El meu gatet

by unixzealot

No recordo que, de petit, demanés als meus pares de tenir un animal domèstic (la qual cosa ja vol dir que no en vam tenir mai). Potser algun cop, i de passada… o potser va ser el meu germà? No me’n recordo. Fins fa quatre dies, els animals a mi no em “deien res”. Indiferència gairebé total. Recordo que, fa uns quants anys, se sentia el miolar d’un gat a una església de Reus. A mi allò em va deixar del tot indiferent. En canvi, ara, cada cop que hi penso… pobret… al cel sigui, si hi ha un cel per a gats.

Què ha canviat? Molt senzill: que ara tinc un gat. Una altra anècdota. Recordo quan encara estava a la universitat. Un company comentava, si no em falla la memòria, que havien atropellat el seu gat. Potser no era exactament així, però ara no ve al cas. Va demanar que, si no ens agradaven els animals, que ens abstinguéssim de fer certa mena de comentaris. Jo em vaig abstenir de fer comentaris. Si la situació la visqués ara, la meva reacció seria completament diferent. Penso en el meu gat, i me l’imagino trobar-me’l atropellat…

Dic tot això perquè el passat divendres 29 va fer un any que el meu gat va arribar a casa. De fet, jo no volia un gat. Volia un gos. Havia llegit, mig per casualitat, alguna cosa sobre gossos a internet (més curiosament, el primer cop que vaig plantejar la possibilitat de tenir un animal a casa meva, al propietari del pis, ja que visc de lloguer, era per tenir… un gat… però després vaig canviar d’idea, per tornar-la a canviar després).

Per què un gos? Perquè visc sol, i volia tenir un animal que em fes companyia. Visc sol per “elecció”, i el més probable és que així segueixi sent “per omnia saecula saeculorum”, si em permeteu ser pedant (i exagerat). I pel que jo havia sentit a dir de gats i gossos, tenia clar que només un gos em podia donar el “carinyo” que jo buscava en un animal de companyia.

Vaig parlar amb el veterinari del poble, que justament està gairebé sota casa meva. Li vaig explicar el cas. Tenint en compte les meves circumstàncies, em va recomanar més un gat que un gos. Ho vaig deixar estar. No recordo quan va ser això. Més endavant, em va tornar a venir la idea d’un animal domèstic, i aquest cop ja m’estava bé que fos un gat. Un dimarts, anant a la feina, em vaig trobar la propietària del pis. Li ho vaig explicar. Quina curiositat que, aquell diumenge (que jo no era a casa, sinó a una ermita del poble), havia trucat a la meva porta per si volia una gateta, crec que germana de la que s’havia quedat ella. Li vaig dir que li hauria dit que no, ja que la gateta encara prenia biberó, i òbviament no me la podia endur a la feina per anar-li donant l’aliment cada dues hores.

Així que, aquell dimarts, vaig anar al veterinari, preguntant per si hi havia algun refugi que tingués gats per adoptar (Els meus pares tenien un gat des de maig, em sembla, i l’havien anat a buscar a un refugi que els havia dit un veterinari). Ell no coneixia de cap refugi, però sí d’un matrimoni que tenia gats, i que vivia a un poble del costat. Em va donar el número. Dimecres vaig trucar. I dijous recollia el gat.

Em penedeixo d’alguna cosa? Sí: de no haver-ne tingut un abans. Clar que, llavors, no hauria tingut el meu, el mut. No us amagaré que, a vegades, m’he enfadat molt amb ell. Com quan un dotze d’octubre em va mossegar el cable de la fibra òptica, deixant-me tres dies sense internet (serà que el meu gat és un “rojo-separatista” i no li agrada el dia de la hispanitat?). O com quan, fa cosa d’un mes, va tirar a terra el got amb aigua on s’estava netejant el plomí de la meva estilogràfica preferida, danyant-lo en caure a terra. Sí, aquests són els seus “antecedents penals”, però ni de conya fa que em penedeixi d’haver-lo tingut.

A vegades és pesat, i mossega i fa anar les ungles més del que voldria. Però és molt carinyós. A vegades dorm damunt meu, em llepa els cabells, busca la meva companyia, etc. Jo dic que és un gat amb cert caràcter de gos (i també una mica de porc, tot sigui dit). Jo a vegades l’anomeno “el meu bebé”. De seguida que li fas carícies ronroneja, i és molt sociable amb les persones que vénen a casa (massa i tot: quan vénen els meus pares, se’n va a dormir amb ells, i a mi que em bombin).

No em reca separar-me d’ell quan vaig a la feina, però sí quan l’he de deixar una nit sol. I segurament no tant per ell, que al cap i a la fi en això (entre d’altres coses) es diferencia un gat d’un gos, que el pots deixar sol sense problemes. És més per mi: no m’agrada passar una nit sense ell, encara que no dormi amb mi. D’aquí a poc hauré de passar 5 dies sense ell! Se’m farà etern.

No em molesta gastar-me diners en ell, ni el fet que embruta més la casa (la quantitat de pèl que deixa anar, i això que no el té llarg), estic convençut que “aporta més” del que “gasta”, encara que sigui una manera molt poc apropiada de dir-ho. Potser no sigui del tot el gat adequat per a mi, en el sentit que, sent carinyós com és, passa moltes hores sol, i quan sóc a casa no sempre li puc dedicar tota l’atenció que voldria (he de cuinar, fregar, rentar, etc). Potser el gat dels meus pares m’aniria millor, en el sentit que és molt més independent. Però no el canviaria per a res del món.

Tenint en compte la meva i la seva esperança de vida, des del primer moment vaig ser conscient que, almenys que em passi alguna desgràcia, seré jo qui el veuré morir. Hi penso de tant en tant. Jo aniré creixent, ell també, jo ja seré una mica gran quan ell sigui un ancià, i un dia em dirà adéu. Procuro no pensar-hi massa perquè m’entristeix molt, però m’hi he d’anar preparant. En aquest moment no em plantejo “adormir-lo” a menys que sigui una necessitat absolutament imperiosa. Però d’una manera o d’una altra, em dirà adéu.

La qual cosa vol dir que, aquests anys de vida que tingui, vull que els passi al meu costat, jo al seu costat, fent-nos companyia mútuament, acompanyant-nos quan els moments siguin bons (i de moment ho són) i també quan no ho siguin tant, que sigui tan feliç com pugui, i que, si pugués parlar, donés gràcies d’haver anat a parar a casa meva.

Nota: el nom de “mut” l’hi van donar els seus primers amos, de la casa on va néixer, ja que, segons em van explicar, en comparació amb els seus germans era “mut”, no miolava. Us puc assegurar que ara, de mut, no en té res.

Anuncis