La Catalunya vertebrada?

by unixzealot

Els espanyols es reconeixen entre ells clarament com a membres d’una mateixa comunitat molt més que no pas ho fem els catalans.

Fa uns quants dies vaig comentar un article de César Molinas que havia aparegut a “El País”. Com a vegades passa, vaig tenir notícia de tal article gràcies al Facebook: en Xavier Sala i Martín havia publicat, al seu blog, una resposta a l’article, i jo mateix vaig decidir fer-ne un comentari (de l’article del senyor Molinas, no de la resposta d’en Sala i Martín). Buscant a Internet he trobat d’altres articles del senyor Molinas, i alguns em van cridar bastant l’atenció. En un d’ells, publicat a “El País” el 18 de març de 2012 (titulat “¿Existe el problema catalán?”), el senyor Molinas parla d’un llibre escrit l’any 1921, per José Ortega y Gasset, i titulat  “España invertebrada”.

Arran de l’article del senyor Molinas i del citat llibre d’Orteg y Gasset, voldria fer una reflexió sobre el concepte de nació però des d’un enfocament pràctic, tant pel que fa a Espanya com pel que fa a Catalunya.

I

A

Quan s’entren en discussions sobre si Catalunya té dret o no a “separar-se” d’Espanya, a vegades s’entra a discutir sobre el concepte de “nació”. Definir què és una “nació” és com definir què és la llibertat, què és la cultura: podem tenir-ne una idea intuïtiva, més o menys clara, però és extremadament difícil posar-la en negre sobre blanc, és a dir, verbalitzar-la. Podeu escriure, en un paper, què és la llibertat? Podeu explicar què és la cultura? I què és una nació? Seríeu capaços d’explicar què és una nació sense limitar-vos a dir que és un sinònim d’Estat?

César Molinas, en el seu article, assumeix la definició de nació que Ortega y Gasset fa al seu llibre, segons la qual una nació és “un proyecto sugestivo de vida en común”. Segons aquest filòsof, “los grupos que integran un estado … [n]o conviven por estar juntos, sino para hacer juntos algo” (cursiva a l’original). Arriba a dir, fins i tot, que “[n]o es el ayer, el pretérito, el haber tradicional, lo decisivo para que una nación exista”. Més endavant ofereix una altra definició de nació, qualificant-la com “una ingente comunidad de individuos y grupos que cuentan los unos con los otros”.

A la idea orteguiana de nació se li ha de reconèixer un atribut que la diferencia de la pràctica totalitat de les que, fins ara, m’he trobat: i és que, en lloc de mirar cap al passat, mira cap al futur. Afirma clarament que el que és decisiu per a l’existència d’una nació no és el pretèrit, el passat, sinó que seria el futur, ja que els individus i grups que formen un estat (curiós que no parli ara de nació, sinó d’estat) conviuen no per estar junts, sinó per a fer alguna cosa junts.

César Molinas, tot i que assumeix el concepte orteguià de nació, ens n’ofereix una altra definició: parla de la nació com un equilibri entre forces centrífugues i forces centrípetes. Penso que, en aquesta definició, el senyor Molinas l’encerta més que Ortega y Gasset, malgrat que el primer, per voler assumir la idea del segon, vulgui reduir la força centrípeta en el “proyecto sugestivo de vida en común” de què parla Ortega y Gasset. No nego que tal projecte pugui ser una força centrípeta. Però malament rai si és l’única, perquè llavors, quan no hi ha projecte en comú, no hi ha res que cohesioni la nació. Que és el que, segons César Molinas, li ha passat a Espanya. Però no ens avancem.

Comparteixo plenament la idea que, en una nació, hi ha un equilibri de forces que tiren cap enfora (centrífugues) i d’altres que tiren cap endins (centrípetes). Entre aquestes últimes hi ha un passat en comú, un idioma compartit, etc, que configuren una identitat que ens identifica com a membres d’una comunitat, i és el que fa que entre nosaltres ens reconeguem com a compatriotes.

B

Ortega y Gasset decideix començar la seva obra desmuntant algunes idees que considera errònies, i a tal fi posa l’imperi romà com a exemple. Sobre el procés d’incorporació que va realitzar tal imperi, Ortega y Gasset fa dues reflexions molt curioses i alhora interessants: en primer lloc, diu que

“El núcleo inicial, ni se traga los pueblos que va sometiendo, ni anula el carácter de unidades vitales propias que antes tenían.”

I més endavant diu:

“Lleva esta errónea idea a presumir, por ejemplo, que cuando Castilla reduce a unidad española a Aragón, Cataluña y Vasconia, pierden estos pueblos su carácter de pueblos distintos entre sí y del todo que forman.”

Us he de confessar que el primer cop que vaig llegir aquestes paraules em vaig quedar de pedra. Perquè el fet que un espanyol admeti, tal qual, que pel fet de la “reducció a unitat” (tot i que no entenc del tot què vol dir amb això) no es va anul·lar el caràcter de “pueblos distintos entre sí y del todo que forman” de Catalunya, és senzillament impressionant, perquè no acostuma a passar i perquè va en contra del típic concepte espanyol de nació.

Aquí, però, hi ha dues preguntes que caldria que Ortega ens respongués: una, quan entén ell que es va produir aquesta “reducció a unitat”; dues, què vol dir “reduir a unitat”. La meva interpetació és la següent: que els actes d’unificació (per exemple, un matrimoni, o una guerra) són simplement instants temporals, que acostumen a posar punt final a un procés i punt inicial a un altre, però que, per ells mateixos, no transformen la realitat. Per exemple: el matrimoni dels anomenats reis catòlics va posar en marxa una sèrie de processos històrics, però no va canviar, de forma automàtica i instantània, el que eren els regnes els reis dels quals van contraure matrimoni. I que amb el final de la Guerra de Successió del segle XVIII es va posar fi a una manera d’existir de Catalunya i en va començar una altra, però la Catalunya del 10 de setembre de 1714 era essencialment (encara que no jurídicament) la mateixa que la del 12 de setembre del mateix any.

C

César Molinas, al seu article, fa el següent insight històric:

“La historia de una nación es la historia del proceso de integración, mientras el proyecto de futuro se mantiene vigoroso, y también la historia de la desintegración, cuando el proyecto desfallece. Una nación también puede verse como un equilibrio entre fuerzas centrífugas, que siempre permanecen vivas, y la fuerza centrípeta que emana del proyecto integrador. Cuando esta última se debilita, porque el proyecto se agota, las fuerzas centrífugas se manifiestan con todo su potencial.”

Lamento novament que, al parlar de forces centrípetes, el senyor Molinas es limiti a la idea de projecte en comú d’Ortega y Gasset, però aquí el punt important és, tal com ho veig, en parlar de procés d’integració i de desintegració. Mentre les forces centrípetes són superiors a les centrífugues, es manté la cohesió nacional i avança el procés d’integració (en realitat només avança si les forces centrífugues disminueixen), mentre que quan les forces centrípetes disminueixen, llavors avança el procés de desintegració (sempre i quan les forces centrífugues siguin suficientment fortes com per aconseguir-ho).

Sobre aquest procés integrador, Ortega y Gasset fa unes reflexions molt interessants al ponderar en quines dosis raó i força s’han de combinar: “mandar no es simplemente convencer ni simplemente obligar, sino una exquisita mixtura de ambas cosas”, “con sólo la fuerza no se ha hecho nunca cosa que merezca la pena”, “[s]olitaria, la violencia fragua pseudoincorporaciones que duran breven tiempo y fenecen sin dejar rastro histórico apreciable”.

Quines són les forces centrípetes que poden cohesionar una nació? Depèn de cada cas, evidentment. Pot ser un idioma. Pot ser un passat comú — per exemple, un determinat conjunt heterogeni d’individus o grups que lluiten junts contra un opressor comú, se n’alliberen i, a partir de llavors, decideixen “viure plegats” —, pot ser un sentiment religiós, compartir un espai geogràfic… I, efectivament, pot ser la idea de projecte en comú, allò que durant un cert període de la història d’Espanya (no sé si va ser només durant el franquisme) se’n va dir “unidad de destino en lo universal”.

I les forces centrífuges? D’alguna manera, el propi Ortega ens n’apunta una, que podríem qualificar com “inèrcia”, la inèrcia a no deixar-se absorbir o assimilar, menys encara quan el procés d’incorporació s’ha fet al marge (o directament en contra) de la voluntat dels incorporats. Depenent de com es faci aquesta incorporació, les forces centrífugues es veuran augmentades o disminuïdes. Pot ser que, durant un temps, es vegin “apagades” — per exemple, perquè es consideri que la incorporació té més avantatges que inconvenients. Però quan això desapareix (quan els avantatges ja no justifiquen els inconvenients), llavors les antigues forces centrífugues que havien quedat amagades (no havien desaparegut) ressorgeixen amb especial virulència.

Ortega y Gasset apunta (i dispara contra) una força centrífuga en particular: el particularisme. “La esencia del particularismo es que cada grupo deja de sentirse a sí mismo como parte, y en consecuencia deja de compartir los sentimientos de los demás” (en cursiva a l’original). Recuperem ara la segona definició que Ortega y Gasset dóna de nació: “una ingente comunidad de individuos y grupos que cuentan los unos con los otros”.

Ortega distingeix (sinó teòricament almenys sí a la pràctica) entre dues menes de particularismes: el que portaria a Catalunya a deixar de sentir-se part d’Espanya i, per tant, deixar de comptar amb ella i compartir els seus sentiments; i el particularisme de les classes socials, a les quals dedica gran part de la primera part de “España invertebrada”.

II

A

Fins ara hem parlat des d’un pla purament teòric. Evidentment, ni César Molinas ni Ortega y Gasset van escriure el que van escriure simplement per a fer filosofia abstracta. Ambdós han escrit els seus texts en èpoques en què Espanya ha passat per dificultats. Ortega y Gasset va intentar donar resposta al fenomen del “separatisme” basc i català (ja en aquella època, el 1921!). I s’ha de reconèixer que la resposta que va donar va ser certament original.

Ortega y Gasset constata la quantitat de processos d’independència que ha viscut Espanya. Arriba un punt en la història en què el seu domini territorial arriba al seu màxim, i a partir de llavors tot va “cuesta abajo y sin freno”: Flandes, Nàpols, el Milanesat, Amèrica del Sud, Filipines, Cuba i les províncies africanes. I ara, a sobre, Catalunya diu que vol celebrar un referèndum-consulta per veure si s’afegeix a la llista! Què està passant (des de fa tant de temps)?

Segons César Molinas i Ortega y Gasset, el que passa és que ha fallat el projecte en comú, ha faltat un projecte de futur que servís de força centrípeta per a mantenir cohesionada la nació i superar les forces centrífugues. Jo crec que aquesta anàlisi és bastant miop. Jo crec que, en bastants d’aquests casos, el que ha passat és el que el mateix Ortega diu en parlar de l’ús exclusiu de la força com a element de nacionalització: “[s]olitaria, la violencia fragua pseudoincorporaciones que duran breven tiempo y fenecen sin dejar rastro histórico apreciable”. Allò que per les armes es va conquerir, i que només per les armes es va intentar mantenir, per les armes es va perdre. “Y nunca más se supo”, hi afegiria jo.

En la immensa majoria de processos de separació (per cert, ara m’adono que a la llista d’Ortega i de Molinas hi falta Portugal… no ho trobeu curiós?), es tractava de territoris més o menys llunyans. En els casos que analitza Ortega y Gasset, Catalunya i el País Basc, es tracta de territoris “propers”, “enganxats” a Espanya, podríem dir. Molt més fàcil de nacionalitzar-los i assimilar-los, per tant, almenys en teoria.

B

Comencem a arribar al fons de l’assumpte: el joc d’equilibris entre forces centrípetes i forces centrífugues en el procés de construcció d’Espanya com a nació, un país que, segons César Molinas, “como Estado-nación, se quedó a medio cocer”. Que consti que això ho diu ell, no jo.

El procés de construcció espanyol, Ortega y Gasset el qualifica com una “empresa” essencialment castellana: “[N]ada hay tan conmovedor como reconstruir el proceso incorporativo que Castilla impone a la periferia peninsular. Desde un principio se advierte que Castilla sabe mandar”; “Sólo en Aragón existía, como en Castilla, sensibilidad internacional, pero contrarrestada por el defecto más opuesto a esa virtud: una feroz suspicacia rural aquejaba Aragón, un irreductible apego a sus peculiaridades étnicas y tradicionales”; i finalment, la cirereta del pastís: “Porque no se le dé vueltas: España es una cosa hecha por Castilla, y hay razones para ir sospechando que, en general, sólo cabezas castellanas tienen órganos adecuados para percibir el gran problema de la España integral”. No us quadra, això, amb allò de “reduir a unitat”?

L’any passat, un senyor anomenat Joan Fonollosa va escriure un llibret titulat “Espanya explicada als catalans”. En aquest llibre s’hi troben moltes claus importantíssimes per a entendre tot un seguit de coses que els catalans no entenem (o no volem entendre). Algunes d’aquestes claus ens serveixen molt bé per a l’anàlisi que intento fer aquí:

“Per a Espanya, Espanya és eterna, immanent. Miren el mapa de la Península i hi veuen un designi diví, un mandat imperatiu que, incomprensiblement, encara no s’ha pogut consolidar. Portugal és una anomalia, i Catalunya un obstacle.” — Pàgines 12–13.

“Per això les idees federals, confederals o simplement autonòmiques no troben ressò a Espanya, més enllà d’acceptacions interessades en moments de debilitat: Castella mai no ha entès el sistema, que resulta totalment estrany a la seva mentalitat i a la seva tradició. Això es reflecteix avui en dia cara endins (la primera cosa que se’ls ocorre contra la crisi és la recentralització) però també cara enfora: ficada sisplau per força en una estructura confederal com és la UE, sovint els socis europeus es queixen del tracte poc lleial d’Espanya: i és que mai no han acabat d’entendre com funciona això dels tractes entre iguals: o es domina (i aleshores es mana, sense més) o s’és dominat (i aleshores cal rebel·lar-se) però això de negociar i pactar els cau molt lluny.” — Pàgines 71–72.

Per això pot sortir Esperanza Aguirre i dir, sense que se li caigui la cara de vergonya, que Espanya és una nació amb tres mil anys (tal qual) d’història. I per això ara, en l’època del màrketing i la publicitat, en què es pot arribar a vendre un submarí al desert, no hi ha, des d’Espanya, cap “oferta”, cap “tercera via”. Perquè del que es tracta és de dominar. I a qui es domina no cal fer-li cap oferta perquè se senti estimat, o per atraure-se’l. L’únic que s’ha de fer és, simplement, manar. Encara que ara, d’això, se’n digui “sobirania”.

Aquesta dialèctica del domini deixa del tot al marge algunes de les pròpies afirmacions orteguianes, que ja he reproduït anteriorment: “mandar no es simplemente convencer ni simplemente obligar, sino una exquisita mixtura de ambas cosas”. Pel que fa a Catalunya, d’esforç de convicció a penes n’hi ha hagut.

C

Parlem ara de particularismes:

“Para mí esto no ofrece duda: cuando una sociedad se consume víctima del particularismo, puede siempre afirmarse que el primero en mostrarse particularista fue precisamente el Poder central. Y esto es lo que ha pasado en España.

Castilla ha hecho a España, y Castilla la ha desecho.”

Són paraules d’Ortega y Gasset, que jo podria subscriure. L’última frase, a Catalunya, la diem d’una altra manera: que l’independentisme català és un producte espanyol, en el sentit que és Espanya qui l’ha fabricat. Un o dos dies abans d’escriure aquestes línies llegia, al diari “La Vanguardia”, la carta d’un lector, que deia, entre d’altres coses, el següent:

“Soy catalán, soy castellanoparlante y no nacionalista. … [M]e han descubierto un hecho diferencial en mí que no sabía que existía. … [C]omo me recuerda más de un representante de más de un partido político estatal, no tengo derecho a becas y ayudas que sí disfrutan otras comunidades a pesar de tener una de las presiones fiscales más altas de Europa. Y, por último, hasta el Tribunal Constitucional me ha dejado claro que soy diferente del resto de habitantes de otras comunidades, ya que ha tumbado artículos del Estatut que son perfectamente vigentes en esas comunidades.

He captado el mensaje, soy diferente porque me tratáis diferente … Entenderán que, dadas las opciones, me decanto por el lado independentista, que lejos de ser la opción perfecta, es la opción que más puede ilusionarme.” — “La Vanguardia”, diumenge 9 de febrer, pàgina 33, “El lector exposa”.

La lògica ens podria dir que hauríem d’esperar forces centrípetes des del centre, i no forces centrífugues. Però quan la nació és un dogma i la seva existència d’origen diví, quina importància té tot això de forces centrífugues i centrípetes? Ho heu endevinat: cap! Potser per això Espanya es pot “permetre” luxes com els següents, en paraules del mateix Ortega:

“¿Cuándo ha latido el corazón, al fin y al cabo extranjero, de un monarca español o de la Iglesia española por los destinos hondamente nacionales? Que se sepa, jamás. Han hecho todo lo contrario.”

Encara més:

Hoy es España, más bien que una nación, una serie de compartimentos estancos.” — Cursiva a l’original.

I una cita que es podria firmar avui mateix:

“Desde hace mucho tiempo, mucho, siglos, pretende el Poder público que los españoles existamos no más que para que él se de el gusto de existir.”

En aquestes circumstàncies, irritar-se perquè un “territori” sigui “particularista” és veure la palla en l’ull de l’altre i no la biga en el propi. Com a mínim. Molts “nous independentistes” el que diuen és que “a mi m’han fet independentista”. Ha estat el particularisme d’Espanya, el seu viure d’esquena als altres i el seu no voler comptar amb ells, el que ha empès molts catalans a fer el mateix.

Un últim apunt sobre la cita sobre el “Poder públic”. Vaig llegir fa bastant de temps que Antontio Maura (polític nascut a les Balears, per cert, que quan va anar a estudiar dret a Madrid els seus companys de classe se’n burlaven per la manca de fluïdesa que tenia en castellà) acompanyava Alfons XIII (si mal no recordo), i en veure determinades banderes als balcons (no deurien ser “estelades”, m’imagino), Maura li va comentar al rei que el “problema catalán”, amb cinquanta anys de bona administració (sí, podeu riure), es dissoldria com un terròs de sucre en un got d’aigua. Molt em temo que tenia tota la raó.

III

A mitjans anys noranta, Luis María Anson va escriure una biografia (alguns diuen que hagiografia) de don Juan de Borbón, pare de l’actual rei d’Espanya. Aquest llibre és interessant llegir-lo per saber com es va gestar el retorn de la monarquia a Espanya. Recull el llibre una afirmació, si mal no recordo de Pedro Sainz Rodríguez, segons la qual restaurar la monarquia és relativament fàcil, però fer que duri no tant. Podríem dir, parafrasejant-lo però no del tot exactament, que independitzar Catalunya d’Espanya és una tasca realment difícil, però construir un Estat català perquè duri i sigui estable és, com a mínim, igual de difícil.

Toca ara recuperar la pregunta que fèiem al títol de l’article i analitzar com de vertebrada està Catalunya. Perquè serà la clau de l’èxit o el fracàs d’una Catalunya independent. Convé analitzar, a Catalunya, com tenim l’equilibri de forces centrífugues i centrípetes.

A

Una primera anàlisi convindria fer-la sobre els motius que porten bastants catalans a voler independitzar-se. Al cap i a la fi, hom podria esperar que fos aquesta força centrífuga que ens porta a “marxar d’Espanya” la que després serà la força centrípeta que mantindrà cohesionat el futur estat català. I aquí ve una pregunta prèvia: si hem insistit tant i tant que a Espanya li han faltat forces centrípetes, llavors la pregunta és obligada: com és que Catalunya encara no s’ha independitzat? Què podem dir de la “força centrífuga catalana”? La seva debilitat, que explicaria per què encara no ens hem independitzat, hauria de fer sonar les alarmes: potser ens costarà Déu i ajuda mantenir cohesionat un futur estat català.

Fa uns dies vaig veure, via Facebook, un vídeo del Jordi Évole fent algunes preguntes al president Mas. Al final, davant les respostes, el senyor Évole diu que, potser, no li interessa tant la independència. He de confessar que, tot plegat, em va fer venir vergonya aliena. No pel que deia el president Mas, sinó per la reacció de l’entrevistador, en Jordi Évole. Entenc els seus posicionaments, és clar. A qui no li preocupa el benestar que hi haurà en una Catalunya independent? Però és que aquest argument és bastant fal·laç. Mireu, si d’això es tracta, jo proposo que tots plegats sol·licitem a Noruega que ens annexioni i que ens governi. De bona gana aprendré noruec (de fet ja vaig fer-ne un curs de quaranta hores, i és una putada que no el pugui seguir aprenent a on visc per falta de professors), m’adaptaré als seus horaris, costums, etc, per tal de tenir un bon nivell de vida (fins i tot estic disposat a aprendre a esquiar i a intentar que m’agradi la cervesa). Al capdavall, els catalans som pactistes de mena, i no ens hauria de costar tant.

Bromes a part, és molt important discernir bé què ens mou a independitzar-nos, perquè si els motius són “impurs”, se’ns pot tornar en contra. Entenc que els greuges i els motius econòmics (sobretot aquests últims) han dut molta gent a fer-se plantejaments que, altrament, no s’haurien fet mai, i que la crisi econòmica ha servit de catalitzador. Però cal anar amb molt de compte. Perquè el senyor Mas té molta raó en les seves respostes a les preguntes de Jordi Évole. La independència, per ella mateixa, no solucionarà els problemes. Simplement, és una eina. Que es pot usar bé o malament. No és un truc de màgia, ni una vareta. Si algú de debò s’ho pensa, més val que s’ho tregui del cap.

Una altra cosa és que, a través de greuges de tracte o de caire econòmic, un arribi a la conclusió que la seva identitat no és pas aquella que deien que era, o que es pensava que era, o que s’ho replantegi, o bé que pensi que Espanya mai acceptarà transformar-se de forma que als catalans no ens calgui renunciar a ser-ho per tal de ser espanyols, i llavors adopti posicionaments independentistes que mantindria fins i tot en cas que Espanya suavitzés els greuges, etc. Però aquest procés de “transformació” o “evolució” de motius no és automàtica, ni senzilla, ni ràpida.

B

Deixant de banda qüestions més o menys circumstancials, una segona pregunta seria si la societat catalana està prou vertebrada com per mantenir un grau suficient de cohesió. Dit més breument: com anem, els catalans, de “particularisme”? Fins a quin punt se’ns poden aplicar les crítiques que Ortega y Gasset fa, al seu llibre, contra els diferents grups i classes socials?

No em puc allargar massa en el tema perquè no sóc sociòleg i només em podria refiar de la meva intuïció. Tot el que Ortega y Gasset critica ha passat al llarg dels últims dos o tres segles, i res fa pensar que a Catalunya ens n’hàgim escapat gaire. La pregunta roman oberta, i només el temps la contestarà. Però la resposta, en realitat, l’haurem donada tots nosaltres.

C

A mode de conclusió. Independitzar-se serà molt difícil, perquè Espanya posarà tots els mecanismes al seu abast a impedir-ho, i la “comunitat internacional” no és precisament amiga de canvis. Això no vol dir que no es pugui fer, de més verdes n’han madurat. Ara bé: no oblidem que això és simplement la primera part de tot plegat. El que hàgim aconseguit, cal que ho fem durar. Convé no repetir els errors que critiquem a Espanya. Tenim l’obligació de fer-ho bé, perquè no tenim cap altra alternativa. I només depèn de nosaltres.

Anuncis