La vergonya de la llei de l’avortament

by unixzealot

Com tothom ja sap, Alberto-Ruiz Gallardón va dimitir com a ministre de Justícia perquè Rajoy va anunciar, públicament, que retirava el projecte de llei de l’avortament. Pràcticament tot el país ha aplaudit amb les mans, amb les orelles i amb tot el que ha pogut. Jo no sé si era bon o mal ministre —pel que sembla, pèssim: és difícil posar-se en contra tot el sector judicial (no parlo ara, evidentment, del tema de l’avortament, sinó de coses com ara les taxes judicials), per posar un exemple. En el tema de l’avortament, però, penso que el PP l’ha cagat estrepitosament. I no era tan difícil fer-ho bé.

I

La primera llei de l’avortament es va aprovar, a Espanya, l’any 1985 (deixant de banda les de l’època republicana, que van tenir una vida molt curta). Una llei que va gaudir d’un ampli suport parlamentari, i que despenalitzava l’avortament en tres supòsits (risc greu, físic o psíquic, per a la salut de la mare; violació; i malformacions). Els terminis eren de 12 setmanes en cas de violació, 22 setmanes per a malformacions i en qualsevol moment en el cas de risc per ala salut. En el cas de practicar un avortament no despenalitzat, es preveien penes tant per a la mare com per a qui practiqués l’avortament. Es va presentar un recurs al tribunal constitucional contra la llei, que es va desestimar —és a dir, el TC va declarar que la llei era constitucional.

L’any 2010 el govern de Zaparero, i sense que ningú li ho demanés, va reformar la llei. Amb aquesta llei, l’avortament era lliure durant les primeres 14 setmanes. Fins a la setmana 22 es podia avortar en cas de greu risc per a la salut de la mare o del fetus. I a partir de llavors, només en cas d’anomalies o malformacions o malaltia greu i incurable en el fetus.

Per a les últimes eleccions espanyoles, el PP va incloure, al seu programa electoral, la promesa de derogar la llei del 2010 i tornar a la del 1985. De fet, el que pretenia fer Gallardón no era exactament això, sinó fer una nova llei que fos molt semblant a la del 1985. I la que li ha caigut a sobre ha estat de campionat.

Penso que, més enllà dels mèrits de l’ex-ministre o de la llei, a ell l’han fet servir de paper per eixugar-se el cul. Ja té collons que l’única (pràcticament) promesa electoral que hagin volgut complir fos, justament, la que més polseguera havia d’aixecar — cosa ben fàcil de preveure, per altra banda. Però el més escandalós de tot és que després es digui, com s’ha dit en algun lloc, que un 80% del PP hi estava en contra. En contra d’una mesura que van incloure al seu programa electoral.

Meine Damen und Herren: nosaltres ja ho sabíem, i ara el PP ens ho confirma: els programes electorals serveixen, exactament, per a eixugar-nos el cul.

He dit que no era tan difícil fer-ho bé. Vull dir que, si el PP simplement hagués derogat la llei de Zapatero per restablir la del 1985, no hi hauria hagut motiu per tant d’escàndol: al cap i a la fi, era una llei que no portava problemes, quasi tothom l’acceptava i no hi havia cap “clamor social o popular” perquè Zaparero fes la seva. (Ara bé, segur que també s’hauria armat grossa…)

II

Dit això, voldria aprofitar per entrar una mica, ni que només sigui una mica, en el tema de l’avortament. Penso que és un debat que està bastant desenfocat, i al mateix temps que és una batalla perduda. M’explico.

Dono per fet que ningú mataria, “a sang freda”, un nadó acabat de néixer. Bé. Posem per cas, però, un nadó greument malalt, o amb una malformació molt greu. Imagineu-vos que us diuen que tindrà una vida, per dir-ho en plata, de merda. O que viurà molt pocs anys. Què feu? Potser algú diria (ni que no s’atrevís a fer-ho en veu alta) que, bé, mira, doncs… ja us ho podeu imaginar, oi? Ara bé, estareu d’acord amb mi que serien molt pocs els que acceptarien sacrificar el nadó? Bé. Seguim.

La pregunta és: el que molt pocs s’atrevirien a fer a un nadó recent nascut, quants s’atrevirien a fer-ho a un fetus que encara no ha nascut? Ep, no cal posar gaire temps de diferència: imagineu-vos la mare al quiròfan, el nadó recent nascut que hem posat d’exemple encara no ha nascut, imagineu-vos que tireu el rellotge unes quantes hores enrere. El diagnòstic és el mateix. Bé, la pregunta també és la mateixa: avorteu, o no avorteu? Segurament que els partidaris del sí augmenten considerablement. Llei (del 2010) en mà, a més a més, no estaríeu cometent cap delicte.

Següent pregunta: per què el que, de ben segur, molt poca gent s’atreviria a fer, molta gent sí faria “tres hores abans”? Sí, puc sentir perfectament la resposta: tres hores abans encara és un fetus, no un nadó.

Al meu entendre, acabem d’arribar a la clau de la qüestió: el fet de néixer o no néixer. A partir de quin moment tenim consciència d’estar matant un ésser humà, per més malalt i deforme que pugui ser. Les feministes partidàries de l’avortament (lliure o quasi lliure) argumenten que tenen dret a decidir sobre el seu propi cos. Ergo no consideren que el fetus sigui un ésser humà, sinó tan sols una altra part del seu cos, com una mà, una cama, etc. D’altres potser consideren que durant les x primeres setmanes així és, però que a partir d’un moment ja no és una simple part del cos, sinó que ja es pot considerar un ésser humà i que, per tant, l’embaràs no es pot interrompre. Probablement alguns diran que cal tenir en compte una sèrie de factors com el risc per a la salut de la mare, o la gravetat de la malatia del nen — o el fet que l’embaràs sigui fruit d’una violació.

Que l’Església catòlica estigui categòricament en contra de l’avortament és una cosa que no hauria de sorprendre, i ni tan sols d’escandalitzar, ningú. Des del moment que es considera que la vida humana comença al mateix moment de la concepció, la conclusió no pot ser cap altra: l’avortament és un assassinat. Fixeu-vos que la postura contrària a l’avortament és la conseqüència de considerar la concepció com l’inici de la vida humana. Les “feministes” que dèiem abans, com que posen l’inici de la vida humana al naixement, lògicament no consideraran pas que l’avortament sigui un assassinat.

Deia que l’avortament és una batalla perduda, en el sentit que, pels motius que siguin, la majoria de la gent considera l’avortament com un dret gairebé essencial. Probablement no s’han plantejat mai la qüestió, bastant científica o moral, depèn de com es miri, de quin és el moment de l’embaràs en el qual podem començar a parlar de vida humana. Simplement, l’avortament és “invisible”, “net”: tu vas a una clínica, potser t’anestesien i tot, i “endavant”. A les primeres setmanes fins i tot hi ha pastilles: amb un gotet d’aigua, i avall! Sense tacar-se de sang, per dir-ho d’alguna manera. Ja no cal preocupar-se tant de fer servir anticonceptius durant les relacions sexuals: si hi ha conseqüències, simplement es fan desaparèixer. I tothom tan tranquil.

No dic que siguin aquestes les úniques (o principals) raons que porten a la gent a estar a favor de l’avortament, però crec que hi tenen bastant a veure. Em recorda aquell anunci anti-pirateria: no robaries, un bolso, un cotxe, una televisió… però sí una pel·lícula simplement baixant-la d’una pàgina de descàrregues, o des d’un torrent. La tecnologia fa que el robatori sigui molt menys visible, i per això tanta gent el considera moralment acceptable.

Per més raó (des del seu plantejament) que tinguin els bisbes en atacar la despenalització de l’avortament, la veritat és que pixen contra el vent. No dic que hagin de callar o claudicar, ni molt menys! Però en aquestes circumstàncies, una oposició frontal (per més legítima que sigui) no acostuma a ser eficaç. Llavors, doncs, què cal fer si s’està en contra de l’avortament? Doncs potser portar el debat a un altre camp, més “asèptic” (en el sentit de menys polèmic i irracional) com per exemple el que apuntava (“a on comença la vida humana?”) i, a partir d’aquí, anar treient conclusions. Si no pots entrar per la porta de davant, prova-ho per la de darrere.

Anuncis