El dia després

by unixzealot

Pel que fa al futur de Catalunya, entenc que la preocupació es focalitzi en com aconseguir allò que abans se’n deia la independència i ara se’n diu l’estat propi, plena sobirania, o d’altres eufemismes per l’estil. És ben normal. Ara bé: no es tracta només d’aconseguir-lo (cosa que és ben difícil, en sóc plenament conscient), sinó que també es tracta de matenir-lo (és a dir, que no ens en penedim al cap d’uns mesos o anys). I mentre que aconseguir la independència no depèn tan sols de nosaltres, fer que, un cop aconseguida, es mantingui sí depèn pràcticament de nosaltres sols. I en aquesta segona part, la de mantenir allò que s’ha aconseguit, em sorgeixen alguns dubtes i temors.

Sovint es critica el nacionalisme essencialista, però penso que és, d’alguna manera, el més sòlid, perquè és el que es basa menys en raons circumstancials (és a dir, en motius que poden ser veritat en un període de temps, però només en aquest període; per exemple: dèficit fiscal) i, per tant, el que, almenys a priori, més asseguraria la consolidació d’un futur estat català. Si es vol la independència perquè som catalans i som conscients que només un estat propi podrà preservar la nostra identitat (incloent la cultura, etc), llavors és més difícil que, amb el pas del temps, ens penedim d’haver-nos independitzat. Òbviament, un nacionalisme d’aquest tipus, identitari, té el problema que és menys incloent (no dic que sigui excloent, perquè una identitat, per se, no exclou, és cadascú qui ha de trobar la seva pròpia identitat).

D’altres tipus de nacionalismes, més pragmàtics (el nacionalisme identitari també ho és, de pragmàtic), poden tenir l’avantatge d’atraure a molta més gent, però té uns fonaments amb major probabilitat de tremolar. Per exemple, l’anomenat independentisme econòmic, aquell que propugna separar-se d’Espanya per raons purament econòmiques. Comprensible, sens dubte. Però què passarà si, un cop independents, vénen uns anys de dificultats? Tots sabem com som els catalans, només cal anar al camp del Barça. L’afició pot començar demanant el cap d’un jugador per, al final del partit, pujar-lo als altars. O al revés. Tot en un espai de temps de noranta minuts. I aquells que avui s’esgargamellen en favor de la independència poden ser els mateixos que, tres mesos després d’haver-la aconseguida, clamin en favor de reunificar-se amb Espanya. A un nacionalisme identitari això no li passarà, tot i que pot ser que, amb els anys, vegi que (pels motius que sigui) ni tan sols un estat català sigui capaç de preservar la nostra identitat (i apostar per l’oficialitat del castellà és, al meu entendre, un pas en aquest sentit).

Coincideixo amb en Xavier Roig, articulista primer de l’AVUI i ara de l’ARA, en què els catalans no som pas millor que els espanyols. I m’atreviria a dir que, en les últimes dècades, hem empitjorat. Seria tremendament decepcionant que el futur estat català fos una simple fotocòpia de l’espanyol. Curiosament, quan escric això és el trentè aniversari del naixement de Televisió de Catalunya (bravo, Jordi Pujol, per haver-li posat TV3, tercer canal de la televisió de… Espanya??? Els bascos es van limitar a ETB1 i ETB2, lògic: primer i segon canal de la televisió basca.), llegeixo un reportatge a l’ARA, en què un dels participants deia que ja des de bon principi es copiaven coses de la televisió espanyola, com ara contractes i paperassa. En algun altre lloc vaig llegir coses semblants dels Mossos d’Esquadra. I que consti que parlo d’àmbits on teníem tot el dret del món, incloent legal, a fer-ho com ens hagués donat la gana. Bravo caprabo.

Vull dir amb això que tenim molts deures a fer, i que aconseguir l’estat propi és només el primer pas. Hi ha deures que són pràctics: pel que fa a democràcia encara tenim molt a aprendre. Hi ha usos socials que hem de canviar urgentment, com per exemple la impuntualitat i la informalitat. Els horaris. Però hi ha una altra sèrie de deures, que són més difícils. A principis de juny escrivia, a Rostrum (http://www.rostrum.no/pragmatic-national-identity), un article comparant, d’alguna manera, com els catalans i els espanyols percebem les nostres respectives identitats. Sovint critiquem els espanyols i ens burlem d’ells per com d’orgullosos són pel que fa la seva identitat espanyola, però és que els catalans acostumem a ser tot el contrari.

Siguem sincers: la independència no l’aconseguirà Catalunya, l’aconseguirà Espanya. Vull dir que ho ha fet tan malament, però tan i tan malament, en nacionalitzar Catalunya, que no només no se n’ha sortit sinó que ha acabat provocant el que ara estem veient. Si mirem la història de Catalunya desapassionadament ens n’adonarem. Espanya ho tenia ben fàcil per a fer-nos espanyols. I per a fer desaparèixer el català sense que ens n’adonéssim. Només cal veure la facilitat amb què parlem en castellà als que, tot i parlar en castellà, ens demanen que els parlem en català perquè l’entenen i així en van millorant el seu coneixement. No els parlem en català ni a punta de pistola (sí, ja ho sé, hi ha excepcions). I, de fet, la majoria del discurs independentista és, en el fons, una enumeració de “mireu com de malament ens tracta Espanya”. Si hem de construir un estat català, l’hem de construir al marge de la relació amb Espanya. Vull dir que l’hem de poder justificar per ell mateix, sense crosses.

Si de debò volem ser independents, si de debò volem construir un estat català i que duri i que funcioni, haurem de començar a comportar-nos com a tal. A tenir allò que se’n diu sentit d’estat, i sentit d’estat català. O solidifiquem els motius per a un estat propi, o aquest (si l’aconseguim) se’ns fondrà a les mans.

Anuncis