Els aniversaris del Facebook

by unixzealot

Gràcies al Facebook puc estar enterat de l’aniversari de moltíssima gent, fins i tot alguns dels quals no conec personalment. La qual cosa em brinda, almenys teòricament, l’oportunitat de felicitar un munt de gent. I, al seu torn, ser felicitat per un munt de gent, que evidentment brinda l’oportunitat d’agrair les felicitacions de tots ells.

Siguem sincers i parlem clar: un conyàs. Sí, sí, ja ho sé, que no he de ser un antisocial (no ho sóc, encara que a vegades ho pugui semblar). Hi ha gent que té molta imaginació i per a cadascun dels seus centenars d’amics del Facebook sap trobar les paraules adequades per a felicitar-los — el “Felicitats!” “Gràcies!” és tan genèric que fins i tot un robot ho podria fer.

Ho reconec: jo fa un cert temps que ja no felicito gairebé ningú — al seu torn, quan arriba el meu aniversari, gairebé ningú no em felicito. És que he passat a odiar-vos a tots? Ni de conya. Em recordo de molts de vosaltres quan arriba el vostre aniversari. Però sembla ser llei de vida que el temps esborra les relacions si aquestes no es mantenen de forma presencial. M’explico.

Gent que vaig conèixer quan anava a l’escola: no mantinc relació personal amb cap d’ells. A alguns els tinc al Facebook, però fa potser vint anys que no ens veiem. És motiu això per no felicitar-los? Of course not. Però seguim.

Gent de la uni: a molts els tinc al Facebook. Amb alguns l’únic vincle és que han estat alumnes meus quan jo era profe de pràctiques d’operatius. Mantinc el contacte amb… només un, em sembla. Again, és això motiu per no felicitar-los? Again, of course not. I again, podríem seguir.

Què vull dir? Doncs que moltes relacions, un cop desapareix la “plataforma” que les ha fet néixer, es refreden i passen a ser coneguts i fins i tot tan sols saludats. És una llàstima, però that’s life.

És per això que no felicito els aniversaris? Sí i no. Arribat un punt, em semblava artificial fer-ho. Hi ha persones a qui fa temps que no veig i, tot i així, les felicito. Generalment és perquè han tingut un significat especial de la meva vida. Formadors que he tingut en algunes etapes de la meva vida. Persones que han estat al meu costat quan he estat realment fotut, pel motiu que sigui. Persones amb qui hi ha un vincle especial que fa que, fins i tot després de bastants anys de no veure-les, no em resulti artificial felicitar-les.

I amb això no estic fent diferències o classificacions o categories. En primer lloc, perquè la “vagància” també hi juga el seu paper. I més important que això, perquè no fa que una persona sigui més important que una altra. De fet, a molts dels que no felicito m’agradaria tornar-los a veure, “posar-me al dia” de la seva vida, i que deixés de ser-me artificial felicitar-los. Gràcies al Facebook, almenys, puc seguir una mica de les seves vides, allò que decideixen compartir. De la mateixa manera que aquells que em van conèixer fa molts anys ara poden saber algo de mi, ni que sigui algunes de les coses que m’interessen i comparteixo, com ara el que escric en aquest blog.

De debò espero que ningú se senti ofès per això que he escrit. En tot cas, preneu-vos-ho com un desig a reprendre el contacte.

NB: pot ser simplement que jo sigui un puto gandul que no em doni la gana felicitar la penya, excepte d’aquells que penso que és “indispensable” fer-ho, pel motiu que sigui. Tot pot ser en aquesta vida, i de tot hi ha a la vinya del Senyor.