Reforma o ruptura (II)

by unixzealot

II

A

Fins l’any 1570, a Occident no hi havia hagut un sol missal, únic, per a dir missa. Hi havia diferents missals segons la regió i també segons la família religiosa a la qual es pertanyia. Al segle XVI, però, té lloc la revolució protestant. El Concili de Trento no es va veure amb temps per a uniformitzar el culte catòlic occidental, encarregant aquesta tasca a la Santa Seu. Va ser Sant Pius V qui, al juliol de 1570, va promulgar la butlla Quo Primum Tempore, en la qual (per dir-ho en termes informàtics) s’estandaritzava el missal a l’Església de ritus llatí. De totes maneres, els missals amb, almenys, dos segles d’antiguitat no eren suprimits. Aquell missal no era una invenció personal del papa, sinó que era el resultat d’aplicar algunes esmenes al missal que ja es feia servir a la cúria romana.

A la butlla Quo Primum li van seguir algunes altres, com ara la Cum Sanctissimum de Climent VIII i la Si Quid Est d’Urbà VIII, en què es feien alguns canvis més al missal. Genèricament, el nom de “missal tridentí” s’aplica igualment a tots ells, ja que és el fruit del que va promulgar Sant Pius V per encàrrec del Concili de Trento. Tots aquests missals tenen, publicada en primer lloc, la butlla Quo Primum, fins a arribar al missal de Joan XXIII, de 1962, l’últim que la incorporarà.

Vull dir, amb això, que fer canvis al missal no és, en principi, res dolent. El que pot ser dolent és, en tot cas, la naturalesa del canvi: la motivació, el contingut, etc.

B

Al segle XIX apareix, a França, Prosper Guéranger, restaurador de la vida monàstica a França després de la Revolució Francesa. A més, va ser dels primers a usar el missal romà a França, en una època en què encara s’empraven textos galicans. Se’l considera el pare (o l’avi) del moviment litúrgic, un corrent entre estudiosos de la litúrgia per tal, entre d’altres coses, que les riqueses de la litúrgia arribessin al poble fidel. Al principi tot va anar més o menys bé, i papes com ara Sant Pius X van lloar el moviment litúrgic.

Amb el temps, les coses es van anar torçant. Al principi es tractava d’elevar el poble al nivell de la litúrgia, escrivint llibres sobre la missa i comentaris sobre l’any litúrgic. Clar que tals obres només les llegia una minoria de catòlics — i siguem sincers: avui en dia passa tres quarts del mateix. Llavors, a alguns se’ls va acudir d’actuar directament sobre la litúrgia per a fer-la més “accessible” als fidels. Se’ls va animar a cantar, per exemple, el Kyrie, el Gloria, etc. Després es van publicar missals per a la gent, perquè pugués seguir els textos de la missa, amb traduccions (perquè, of course, la missa seguia sent en llatí). Fins i tot proposaven la “missa dialogada”, en què la gent contestés com es fa avui en dia, ja que fins llavors només l’escolanet contestava.

Fixem-nos que tot això se centra, gairebé exclusivament, en els textos. Es tracta, doncs, que la gent entengui la missa entenent els textos. Es critica que els fidels siguin tan sols “espectadors”. I aquí és quan es comencen a torçar les coses, perquè es cau en el parany de devaluar la litúrgia, a part de centrar-se només en un aspecte de la litúrgia: els textos.

I amb això tenim experiments com ara celebrar la missa de cara al poble (us sona?), de recitar en veu alta les parts de la missa que eren en veu baixa (com ara el canon), d’anar introduint llengua vernàcula en lloc del llatí, simplificar els textos, etc. I, mentrestant, anar eliminant conceptes “indesitjables”, com ara el pecat, la penitència, etc.

Coses, moltes d’aquestes, aprovades pel Vaticà II (o pel mateix concili o durant el post-concili).

C

Afirma l’autor (pàgina 304):

A full-scale return to the rite of 1962 … would fail because such a return would only re-create the situation that many found so inadequate in the middle decades of the last century. … even the developments that are clearly necessary would be difficult to make.

L’autor, però, es cuida molt bé de donar exemples d’aquesta “situació inadequada”, o explicar per què era inadequada. Com que sóc una mica malpensat, em sembla que ja sé per on va. Més complicat és això dels “desenvolupaments” que són “clarament necessaris” — as usual, sense citar-ne exemples—, perquè al final pot ser que acabi arribant allà on diu que no vol arribar.

I amb això, d’alguna manera, hem explicat el per què de la resposta de l’autor a una de les dues preguntes que ens plantejàvem al principi: si és desitjable tornar al ritus “tridentí”. Segons ell no, perquè tornaríem a una situació “that many found so inadequate“. Si no és desitjable, doncs, tampoc cal preguntar-se si és factible. Tot i això, però, en parlarem, perquè hi ha coses interessants a dir al respecte.

Anuncis