Reforma o ruptura (IV i V)

by unixzealot

IV

Ens queda ja l’última pregunta per respondre: sobre si és desitjable un retorn al missal tridentí. Però aquí també necessito respondre abans una altra pregunta. Ja hem vist que l’autor respon que no, que no és desitjable, a més d’argumentar que, almenys segons ell, no és factible. Ell és partidari del que es coneix com a “reforma de la reforma”, és a dir, reformar el missal de Pau VI. Faré alguns comentaris sobre aquesta teoria, que m’ajudaran a respondre — ja d’una vegada — la pregunta original.

A

A primer cop d’ull, pot semblar atractiva aquesta idea de “reforma de la reforma”, de retocar una mica (o no tan una mica) el missal de Pau VI. Sense entrar a detallar en què consisteix aquesta “reforma de la reforma” (punt important), algun comentari al respecte:

[F]ar from it being, as its proponents ceaselessly claim, easier to foist on a parish than the Traditional Mass, it is harder. The argument is simple: if a priest gets rid of the Altar girls, moves the Altar round to celebrate facing East, and introduces some Latin, in the typical parish Novus Ordo, he will create a civil war in the parish which he will almost certainly lose. If he introduces a Traditional Mass in a new time-slot, he may blot his copy-book with a hostile Dean and Bishop, but he will very probably get away with it in the short and medium term. (In the long term, of course, he may be moved.) This has been confirmed over and over again.

Convindria recordar, aquí, els quatre tipus de feligresos que vam veure a la tercera part. Òbviament, una “reforma de la reforma” alienaria el grup (a), que vol canvis constantment — i no precisament en la línia de Trento —, el grup (b) quedaria insatisfet, com potser també el grup (c) tot i que en un altre motiu, i el grup (d) quedaria satisfet. Com es pot veure, mai plou a gust de tothom.

I fixem-nos que encara no hem detallat en què consisteix aquesta “reforma de la reforma”. En celebrar “ad orientem”, com recomanava fa cosa d’un any el cardenal Robert Sarah? En recitar parts de la missa en llatí? En recuperar l’ofertori del missal tridentí? En recitar el canon en llatí i en veu baixa? Potser fins i tot en recuperar les pregàries lleonines? Cadascú tindrà la seva opinió, la qual cosa no farà més que augmentar el “caos litúrgic” existent: “aviam com fan la missa en aquesta parròquia”. M’explico, oi?

B

Però no es tracta tan sols de motius pràctics, que en el fons són els menys importants. Hi ha motius de fons que desaconsellen aquesta “reforma de la reforma”. Uns són de caràcter litúrgic. Cito un altre cop de la mateixa font:

The problem is that the Novus Ordo has its own ethos, rationale and spirituality. It encapsulates its own distinct understanding of what liturgical participation is. It is to promote this kind of participation that its various texts and ceremonies have been done as they are. If you put it in Latin, ad orientem, and especially if you start having things not currently allowed, like the silent Canon, then you undermine the kind of participation for which the Novus Ordo was designed.

No és aquesta l’única diferència fonamental, essencial, entre els dos ritus, però millor anem pas a pas. El tema de la participació va ser un dels portagonistes en el Vaticà II, en el seu document sobre litúrgia: Sacrosanctum Concilium. No cal ara entrar en detalls — qui els vulgui, que llegeixi el document.

La qüestió és que es volia que els ritus dels sagraments fossin “comprensibles”, perquè el poble hi pugués “participar”. Una participació que s’ha entès en el sentit de “fer coses”: ara ens aixequem, ara seiem (la missa com un “tiovivo”), ara responem al que diu el mossèn, ara una persona va i llegeix una lectura, etc. I pel que fa a la comprensibilitat dels sagraments, la cosa era fàcil: fora el llatí, i tot (bé, tot no, quasi tot) en veu alta.

Problema: que aquestes idees estan basades en un error: que la comunicació és només verbal. I ja fa temps que sabem que molta part de la comunicació és no verbal. Cosa que sembla que ignoraven els creadors del Novus Ordo. Em temo que no era l’única.

Segons l’autor que cito, i estic d’acord amb ell en aquest punt, una “reforma de la reforma” fallarà perquè serà introduir elements pensants des d’un concepte de participació a un ritus que està pensat des d’un concepte diametralment diferent de participació. Ja se sap què passa quan es barregen l’aigua i l’oli.

C

I tampoc no es tracta tan sols de motius litúrgics. Hi ha també motius dogmàtics, teològics, doctrinals. El mateix autor (del llibre, pg 297) cita Benet XVI:

It is only against this background of the effective denial of the authority of Trent, that the bitterness of the struggle against allowing the celebration of Mass according to the 1962 Missal, after the liturgical reform, can be understood.

Sense cap mena de dubte. Però em pregunto si la persona que va escriure aquestes línies (que, per cert, malgrat Summorum Pontificum, no va celebrai mai en públic segons el missal de 1962) era (o és) conscient de tot el que impliquen. Segueix dient el futur Benet XVI (sobre la celebració segons el missal de 1962):

The possibility of so celebrating constitutes the strongest, and thus (for them) the most intolerable contradiction of the opinion of those who believe that the faith in the Eucharist formulated by Trent has lost its value.

“Curiosament”, aquests que pensen que la fe en l’Eucaristia formulada pel Concili de Trento ha perdut el seu valor no posen cap objecció al Novus Ordo. Serà, potser, que pensen que celebrar amb el missal de Pau VI no suposa cap mena de contradicció amb la seva opinió? Serà, potser, que tenen raó?

Clar que això ja ho van dir un parell de cardenals, Alfredo Ottaviani i Antonio Bacci, a finals dels anys seixanta, i els hi van dir de tot — encara ara els hi diuen de tot. “Curiosament”, els primers a rebutjar el Novus Ordo o a manifestar-hi certes reserves (i no ho dic per ells dos) ho van fer per motius… doctrinals.

V

Ja només em queda respondre la pregunta: sóc de l’opinió que cal un “wholesale return to the Old Rite“?

Deia al principi d’aquesta sèrie de posts que, des d’aquell dia que em van parlar (sense citar-ne el nom) de Summorum Pontificum “he pogut aprendre, llegir, madurar i reflexionar”. I arran del que he après, llegit, madurat i reflexionat, penso que sí, que efectivament cal tornar al “Ritus Antic”.

En aquest punt m’agradaria reproduir unes paraules de l’autor del llibre (pg 307) que m’ha servit d'”excusa” per escriure aquests posts:

[P]resent liturgical practice has in fact reinforced a good deal of the anti-God initiatives and false teaching about community. In this way the liturgy itself has exemplified and deepened modern trends that in my view are destructive, not merely of liturgy, but of the Catholic world view itself.

El missal de Pau VI està concebut i dissenyat des d’unes coordenades teològiques, des d’un “univers” diametralment diferent i fins i tot oposat a l’herència que Sant Pius V va recollir i cristal·litzar en el missal promulgat per la seva butlla Quo Primum Tempore, i que alguns dels seus successors han anat retocant i polint al llarg del temps. No és en va que el missal tridentí s’hagi convertit en una bèstia negra pels més ferms partidaris del Vaticà II.

Una reforma de la reforma seria com aplicar tirites i iode a una ferida que està causant una necrosi. El que cal és amputar el membre necrosat, i substituir-lo per un de sa. Se m’objectarà que és difícil, i ho és. Que caldrà temps, i en caldrà. Però crec que arribarà. Al cap i a la fi, les parròquies on se celebra el Novus Ordo es van esllanguint, mentre que els adherents als ritus tridentints van creixent, ni que sigui a poc a poc.

No es tracta de tenir un missal que ens “agradi”, que ens sigui “familiar”, en el qual hi puguem “fer coses”, com ara llegir les lectures o les pregàries dels fidels, portar ofrenes a l’altar, etc. Es tracta d’un missal que respongui a l’autèntica fe de l’Església.

Lex orandi, lex credendi. No es pot canviar l’una sense que automàticament canviï l’altra.

Anuncis