Reforma o ruptura (I)

by unixzealot

I

A

L’any 2007, Benet XVI va promulgar un motu proprio (un “decret” fet a iniciativa pròpia) anomenat Summorum Pontificum, en què relaxava les condicions per poder celebrar la Missa amb el missal de 1962. A molts això no els sonarà, però la gent prou gran recordarà que, quan eren joves, la Missa es deia d’una manera molt diferent a com es diu ara. Com que jo he nascut fa relativament poc, tot el que sé d’aquesta manera de dir Missa ho he hagut d’aprendre als llibres i a internet (especialment Youtube, on trobareu vídeos explicant com es fa).

El que sí recordo, però, és com vaig reaccionar quan m’ho van explicar. No recordo del tot a on va ser, ni del tot quan, però recordo perfectament la meva reacció i la d’una altra persona. No va ser ira. Ni tampoc decepció. Va ser despreci. Fàstic. Però el més al·lucinant de tot plegat és que, en aquell moment, no hauria estat capaç d’explicar per què.

D’això han passat deu anys, i en aquest temps he pogut aprendre, llegir, madurar i reflexionar.

B

D’una manera, fins a cert punt semblant, com jo vaig sentir fàstic en aquell moment, d’altres persones han tingut sentiments similars respecte la manera com avui en dia estem acostumats a veure celebrar la Missa. En diferents graus, no han faltat veus que han expressat la seva instatisfacció.

De motius no n’han faltat, i els podríem dividir en dos grans tipus. Els uns, litúrgics. Van bastant en la línia del que diu Benet XVI a Summorum Pontificum. En la línia de preservar una tradició litúrgica, a la qual certes persones s’hi senten atretes ja sigui per motius “estètics”, espirituals, etc. No es tractaria de deslegitimar el Novus Ordo (el “nou ritus” de la Missa, en comparació amb el “tradicional”), sinó simplement que la “missa tridentina” satisfà més aquestes persones a nivell espiritual.

En la mateixa línia d’aquests arguments, d’altres critiquen el Novus Ordo per la seva manca de silenci, recolliment, adoració, reverència, i hi podeu afegir un llarg etcètera.

Els altres, però, argumenten deficiències teològiques en el Novus Ordo, fins al punt de fer-lo il·legítim i, fins i tot, invàlid. Segons ells, doncs, el Novus Ordo no reflecteix la doctrina catòlica sobre l’Eucaristia (i probablement no només sobre l’Eucaristia), és una “missa protestant”, la “missa de Luter” com alguns la qualifiquen.

Probablement els “partidaris” del missal tridentí acostumen a motivar-ho de la primera manera; curiosament, però, els primers “atacs” que va rebre el Novus Ordo van venir per la segona mena de motius — busqueu a Google “Alfredo Ottaviani”.

C

Des d’aquell dia de fa deu anys he llegit bastantes coses sobre el tema, i la meva postura ha canviat molt. Una de les coses que he llegit, i que fa poc rellegia, és un llibre en què l’autor (crític amb el Novus Ordo) explica els elements filosòfics que ens han portat a la situació actual, no només litúrgicament. Per als qui us animeu a llegir el llibre, us aviso que hi ha molta filosofia — no en va, l’autor n’és professor. Certes parts del llibre se’m van fer bastant pesades, i en general la seva lectura demana un esforç — a mi en particular, almenys, ja que els meus coneixements d’història de la filosofia són, per ser generosos, molt escassos, gairebé inexistents.

Rellegint el llibre vaig arribar a una part on l’autor es planteja una qüestió que em va semblar molt interessant: si seria viable, i desitjable, tornar al ritus tridentí de la Missa. A les dues respostes ell respon amb un “no”, sent partidari del que es coneix com a “reforma de la reforma”.

D’això voldria parlar en aquest post.

Anuncis