Quatre frases

by unixzealot

“…de mentalitat molt tradicional que xoca amb la personalitat de les tres parròquies, de línia progressista i treball social”.

“…en una zona obrera, influïda pel magisteri del Concili Vaticà II, amb un treball social, i això topa amb rectors formats a Toledo, amb una ideologia molt conservadora i una religiositat devocionària”.

“…xocarien molt amb la imatge de prelat social que vol donar l’arquebisbe, que va arribar a Barcelona amb la imatge de ser un home molt proper al missatge social del Papa Francesc”.

“…tindran raó els qui advertien sobre la formació castellana del prelat, molt allunyada de la pròpia de l’Església catalana”.

Són quatre frases tretes d’una notícia apareguda a Nació Digital. La segona i la tercera són citacions fetes pel periodista, la primera i la quarta són directament del periodista. No puc negar pas que tot això no em sorprèn pas gens.

Una de les xacres que viu actualment l’Església és la politització del seu llenguatge. Hi ha clergues progressistes i clergues conservadors (a vegades també anomenats “tradicionals” o “tradicionalistes”, tot i que aquest últim terme és diferent). Si ets conservador, seràs poc “catalanista”, i al revés: clergue progressista, clergue catalanista. Tot el que se surti d’aquestes caselles provoca perplexitat i és vist com a incoherent, anormal.

Llegint les frases, a més a més, hi veig una cosa que ja fa temps que vaig descobrir: que molta gent (em refereixo a gent que s’identifica com a catòlica, no tan sols ateus i agnòstics) es pensen que l’Església és poca cosa més (o exactament res més) que una ONG. El bon sacerdot és el que “ajuda la gent”, fa caritat, etc. És (gairebé l’únic) sacerdot acceptat pels qui no creuen. I, sovint, fins i tot per molts catòlics. Al cap i a la fi, l’infern no existeix (o, si existeix, està completament buit, i així seguirà fins al dia del judici final), i el cel ja ho veurem. Ens entenem, oi?

És la mena de coses que passen quan un no entén què és l’Església, ni quina és la seva missió. És lògic. Si un es pensa que una clau anglesa serveix per rentar-se les dents, és normal que els resultats no siguin satisfactoris.

Entenguem-nos: l’oposició entre “mentalitat tradicional” i “missatge social” o “treball social” és més falsa que un duro de fusta. És, simplement, una cortina de fum aixecada pels que ignoren (i fins i tot voldrien fer desaparèixer) tot allò de l’Església que és… religió. Que és espiritualitat, que és dogma, que són sagraments, que és escatologia. Ens entenem, oi? Per això “això topa amb rectors formats a Toledo” que, a banda de tenir una ideologia “molt conservaodra”, tenen també una “religiositat devocionària”.

De debò que m’agradaria saber per què, avui en dia, sembla que calgui ser heretge (i quasi agnòstic) per dedicar-se a l’atenció als més necessitats. No em consta que això fos així en època pre-conciliar. Ja no diguem a l’època més propera al Concili de Trento. Quines coses que s’han de veure…

M’estalvio comentar això de la zona obrera “influïda pel magisteri del Concili Vaticà II”. Millor mantinc un silenci caritatiu.

Pobre arquebisbe! Mira que voler “anar de progre” i, al mateix temps, voler posar mossens “carques”! Clar que, als que el critiquen, no se’ls ha acudit que es pot ser proper al missatge social del Papa i, al mateix temps, creure en tots els dogmes i la doctrina que l’Església ensenya.

I si l’última afirmació és certa, llavors potser haurem d’admetre que l’Església catalana, de catòlica, amb prou feines el nom. La qual cosa explicaria per què els bisbes vénen d’on vénen… i no vénen d’on no vénen.

Anuncis