Sonora bufetada

by unixzealot

Llavors molts dels seus deixebles, després de sentir-lo, van dir: “Aquestes paraules són dures. Qui és capaç d’acceptar-les?” — Jn 6, 60.

Francis has built his popularity at the expense of the church he leads. Those who wish to see a stronger church may have to wait for a different kind of pope. Instead of trying to soften the church’s teaching, such a man would need to speak of the way hard disciplines can lead to freedom. Confronting a hostile age with the strange claims of Catholic faith may not be popular, but over time it may prove more effective. Even Christ was met with the jeers of the crowd.

I

Fa uns anys, Albert Om va ser el convidat (en el programa El Convidat, de Televisió de Catalunya) del bisbe Xavier Novell, d’Urgell. En un moment del programa, l’Albert diu:

“Aquests anys he tingut la sort d’anar de convidat a casa de mossèn Ballarín, que em sembla que és un mossèn de la seva diòcesi, no, [el bisbe respon que sí], he tingut la sort també d’anar al monestir de Sant Benet, amb la Teresa Forcades, també amb la Victòria Molins, al raval. Quan la gent ha vist aquests programes, m’he trobat llavors gent pel carrer que em deia: ‘Si hi hagués més capellans com en Ballarín, si hi hagués més monges com la Teresa Forcades, les esglésies estarien plenes'”.

No és l’Albert Om l’única persona que sent dir aquesta mena de coses. Podríem dir que és “vox populi”. Entre agnòstics i ateus (i, també, entre un gran nombre de catòlics, ni que sigui de nom) és moneda corrent, per dir-ho d’alguna manera. l’Església s’ha de modernitzar, diuen. No només en les seves estructures “de poder” (incloent la “disciplina”), sinó també en la doctrina. Cal acceptar el matrimoni homosexual, les relacions prematrimonials, els anticonceptius, l’ordenació sacerdotal (i també episcopal, of course!) de les dones, el celibat sacerdotal, etc. Potser en el passat aquestes doctrines podien tenir sentit i fins i tot ser bones, però resulta que s’han quedat “antiquades”.

Aquí hi ha dues qüestions. Una, si realment l’Església ha de canviar certs punts de la seva doctrina i praxi, independentment de si això és popular o no. L’altra, si fer aquests canvis (per posar-se més en línia amb els temps actuals) realment atraurà gent a les esglésies (i, podem suposar, a la praxi religiosa). Personalment, penso que la resposta a les dues preguntes és una i la mateixa: “no”. Però és la segona qüestió la que voldria tractar aquí.

II

Ningú no podrà negar que el papa actual, Francesc (per algun motiu que se m’escapa, rebutja ser anomenat Francesc I… a Juan Carlos I tothom li deia així, Juan Carlos I, igual que a Joan Pau I), està molt ben vist pels no catòlics. No per tots, evidentment, però la seva popularitat és més alta que la dels dos immediats predecessors seus, Benet XVI i Joan Pau II. I no pas per unes poques dècimes.

Aquesta popularitat, però, s’ha traduït en més gent apropant-se a l’Església, i amb esglésies més plenes? Segons el The New York Times, no ha estat aquest el cas, almenys als Estats Units. Òbviament, el món és molt més gran. Cadascú pot pensar si ell mateix se sent més predisposat a anar a l’església o a ser catòlic, i si en el seu entorn (familiars, amics, coneguts i saludats) hi ha hagut gent que s’hagi apropat a l’Església. Per la meva part, jo no he percebut cap canvi en el meu entorn.

Assumint que, efectivament, aquesta és la situació — és a dir, que “l’efecte Francesc” no s’ha produït, en el sentit que la (relativament) alta popularitat del papa no s’ha traduït en un apropament significatiu de persones a l’Església —, què la pot explicar? Al cap i a la fi, l’Església porta uns 50 anys modernitzant-se (des de finals del Vaticà II, el 8 de desembre de 1965), i els resultats no són precisament encoratjadors.

No només no s’ha produït aquest “efecte Francesc” fora de l’Església, sinó que al seu propi interior, els vents bufen en un altre sentit. Com deia a principis d’any un article del “The Catholic Herald”, “[t]here are not enough highly commited young liberal Catholics to replace the older generation“. Ho il·lustra amb dues anècdotes: una conferència titulada “Can Francis change the Church’s approach to sexuality?” en què dels 125 assistents són, majoritàriament, persones de 60, 70 i 80 anys; una primera missa d’un jove sacerdot, que es presenta vestit de sotana al “pica-pica” posterior — no es tractava pas d’un sacerdot tradicionalista, que quedi clar). A les nostres latituds, sembla que els seminaris més tradicionalistes (“conservadors”) són els que atrauen més joventut…

Novament, per què? Una primera resposta podria ser que encara falta temps. Caldria esperar que l’Església la governin bisbes nombrats pel papa actual, i sacerdots en sintonia amb la seva línia. Encara que molts no s’ho creguin, el poder del papa és, a la pràctica, molt limitat. Fins i tot el dels bisbes ho és.

Penso que hi ha una resposta més profunda. Ho explicaré amb una anècdota que vaig sentir per internet. Un sacerdot arriba a una classe de primària o secundària i explica què és ser sacerdot, etc, que al cap i a la fi ell (el sacerdot) és com ells (els nens). Un alumbe aixeca la mà i pregunta: “si vostè és com nosaltres, perquè nosaltres hauríem de voler ser com vostè?”.

Al capdavall, la reforma i modernització de l’Església que molts volen va en aquesta línia: secularització, desacralització, horitzontalitat, no parlar del cel, de l’infern i el pecat, parlar en canvi de la justícia social, de la pobresa, dels mals que assolen el món, etc. Com a mi m’agrada dir: convertir l’Església en una ONG. Fixeu-vos, sinó, en quina mena de persones cita l’Albert Om al bisbe Novell: mossèn Ballarín (conegut no pas per les seves posicions teològiques o doctrinals, sinó per ser allò que en castellà en diuen “campechano”), Teresa Forcades (coneguda per les seves posicions sobre alguns assumptes mèdics, per haver-se involucrat políticament — per cert, fa temps que no sento parlar d’ella…) i Victòria Molins (coneguda també per la seva acció al Raval). No estem parlant pas de persones que ens parlin de dogma i moral (en el sentit tradicional de la paraula), en alguns casos fins i tot es tracta de persones que qüestionen el Magisteri de l’Església…

III

La resposta profunda, la que crec que ho explica, és una paraula: identitat. Per dir-ho ras i curt, l’Església porta 50 anys avergonyint-se de la seva identitat. Per molts sembla que el primer papa després de Sant Pere fos Joan XXIII. De tots els seus predecessors, quan se’n parla, se’n parla de la mateixa manera que de l’Edat Mitjana: com una etapa fosca, salvatge, negra i tenebrosa. Llegiu-vos els documents oficials de l’Església, ja siguin publicats per la Santa Seu o per les diòcesis: rara vegada se cita algo que sigui anterior als anys 60 — Bíblia a banda, of course. Apropeu-vos a l’església més a prop de casa i pregunteu al mossèn pel Concili de Trento (1545–1563) o el Vaticà I (1869–1870). El més probable és que faci una ganyota de fàstic.

És extremadament difícil ser atractiu si t’avergonyeixes de tu mateix, del teu passat (i això no vol dir no ser autocrític), i exhibeixes unes ganes tremendes de fer (quasi) el que sigui per caure bé. Si després de 50 anys d’aggiornamento (posar-se al dia) estem com estem… potser que ens ho fem mirar.

Això deu explicar, ni que sigui en part, per què els joves que s’apropen a l’Església ho fan als moviments considerats més “conservadors”: hi troben persones segures de la seva identitat, amb conviccions (que seran més o menys populars, però de les quals no s’avergonyeixen i que saben defensar), en línia amb la Tradició de l’Església i que no pretenen (re-)inventar la sopa d’all.

IV

La cita amb què obria aquest article és una sonora bufetada a l’actual Papa, una bufetada que deuen haver sentit fins i tot a la Lluna. L’acusa, ni més ni menys, que construir la seva popularitat a expenses de l’Església que lidera. Se la mereix? En part, penso que sí. Potser no és exactament la seva intenció. Però un papa ha de mesurar molt el que diu, perquè les seves paraules (especialment en l’època en què vivim) arriben a tots els racons del món i tothom se les mira amb lupa. Ja no és l’època de Benet XIV (un papa, per cert, força popular entre els “intel·lectuals” de l’època), que podia fer conya del papat sense que passés pràcticament res — perquè pràcticament ningú no se n’enterava.

No és, però, la bufetada el que voldria destacar de la cita, sinó les dues frases finals:

Confronting a hostile age with the strange claims of Catholic faith may not be popular, but over time it may prove more effective. Even Christ was met with the jeers of the crowd.

Anuncis