Deia Gaziel

by unixzealot

És un fet senzillament esgarrifós. Hi ha una absoluta bona fe per banda i banda. Perquè —i això és el mal!— el que ens repugna, als uns dels altres, és precisament allò que constitueix el fons més pregon de l’ànima aliena. Quan el català veu que el castellà fa una cosa que a ell el desconcerta o l’indigna, és senyal infal·lible que el castellà actua segons els seus més autèntics impulsos racials. I la contrapartida és igualment exacta. És un desacord sense remei, com el del gat i el gos. Desavinença involuntària, instintiva —que arriba al punt de dalt en la més fonda i pura manfiestació, precisament, de l’ànima humana: la llengua.

No sé pas si vosaltres heu viscut tant com jo entre castellans, més ben dit, entre espanyols no catalans, ni si sentiu per ells i per molts aspectes de la seva vida i de la seva cultura la sincera admiració que jo sento. Ignoro, doncs, si heu pogut adonar-vos de l’horror físic, de l’autèntica repugnància que experimenten ells, al fons del fons (àdhuc si saben ofegar-los amb la més exquisida cortesia), quan senten que parlem català. És una cosa que fa pena, de tan sincera, de tan espontània, de tan monstruosa. I no sols el repugna d’una manera material, sinó que, demés, els ofèn moralment, com una escopinada a la cara; perquè ningú no els traurà del cap que, essent la seva llengua, la castellana, la més bella del món, l’única de ser digna de ser enraonada, la que haurien de parlar tots els homes, si no n’hi hagués d’heretges, nosaltres, germans seus d’Espanya, ens entestem, sols per una baixa rancúnia, a voler parlar-ne una altra de tan fosca i esgarrifosa.

Agustí Calver “Gaziel”, El desconhort, final de l’apartat 18.

Anuncis