El llibre més important

by unixzealot

Fa poc temps vaig comprar un llibret titulat Tothom és sagristà, que jo esperava que em prepararia justament per a ser sagristà. No és que m’hagin fet sagristà, però algun cop m’ha tocat fer una feina semblant, i pot ser que, en un futur, em torni a tocar. No sé si l’autor del llibre és clergue o laic, religiós o seglar, etc. Però sí sembla que és algú que té un coneixement prou important pel que fa la litúrgia.

En aquest llibre hi ha un capítol dedicat als llibres (i als papers). En aquest capítol, l’autor afirma el següent (pàgina 40):

El llibre més important de tots els que es fan servir a la celebració és, sens dubte, el leccionari. És el llibre que centra la “primera taula” de la celebració, la taula de la Paraula. Mentre que la segona taula, la de l’Eucaristia, no està centrada per cap llibre, sinó pel pa i el vi.

A mi, el que més em va sorprendre de la cita és el “sens dubte”. Perquè jo, “sens dubte”, hauria dit que el llibre més important és el missal: sense ell, no hi ha sagrament. Algú em dirà que les paraules de la consagració estan a la Bíblia (no sé si també al leccionari). A aquest algú li recordo que consagrar una espècie sense l’altra o les dues fora de l’Eucaristia és nefas, és a dir, terminantment prohibit, un sacrilegi (canon 927). I per a celebrar l’Eucaristia fa falta el missal.

Podria entendre que es digués que la Bíblia és més important que el Missal. Al cap i a la fi, la Bíblia està inspirada, i el Missal no. Correcte. Però l’autor n o ha dit la Bíblia, ha dit el leccionari. El leccionari conté les lectures que es fan servir durant l’Eucaristia. No és una còpia de la Bíblia. És un llibre subordinat a la celebració eucarística. I si es fa servir, és perquè és més còmode que fer servir la Bíblia. Ara que hi penso: si no m’erro, amb el Missal tridentí no calia leccionari, ja que totes les lectures estaven al missal.

Segons l’autor, la “primera taula” de la celebració està centrada en el leccionari, mentre que la “segona taula” no la centra cap llibre sinó el pa i el vi. Aquest sembla ser l’argument per donar la primacia al leccionari vers el missal — com si els dos llibres estiguessin en guerra! Deixarem de banda que no parli d’altar. Jo hauria dit que tota la celebració eucarística se centra en el pa i el vi, que es convertiran vertaderament en el cos i en la sang de Jesucrist. Entenc que un parli de “dues taules”, per prendre consciència del lloc que ocupen les lectures bíbliques durant l’Eucaristia. Però el sagrament no consisteix en aquestes lectures — consisteix en el canvi de substància que experimenten el pa i el vi.

En el fons, la polèmica és del tot estèril. Però una afirmació tal (la de la cita del principi) em fa pensar en la teologia que hi ha al darrere. La qual cosa donaria no per a un altre article, sinó per a molts més articles. D’altres ho han fet per mi, i molt millor del que jo ho podria fer.

Anuncis