Disciplina de vot, “again”

by unixzealot

Amb el tema de la llei de l’avortament ja en vaig parlar, i ara torna a sortir el tema amb els diputats del PSC que, en contra del criteri de la direcció del partit, han votat a favor de demanar a l’Estat la transferència (via article 150.2 de la “Consti”) de la competència per a convocar referèndums — o consultes, vaja. La direcció del partit ha exhortat als “díscols” a tornar l’acta de diputat. Ho han de fer?

I

Comencem parlant del concepte de disciplina de vot. Tal qual està feta la llei electoral, la disciplina de vot té tot el sentit, ja que els diputats deuen el seu lloc completament al partit. En funció de quants vots obté el partit, entren més o menys diputats, que actuen com a delegats seus a la cambra legislativa corresponent. El partit determina qui, i en quina posició, va a la llista. El ciutadà, al votar, no té cap llibertat, absolutament cap, sobre aquesta llista: o l’accepta del tot o la rebutja del tot. Punt. Ja que és el partit qui ha col·locat el diputat al Parlament, és lògic que li exigeixi lleialtat. Al capdavall, sense el partit el diputat no tindria l’escó que té.

És democràtic? No gaire, però la llei electoral és la que és. I Catalunya, per cert, encara no té llei electoral pròpia (em sembla que és l’única “autonomia” que no en té), per tant es regeix per l’espanyola. Ara estava pensant en quin parlament espanyol va aprovar la llei electoral vigent, però me n’aniria per les branques — per dir-ho d’una forma una mica bèstia: la “democràcia” espanyola actual té la seva legitimitat en el règim sortit del 18 de juliol… oi que m’explico? algun dia en parlaré.

Però no ens desviem. Els diputats, doncs, com a conseqüència de la llei electoral, es converteixen en “peons” dels seus partits. Per tant, quan els diputats exigeixen llibertat de vot al Parlament, se’ls hauria de començar recordant que ells són allà per obra i gràcia del seu partit, al qual voluntàriament s’han unit i que lliurement han acceptat anar a les llistes. Sabien el que es feien. No estic defensant que no hi pugui haver cap dissidència en un partit polític, tot el contrari. Simplement dic que els diputats, al Parlament, en realitat són delegats dels seus partits. El seu escó el deuen molt poc als ciutadans: tan sols una “nota de tall”, que diu “fins al número x, entreu; els següents, fora”.

Per tant, doncs, la conclusió lògica de tot plegat és: els diputats del PSC que no van votar “no” a la proposta han de dimitir de diputats. Han trencat la lleialtat al partit. Moralment, és raonable pensar així. Legalment no, ja que hi ha jurisprudència establint que un cop un diputat ha obtingut l’acta, és seva i no del partit. És a dir, que el partit no té cap instrument legal per obligar-los a dimitir. Potser (no n’estic del tot segur), com a molt, pot fer-los fora del “grup parlamentari” i enviar-los al grup mix.

II

Se’m pot objectar que els diputats tenen (o almenys haurien de tenir) una cosa que se’n diu llibertat de consciència. I sens dubte que la tenen. Poden tenir motius per votar diferent del que el seu partit els indica. Però fent-ho trenquen la “filosofia” de la llei electoral, i d’alguna manera estan fent trampa. L’elector, el pobre elector (que és qui rep totes les bufetades en aquests assumptes, ja que sempre se li acaba pixant a la boca), no va escollir diputats “nominatim”, sinó una llista d’un determinat partit. En funció de la quantitat de persones que van introduir aquella papereta a les urnes, el partit va rebre una quantitat determinada d’escons. I s’esperava que els diputats votarien en funció del que digués el partit, ja que els electors van votar partits, no diputats.

Per exemple, si jo vaig votar un partit a favor de prohibir el Windows, m’emprenyaria molt que sortís un diputat díscol votant en contra de la prohibició. Jo no vaig votar aquell partit perquè m’agradessin els diputats que presentava, sinó per la seva ideologia. I els diputats díscols, al trair el partit, haurien traït el meu vot.

Sí, ja ho sé, el PSC portava, en el seu programa electoral, unes afirmacions per les quals és raonable pensar que hauria d’haver votat que sí a la proposta. I per això tan se l’ha criticat. I els diputats “díscols” segurament s’hen emparat en aquest argument per a justificar el seu vot. I és per això que entenc que, en aquest cas, moralment no és tan clar que hagin de dimitir. Poden considerar, legítimament, que el sentit del seu vot està més en consonància amb la ideologia del partit, o amb la ideologia dels votants del partit. Poden considerar que el vot que se’ls pretenia imposar era una traïció a l’ideari del partit que públicament es va donar a conèixer (en forma de programa electoral) als electors de cara a les eleccions.

III

La disciplina de vot no és un problema per ella mateixa, sinó que és un símptoma del que, al meu entendre, és l’autèntic problema: que no són els diputats, sinó els partits polítics, els que s’han atorgat la representativitat. I ja sabem tots com funcionen els partits polítics: per afinitat, lleialtat i servilisme. Renovar un partit polític és extremadament difícil, perquè cal entrar-hi, i només pots ascendir-hi si justament fas tot allò que et proposes eliminar. Només quan hagis arribat a la cúspide (si és que hi arribes), estaràs en condicions de “desmontar el tinglado”.

Analitzem d’altres sistemes, com el britànic o el francès — però especialment el britànic. Si la Cambra dels Comuns té 650 diputats, el país té 650 circumscripcions electorals — el Parlament català té, per contra, 135 diputats però només 4 circumscripcions. Cada districte electoral escull un, i només un, diputat. El que obté més vots guanya. Que no t’agrada el teu diputat? Vota’n un altre. Ni que sigui del mateix partit. O de cap partit en concret. D’aquesta manera, és més fàcil que un Parlament sigui representatiu. Perquè ara, un diputat, està en una doble tensió: la del partit al qual pertany, i la del districte que l’ha escollit. I haurà de vigilar de no fer emprenyar massa els que l’han triat, perquè potser el pròxim cop s’ho repensen.

Per exemple. Imaginem-nos que el Berguedà és un districte electoral, i hi ha dades que ens porten a pensar que la majoria de votants de CiU del Berguedà són independentistes. CiU faria bé de no presentar, per al Berguedà, un diputat que no ho sigui, perquè potser no l’escolliran — potser votaran el candidat d’ERC. I al revés. Un partit ha de modular el seu discurs, i els seus candidats, en funció de la ideologia dels seus votants al seu territori.

Com que el diputat té una doble dependència, en aquest cas té tot el sentit que disposi de llibertat de vot, perquè no és un simple peó o representant del partit. El seu escó el deu als ciutadans que l’han escollit. Que l’han escollit perquè els hi agradava el partit al qual pertany? Potser. Però és quelcom difícil de saber. El que és segur seguríssim és que els electors només podien posar un nom, podien posar el nom que volguessin (dels que es presentaven, clar), i van posar el seu. I com que és a ells a qui el diputat ha de representar, ha de tenir llibertat per ajustar el seu vot en la línia dels seus votants.

IV

El que no podem fer és pretendre tenir els “avantatges” d’un sistema (llibertat de vot) però sense els “inconvenients” (el sistema d’elecció de diputats).

Anuncis