Amb o sense ajuda de Podemos

by unixzealot

La sobirania de forma seriosa.

Es veu que Carme Forcadell, l’encara presidenta de l’ANC, deia que “una victòria de Podemos facilitaria la negociació per a la independència”. Un parell de dies més tard, es publicava la notícia segons la qual Podemos ha tret, del seu programa, el respecte al “dret a decidir”. La qual cosa em fa pensar en una cosa que diu Pablo Iglesias en una entrevista que publica avui (diumenge) el diari ARA: “Quan Podemos [Podem a l’original] va néixer, teníem una frescor difícil de mantenir quan de sobre et veus en la situació de poder guanyar eleccions i governar”. Lògic: és pràcticament impossible guanyar eleccions a Espanya dient que estàs a favor que Catalunya pugui decidir separar-se d’Espanya. Nihil novo sub sole. Val la pena llegir la resta de l’entrevista, perquè hi ha algunes perles.

És cert que Pablo Iglesias té alguns “massatges” per al “sobiranisme”, com per exemple quan diu que “el sobiranisme a Catalunya ha obert espais democràtics molt importants”. Fins i tot reconeix que “[é]s obvi que a Barcelona, València i Mallorca es parla la mateixa llengua” (mira que com ho sentin els seus al País Valencià!).

Però no ens deixéssim enganyar. Parlant d’Ada Colau, diu que “ha sigut molt clara defensant el dret a decidir, sobre totes les qüestions”. Vet-ho aquí: sobre totes les qüestions. Si vols amagar un arbre, el millor lloc és el bosc. Si vols amagar el “dret a decidir” (estúpid eufemisme d’autodeterminació, que és una paraula que tots enteníem i que no es prestava a manipulacions o canvis de significat), amaga’l entre molts altres “drets a decidir”. Però no s’acaba aquí la perla: “defensar el sobiranisme és defensar les institucions que fan possible la sobirania”. Quan he llegit aquesta frase, he volgut pensar que el líder de Podemos no pensava en l’exèrcit, que acostuma a ser la institució que té per missió gairebé exclusiva justament això: defensar la sobirania.

L’entrevistador li pregunta sobre possibles pactes, donant per fet que no pactarien amb CiU. Però i amb ERC? I en la resposta Pablo Iglesias es retrata: “Amb ERC, en qüestions que tinguin a veure amb els drets socials, hi ha més marge”. Jo em pregunto: i les qüestions que no tinguin a veure amb els “drets socials”, què? Segueix dient l’entrevistat: “Si estan pels dcrets socials i per la sobirania de forma seriosa, que és que hi hagi hospitals i escoles públiques, potser ens podem entendre”.

Ha quedat prou clar, oi? Un paio que ve de la universitat, del món de les ciències polítiques, quan diu això sap molt bé el que diu. La sobirania “de forma seriosa” és “que hi hagi hospitals i escoles públiques”. Evidentment Pablo Iglesias sap que això no és sobirania (sigui seriosa o no seriosa). Això, en tot cas, és “estat del benestar”. Sobirania vol dir, bàsicament i essencialment, poder. No tenir ningú per sobre. Aquest és el criteri per parlar d’estats sobirans, independentment de si tenen més o menys (o gens) hospitals i escoles públiques. Aquí ve la trampa de Podemos: distreure el personal de la independència posant-los al davant la pastanaga dels “drets socials”. Oblidant, de forma completament interessada, que sense sobirania, sense poder, no pots fer res.

No és aquesta l’única maniobra de distracció. L’entrevistador li diu a Pablo Iglesias que a Cameron li ha anat de meravella permetent el referèndum escocès (paraules textuals). A la qual cosa el líder de Podemos respon així:

“Els que ens acusen de limitar el dret a decidir saben que jurídicament no és viable i que al final de tot això hi ha una negociació de competències entre les elits catalanes i les espanyoles. I això no té res a veure amb el dret a decidir, té a veure amb una pràctica de les elits catalanes, històricament oposades a les classes populars. Ho vam veure amb Cambó i ho tornem a veure amb Mas i el pujolisme dels comptes a Andorra negociant amb els dels comptes a Suïssa”.

No es pot tenir més mala llet. Però se li ha de reconèixer a Pablo Iglesias que almenys és astut. Reconeix, i amb tota la raó del món, que el PP ha estat una fàbrica d’independentistes. Ja he dit vàries vegades que PP i PSOE són iguals pel que fa als objectius, però amb mètodes una mica diferents. Els de Podemos són encara més sibilins, i per tant més perillosos.

Que les elits catalanes hagin estat històricament oposades a les classes populars és com dir que els rics catalans hagin estat històricament oposats als pobres catalans. I on aquí dic “catalans”, hi podeu posar pràcticament qualsevol nacionalitat. Again, nihil novo sub sole. En el fons, és una altra manera, molt més filldeputesca, de dir que això de la independència ho volen els rics catalans per a seguir sent rics, a costa dels pobres catalans, que sortirien perjudicats amb la independència. El que vol Pablo Iglesias és evitar la independència a través d’enfrontar els propis catalans entre ells (i no pas per si hi estan a favor o en contra).

Tot això lliga molt amb la resposta que dóna quan se li pregunta si autoritzaria un referèndum sobre la independència de Catalunya, cas que fos president espanyol. La resposta és de manual: li agradaria, però ves tu quina llàstima que la legalitat no ho permet (“això no depèn del president del govern espanyol”). I contra qui dispara? Contra la Constitució, el “cadenat del 78”, que s’ha d’obrir i això només es pot fer amb un “procés constituent” (per cert, no es deixa així aquell moviment de la monja Teresa Forcades?). Molta atenció:

“Alguns diuen que això és escudar-se en la legalitat, però no queda cap altra opció. Tots els dirigents independentistes saben que la independència no és viable en termes unilaterals. La història dels últims 150 anys revela que els canvis polítics que s’han produït a Catalunya i Espanya han tingut expressions simultànies. Em pregunten què penso del referèndum d’Escòcia i dic que em sembla molt bé, però la Cambra dels Comuns i el govern britànic ho poden decidir, mentre que elgovern espanyol, no. M’agradaria que Catalunya no se n’anés d’Espanya. I entenc que el seu futur l’han de decidir els catalans, però en el marc d’un procés constituent”.

Heu vist la màgia? És admirable. Deixarem de banda si la independència és o no viable en termes unilaterals, i què ha passat en els últims 150 anys. Em vull centrar en aquesta idea de “procés constituent”. La primera pregunta que se li ha de fer és: qui farà aquest procés constituent? Catalunya sola, al marge d’Espanya? Dubto que Pablo Iglesias pensi en això, ja que això implicaria un poder equivalent a independitzar-se: un procés constituent acaba amb una Constitució, per a la qual cosa primer has de ser sobirà; si realment creu que Catalunya pot fer un procés constituent al marge d’Espanya, és que creu que Catalunya ja és independent. Evidentment, no és aquesta la seva idea.

Només queda una alternativa: que Pablo Iglesias diu que els catalans han de decidir el seu futur en el marc d’un procés constituent espanyol. Que ve a ser un cert sinònim de dir que Espanya necessita una nova Constitució, i que en el procés de fer-la, es debatria el futur dels catalans. Per tant, Pablo Iglesias fa trampa quan diu que entén que el futur dels catalans l’han de decidir els catalans, ja que el fet d’afegir “en el marc d’un procés constituent” (que ja hem vist que és espanyol i no català) fa que vulgui dir que els catalans hem de decidir el nostre futur d’acord amb la voluntat dels espanyols (dins dels quals, oh generositat, ens hi inclou).

Senyors meus, “para este viaje no hacían falta alforjas“. Perquè acabem d’arribar al mateix lloc on estàvem: que els catalans ja ens vam autodeterminar quan vam votar la Constitució. Si algú es pensa que, en un hipotètic “procés constituent”, Espanya acceptarà que Catalunya pugui decidir separar-se’n, és que està borratxo, fumat i drogat. Amb o sense l’ajuda de Podemos.

Anuncis