Sailor Blue Black Permanent Ink

by unixzealot

I

La majoria de tintes d’estilogràfica, per defecte, no són permaments, en el sentit que aplicar aigua (o alcohol, o lleixiu, o amoníac) a sobre d’un text aconseguirà esborrar-lo. La definició no és del tot binària, ja que hi ha tintes que, tot i no ser permanents, sí són bastant resistents a l’acció de l’aigua.

Hi ha una altra sèrie de tintes, anomenades permanents, que no s’esborren quan s’aplica aigua (a vegades fins i tot alcohol, lleixiu o amoníac). No totes les tintes permanents són igual de permanents, o bé només ho són respecte l’aigua.

Fins on jo sé, hi ha tres maneres de fer que una tinta sigui permanent. La “tecnologia” més antiga són les tintes ferrogàliques, que originalment no eren apropiades per a funcionar en estilogràfiques (per no estar basades en aigua i per ser altament corrosives als materials de les plomes). Actualment hi ha tintes ferrogàliques perfectament aptes per les plomes; això sí, requereixen més manteniment (rentar-les més sovint).

Una altra tecnologia són les tintes pigmentades. Consisteix en tenir petites partícules sòlides en suspensió (recordeu que les tintes d’estilogràfica són líquides, basades en aigua, ja que les plomes funcionen pel principi d’acció capil·lar). Aquestes partícules s’adhereixen a la superfície del paper i fan que la tinta sigui permanent. Evidentment, tals partícules han de ser molt petites per no obturar l’estilogràfica. Tot i així, com en el cas de les tintes ferrogàliques, requereixen més manteniment.

Finalment, Noodler’s (un fabricant dels Estats Units) té tintes permanents que, si no m’equivoco, no són ni pigmentades ni ferrogàliques, sinó que utilitza colorants que reaccionen químicament amb la cel·lulosa del paper i això fa que siguin permanents.

II

Sailor té tintes no permanents i també tintes permanents, que (si no m’erro) totes elles són pigmentades. Durant les dues últimes setmanes (aprox) he estat usant, a casa i a la feina, la següent tinta pigmentada de Sailor:

16505

16502

L’he provat en una única ploma, també una Sailor 1911, plomí d’or de 21 K. La capsa del tinter té una forma idèntica al de la resta, però està completament cobert del suposat color de la tinta, a diferència de ser majoritàriament blanc. El tinter és idèntic, només canvia l’etiqueta, també en els colors. El preu sí que canvia, és aproximadament el doble. Pel que he vist, la majoria de tintes pigmentades són bastant més cares.

El color ha estat la gran decepció. Ni de conya es tracta d’un “blue black”. És, simplement, un blau “normal i corrent”, semblant a d’altres blaus de la mateixa casa i d’altres.

És una tinta permanent? Doncs diria que sí, perquè no m’he dedicat a escampar aigua per sobre del paper. De fet, el meu interès no era tant en comprovar si la tinta era realment permanent o no, sinó en comprovar si era “segura” (és a dir, si la ploma s’embussava), el color, i d’altres aspectes.

La tinta és segura? Bàsicament, sí. Rentar la ploma ha estat una mica més difícil, i al plomí s’hi veien unes “incrustacions” de tinta a vora la punta. El que sí he notat és que s’asseca amb més facilitat. Vull dir que, al cap d’uns segons de deixar el plomí a l’aire, quan tornes a escriure té una mica de “hard start”. Això es pot deure al fet que la tinta no és completament líquida, sinó que conté partícules sòlides en suspensió.

Conclusió: segurament no tornaré a usar aquesta tinta. Principalment i en primer lloc, perquè el color no m’agrada. En segon lloc, perquè netejar-la costa més. I, també, perquè no tinc cap necessitat d’usar tinta permanent a casa o a la feina (de manera habitual, almenys).

Tinc d’altres tintes permanents, també de Sailor (la negra i la Storia blau), i també d’altres cases (de Platinum i de Montblanc, i no sé si algua altra), pigmentades, i alguna de ferrogàlica. Seguiré provant.

Anuncis