I tu, què triaràs?

by unixzealot

Que la història es pot manipular, és evident. Que es pugui explicar història sense manipular-la, no ho és tant. Educar també és manipular, i reprimir. I a vegades els que més acusacions de manipulació fan són els que més callats haurien d’estar. Pensava aquestes coses al llegir un altre article  aparegut a “El País” (gràcies Joan per posar-lo al Facebook), i que parla, justament, de manipular la història.

I

Quan en Jep Cabestany, de La Competència, diu que quan Franco (les seves tropes, s’entén) va entrar per la Diagonal a Barcelona, una gran multitud de gent va sortir a rebre-les, braç alçat, i cridant “Franco, Franco”, estar dient una veritat com un temple. Sí, va ser així. I quan Hitler va entrar a Viena, també va ser rebut per grans multituds. Us estranya? A mi, no. Després de tres anys de guerra, i de les atrocitats que s’havien comès en banda republicana (que eren les que coneixien els catalans, ja que és al bàndol republicà on Catalunya s’havia posicionat), no m’estranya gens que n’estiguessin fins als collons. I si per acabar-se la guerra cal pagar el preu dels soldats franquistes entrant per la Diagonal, es paga i punt, que això és molt català.

Hi ha dues frases de Joan Estelrich, el “personatge estrella” de l’article de què parlo, que valen el seu pes en or. La primera és del 20 de desembre 1935, la segona del 20 de juliol del 1936:

Nosotros, la LLiga, estamos decididamente al lado de los conservadores españoles en todos los problemas generales; pero los conservadores están contra nosotros furiosamente en la cuestión catalana.

Yo, como catalán, debo desear el triumfo del gobierno y como español, el de los sublevados.

Esquizofrènia? Fins a un cert punt. La Lliga Regionalista era un partit conservador, molt conservador. Era nacionalista? Jo diria que no. Era catalanista. Era, com el seu nom indica, regionalista. Diu l’autora de l’article que vindria a ser l’equivalent del que avui seria CiU. No hi estic del tot d’acord, potser seria més encertat dir que seria l’equivalent del PP català de l’època de Josep Pigué i Montserrat Nebrera — no, sens dubte, del de Vidal Quadras o del d’ara de Sánchez Camacho. Un catalanisme entès, simplement, com un respecte als trets fonamentals de la identitat catalana, però sense posai mai en qüestió l’espanyolitat de Catalunya ni la unidad de la Patria. Un catalanisme, això també, regenerador en clau espanyola. L’única diferència entre la Lliga i els conservadors espanyols seria justament la seva visió de Catalunya.

O no. Jo crec més aviat que ho era la seva visió d’Espanya. Perquè en la visió d’Espanya que tenien els conservadors espanyols era lògic exigir que Catalunya deixés el català i la resta de trets identitaris, és a dir, l’assimilació. En canvi, la Lliga, pel fet de no ser nacionalista ni independentista, sinó tan sols “catalanista” i defensar la identitat catalana però sense qüestionar la unitat d’Espanya, en realitat el que està fent és oferir la seva visió d’Espanya, diferent de la dels conservadors espanyols, una visió d’Espanya que seria allò que, en temps moderns, se n’ha vingut dient l’Espanya plural.

L’encertava de ple el senyor Estelrich quan deia que, com a català, desitjava el triomf de la República, que havia concedit l’Estatut d’Autonomia, i sabia perfectament que els sublevats eliminarien sense contemplacions en cas de victòria. En canvi, com a espanyol, desitjava el triomf dels sublevats, que acabarien amb un règim que despreciaven i que veien com l’avantsala d’una revolució comunista i anarquista. I en aquests termes és lògic que digui que la victòria dels sublevats és un mal menor si el comparem amb una Catalunya independent amb dictadura del proletariat anàrquic, en paraules textuals. El mal menor.

Davant del dilema entre haver d’acceptar un règim relativament tolerant amb Catalunya però perillosament amenaçat per la revolució anarquista, i un altre ideològicament afí però amb idees radicalment diferents pel que fa a Catalunya, Estelrich (i els de la seva colla) va preferir… lo segon. Per què? Aviam, segur que l’experiència republicana els deuria ser molt traumàtica, amb ferides de tota mena, la qual cosa evita o almenys dificulta fer anàlisis racionals i desapassionades. Llegia en uns dietaris de Gaziel (si no m’equivoco) que molts catalans que van donar suport a Franco, al cap d’uns anys, es van veure profundament defraudats, però també profundament impotents de fer res per treure’l del poder. El propi Estelrich ho diu (30 de gener de 1940):

Hace un año, el día de la liberación, toda Catalunya unánime estaba por Franco y el movimiento; era el momento para emprendrer una política de conciliación moral, de integración española. Después han venido las decepciones; toda Catalunya se siente, con razón o sin ella, hostilizada.

Ai, fillet meu! Aquest és un dels pecats capitals dels catalans: que ens entestem en no voler entendre Espanya, potser de tan preocupats que estem perquè Espanya no ens entén! Però és que algú amb dos dits de front podia esperar-se, de Franco i dels sublevats, una política de conciliación moral, de integración española? Mira que se n’ha de ser, de curt de vista! Franco i els seus van fer i guanyar la guerra per imposar als altres la seva ideologia, la seva moral (oficial), la seva concepció d’Espanya i les seves maneres de governar-la. Punt. Ells no volien cap mena de reconciliació, volien vencedors (ells) i vençuts (els altres). I, evidentment, als vençuts se’ls sotmet. ¡Que por algo hemos ganado la guerra, coño!.

II

¿Debo pensar que mi abuela materna, castellana, que era costurera, vivía en un quinto sin ascensor y, en tanto que mujer, no tenía ningún derecho, era la opresora, y mi abuelo paterno, catalán, que tenía dos criadas, una fábrica, un gran piso en Barcelona y tres casas en Lloret de Mar, el oprimido?

No, aquest no és un exemple de manipulació històrica, sinó de manipulació de conceptes, de paraules, que encara és pitjor. I m’atreviria a dir que de forma malintencionada. Perquè ella parla d’opressió econòmica, de classe, quan el tricentenari de 1714 parla d’opressió política, nacional, i tal diferència tampoc costa tant de veure-la. Evidentment que la seva àvia materna no exercia, ella personalment, directament, cap mena d’opressió, i menys encara de classe. Però ella, per més pobra que fos, podia parlar en el seu idioma a tot arreu, cosa que el seu avi patern no podia fer, per més ric que fos (per posar un exemple). No sé si això, per a l’autora de l’article, és quelcom important. Vés a saber.

Critica l’autora el preàmbul de la declaració de sobirania aprovada pel Parlament, que afirma que “la dictadura de Franco va comptar amb una resistència activa del poble de Catalunya”, i es pregunta l’autora a on queden Estelrich, Cambó, D’Ors, Dalí, Pla, etc. És ridícul recórrer a aquesta mena d’arguments. El preàmbul en qüestió no diu que tots i cadascun dels catalans es va oposar, sempre i en tot moment, a Franco. Diu que el poble català hi va oferir resistència. No fou sempre i en tot moment per part de tots els catalans, certament. I la declaració probablement exagera una mica, com s’exagera quan es parla de la resistència francesa contra els nazis, etc.

Però no en tot l’erra l’autora. És cert que el fet de ser tots catalans no ens agermana. I és cert que, si arribem a ser un Estat independent, haurem de resoldre temes com ara la sanitat, l’educació, l’avortament, etc, i ho haurem de fer solets, sense poder donar la culpa als altres. I sí, segurament arribarà un moment en què haurem de triar, potser alguns acabaran fent el mateix que el senyor Estelrich va fer l’any 1936. Em pregunto què triaria l’autora de l’article…

III

Conclusió: l’autora fa trampa. Fa trampa perquè a on es parla d’una opressió de caràcter político-identitari, ella hi posa opressió econòmica i de classe. I encara que hi hagi hagut catalans que hagin prioritzat els seus interessos econòmics particulars per davant d’un règim més o menys democràtic i més o menys tolerant amb Catalunya, per més gent que hagués anat a rebre Franco a la Diagonal cridant i alçant el braç, tot això no treu el que Espanya ha fet i ha intentat fer.

Per a un altre dia, i valdria molt la pena fer-ho, queda analitzar el rol que la burgesia, la “classe obrera” i l’eix dreta-esquerra ha tingut en això que, al llarg del temps, s’ha vingut dient “catalanisme” i/o “nacionalisme”.

Anuncis