Ja estava al llit quan vaig sentir soroll al mòbil —el tenia en mode vibració. Miro i veig que per Whatsapp m’ha escrit l’amic de la uni a qui vaig enviar l’article de l’1 d’abril. Ja m’imaginava que em respondria, no m’imaginava que fos tan ràpid, i més estant ell de viatge amb la parella. La veritat és que li ho agraeixo i me n’alegro, perquè són comentaris i arguments que no es poden deixar passar per alt, perquè són bons, més enllà de fins a quin punt hi estic d’acord.
I
Voldria començar amb una reflexió una mica metafísica. Aliança Catalana és un partit polític que té un determinat programa, una determinada ideologia. I que davant del fenomen de la immigració, s’hi posiciona d’una certa manera, i no d’una altra. Fins aquí, sembla que acabo de dir una obvietat. El que ja no és tan obvi és quin és aquest programa polític, quina és la seva ideologia, i com es posicionen davant del fenomen de la immigració. Les coses són com són, però sovint no tenen els efectes segons com són sinó segons com es perceben. I quan es tracta de qüestions polítiques —com també en moltes d’altres— el paper dels mitjans de comunicació és fonamental. Això no obstant, no seré jo qui negui que la qüestió de la immigració és un punt molt important en el programa i ideari d’Aliança Catalana, fins i tot en el cas que es discuteixi que la imatge que els mitjans de comunicació en donen s’ajusti a la realitat del partit —cosa que, almenys de moment, encara no faig.
No copiaré tal qual aquí els missatges sencers que el meu amic em va passar per whatsapp, entre d’altres motius perquè ni tan sols li he demanat permís per a fer-ho. Intentaré, això sí, resumir-los amb la màxima honestedat possible. Accepto un comentari que em fa: que al meu article faig una mica de “poti-poti” de tres qüestions: la identitat nacional, la protecció de la cultura i la immigració. Tornaré a fer-ho aquí, i per dos motius: perquè la cultura és un ingredient important en la identitat nacional, i perquè quan la senyora Orriols ens adverteix dels perills de la immigració ho fa per dues raons: delinqüència i identitat.
Podem dir que la gent que ve a viure a Catalunya ve a buscar una vida millor, sense excepció? Jo crec que no. Estic especialment en contra de dues paraules: “sense excepció”. Hi podria estar d’acord si digués “la majoria”, o “una gran part”. I fins i tot així, em semblaria una generalització. A la vinya del Senyor hi ha de tot, i a la vinya de la immigració també hi ha de tot. Però anem a suposar ara que és el cas d’una gran majoria. Que una persona vingui a Catalunya buscant una vida millor no vol dir que només busqui una vida millor. Pot buscar també d’altres coses. O se la pot fer venir per a aconseguir d’altres coses. I aquí he de recuperar una cita que ja vaig fer l’altre dia:
Fa ja uns quants anys que el doctor Joan Coromines, il·lustre filòleg i catedràtic de la universitat de Chicago, va demostrar empíricament que després de la guerra civil el govern franquista va fomentar l’emigració de la resta de l’Estat cap a Catalunya per a “castellanitzar-la”. Les “cases regionals” es van establir a Catalunya també a aquest efecte. Fins i tot un president de Govern (el senyor Calvo Sotelo), en plena transició, va insistir en la “castellanització”.
Vol dir això que tots i cadascun dels immigrants espanyols que van venir a viure a Catalunya tenien per objectiu (a més a més de viure millor) castellanitzar (i.e., espanyolitzar) Catalunya? Doncs alguns sí i d’altres no. I no sabria dir quin grup és el majoritari. El que és important, aquí, és que aquest col·lectiu fou instrumentalitzat per un poder polític, tant si als immigrants els agradava com si no, tant si n’eren conscients com si no. Hi insisteixo: fou instrumentalitzat, amb o sense el seu consentiment. Amb o sense el seu coneixement. I això també pot passar amb els immigrants que vénen d’altres llocs. I no cal que algú els instrumentalitzi: imagineu-vos què passaria si milers i milers d’europeus (o d’asiàtics!) emigressin en massa al nord d’Àfrica. Ens entenem? No cal que tu, immigrant individual, tinguis o no tinguis una intenció determinada.
II
Faré ara una pausa abans de seguir parlant dels comentaris que em va fer el meu amic. Diu Bernat Dedéu (filòsof que cal llegir sempre, fins i tot quan no s’hi està del tot d’acord) que “els catalans tenim coses extraordinàries com a poble”, però (això ho dic jo i crec que tothom hi estarà d’acord) també en tenim d’altres que no ho són. I, al meu entendre, una d’aquestes coses és que tenim un cert complex de messies, de voler resoldre tots els problemes, entre d’altres coses perquè creiem que tots els problemes tenen solució.
Doncs bé, estic del tot convençut que no és veritat. Al món hi ha problemes que, almenys a curt i mitjà termini, no es poden resoldre. I un d’ells és la immigració, especialment perquè les seves causes (quan és una immigració diguem-ne forçada) no tenen tampoc solució a curt i mitjà termini. Ho sento. La mare d’en Bambi és morta. Algú em dirà: i això vol dir que hem de deixar morir de gana no sé quanta gent perquè als seus països no poden sobreviure? La meva pregunta és: tenim realment la possibilitat d’evitar que tota aquesta quantitat de gent es mori de gana? Sé que és una putada, però hem d’admetre que no podem solucionar tots els problemes que hi ha al món.
Llavors, doncs, què hem de fer, en aquests casos? Només podem gestionar el problema. Per això existeix la diferència entre la immigració legal i la il·legal, perquè els països tenen lleis que regulen l’entrada i l’estada de ciutadans d’altres països —i, fins on jo sé, la senyora Orriols només està en contra de la immigració il·legal, no de la legal. Ja sé que el lema de “papers per a tothom” pot semblar molt bonic, però no ho és —o millor dit, les conseqüències no ho són.
Quina casualitat que avui llegís un article que em va com anell al dit:
Catalunya fa anys i panys que està governada, almenys mentalment, pel progressisme postfranquista que es basa en determinats principis que també han ajudat, de pas, a desmembrar la societat civil catalana. […] L’opinió pública social catalana ha esdevingut majoritàriament un conglomerat que pensa que Catalunya ha de ser una mena d’Open Arms de vocació transversal. Qualsevol causa mereix solidaritat menys la nostra.
L’autor ho diu del finançament, però la cita descriu molt bé el nostre caràcter, la nostra manera de ser com a país. I quan la senyora Orriols reclama que les ajudes públiques siguin primer pels de casa, doncs… pixa contra el vent d’aquesta manera que tenim de ser.
Deixeu-me que torni al concepte de “gestionar el problema”, en aquest cas de la immigració, citant el senyor Alfons Duran-Pich:
Qualsevol que hagi estudiat demografia sap de la importància del volum de la població, de la seva estructura i de l’ajust d’aquesta població a la realitat econòmica. Per això cal instrumentar una clara i precisa política migratòria.
I encara més:
De forma sistemàtica, l’“esquerra” oficial a Catalunya ha practicat el “bonisme” i ha defensat el multiculturalisme, amb totes les seves conseqüències. […] Això ha suposat el xoc entre els valors occidentals de societats lliures i obertes amb uns valors que no accepten, per exemple, la igualtat entre l’home i la dona, la llibertat de credo religiós o la llibertat d’expressió.
Perquè en la més autèntica tradició bonista i somiatruites que tenim els catalans, ens pensem que totes les persones que vénen de fora comparteixen els nostres valors fonamentals —no dic ara la nostra identitat nacional, o idioma, o cultura, etcètera. Parleu amb professors que treballin en instituts “d’alta complexitat” —és a dir, amb molta presència d’immigració— i que us expliquin les seves experiències, el que viuen al seu dia a dia. Ho sé perquè una persona a qui veig almenys un o dos cops per setmana treballa justament en un d’aquests instituts. Potser ens cal, a tots plegats, un cert bany de realitat. I sí, ja sé que no es pot generalitzar. Bé, en realitat sí que es pot, sempre i quan sigui a bé, però mai a malament. A tot arreu hi ha excepcions —com ara potser Manlleu, per posar-ne un exemple— però són això, excepcions, i no es pot fer norma de les excepcions.
III
Arribats a aquest punt, sembla que ja estigui tot dit, oi? Doncs no. Perquè crec que és ara quan arriben, al meu entendre, els millors arguments del meu amic. Aquí hauré de citar, cosa que faré amb la màxima brevetat possible. Em diu:
No podem, de cap manera, exigir al que ve de fora, que per cert “ve a Espanya”, que es barregi i respecti una identitat nacional que no ens creiem ni nosaltres mateixos.
Que la identitat nacional catalana sovint no ens la creiem ni nosaltres, doncs hi estic del tot d’acord. Que això ens treu legitimitat per a exigir, als immigrants, que la respectin i, si es queden a viure aquí, l’arribin a adoptar, ja sigui ells o els seus fills, doncs també hi puc estar d’acord. Ara bé: si la nostra identitat nacional ja es va diluint en gran part per culpa nostra —com em dirà el meu amic una mica més endavant—, cosa que no nego, no cal que accelerem o intensifiquem aquest procés amb immigració que, sovint, ni tan sols vol abraçar “els valors occidentals de societats lliures”, com diria el senyor Duran-Pich.
La identitat nacional es va diluint, però no per culpa dels immigrants […] sinó perquè els catalans ni ens ho creiem, ni ens ho hem cregut mai això de Catalunya com a estat independent.
Completament d’acord excepte si entenem que la immigració està del tot exempta de culpa, almenys tota la immigració —recordeu el que he dit al principi sobre la instrumentalització de la immigració. Ara em ve al cap una anècdota d’una reunió d’un consell al qual assisteixo. Deuria ser a finals del 2017. Algú va mencionar la possibilitat que Catalunya realment s’independitzés, o almenys en va plantejar la hipòtesi. Les rialletes que hi va haver en aquella reunió em van semblar realment fastigoses —i que consti que, en aquella reunió, no hi havia precisament “fachirulos”.
I finalment considera que:
qualsevol projecte polític que es basi en fotre la culpa als altres dels nostres mals és una red flag de manual.
i més encara si aquests “altres” són el col·lectiu musulmà, “diana de tots els prejudicis de la nostra societat”; llavors
estem parlant sense cap mena de dubte d’un projecte clarament, 100%, indiscutiblement racista, i per tant, despreciable, miserable […].
Puc compartir aquesta “tipificació” de “falta”, és a dir, que un projecte que consisteixi en donar la culpa a un col·lectiu d’una altra raça o origen de tots els mals de la nostra societat, tal projecte fa “pudor de socarrim”. És impossible que un determinat col·lectiu, el que sigui, tingui la culpa de tots els mals de la nostra societat, i que sigui culpa exclusivament seva. Que el col·lectiu musulmà sigui diana de tots els prejudicis de la nostra societat, doncs sembla ser que no som els únics.
Però fins i tot acceptant el “tipus delictiu”: es pot demostrar que és justament això el que fa Aliança Catalana? Hi ha opinions per a tots els gustos:
En el discurs polític de Aliança Catalana no hi ha cap traça de racisme, ni de totalitarisme, ni d’autoritarisme. Criminalitzar-los sistemàticament resulta canallesc. Defensen els valors d’una cultura mil·lenària que uns altres intenten de diluir per arribar a la total anihilació.
I aquí cal que tinguem molt present el que deia, cap al principi, del paper dels mitjans de comunicació a l’hora de transmetre el missatge de determinats grups polítics.
IV
Llavors, doncs, qui té raó? El meu amic, al qualificar —i si us plau que em corregeixi si el malinterpreto— de racista el projecte polític d’Aliança Catalana, o bé el senyor Duran-Pich, que no hi troba “cap traça de racisme”?
Doncs aquesta és una pregunta que cadascú haurà de respondre personalment, cas que es plantegi votar-lo pels motius que sigui.
I respondre amb cura, no fos que acabéssim fent el joc a l’enemic.
Out of time 