Tertúlies

by unixzealot

Els divendres al vespre acostumava a mirar les tertúlies del “programa del Cuní”, a 8tv. Tertúlies interessants, però que el senyor Cuní fa que, cada cop, comencin més tard, malgrat que comença a la mateixa hora de sempre (cap a les set de la tarda) però s’acaba més tard que al principi (dos quarts d’onze en lloc de les deu). Ara que estic amb els pares, acostumen a posar “Al rojo vivo”, als matins i migdies, a La Sexta.

Vull suposar que les tertúlies, com la immensa majoria de programes de televisió, es fan (almenys en teoria) pensant en els espectadors. És a dir, sota l’assumpció que satisfarà algun interès seu — ja sigui d’informació o d’entreteniment o de qualsevol altra mena. Aquesta assumpció em planteja uns interrogants que em preocupen una mica.

Més enllà del que diguin els tertulians del programa del senyor Cuní, amb els quals hi puc estar d’acord o no, m’agrada escoltar el que tenen a dir. Alguns els trobo més interessants, d’altres no tant. Però em molesta quan es posen a parlar a la vegada, i quan es trepitgen i no deixen que qui està parlant acabi de dir el que volia dir. Em molesta molt perquè jo m’he posat a veure el programa per a escoltar aquests senyors, i si parlen a la vegada i es trepitgen, m’ho fan impossible. Quan vulgui sentir soroll i veure gent escridassar-se, doncs posaré certes pel·lícules perquè em distreguin.

En honor a la veritat, al programa del senyor Cuní això no passa gaire sovint — tot i que a mi m’agradaria que no passés gairebé mai. Però el programa de La Sexta (“Al rojo vivo”, ARV per als amics) no el puc suportar. Potser hi ha persones que els agrada veure com els tertulians es tiren els plats pel cap, o com s’alcen la veu i es tallen, discuteixen acaloradament, es llancen pulles, etc. És a dir, persones que, en lloc de prendre’s el programa per tal d’estar més informats, se’l prenen com una forma més d’entreteniment. Legítim, sens dubte.

Em preocupa que els debats polítics, o programes de tertúlia sobre temes polítics i socials, cada cop tinguin més ingredients d’espectacle. En lloc d’afavorir la reflexió, convidar els espectadors (i als tertulians també, per què no) a plantejar-se les seves pròpies posicions, en lloc de ser quelcom constructiu, en definitiva, es converteix en un espectacle on el que interessa és qui fa callar l’altre, qui deixa en ridícul a qui, on tant els tertulians com els espectadors s’enroquen cadascú en la seva posició, irreflexivament.

Després els mitjans de comunicació sortiran a exhibir, orgullosos, quin ha de ser el seu paper en una democràcia, denunciar els abusos del poder — cosa que fan, i molt bé, quan treuen en portada escàndols de corrupció, per posar un exemple. Ara bé, les tertúlies que ens ofereixen són, en molts casos, un flac servei a la ciutadania i a la democràcia en favor de la qual diuen que treballen.

Anuncis