Reforma o ruptura (III)

by unixzealot

III

Dèiem que l’autor es feia dues preguntes: una, sobre si era desitjable retornar al ritus tridentí; l’altra, sobre si era factible fer-ho. També hem dit que, a les dues preguntes, l’autor respon amb un “no” — ell opta per una “reforma de la reforma”.

Contra el que podria semblar lògic, jo prefereixo començar per respondre la segona pregunta, i després passar a la primera.

A

Al cap de poc d’haver donat les seves respostes, l’autor fa una sèrie de reflexions que em sonen una mica a modernisme (pàgina 305):

The Old Rite is no longer central to the mentality of most practicing Catholics today; and in fact, when most contemporary Catholics actually attend an Old Rite Mass for the first time, it appears strange and foreign to them. … the Church has to live in the particular historical epoch in which she finds herself.

Que quan un va, per primer cop, a una missa tridentina li sembli estranya, és la cosa més normal del món, i l’únic que significa és que el missal “tridentí” i el de Pau VI estan a una distància còsmica. I com que ja fa 50 anys del Novus Ordo, costa trobar gent que hagi conegut, personalment de petit, de jove, el “Ritus Antic”. I sí, és cert també el que afirma l’autor una mica després de la cita: que a Amèrica del Nord (i podríem dir el mateix a Europa) no hi ha un desig generalitzat de tornar al ritus tridentí.

Cert, com també és cert que cada cop més gent abandona la fe, que les esglésies es buiden i només queden “iaios”, que s’han hagut de tancar i unificar seminaris, i que els religiosos encara estan “pitjor”.

Convindria fer una mica de memòria sobre com es va implantar el Novus Ordo: per la tècnica del “mando y ordeno“. No, no hi havia cap desig generalitzat, l’any 1965, d’abandonar el missal tridentí — almenys entre els laics, i caldria veure si entre els clergues.

Un últim comentari: que l’Església ha de viure en l’època històrica en què es troba és una “perogrullada”. Però això, senyors meus, no vol dir rendir-s’hi. No vol dir sucumbir a la dictadura del Zeitgeist, com deia Benet XVI fa poc. I els sagraments i els seus ritus no han d’estar sotmesos als vaivens dels gustos i capricis de l’època.

B

There are those who will say that the question of what people want is not the point and that priests ought to have the courage to provide the people with “real Catholic worship”. People who talk this way have no sense of the realities of parish life.

Si els sacerdots no tenen el deure de donar al poble “autèntic culte Catòlic”, em pot explicar algú què cony els hi han de donar? Culte protestant? Culte ateu? I en contra del que aquest bon home es pensa, coneixem abastament les “realitats de la vida parroquial”: un zoo, que és allò en què s’ha convertit l’Església. D’alguna manera, ell mateix ho admet quan enumera, a la pàgina 306, als quatre tipus (per dir-ho d’alguna manera) de feligresos: (a) els que volen una dieta constant de canvi; (b) els que volen el ritus tridentí; (c) aquells pel qual el més important és la comunitat; i (d) els “moderats” (reforma de la reforma?)

Segons l’autor, seria injust que per satisfer el grup (b) s’alienessin els grups (a), (c) i (d). Alguns comentaris: pel que fa al grup (a), cap problema si se’n van. Quan hagin après i entès de què van els sagraments, el culte i la litúrgia, benvinguts seran de nou. Per dir-ho amb una metàfora: no renunciarem a la nostra identitat catòlica simplement per no ferir la sensibilitat dels nostres “germans separats”. M’explico, oi?

Pel que fa el grup (c), em sembla que tampoc han entès de què va tot plegat. El culte diví no és un acte d’auto-satisfacció grupal o comunitària. El culte diví és això: culte a Déu. No a la comunitat. És un punt molt important a tenir en compte, però desgraciadament molt abandonat. Coses que passen després de 50 anys de Novus Ordo… I el grup (d), amb temps i paciència se’ls podria portar al grup (b).

C

Amb això no estic dient, però, que tornar al ritus tridentí sigui bufar i fer ampolles. Ni molt menys. En la situació actual, cap bisbe està en la posició de fer-ho, perquè se li rebelarien els seus sacerdots, seria la riota de la immensa majoria de la resta de bisbes, i des de la Santa Seu el desautoritzarien — començant pel papa actual.

Però què passaria si aquestes ordres no vinguessin d’un bisbe aïllat (o d’una colla de bisbes), sinó directament des de Roma? Primer caldria canviar molt de personal de les congregacions romanes. Després, caldria disciplinar els bisbes, i canviar-ne molts. Pel que fa als sacerdots… amb els de més edat, ni comptar-hi. Amb els més joves, potser s’hi podria fer alguna cosa. I “last but not least“, el poble fidel, crec que ho podrien entendre. Caldrien bones catequesis, paciència, explicar-los què té de dolent el Novus Ordo i el per què del ritus tridentí. Costaria molt, perquè és remar contra corrent, perquè 50 anys de Novus Ordo no han passat en va, i costa renunciar a un ritus en què nosaltres som pràcticament els protagonistes (mossens inclosos), tornar al llatí, etc. Però estic convençut que amb temps, paciència i molta catequesi, es podria fer.

I deixo pel final la primera pregunta: sobre si cal tornar al ritus tridentí.

Anuncis