L’assignatura de religió

by unixzealot

Llegeixo, mig per casualitat, dues entrevistes a la revista Jot Down. Una és a Luis Antionio de Villena, l’altra a José Luis Sampedro. Els dos parlen de les classes de religió, però és sobretot el segon, el senyor Sampedro, qui més durament les ataca. Fins i tot s’atreveix a dir que, amb la Bíblia a la mà, pot negar l’existència de Déu. Els seus arguments, sincerament, farien riure a qualsevol teòleg actual. Sort que estic assegut, perquè sinó cauria de cul. De fet m’entristeix que algú com aquest senyor, que ha estat professor universitari al Regne Unit i als Estats Units, pugui exhibir uns arguments de tan poc nivell (pel que fa a aquest punt en concret, clar).

Arran d’aquestes dues entrevistes, i de la meva pròpia experiència com a alumne (i professor) de tal assignatura, i també de l’experiència de la gent que conec, hi ha tota una sèrie de reflexions que penso que val la pena fer. Cal començar dient que, en aquest país, tothom parla de futbol, política i (sobretot) religió sense ternir-ne ni idea. Sobre religió s’acostumen a dir autèntiques xorrades, bestieses d’un calibre descomunal. Passa també que, en aquest país, l’Església ha exercit una influència molt notable fins fa molt poc temps (quaranta o cinquanta anys, en termes històrics, tampoc són tants). Aquest background és important i seria un error imperdonable no tenir-lo en compte.

També voldria dir que si el principal problema de l’educació espanyola (incloc la catalana, que segueix la mateixa legislació bàsica i, sobretot, els mateixos principis morals) és l’assignatura de la religió, llavors definitivament el problema no té solució — el problema de l’educació, no de l’assignatura de religió. Cal dir, també, que hi ha molts altres països on l’ensenyament de la religió cristiana (sigui catòlica o protestant) és obligatòria, i no em consta que hi hagi els debats (pròpiament hauríem de dir discussions de verduleres) que hi ha, de tant en tant, en aquestes contrades.

Per tal de plantejar el debat en termes constructius, convindria, en la mesura que sigui possible, no ser esclau de les pròpies experiències personals. Entenc que hi pot haver gent traumatitzada (quan jo era petit, un dia, un familiar molt proper em va deixar ben clar quin concepte tenia ell de les monges), i que cadascú ho explica segons li va (un altre familiar molt proper, que va estudiar uns quants anys interna en un col·legi de monges, en tenia una opinió radicalment diferent). Jo he estudiat en un col·legi religiós, he estudiat tres anys de ciències religioses, durant uns anys he pertanyut a una congregació religiosa i he tingut alguna experiència com a professor de religió (i no la recordo, precisament, que en disfrutés). Dono també aquestes dades personals perquè l’objectivitat pura no existeix, i cal deixar clar de quina base parteixo si vull ser honest amb el lector.

Sobre l’assignatura de religió, el primer i més important (i gairebé únic) error que es comet és sobre quin és el seu objectiu. És a dir, quina finalitat té (o ha de tenir) l’assignatura de religió? Aquí recordo perfectament una anècdota del meu noviciat. Teníem una assignatura que es deia Catequètica, i en aquesta assignatura vam llegir, ni que fos per sobre, un document (de fet, és un llibre) titulat Directori Catequètic General (o un nom similar, parlo de memòria). En aquest llibre es diferenciava molt bé entre el que és catequesi i el que és ERE: ensenyament de la religió a l’escola. Bé, el primer que es passava aquesta diferència per l’arc del triomf era el nostre propi director, que quan anàvem a fer classe de religió (per tant, ERE) ens desitjava que ens anés molt bé la catequesi. Vull deixar ben clar que aquest directori no estava escrit per cap associació atea, o anticlerical, o heretge, etc. És un document oficial de l’Església Catòlica, destinat als bisbes. Res de sospitós, doncs, de ser menjacapellans.

Quin és, o quin hauria de ser, l’objectiu de l’assignatura de religió? Al meu entendre, i en la línia del directori, l’objectiu ha de ser que els alumnes coneguin la religió catòlica. Independentment de si hi creuen o no. Des d’aquesta òptica, a mi em sembla molt recomanable que l’assignatura de religió existeixi, que sigui obligatòria i avaluable, ja que es tracta d’una assignatura on s’imparteixen uns coneixements que es poden avaluar, independentment de les creences dels alumnes. Més endavant justificaré per què em sembla recomanable, i de quina forma (i a quines edats, perquè això també és molt important) s’hauria de fer aquest ensenyament.

La catequesi, en canvi, és la formació que es dóna a aquelles persones que són creients. Un cop, doncs, una persona decideix creure en la religió catòlica, la catequesi va encaminada a la seva formació com a cristià catòlic. No es tracta únicament de continguts, sinó també d’actituds, comportaments, etc. Em sembla, doncs, que la diferència és abismal i fàcilment comprensible. El propi directori parla de quins són els espais físics on hauria de tenir lloc aquesta catequesi, i l’escola pública no és precisament entre els primers llocs d’aquesta llista (de fet, dubto que hi figuri).

Com deia, tinc la sensació que el gran problema de tot plegat és que es vol fer passar com a catequesi el que en realitat hauria de ser, tan sols, ERE. Si l’assignatura de religió ha de servir per adoctrinar, malament anem. Si així fos, jo seria el primer en demanar-ne la supressió. Però encara diré més: els resultats són nefastos. Nefastos per a l’Església, vull dir. Mireu, la immensa majoria d’ateus que conec (no tots, però la majoria), i d’ateus anticlericals, han estudiat en col·legis religiosos. Passa, a vegades, que als catequistes de les parròquies els és més difícil treballar amb els nens de col·legis religiosos que no pas els d’aquells que no fan assignatura de religió.

Algú podria dir-me que, en una escola religiosa, amb el seu ideari propi, sí té dret a convertir l’assignatura de religió en catequesi. A aquesta persona li diria, en primer lloc, que es llegeixi bé el directori general per a la catequesi. En segon lloc, li diria el que ja he dit sobre la diferència entre catequesi i ERE: la catequesi va molt més enllà d’uns simples coneixements, i per tant una aula escolar no és precisament el lloc més eficaç per a fer-la. I en tercer lloc li diria el mateix que vaig dir a un director meu de comunitat: veient com surten els alumnes de les escoles religioses, alguna cosa deurem estar fent molt malament. No té cap mena de sentit, al meu parer, seguir insistint en uns mètodes quan els resultats són, a totes vistes, tan negatius.

I per què crec que és apropiat mantenir l’ensenyament de la religió catòlica, entès com donar als alumnes els coneixements generals sobre el catolicisme, amb total independència de les seves creences? Doncs perquè tant si ens agrada com si no, la cultura occidental s’ha construït sobre molts anys de cristianisme, i aquesta emprempta no s’esborra per decret ni deixant passar cinquanta o cent anys. Les religions segueixen sent un fet massa important com perquè la població en sigui ignorant. Algú em podria dir que també caldria ensenyar la religió islàmica, etc. Sí senyor. S’ha de tenir un coneixement bàsic de les religions principals (que cadascú agafi ara el criteri que vulgui per decidir quines religions són principals, no és aquest l’objecte d’aquest article). Tenint en compte, però, el país on vivim, em sembla que és el catolicisme el que ha de ser preferent. De la mateixa manera que s’ensenyen (o s’haurien d’ensenyar) els principals corrents filosòfics, polítics i socials (per exemple el comunisme, etc), tant si els alumnes (o els professors) en són partidaris o no, penso que és molt convenient que l’alumne tingui una bona formació en matèria religiosa. Novament hi insisteixo: tant si hi creu com si no. No es tracta d’això.

Les creences religioses són quelcom molt íntim i personal a la persona, i plantejaments d’aquesta mena demanen un nivell de maduresa que, segurament, no s’assoleix durant l’etapa escolar. Em vaig esgarrifar quan vaig saber que hi havia, no diré on, un projecte per a ensenyar religió al parvulari. El nen de parvulari en té prou amb començar a aprendre a llegir, escriure, etc, com perquè a sobre se li vulgui ensenyar religió. De fet, penso que ni tan sols a primària hi hauria d’haver classe de religió — i cas d’haver-n’hi, hauria de ser molt elemental. Les religions acostumen a ser complexes (el cristianisme ho és molt), i això demana una certa maduresa i capacitat intel·lectual. Penso que són la secundària i (sobretot) el Batxillerat les etapes que millor s’escauen per a l’assignatura de religió. I no em cansaré d’insistir-hi: l’objectiu és que coneguin, no que creguin.

M’imagino que, des d’alguns sectors, se’m dirà que les escoles religioses tenen l’obligació d’anunciar el missatge de Jesús, i que (especialment) jo ho hauria de saber. Sí, ho sé, i no me n’oblido. I potser convindria analitzar, fredament, si aquest anunci les escoles religioses l’estan fent eficaçment. Em temo que no, si ens atenem als resultats. Torno a dir el que ja he dit abans: els plantejaments de fe demanen molta maduresa. Un nen de 10 anys no té, ni de lluny, la maduresa suficient com per a fer-se aquesta mena de plantejaments. I un adolescent de 16? Bé, potser alguns sí. Pocs, segurament.

El que les escoles religioses han de fer, penso jo, és, sobretot, viure l’ideari que pretenen anunciar. Els valors no s’ensenyen a la pissara, sinó que s’ensenyen vivint-los: predicant amb l’exemple. Han de procurar donar, als alumnes, un coneixement suficient del catolicisme, i formar-los en una mentalitat crítica i oberta. Llavors, quan siguin grans, amb la maduresa suficient, els alumnes tindran els elements necessaris per plantejar-se les seves creences — elements que no tindrien si no tinguessin cap mena de coneixement sobre religió i religions, per cert.

No s’ha d’oblidar, mai, que uns són els que sembren, i uns altres els que recullen.

Anuncis