L’emperador del Paral·lel durant la Setmana Tràgica

by unixzealot

El catalanisme burgès portava, però, una gran contradicció interna: volia transformar radicalment Espanya, sense que es produís ni la menor trencadissa material a Catalunya. I aquesta pretensió, naturalment, era utòpica, perquè les transformacions de semblant categoria pressuposen sempre greus sacrificis, sobretot en l’ordre dels interessos, de part dels qui les fan; i, a més, perquè les forces que poden assolir-les, un cop desfermades, no solen quedar-se a mitges ni deturar-se a la mida dels qui les han engegades: o van fins al capdavall o fracassen.

Madrid —vull dir el govern central espanyol— veié clarament el punt flac del catalanisme conservador (dues paraules que no podien anar juntes sense eliminar-se l’una o l’altra), i a la primera basa important que aquest va fer al joc de la política activa, li replicà de seguida jugant la carta d’Alejandro Lerroux, un aventurer de la demagògia republicana, que cercava fortuna. […] Lerroux vingué, doncs, a Catalunya, i especialment a Barcelona, encoratjat de sotamà des de Madrid, a alçar-hi la bandera republicana revolucionària i espanyolista, al front de les masses proletàries, contra el moviment burgès.

A Lerroux, en el fons, li passava exactament el mateix. Ell vivia i volia viure del fantasma de la revolució, però no pas fer-la. L’amenaça que manejava contra la burgesia catalana i, en general, contra l’ordre establert a Espanya era un magnífic espantaocells que la realitat i la sort li havien posat a les mans i li permetia, a ell, d’estar-se confortablement sota la figuera. Però així que la força dels fets […] l’obligava a posar a prova aquell espantall, el seu radicalisme polític, religiós i social, una de dues: o havia ell de recular i fer de sotamà tot el possible perquè quedessin restablerts de pressa l’ordre i la rutina, o el joc revolucionari se li escapava de les mans.

La Setmana Tràgica de Barcelona fou el primer gran avís d’aquell avenir que a tots ens esperava. […] De l’altra banda, els anarquistes de tota mena alçaven les barricades, es batien contra la tropa, calaven foc als convents, assaltaven les botigues —feien el seu fet, com a revolucionaris autèntics—. Però Lerroux, el cabdill del poble, s’havia fos. Era a Madrid o amagat. El seu estat major i els responsables de l’organització republicana també havien desaparegut.

Agustí Calvet “Gaziel”, Tots els camins duen a Roma, Proa, Barcelona 2014, pàgines 427, 428, 429, 430 i 431.

Anuncis