El que diuen que no es vol sentir (o escoltar)

by unixzealot

Es veu que avui un senyor que es diu César Molinas, que es veu que és català, matemàtic, doctor en economia a San Diego (EUA) i ex alt càrrec del PSOE a Madrid, ha escrit a “El País” un article suficientment extens titulat Lo que no se quiere oír sobre Cataluña, on es proposa donar dos arguments en contra de la independència de Catalunya. Xavier Sala i Martín no ha tardat a respondre, de forma força encertada crec jo . Estic d’acord amb en Sala i Martín pel que fa a les crítiques als dos motius de César Molinas, i també estic d’acord amb ell que és un article (el del senyor Molinas) que val la pena llegir.

I

De totes maneres, el que a mi més m’ha sorprès de l’article és l’anàlisi històrica que fa. Parlar del “fet diferencial català” des de la dialèctica “nord-sud” és molt interessant, i penso que confirma, d’alguna manera, una intuïció que vaig llegir per algun lloc i que jo mateix em plantejo: que l’arrel dels problemes de Catalunya és que és un país “mal situal” al mapa d’Europa, per dir-ho d’una altra manera: massa al sud. Clar que es pot objectar que, si fossim més al nord, segurament ens haurien afectat coses com la Guerra dels Trenta Anys (i les altres guerres dites “de religió”), la I i II Guerra Mundials ens haurien afectat de ple, etc. Tot té avantatges i inconvenients.

“Catalunya és carolíngia”, vaig llegir fa no massa temps. I pel que fa al permanente éxtasis transpirenaico, em recorda allò que en Gaziel en deia el “complex d’atracció ultrapirinenca” (Quina mena de gent som — El secret d’una migració misteriosa, part 7). Es podria arribar a dir que Catalunya ha estat la porta d’entrada a Espanya dels corrents (de tota mena) que venien d’Europa. En aquest sentit, i amb la vènia dels historiadors, a grans trets firmaria l’anàlisi del César Molinas (primer paràgraf sota l’epígraf (Los catalanes, europeos pata negra). Del segon en firmaria la següent cita:

El problema del encaje catalán en España es el del encaje de un pueblo norteño en un país sureño. Es un problema de muy difícil solución, agravado por la ausencia de un Cavour catalán que impulsase un proyecto nacional capaz de integrar a los demás pueblos de la Península. Es un problema que se arrastra desde hace siglos y que no se arreglará ignorándolo o negándolo.

Quina és la causa del declivi català des de mitjans segle XV fins a principis del XVIII? Poso a Google “Compromís de Casp” i em diu que fou l’any 1412, a principis del segle XV, que tal compromís tenia per objectiu resoldre la successió de Martí l’Humà, mort sense hereu legítim. L’escollit fou el castellà Fernando de Antequera, en deteriment del comte Jaume II d’Urgell. És curiós perquè César Molinas atribueix el declivi català a la manca d’un monarca absolut, i llavors recordo que Jaume d’Urgell era més aviat de tendències absolutistes. Deia en Gaziel que Catalunya, al perdre la batalla de Muret (l’any 1213, quasi dos segles abans), va perdre tota oportunitat d’extendre’s vers el nord (que, segons Gaziel, era l’autèntica vocació catalana) i es va veure abocada a fer aventures a la Península, en contra dels seus instints). Jo dic que, amb el compromís de Casp, Catalunya potser hi va perdre tant (o potser més, no ho sé) que dos segles abans.

També és curiós que el segle d’or de la literatura castellana (i, segons Molinas, també de l’anglesa i la francesa) fos una època de desert per a la catalana. Pel poc que recordo de la meva època d’escolar, crec que el segle d’or de la literatura catalana havia estat abans. “Again”: hi tindrà alguna cosa a veure la instal·lació d’una dinastia castellana?

Afirma també César Molinas que gràcies a Felip V la revolució industrial va poder implantar-se a Catalunya. Ho diu basant-se en el fet que les institucions catalanes “tradicionals” (és a dir, les que Felip V va abolir) haurien constrenyit Catalunya, fent-li perdre’s la revolució industrial. A primer cop d’ull, em sembla equivocat. En primer lloc, per la “mentalitat menestral” catalana i per la comprensió del treball no com un càstig diví sinó com una elecció que dignifica la persona. I en segon lloc perquè si Felip V, a l’abolir les institucions catalanes, li va dotar de les castellanes, com s’explica, llavors, que la revolució industrial tingués lloc a Catalunya i no a Castella?

Al meu entendre, on sí que l’encerta, d’alguna manera, el senyor Molinas és en la falta d’ambicions. És un tret característic català. Si els francesos tenen la grandeur, els catalans tenim la petiteur. I som hipercrítics amb tot el que és nostre — en l’àmbit esportiu, cultural, institucional, etc. Un petit apunt sobre el gusto por una fuerte regulación de la sociedad y de la actividad económica: no crec que sigui un tret nacional català. Penso, més aviat, que justament pel fet que a Catalunya hi va haver revolució industrial, els moviments socialistes, comunistes i anarquistes van trobar, al nostre país, un terreny molt abonat, i encara ara, a Catalunya, ser d’esquerres està molt ben vist i ser de dretes molt mal vist — llegiu, per exemple, “Ets de dretes i no ho saps”, del periodista Josep Martí. De totes maneres, però, segueixo pensant que Catalunya és un país profundament conservador, i que hi ha bastanta gent que, tot i dir-se d’esquerres, en realitat són bastant de dretes.

No s’oblida el senyor Molinas de parlar dels projectes de catalanitzar Espanya (paraules literals seves), existents a la segona meitat dels segles XVIII i XIX (i jo hi afegiria el primer terç del XX, més o menys fins a la guerra civil). Aquests intents van fracassar, la qual cosa, segons Molinas,

provocó el retraimiento de los catalanes, que todavía dura, su aversión a participar en el gobierno del Estado tanto a nivel político como burocrático, que también perdura, y el fortalecimiento de la mentalidad menestral ante la quiebra de alternativas más ambiciosas.

Entenc el que diu César Molinas, però convindria tenir presents algunes coses. En primer lloc, que és lògic que, davant del fracàs d’intents de reformar Espanya, els catalans que hi participaven ho donessin per perdut i no insistissin més — de totes maneres, van tardar molt, però que molt, a captar el missatge que Espanya no es volia reformar. I en segon lloc, en la línia del que apunta Germà Bel, és una profunda intolerància pretendre canviar qui no vol canviar.

II

Deixem el passat i tornem al present. Jo no sé si Espanya no té un projecte de futur amb capacitat integradora. Sí estíc d’acord que el régimen político de 1978 está basando su supervivencia en la táctica del avestruz, negando las crisis para no tener que hacer ningún cambio significativo. En el que estic radicalment en desacord (i em sorprèn que algú com César Molinas afirmi el que afirma al seu article) és que el projecte independentista sigui també una manera de negar una crisi que, segons Molinas, afecta Catalunya de manera molt semblant a Espanya.

Sembla que el senyor Molinas no s’adona que justament són aquestes crisis que ell menciona les que han actuat de catalitzador i intensificador del moviment independentista, i que això té lloc, com a mínim, des del dia en què un partit com ERC va passar, l’any 2003, de 12 a 23 escons al Parlament català. Aquell dia es va obrir un nou capítol a la història de Catalunya — en una època, per cert, força anterior a l’actual crisi. L’aposta per la independència, per construir un estat nou, és justament la base, el fonament, per a poder canviar tot el que s’ha de canviar, és el voler dotar-se de les eines per a poder-ho fer — en això coincideixo, novament, amb Xavier Sala i Martín: “l’aspecte més positiu de la independència és que ens dóna l’oportunitat de canviar les coses”, com per exemple el sistema educatiu i el judicial — una altra cosa és si, després, ho farem millor o pitjor, però fer-ho bé o malament estarà completament a les nostres mans.

Jo no sé si Espanya necessita Catalunya. No em preocupa massa donar resposta a aquesta pregunta, entre d’altres coses perquè no voldria caure en la petulància. M’inclino a pensar que no, que de fet la independència de Catalunya pot ser una molt bona oportunitat per a Espanya: en primer lloc, perquè es despendrà del que, per a ella, és una eterna i considerable font de problemes (allò que ells en diuen el problema catalán), la qual cosa, almenys en teoria, els hauria d’alliberar energies per a concentrar-se en resoldre d’altres assumptes. I pel que fa a la gran asignatura pendiente de España, la “adopción de una cultura del trabajo como opción de realización personal y no como castigo divino“, insisteixo en el que diu Germà Bel: no es pot pretendre canviar qui no vol canviar. De fet, se m’acut que Espanya podria sentir-se amb més ànims de canviar sense Catalunya, ja que potser així no ho percebria com una “imposició”.

I Catalunya, necessita Espanya? El motiu “en negatiu” cau pel seu propi pes: justament, pel fet d’estar dins d’Espanya (i per tant vinculada al seu marc legal i constitucional), Catalunya no pot fer les reformes que necessita. Als espanyols els encanta parlar d’una suposada confrontació entre catalans per culpa de l’independentisme, i César Molinas s’apunta al carro. És el que en anglès s’anomena wishful thinking, i que jo en dic “pensar que ja existeix el que voldries que existís”. I pel que fa al motiu “en positiu”, segons el qual Cataluña necesita ambición, llegiu sisplau la rèplica de Sala i Martín, ja que ell ho explica molt millor del que jo ho podria explicar. En qualsevol cas, potser seria millor aprendre dels francesos i la seva grandeur.

III

No parece haber nadie en el mapa político que asuma la idea de España como nación de naciones para reconstruir sobre ella la casa común. A mí me parece que ya es demasiado tarde — no lo era hace cuatro años — para intentar una reforma federal de la constitución. Hay que ser más ambiciosos y la sociedad civil también tiene que tener un papel decisivo en este debate. No bastan albañiles: se necesitan arquitectos para evitar que se nos caiga la casa encima.

Llegint això em ve al cap una cosa que vaig llegir ja fa molts anys, en un llibre d’Agustí Alissent, monjo de Poblet, que deia que l’Església ofereix aigua a l’hora de la cervesa, i cervesa a l’hora del whisky. Diu el senyor Molinas que ara no hi ha ningú que “asuma la idea de España como nación de naciones”. I us estranya? Perquè d’haver-n’hi, n’hi ha hagut. Ara ja no, clar. Perquè els que hi havia a Catalunya ja aposten per la independència. I a Espanya ni n’hi ha hagut, ni n’hi haurà. Perquè és una idea radicalment aliena (de fet, contrària) al concepte espanyol tant d’Espanya com de nació.

Por las razones aducidas en el epígrafe anterior, el debate sobre qué hacer con Cataluña sólo tiene pleno sentido en el marco más amplio del debate sobre qué hacer con España. Ahora bien, si este último debate no pudiera tener lugar, porque la clase política se negase a ello, o si fracasara en el intento de construir un proyecto de futuro atractivo para los españoles, lo mejor que podrían hacer los catalanes es soltar lastre y plantearse el debate por separado. Por lo dicho hasta aquí, tampoco está claro a priori que a nivel catalán pudiera consensuarse un proyecto integrador y ambicioso pero, en mi opinión, estaría justificado intentarlo.

Penso que la classe política es nega a construir un proyecto de futuro atractivo para los españoles, perquè a Catalunya cada cop més gent arriba a la conclusiió que no queda cap alternativa a la independència (encara que no fos l’opció preferida, llegiu l’útim llibre de Germà Bel), i perquè a Espanya no ha existit mai — al cap i a la fi, per què he d’oferir un projecte atractiu, quan “són meus” i no poden marxar de cap de les maneres?

I sí, ho diu molt bé César Molinas, soltar lastre, tant Catalunya com Espanya. Millor que ens plantegem, cadascú, el debat per separat. Sí, està justificat i val la pena intentar-ho.

IV

Un últim aspecte que no voldria deixar de banda. He començat dient que el que més m’ha agradat de l’article de César Molinas han estat els seus insights històrics. Crec que, aquí, cal fer una precisió. Penso que les conclusions que d’aquests insights se’n deriven pel que fa al “caràcter català” són vàlids, més o menys (i per a posar una data), fins l’any 1980. Des de llavors, penso que els catalans hem anat per un camí d’espanyolització. Fa cosa d’un o dos anys, Xavier Roig va publicar, al diari ARA, un article titulat “Tres nords, tres suds i Europa”. En aquest article es deia, més o menys, que amb els intents catalans de transformar Espanya (oi que n’hem parlat, d’això?), no només no hem transformat Espanya fent-la més “semblant” a Catalunya, sinó que s’ha aconseguit més aviat el contrari. Hi estic del tot d’acord. Estem perdent aquells trets que ens havien fet diferents i fins i tot objecte d’una certa enveja i admiració. Ens estem allunyant del “nord” apropant-nos al “sud”. No sé si amb un estat propi aconseguirem redreçar aquest procés. Jo tinc molt clar a on ha d’apuntar la brúixola.

Anuncis