecres. Quan torno a casa em truquen dient-me que dilluns tenen un altre forat. Dic que sí, que dimarts passaré a pagar la segona classe, ja que no anul·lo la de dimecres.

Una cosa deixo molt clara a l’autoescola, i també al profe de bus quan em pregunta si pujaré a examen el dia 28 (el 18 no puc, ja que al renovar expedient sempre es “perd” la següent data d’examen): no tinc data d’examen. Ho confesso, estic molt escarmentat, i acollonit per quan faci (si és que al final el faig) el tràiler. M’ha quedat molt clar que: (a) maniobrar no se’m dóna gens bé, i (b) que la sort no està a favor meu. Quan els meus instints més profunds em diguin que estic a punt, llavors tornaré a examinar-me. Espero i desitjo que sigui abans de l’estiu, però si és més tard, doncs cap problema. No estic jo per anar pagant taxes a trànsit, que no redunden en benefici meu. Almenys, dels diners que em gasto en pràctiques, sí en trec un benefici. Ja no és qüestió de ser més o menys perfeccionista. És que ja he suspès dos cops. I per cagades meves.

Si al final faig el trailer, no tornaré a cometre el mateix error. Ja pot insistir el profe per activa i per passiva que estic preparant: fins que jo no m’hi vegi absolutament del tot, no pujo a examen.

Dietari, quinzena part

Algun dia aprovaré a la primera?

Dijous, 21 de febrer. Trànsit, per fi, ha tramitat el meu permís de conduir (el que m’enviaran, de classes B, C1 i C). Ara a veure quant tardaran a enviar-me’l. A les 10 del matí faig l’última classe abans de l’examen. Tinc por per si em trobaré merder pel tema de la vaga. Cap problema: molt poc trànsit. Qui sí ha tingut problemes és el professor. No importa, n’hi ha un altre i començo amb ell. Tinc temps de fer tres “eles” abans que arribi el meu professor habitual. Quan torno a casa passo pel Condis a comprar menjar. Sopo bé i me’n vaig al llit d’hora: a les 9 ja hi sóc i a les 10 i 5 apago el llum.

Divendres, 22 de febrer. Arribo a les pistes cap a un quart de vuit. Els vehicles ja estan a la cua. Em trobo que el “meu” bus està cap al final. No m’agrada: això vol dir bastanta estona d’espera fins que em toqui. Molt de temps per a posar-me (encara més) nerviós.

Es fan les vuit, el sol va sortint. El profe em diu que vagi encenent el vehicle. Al cap d’una estona ell ve, comprovem que tot està a punt, em confirma que no té cinturó de seguretat (que tampoc importa, per a l’examen de pistes no cal posar-se’l). Em trobo el meu profe de camió, té un examen de pistes i després dues circulacions (a la tarda sabré que un dels alumnes de circulació ha aprovat i l’altre no, i un d’ells ens l’hem trobat quan amb alguns de la feina hem anat a dinar al Parc Vallès).

L’espera fins que em toca es fa una mica llarga, entre 25 i 30 minuts. A sobre, un trailer obstaculitzava la zona de la parada i m’he hagut d’esperar. Em toca. L’examinadora (a qui ja conec de vista i que va sortir un cop a aquell programa de Televisió de Catalunya) em crida i em fa parar a l’alçada de la valla. Parla pel “pinganillo” i ajusta (de fet, amplia) la separació dels barrots (entre els quals he de deixar la meva porta de darrere). Bé, faig la maniobra. Quan considero que és el moment, paro i deixo posat el fre d’estacionament i obro la porta de darrere. Estic nerviós però content perquè he controlat (al meu parer) molt bé la velocitat del vehicle.

L’examinadora s’apropa, li entrego el DNI i el full d’examen. Em pregunta si he deixat el vehicle degudament estacionat, a la qual cosa responc afirmativament. Em diu que baixi (per quina porta?, per qualsevol). Surto per la de darrere, que ja està oberta. Molt nerviós, comprovo que l’he deixat molt bé, entre els barrots, sense apurar.

Però… la roda de davant.

La puta roda de davant.

Que no ha tapat tota la línia groga. Ho veig i se’m cau el món a sobre. L’examinadora, molt amable, m’explica el que jo ja sé. Que la porta bé, que la roda de davant hauria de cobrir tota la línia, i que per tant no em pot donar l’apte. Òbviament li deixo que m’ho expliqui, tot i que s’ho hauria pogut estalviar en el sentit que sé perfectament què em dirà.

I aquí s’ha acabat l’examen. Pujo a deixar el bus. No sé si perquè encara em duren els nervis o per la decepció, la cama esquerra em tremola. Cap problema, ja que el vehicle és de canvi automàtic. Faig la volta, veig el profe, li faig un senyal dient-li que “no”. Deixo el bus on m’indica, i baixo. Li explico el que ha passat. Bé, ja no tinc res més a fer allà. Me’n vaig al cotxe per anar a la feina. De camí són les dues cames les que em tremolen. Cap perill. Arribo, aparco, i em trobo dos companys del meu antic departament que em diuen mig rient que ja està bé, que ja tinc el cotxe ben aparcat, que no cal que segueixi maniobrant (a mi m’agrada deixar-lo paral·lel a les línies que delimiten l’espai i tant equidistant com sigui possible, per no putejar els veïns). Són gairebé les nou del matí.

Més tard, des de la meva autoescola em pregunten que si vull pujar el dia 6, i quantes pràctiques vull fer. Responc afirmativament a la primera pregunta, sempre i quan pugui fer almenys unes 5 o 6 classes. A la tarda, a les 6, passo a pagar i (entre d’altres coses i schedular les pràctiques) em diuen que des de l’autoescola on faig les classes els hi han preguntat que per què tantes classes (em diuen que el profe diu que el bus el porto bé, i de fet ell sempre m’ha insistit que estic preparat i que puc aprovar, i és cert, avui he tingut mala sort, però hauria pogut aprovar).

Els diners, més val gastar-se’ls practicant i conduint que no engreixant les arques de la DGT a base de taxes. Que per tornar-me a examinar són 100,40 € els que he hagut d’abonar (70 a trànsit i la resta a la Mancomunitat).

En fi, paciència.

Falten camioners

Aquí:

i aquí:

denuncien que falten 15 mil camioners a Espanya. A sobre, al segon vídeo, es diu que obtenir el permís de camioner és car i més difícil que a d’altres països. Començaré per aquí, ja que alguna cosa puc dir al respecte.

I

Que obtenir el permís de classe C (i C+E) no és barat, és ben cert. No oblidem, però, que no tots els diners que paguem van a parar a l’autoescola: la DGT (“Dirección General de Tráfico“) se n’emporta un bon pessic, en taxes i drets d’examen. Per exemple, els drets d’examen de classe C són de 60 € (curiosament, els de classe D són de 70 €, tot i que a pistes els autobusos fan dos exercicis i els camions i trailers en fan tres). Després hi ha les taxes per usar les pistes quan fas l’examen de pistes. Renovar papers costa uns 250 €, en números rodons. Si els has de renovar per examen de pistes, en el cas de Sabadell són 30,40 € extres.

Parlem ara de classes pràctiques. Les del de classe C em costaven 50 € l’hora, que és un preu molt bo. Les d’autobús em costen 72 €. És car? Bé, tinguem en compte que un vehicle industrial és força més car que un cotxe (i ja no diguem que una moto). El bus en què faig pràctiques és de segona mà. De fet, no té ni cinturó per al conductor, ja que quan el fan fabricar no era obligatori (és un bus de línies urbanes). Mantenir aquests vehicles és car, i consumeixen molt de combustible. Per tant, doncs, les pràctiques han de ser “cares” per força. Ni idea de quant cobra un profe d’autoescola, ni que sigui profe de vehicles pesats.

Parlem ara de si és fàcil o difícil. Bé, la teòrica del C i el D no són cap problema. S’han d’estudiar, òbviament, però les vaig trobar més fàcils que la teòrica comuna (la “de cotxe”). De la de trailer (C+E) encara no me n’he examinat, però tinc dos llibres que vaig comprar per internet — i els dos són més prims que la de camió o autobús.

Parlem dels exàmens pràctics. Petit apunt previ: el permís de classe B és l’únic que no té examen de pistes “obligatori”, és a dir, és l’únic en què es permet que les maniobres es facin durant l’examen de circulació (generalment consisteix en una de sola: aparcar). En canvi, en tota la resta, s’han de fer dos exàmens pràctics: un de pistes (maniobres) i un altre de circulació.

En contra del que em pensava, trobo que l’examen de pistes és el més difícil dels dos. Les maniobres del camió ja les he explicat diversos cops. Són fàcils quan ja les saps fer. Quan no… costen. L’examen de pistes, a més, sembla estar concebut com una mena d’escorxador, bàsicament pel temps d’espera entre maniobra i maniobra. Avui he fet l’examen de pistes de bus (després us ho explico); l’estona que estàs al bus esperant que et toqui és una certa forma de tortura. No us podeu imaginar l’alliberament que se sent quan acabes i has aprovat. Ho vaig disfrutar més que no pas quan vaig aprovar circulació. De les pistes d’autobús ja us n’he parlat una mica. De les de trailer no en puc dir res perquè encara no les he fetes.

Personalment, no em sembla malament fer un examen de maniobres previ a les pràctiques de circulació. Penso que el format de l’examen hauria de variar una mica, per evitar que els alumnes es posin (o es puguin posar) tan nerviosos. Dit això, crec que, per la mena de vehicles de què es tracta, és comprensible que s’exigeixi demostrar una certa perícia manejant el vehicle abans de circular en vies obertes al trànsit.

Pel que fa a circulació, doncs és més o menys com el cotxe. L’examen dura més (45 minuts mínim, en teoria), però també és cert que la circulació d’aquests vehicles és més lenta (perquè tenen límits de velocitat més baixos i perquè per ciutat els hi costa més maniobrar i, per tant, han d’anar més a poc a poc). A banda que és normal que se’ls exigeixi més nivell.

I tot això ho diu algú amb poca experiència conduint i que els carnets de pesats li estan costant bastant. La gent que els fa, normalment, són conductors habituals, que els agrada conduir, i que acostumen a tenir uns bons “skills” al volant.

Tema a part és el CAP, el certificat d’aptitud professional. Un invent de la Unió Europea, que costa els seus diners i que s’ha de renovar cada 5 anys. Això sí que em sembla poc apropiat, més que res perquè gran part del temari coincideix amb la teòrica del vehicle (ja sigui camió o autobús). Com si els alumnes no es gastessin prou diners (la qual cosa, insisteixo, no vol dir necessàriament que sigui car).

I també tema a part és l’ADR, les autoritzacions per a transportar mercaderies perilloses. No n’he fet cap, però tinc el llibre de l’ADR bàsic. Molta teoria, com és lògic. Difícilment es podria justificar el fet de no exigir una formació sòlida als conductors que transporten aquesta mena de matèries.

II

No és aquesta l’única causa que explica, o pot explicar, la manca de camioners que denuncien els dos vídeos. Els camioners que apareixen al vídeo expliquen la duresa de la feina. A banda, els sous avui ja no són prou alts com per “compensar” els inconvenients de la professió. Potser també hi ha alguns altres motius. Temps enrere, a “l’època dels meus pares”, estudiar no era cosa comuna, per dos motius principalment: perquè no hi havia massa oportunitats, i perquè es podien guanyar la vida sense passar per la universitat (i fins i tot sense el batxillerat). En canvi, actualment, o almenys des de fa uns quants anys, hi ha una certa pressió per passar per la uni, sembla que si no tens un títol superior ets un “pringat”. La qual cosa fa que molta gent pensi, “per què dedicar-me a una feina dura com és el camió, quan em puc guanyar la vida millor en d’altres professions?”. Penso que la LOGSE potser canvia aquesta situació.

III

Jo no estic fent els carnets per a dedicar-m’hi, ho faig simplement “just for fun”. Potser faig el CAP i m’hi dedico a temps parcial (caps de setmana), però és una possibilitat força llunyana.

És una experiència que us recomano ben sincerament. D’acord, passar pels exàmens és una putada, cert. Però al final val la pena. L’orgull d’haver après a portar-los i haver-ho demostrat als examinadors, i que t’ho reconeguin al permís de conduir. I encara que després no els portis mai, són uns “skills” que has après, que d’una manera o altra posaràs en pràctica quan condueixis, i seràs molt més comprensiu amb els camioners i autobusers i entendràs per què fan el que fan.

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur