La missa és avorrida

by unixzealot

I què?

Per casualitat em trobo aquest vídeo:

Em recorda una cosa que em va dir un amic meu, que la missa era un pal. No recordo exactament les seves paraules, però venien a dir això. Em recorda també la meva pròpia experiència de fa uns quants anys: sí, la missa era molt avorrida. Especialment després de les pregàries dels fidels i fins al pare nostre, en què el sacerdot comença a parlar, a parlar, i a parlar.

Del tot comprensible. Si un no entén la missa, si no sap el que és, és inevitable que la trobi avorrida. Normal. Anem als llocs o per obligació (i que passi quan abans millor) o per entretenir-nos. I la missa, sens dubte, no és un entreteniment. Qui busqui entretenir-se, hi ha molts altres llocs. I ja s’hi pot escarrassar l’Església, que mai no ho farà millor que, posem per cas, els circs i les discoteques. Faltaria més.

Per això l’entrevistador diu: “I’ve studied it. I’ve read what every part of it means. Not a lot of people do that. It’s hard often to find the right sources“. Hi estic d’acord: poquíssima gent ho fa, i no sempre és fàcil trobar les explicacions. Tot i que, amb internet, cada cop és (o hauria de ser) més fàcil. Una cosa que es pot fer és comprar un missal (no el missal que fa servir el sacerdot a l’altar, que costa uns 125 € més o menys, i no sé si te l’arribarien a vendre, sinó un missal festiu, per la gent, que en català n’hi ha per menys de 30 €), i anar-lo seguint durant la missa. També, de tant en tant, llegir trossos de la missa, per mirar d’entendre’ls.

Des del punt de vista teològic, hi ha alguns aspectes del vídeo (del que diu el jove franciscà) que m’han cridat l’atenció. A veure, directament no nega el que el Concili de Trento va anomenar transubstanciació, és a dir, que realment les espècies eucarístiques (pa i vi) deixin de ser pa i vi per passar a ser el Cos i la Sang de Crist (segueixen sent pa i vi únicament en aparença). Però posa molt, molt d’èmfasi en la presència de Crist també en la gent que va a missa (“Teologia de l’assemblea”, que diria l’amic Anthony Cekada). I bé, que digui que Crist també és present en la gent que va a missa, doncs no és incorrecte sempre i quan es distingeixi de la presència de Crist al pa i al vi consagrat.

Un altre aspecte important a destacar és el rol que atorga al sacerdot. Sí, ell és qui celebra, però… no ho fa sol. Ell “lidera”. Again, teologia de l’assemblea. Respira molt d’antropocentrisme, del tot comprensible en el Novus Ordo. Normal, doncs, que l’entrevistador li pregunti “[w]hat are you doing to make sure you’re not a boring priest?“. Aquesta pregunta (a la qual, per cert, qualsevol resposta és estúpida) diu molt més del que sembla. En primer lloc, perquè ja assumeix, ni que sigui implícitament, que la missa ha de ser un entretemiment (otherwise, quin sentit té preguntar què fas per no ser un sacerdot avorrit, quan estem parlant de si la missa és avorrida?). En segon lloc, acusa (ni que sigui inconscientment) el Novus Ordo d’exigir, dels sacerdots, que siguin “showmans”. Molt relacionat amb el primer punt, de fet. Però és que és així. Quina diferència amb la “missa tridentina”. Allà el sacerdot ho tenia molt fàcil: en primer lloc, perquè la gent no el veia (estava “d’esquena al poble”), i en segon lloc perquè les rúbriques (instruccions) del missal li deien exactament tot el que havia de fer, i com ho havia de fer.

Encara que sembli el contrari, hi ha coses en aquest vídeo que estan molt bé. Per exemple, que la gent no ha d’anar a missa esperant que l’entretingui (encara que l’última pregunta, com ja he comentat, sembla que digui que sí). Per exemple, dient a la gent que s’ha de “preparar” una mica, com ara arribant amb temps, llegint les lectures abans, meditant-les durant la setmana, etc. Dit això, hi ha d’altres coses que grinyolen. I són preocupants.

Anuncis