Out of time

Som el fruit del passat

Month: febrer, 2017

Posant l’Evangeli en discerniment (és a dir, en dubte)

A aquestes alçades, a mi ja no m’escandalitza res. Potser em cabrejaran. I a vegades ni això. Hi ha notícies que, al mateix temps que em posen de mal humor, em posen també de bon humor. Sí, sé que sembla contradictori, però a vegades em passa. Com, per exemple, una notícia que acabo de veure fa una estona. Creieu-me, no té pèrdua.

I

Es veu que un tal Arturo Sosa Abascal, sacerdot jesuïta, superior general del seu institut religiós, ha concedit una entrevista a un “vaticanista” (algú a qui es considera expert en “temes vaticans”) suís. I resulta que, en aquesta entrevista, el general dels jesuïtes ha dit coses molt… interessants. Anem per parts.

Comença dient que hem de reflexionar “sobre lo que verdaderamente dijo Jesús“, ja que en aquella època “nadie tenía una grabadora para registrar sus palabras“. En això últim, té tota la raó: ningú anava gravant el que deia. I que les paraules de Jesús “hay que ponerlas en contexto“, doncs està descobrint la sopa d’all. I quan un comença dient que cal reflexionar sobre el que “verdaderamente dijo Jesús“, no és precisament perquè cregui que els Evangelis ens transmetin l’ensenyament de Jesús — altrament no caldria anar dient que “nadie tenía una grabadora para registrar sus palabras“. M’explico, oi? Dius una cosa que és veritat (que no tenien gravadora) per posar en dubte que lo que els Evangelis posen en boca de Jesús fos realment (si no les paraules exactes, almenys el seu missatge, contingut, significat) el que va dir.

Tals afirmacions causen certa sorpresa en l’entrevistador. Ens explica el jesuïta que han aparegut molts estudis “que intentan entender exactamente qué quería decir Jesús“, i que això no és relativisme. Al capdavall, “el Evangelio está escrito por seres humanos” (cert), “está aceptado por la Iglesia que, a su vez, está formada por seres humanos” (també cert). Per tant: “es verdad que nadie puede cambiar la palabra de Jesús, pero es necesario saber cuál ha sido“.

Ah cony! És que potser, en realitat, no tenim “ni zorra” de què va dir Jesús! I encara més: potser és que és impossible saber-ho! I encara que ho sapiguéssim, després caldria interpretar-ho, tal com ho reconeix el jesuïta quan l’entrevistador mig insinua de posar en dubte la paraula de Jesús i el jesuïta respon que “[n]o la palabra de Jesús, sino la palabra de Jesús tal como nosotros la hemos interpretado“.

Però seguim, si us plau, perquè ens esperen unes perles preciosíssimes. Perquè quan l’entrevistador li pregunta si és discutible Mt 19, 3-6 (“Pues lo que Dios ha unido, que no lo separe el hombre“), el jesuïta respon així: “No se pone en duda, se pone en discernimiento…“. M’encanta. Quan aquest home (que és el general dels jesuïtes!) doni una ordre a algun “subordinat” (tot i que entre religiosos no s’hauria d’usar aquest vocabulari, però ja m’enteneu), que li contestin dient-li que posen tal ordre en “discerniment”. Perquè al cap i a la fi, com segueix dient el jesuïta, no hi ha obligació de seguir una única interpretació, sinó “de seguir los resultados del discernimiento“.

Ai, el discerniment! És molt important, el discerniment! “Me parece entender que para usted la praxis del discernimiento tiene prioridad sobre la doctrina“, que li pregunten. I ell que respon que sí, “pero la doctrina forma parte del discernimiento. Un verdadero discernimiento no puede prescindir de la doctrina“. (“doctrina”, una paraula que el mateix jesuïta confessa que no li agrada gaire, “lleva consigo la imagen de la dureza de la piedra“).

Ah!, em direu. Ho veus, com no és tan “heretge”? El discerniment no pot prescindir de la doctrina. Ai, fillets! Santa ingenuïtat! “Pero puede llegar a conclusiones distintas a la doctrina“, que li pregunten. “Esto sí, porque la doctrina no sustituye al discernimiento, como tampoco al Espíritu Santo“, que ell respon. (Un es queda amb ganes de preguntar d’on recony surt la doctrina, doncs).

I qui és el que ha de prendre la decisió? “La Iglesia ha confirmado siempre la prioridad de la conciencia personal” (diria que això és fals, però no ho puc assegurar).

II

He començat dient que hi ha notícies que em posen de mal humor, però també de bon humor. Aquesta n’és una. Em posa de mal humor, em cabreja, la manera com aquest home ens vol embaucar. Es deu pensar que els catòlics som idiotes, especialment (sobretot) els laics, els que no som ni sacerdots, ni religiosos, etc. De ben segur que n’hi ha, però no tots. I llegint el que diu aquest home, se li entén tot. La doctrina és per posar-la en una vitrina, admirar-la uns quants segons, i després fer el que et roti. Oh, és que Jesús va dir això, va dir allò… i què cony sap vostè, del que va dir Jesús! És que potser hi era, vostè, quan (se suposa que) ho va dir? Oi que no? Doncs calli.

Clar que, oberta la veda, no cal limitar-se només a les paraules de Jesús sobre el matrimoni i l’adulteri. Jo no hi era quan Jesús ho va dir, però tampoc hi era jo quan (se suposa que) Jesús va dir que benaurats els pobres, que perdonem una i mil vegades, que estimem els enemics, que hem de donar la vida pels altres, que si em peguen a la galta que posi l’altra, etc etc. Oi que m’enteneu?

Anuncis

“Un tal” Francesc

De tant en tant (o sovint) poso notícies al Facebook sobre el papa Francesc. En gairebé tots els casos ningú no reacciona (que jo recordi); però l’últim cop ha estat diferent. Em pregunten “què passa amb el nou Papa? No t’agrada?”. Qualsevol que hagi vist les notícies que he publicat, i els comentaris que n’he fet, sabrà ràpidament la resposta: no, no m’agrada el papa actual. I no, no tinc cap obligació que m’agradi. Al contrari del que alguns es pensen, els catòlics no estem obligats a creure que el papa pixa colònia i que no la caga mai.

Una resposta ràpida a per què no m’agrada el papa podria ser aquesta, que sintetitza molt bé quin és el problema. Una resposta més llarga seria enumerar la quantitat de “malifetes” que ha fet, i la llista seria molt llarga. Estava temptat de comentar-ne unes quantes, però n’hi ha tantes que quasi no sabria ni per on començar. Per tant, prefereixo fer un resum-conclusió de tot plegat.

El papa té una triple funció a l’Església: governar, ensenyar i santificar. Pel que fa la primera, s’està demostrant allò que els que més van de demòcrates i tolerants acaben sent els més dictadors i intransigents. Pel que fa l’ensenyament, no para de dir tonteries i extravagàncies, encenent focs que després els pobres portaveus han d’intentar apagar com poden. La que s’ha armat amb “Amoris Laetitia” (a.k.a. “Confusionis Laetitia”) ha superat tots els rècords, per posar tan sols un exemple. Com si la doctrina i la moral, per a ell, no tinguessin cap mena d’importància. I pel que fa la santificació, només cal dir que, quan era arquebisbe de Buenos Aires, es dedicava a perseguir sacerdots simplement per interessar-se en Summorum Pontificum (un document de Benet XVI ampliant la llibertat per dir missa com es feia abans del Vaticà II). Dubto que, en època moderna, s’hagin fet tantes acusacions d’heretgia i fins i tot de blasfèmia contra un papa.

Tenim un papa que sembla més interessat en complaure el món, els ateus, els agnòstics, i no pas perquè es converteixin al catolicisme, no, i ara!, mentre abofeteja catòlics que volen ser fidels al magisteri de l’Església i viure segons la moral catòlica, i trepitja els amics de la tradició. De debò té clar aquest home quin és el seu paper i la seva missió dins de l’Església?

Queda clar que no tenim el papa que necessitem. Però jo no tinc cap dubte que tenim el papa que ens mereixem. Perquè hem estat molts anys fent el “capullo”, jugant amb les coses de menjar, donant les coses santes als gossos i tirant les perles als porcs (vegeu Mt 7, 6), i ara en paguem les conseqüències. Hem passant anys avergonyint-nos de nosaltres mateixos, de la nostra història i identitat, volent complaure el món en lloc de Déu, demanant perdó per existir, i ara som la riota de tothom. Qui sap si Déu ens ha enviat aquest papa per castigar-nos i/o per fer-nos reaccionar d’una vegada. Si és així, almenys alguna cosa de profit en treurem.

Ser catòlic

La cantidad de sandeces, falsedades y mayúsculas burlas que tenemos que soportar los católicos a todas horas, sobre todo de los partidos de la izquierda y de los sectores sociales más incultos e invertebrados, que por desgracia son mayoritarios, nos recuerdan a nuestras catacumbas fundacionales y más recientemente a las iglesias incendiadas.

No hay partido de izquierdas que se precie que no quiera revisar el concordato, ni marginar de la concertación a las escuelas religiosas. El anticlericalismo es atroz. El bombardeo a la idea de la familia como eje vertebrador de la sociedad es constante.

Salvador Sostres

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur