N’hi ha que diuen que el conflicte que ha sorgit a Gibraltar és tan sols una serp d’estiu, una cortina de fum per a desviar l’atenció d’altres problemes. Si això és així, em temo que el PP està fotut i ben fotut i que els trincaran ben trincats. Altrament no m’explico les dimensions que el xou de Gibraltar ha adquirit. Encara sóc bastant jove, corregiu-me si m’equivoco, però em sembla que caldria tirar bastant enrere en el temps per a trobar algun episodi tan greu com el d’aquest estiu. Potser sí que es va originar per a desviar l’atenció (més a Espanya que al Regne Unit, crec jo) però el bon savoir faire del govern espanyol està aconseguint que la serp sobrevisqui a l’estiu. Les meves més sinceres felicitacions al ministre García-Margallo.
Diuen que tot va començar perquè el govern de Gibraltar va tirar al mar uns blocs de formigó amb punxes metàl·liques, que dificulten la tasca dels pescadors espanyols a la zona. En desconec els detalls, però em jugo un peix de colors que els d’una banda diran una cosa i els de l’altra en diran una de diferent, i quedarem tan ignorants (o més) que al principi. Hagin anat les coses com hagin anat, em resulta difícil de creure que d’aquí en surti un conflicte d’aquesta gravetat, però tractant-se del govern espanyol més val no descartar cap hipòtesi.
Què és el que està passant, doncs? Simplement que Espanya no ha paït mai que Gibraltar estigui en mans britàniques. Vull dir que, en l’arrel del conflicte, hi ha simplement aquesta ferida en l’orgull patri espanyol. Crec que no queden gaires dubtes sobre les característiques d’aquest orgull patri. Les disputes que hi ha hagut al llarg de la història amb Gibraltar vénen de la coïssor produïda per aquesta ferida. Ja al segle divuit Espanya va intentar, alguns cops, recuperar Gibraltar manu militari. Sense èxit, clar. Franco, en el marc de la segona Guerra Mundial, va fer plans en aquest mateix sentit, que al final no es van materialitzar. La diplomàcia espanyola hi guanyaria molt si procurés cicatritzar la ferida: segur que cometria menys errors i, també, reduiria considerablement la probabilitat de fer el ridícul.
Que consti que trobo completament legítim que Espanya vulgui recuperar Gibraltar — que voluntàriament i lliurement va cedir en virtut dels tractats d’Utrech, passant-se pel forro dels collons la tan sacrosanta integritat territorial i la unidad de España, patria común e indivisible de todos los españoles, en la qual es fonamenta l’actual Constitució Espanyola i que, per tant, suposo que ja en aquella època deuria existir, més tenint en compte que els espanyols no es cansen de repetir que la seva és una pàtria amb (almenys) 500 anys d’història.
Que Espanya estigui tan interessada en recuperar Gibraltar i no, en canvi, la Catalunya francesa (tractat dels Pirineus) és una altra qüestió, molt interessant i reveladora alhora, però en tot cas d’això ja en parlarem en una altra ocasió.
Espanya pot pretendre recuperar Gibraltar com Marroc recuperar Ceuta i Melilla — quina és la posició espanyola en aquesta qüestió, per cert? Potser se la podrien aplicar al cas gibraltareny, per allò de tastar la pròpia medicina. El més divertit (i educatiu) de tot plegat, des del meu punt de vista, és observar com Espanya i el Regne Unit enfoquen la qüestió: Espanya fent gala de les característiques més tradicionals del nacionalisme espanyol (em recorda allò del antes partía que doblá d’aquella ministra de Foment del PSOE, Magdalena Álvarez); el Regne Unit compromès amb la defensa de la voluntat dels gibraltarenys, que un cop i un altre han dit per activa i per passiva que volen seguir sent britànics. Entenc que tal concepte, el de la voluntat dels gibraltarenys, sigui de difícil digestió per al nacionalisme espanyol, però mentre aquesta sigui la voluntat dels gibraltarenys i el Regne Unit no desisteixi en defensar-la, molt em temo que Espanya no té res a pelar.
Out of time 