Dejà-vu

by unixzealot

A finals de maig vaig escriure sobre una notícia que em va sorprendre moltíssim. La societat sacerdotal de Sant Pius X (a.k.a. “els lefebvrians”) estaven en converses amb la Santa Seu per a la seva regularització. Tot això amb un papa que està a les seves antípodes, en tots els aspectes. Acabava dient que, si jo fos ells, no firmaria cap acord, més que res perquè no me’n fiaria. Bé, sembla que tot el sainet (perquè al final ha resultat ser un sainet) ja s’ha acabat. Com? Com sempre.

Sorpresa? Cap ni una. I com era d’esperar, les dificultats no han estat canòniques, sinó doctrinals. Tal com ja va passar amb Benet XVI, als lefebvrians se’ls hi ha posat al davant un document, una “declaració doctrinal”, en la que acceptin (a) la professió de fe de 1998, sota Joan Pau II, (b) explícitament el Vaticà II i el magisteri postconciliar, i (c) la validesa i la legitimitat del Novus Ordo Missae (i de la resta de sagraments). Aquestes condicions, segons sembla, han estat aprovades unànimament per la CDF i pel papa.

Semblava, o almenys s’havia volgut fer semblar, que aquest cop la declaració seria més exigent, i per tant més fàcilment acceptable per als lefebvrians, que si el papa els havia ajudat a Argentina, que si pitos i que si flautes. Al final, però, res de res. Se’ls ha ofert el mateix que ja se’ls va oferir al seu moment i que ja van rebutjar.

Un parell de preguntes. Sabia la Santa Seu que tornarien a rebutjar l’acord? En cas que sí, per què l’han tornat a fer? Jo crec que sabien perfectament que la resposta seria la mateixa. Llavors, doncs, per què fer tota la comèdia? Probablement pel que he comentat abans: que s’havia donat la impressió que aquesta vegada no seria com l’anterior, que ja no es demanaria acceptar tot el Vaticà II, etc. Cosa que, al final, no han fet — és a dir, que aquest cop ha estat com l’anterior. Podríem dir, doncs, que des de la Santa Seu han intentat enredar els lefebvrians? No s’ha de descartar.

En el fons, és el que em temia quan vaig escriure l’altre post, que els enredarien. Només que, en aquell moment, em pensava que l’enredada (o la descoberta de l’enredada) vindria després de firmar l’acord, no abans. Podria ser que, al final, a Roma s’haguessin fet enrere a última hora — ho trobo improbable. Llavors, doncs, per què?

Per una banda, podríem dir que al bisbe Fellay (el “jefe” dels lefebvrians) li han fet la feina bruta. No ha estat ell qui ha rebutjat l’acord (tècnicament sí, però no), sinó simplement que li han posat al davant un paper que ja havia dit abans que no firmaria, perquè en el fons, el que li demanen, és que firmi un paper on, ni que sigui implícitament, reconeix que han estat equivocats des del primer moment, que el que van fer (el que va fer l’arquebisbe Lefebvre, bàsicament) estava mal fet, i que és el “Novus Ordo” qui té tota la raó.

A la Santa Seu s’han quedat tan amples — no hi han perdut res (bé, com a molt un podria citar el fet que el papa els donés llicència per confessar, i alguns detallets més, que ja veurem si es mantenen o es retiren). I els lefebvrians? Podríem dir que tampoc no hi han perdut res? És el que jo em pensava, però… llegiu això. Algunes coses no les sabia, d’altres no les recordava. Si fos malpensat, pensaria que tot plegat ha estat una estratègia vaticana per debilitar la societat de Sant Pius X, probablement aprofitant que (tot i que no n’estic segur) el bisbe Fellay tenia bona fe, o estava desitjós d’arribar a la “regularització”. Hi ha hagut incidents i escàndols, com ara aquells degans a qui va destituir, etc.

No sé com se li ha quedat el cos al bisbe Fellay. Cas d’haver anat de bona fe, de desitjar sincerament la regularització, jo estaria tremendament cabrejat. Em sentiria completament enganyat i estafat, una presa de pèl considerable. I, sens dubte, no em quedaria ni una gota de ganes de tornar a negociar durant la resta de la meva vida. Que per cert, sembla que la majoria de sacerdots de la fraternitat estaven en contra d’arribar a un acord, potser ells es temien que passaria el que ha passat, o que tot seria una presa de pèl. Diuen que al Fellay se li acaba el mandat l’any vinent. No sé si el renovaran o no. Però amb aquesta maniobra, la Santa Seu probablement ha dinamitat qualsevol possibilitat d’entesa durant una bona, llarga temporada. Potser m’equivoco.

* * *

Church Militant publica una notícia sobre el tema i hi ha un parell de cites que voldria comentar. La primera és de Benet XVI:

The Church’s teaching authority cannot be frozen in the year 1962 — this must be quite clear to the society. But some of those who put themselves forward as great defenders of the council also need to be reminded that Vatican Council II embraces the entire doctrinal history of the Church. Anyone who wishes to be obedient to the council has to accept the Faith professed over the centuries and cannot sever the roots from which the tree draws its life.

Per on començar? Difícil. Per dir-ho d’alguna manera, les paraules de Benet XVI són un “driblatge” a la qüestió del Vaticà II: si els lefebvrians no accepten el Vaticà II no és perquè, per ells, l’autoritat de l’Església s’hagi congelat a l’any 1962, sinó perquè no accepten com a certa la segona part de la cita: que el Vaticà II realment estigui en línia amb el Magisteri tradicional de l’Església. Per ells (els lefebvrians) el Vaticà II és una ruptura, i no es pot acceptar “the Faith professed over the centuries” i, al mateix temps, el Vaticà II. Qualsevol negociació estarà condemnada al fracàs mentre aquesta qüestió no es tracti de forma seriosa i honesta.

Segona cita, aquest cop d’un sacerdot de la societat:

We have been living in independence from the Pope and the bishops for a very long time, as if that were normal. We pretend to defend the doctrine, but we all run the risk of establishing a chosen doctrine, abandoning certain dogmas, those that bother us, especially those concerning the primacy of Peter. … Rome is no more than a pilgrimage site, and the Church is a Mystical Body with Jesus Christ for a head, the Holy Ghost for a soul and the “Trads” for members. Our priests can quickly become gurus. Everyone could be a pope with his Denzinger in hand, and every father of every family could be the pope of his family. As for authority … recognized in principle but not admitted in fact as far as the pope is concerned, it risks no longer being recognized at any degree whatsoever. … [Even] families will fall apart. Why obey a father who does not obey the pope, the bishop, the priest?

Un altre cop, això és driblar la qüestió — per cert, aquest sacerdot, si realment pensa això, el que hauria de fer és deixar la societat i anar-se’n amb, per exemple, la Fraternitat Sacerdotal de Sant Pere. Segons ell, “we all run the risk of … abandoning certain dogmas, those that bother us, especially those concerning the primacy of Peter“. Lo que deia: aquest sacerdot hauria de deixar la societat. Apart del primat de Pere, hi ha algun altre dogma que corrin el risc d’abandonar? Aviam si ara resultarà que el Vaticà II és magnífic! (per cert, quins nous dogmes, if any, va proclamar el Vaticà II?) I pel que fa a abandonar el primat de Pere, justament és el que els sedevacantistes els hi retreuen: que molt dir que admeten que Francesc és el papa, però després actuen com si no ho fos. Tres quarts del mateix es pot dir de la resta de la cita.

Advertisements