Una altra llei d’educació

by unixzealot

Està tothom esgargamellant-se arran de l’avantprojecte de reforma educativa de l’infame ministre Wert. Alguns per raons raonables (croada contra la immersió lingüsítica, per exemple), d’altres per raons no tan raonables (acusen la llei de tornar no sé quants anys enrere: ni tot el que és nou és necessàriament bo, ni tot el que és vell és necessàriament dolent, de la qual cosa se’n pot deduir que el fet de tornar uns quants anys enrere tant pot ser dolent com també pot ser bo).

Cada cop que penso en com està l’educació en aquest país em deprimeixo, i no tant per l’estat actual com perquè estic convençut que el problema no té remei — almenys a curt o mitjà termini. I si Espanya fa les coses malament, a Catalunya em sembla que encara les fem pitjor — al cap i a la fi, nosaltres sempre volem ser els més progres i avançats de la classe.

El que pugui fer aquesta llei (deixant a banda un tema completament diferent, que és el de la immersió lingüística, que és purament polític) és completament irrellevant. En el millor dels casos seria com aplicar una mica de pomada, una pastilla perquè la ferida no sigui tan dolorosa. Un pedaç foradat al cul, vaja.

Convindria començar tenint clar per què l’estat actual de l’educació és penós. Estic convençut que si no fos per informes com el PISA, aquí no piularia gairebé ningú. I tots tan tranquils. Ep, que segur que n’hi ha que estan convençuts que les coses no estan tan malament, que fins i tot van bé. Però aquests d’entrada ja els deixo a part.

Entre els que afirmem que el sistema educatiu actual necessita reformes profundes i urgents, cadascú té els seus motius. I segons quins siguin aquests motius es proposaran unes solucions o unes altres. Cadascú entén l’escola a la seva manera, uns li atorguen més funcions que d’altres, no tothom li assigna els mateixos objectius. Penso que, en gran part, la culpa dels mals actuals és que el paper de l’escola, de l’institut, del professor, del sistema educatiu s’ha tergiversat profundament en els últims anys. Evidentment hi ha d’altres causes del desgavell actual, però crec que aquesta tergiversació és de les principals.

Sovint sento a dir que l’educació hauria de ser qüestió d’estat, que no depengués dels vaivens polítics i del color del partit que està al govern. Fins a cert punt, és un desig raonable. Però el consens no es pot aconseguir a qualsevol preu. Entenc que no té massa sentit implantar una llei que saps segur seguríssim que el teu rival eliminarà de ple quan guanyi les eleccions (especialment si la probabilitat que això passi és força alta). Però penso que tampoc té massa sentit implantar una llei mediocre (o directament dolenta) simplement perquè així arribes a un consens entre totes les forces polítiques.

He dit que la tergiversació de conceptes com ara escola, mestre, etc, és una de les causes del putiferi actual. Se me n’acut una altra: voler inventar la roda una i altra vegada. Acostuma a passar que quan algú vol reinventar la roda, li surt quadrada. No estic dient, amb això, que hàgim de copiar directament, literalment, els sistemes i models educatius de l’època clàssica, o de l’edat mitjana, o del renaixement, o del segle XIX. Ni és desitjable, ni és tan sols possible. Però no podem estar fent tabula rasa cada cinquanta anys. Potser és per la meva mentalitat d’enginyer, però penso que quan es reforma una cosa, no només s’han de corregir els aspectes que no funcionen, sinó que també cal conservar allò que ja funciona bé.

Arribats a aquest punt, estava temptat d’explicar com entenc jo l’escola, com entenc jo l’educació, quines són — al meu parer — les causes que ens han portat al desastre actual, etc. Però resulta que hi ha persones que ho han explicat molt millor que jo, i no voldria fer-me repetitiu. Llibres com Pamfleto antipedagógico, del professor Ricardo Moreno Castillo, o el quadern 146 de Cristianisme i Justícia, de’n Cristòfol-A. Trepat, sintetitzen força bé el meu pensament sobre la qüestió.

L’única cosa que em queda per preguntar és si els autors de les diferents reformes (em refereixo sobretot a la infame LOGSE, de 1990, i perpetrada per un govern suposadament d’esquerres) eren conscients, o no, del que estaven fent. Hom podria pensar que no, que eren gent ben intencionada, però que — ai las! — no eren del tot conscients de les conseqüències que tindrien les seves reformes. Però potser no eren uns angelets. Potser el que es proposaven era idiotitzar la població, perquè així uns quants, pocs, ben formats, siguin els que de debò tallin el bacallà.

Anuncis